La darrera carta que envia a Christine van Nooten, el 7 de setembre de 1943, ens permet conèixer la data exacta de la deportació d’Etty amb la seva família. La mort a Auschwitz és datada el dia 30 novembre del mateix any. En aquesta carta de comiat, que comença amb una frase de la Bíblia que diu trobar a l’atzar: «El Senyor és el meu espai sagrat», continua dient: «Estic asseguda en un atapeït tren de mercaderies. El pare, la mare i Mischa estan en uns vagons més enllà. L’avís de la nostra deportació ha arribat de manera inesperada; ordre sobtada emesa des de la Haia. Ordre de la qual érem els únics i exclusius destinataris. Hem deixat el campament cantant.»
El testimoniatge d’Hillesum es relliga sempre a la presència de Déu en la seva vida, més el leitmotiv que «testifica» que la vida és bella, i l’assumpció clara que «Ell» no és el responsable d’aquest infern dantesc: «Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’envie, i estic disposada a testificar, a cada situació i fins a la mort, que la vida és bella, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra, que tot hagi arribat fins aquest punt.»
Podem dir que Hillesum, sense ser-ne conscient, fa uns raonaments de l’actitud de Déu en la història que s’assemblen als que emprarà després la teologia del «post extermini». Déu ha deixat de ser el «demiürg ordinador» de la història; ja no és un Déu amb un poder imparable, sinó que contempla més que mai la llibertat de les seves creatures. No ens trobem amb una teodicea de l’omnipotència divina, ans al contrari, una teodicea basada en la radical llibertat de les accions de l’home, malgrat que siguin accions assassines. Davant l’extermini dels éssers creats «a semblança seva» (Gènesi 1, 27) Déu se sent impotent i no actua. Ell ha creat per amor, aleshores nosaltres li hem de retornar amor, no destrucció. Això comporta una nova mirada sobre l’home i les seves accions. Si Déu ens va crear lliures pot intervenir en els nostres afers polítics? Em penso que no. És per això que Hillesum, de manera tranquil·la i sense cap mena de rancúnia, li diu a Déu que ell no té cap culpa de l’extermini. Déu no ha d’assumir la responsabilitat de les accions dels homes, que durant aquells anys es declinen a través d’una matança com mai no havia passat en la història. Déu no ens deurà cap explicació d’«allò» inenarrable que està passant, en tot cas, serem nosaltres qui haurem de retre-li compte de les nostres accions. Per això escriu: «I amb cada batec del meu cor tinc més clar que tu no ens pots ajudar, sinó que devem ajudar-te nosaltres a tu i que hem de defensar fins el final el lloc que ocupes en el nostre interior.» Si els homes han abandonat Déu, serà deure dels creients cercar-li una cabana perquè «Ell» hi pugui fer residència:
«A voltes, les persones em semblen cases amb les portes obertes. Entre, deambulo pels corredors i les habitacions. Cada casa està organitzada d’una manera un poc diferent i, tot i això, s’assemblen. Cada casa hauria de convertir-se en un habitatge dedicat a tu, Déu meu. I et prometo, et prometo que cercaré per a tu un estatge i una empara en la major part de cases que em sigui possible, Senyor […] N’hi ha tantes de buides, t’allotjaré en elles com un hoste d’honor. Perdona aquesta imatge gens subtil.»
Etty sap que ja mai tindrà ajuda o refugi dels altres, puix que els altres són indefensos, febles i fràgils com ella. Aquí comença a reconèixer que Déu també està sol i que nosaltres l’hem d’estimar. És un alt signe de maduresa en una noia de vint-i-vuit anys. Jo això ho he pensat als trenta-cinc, quan s’ha acabat la meva joventut.
Adrià Chavarria, Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, Rent 10, Denes, 2010.
You must be logged in to post a comment.