“Del amor perenne” recensió a “Pensaments per a Giulia”

EL DARRER NÚMERO DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE MIGUEL CATALÁN A L’OBRA DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

 

Del amor perenne

Pensaments per a Giulia recoge una selección de las cartas que Giuseppe Capograssi, teórico católico del derecho, escribió en su juventud a su novia Giulia Ravaglia. El valor principal de este epistolario redactado desde 1918 hasta 1924 es el despliegue de la espiritualidad de un joven que todo lo fía a su amor por Giulia, amada que termina consustanciándose con la figura de Dios en una asimilación con ilustres precedentes en la literatura italiana.

En su primera juventud, desde los diecinueve a los veinticinco años, el asesor jurídico y teórico del derecho italiano Giuseppe Capograssi (Sulmona, 1899–Roma 1956) escribió una carta cada día a su novia Giulia Ravaglia. La copiosa correspondencia, de la que este libro recoge setenta y cuatro cartas, terminó en 1924, la víspera de la boda. El final es sintomático del sentido mediador de la palabra escrita: «Pongamos el punto final. Mañana la palabra santa del Señor (…) abrirá para nosotros una vida nueva. No quiero escribir nada más».

Capograsssi, que a los diecinueve años resurge de una profunda crisis existencial, encuentra la salvación a la vez en Giulia y en Dios. El lector pronto advierte que el joven, a fin de evitar el dolor que le produce el mundo de los hombres, crea una campana neumática en la que sólo caben tres personas: Dios, Giulia y él mismo. La amada Giulia, en efecto, se consustancia con la figura de Dios, como enviada y ángel guía, en una asimilación con insignes precedentes en la literatura italiana, en especial la Laura de Petrarca y la Beatriz de Dante. «A menudo el mundo considera afortunado al hombre que tiene muchos golpes de suerte», escribe Capograssi. «Como de costumbre, el mundo se equivoca. Afortunado es quien consigue ver reflejado su ser en el ser de otro espíritu». El resto de seres queda fuera ocupando un espacio opaco, ruidoso, agresivo, incapaz de oír el canto ligero de las golondrinas en la mañana primaveral de Roma, inepto para sentir la inmensa paz del cielo estrellado que cada tarde Giuseppe aspiraba junto a su novia en la colina de Trinità dei Monti. Entre esa atmósfera de hombres insensibles y la esfera de la tríada espiritual sólo queda la fina membrana de la naturaleza expuesta por Dios y algunos espacios de silencio en las iglesias de Roma: San Giovanni dei Fiorentini, Santa Maria de la Pace… Cuando el guirigay de la calle se desvanece en el templo, sólo queda el bendito silencio.

Esta estrategia de salvación instintiva (no hay astucias de la razón, sino astucias del instinto que utilizan a la razón) pasa por simplificar los problemas en una suerte de estoicismo trascendente. El amor total de Capograssi lleva a la remisión del tiempo y a la abolición del espacio: «Amo la soledad, pero la soledad con Dios y contigo». Dentro de ese espacio místico, todo es paz, amor, dicha infinita y fe en la gloria eterna; fuera de él queda lo siniestro, lo superficial, lo estridente que ha de morir, ejemplificado en las tumultuosas estaciones de tren donde nadie vive ni se detiene. Como ocurre con las visiones de Teresa de Lisieux, que viajará por la tierra entera sin salir de su celda, la lectura de este epistolario de Capograssi, pese a las inevitables reiteraciones de un universo tan pequeño, es muy grata, pues, a la par que mínimo en extensión, ese universo es máximo en intensidad. Esta edición de algunas cartas de Capograssi que nos ha entregado Manuel Lanusse permite entender la honda espiritualidad de un hombre que se propuso vivir en la tierra «como en un sueño».

Miguel Catalán, Lletres Valencianes núm. 27, pp. 102-103

‘Pensaments per a Giulia’ de Capograssi, a la revista Saó

El número 346 (febrer 2010) de la revista Saó dedica -en la seua secció de llibres- un article d’Ester Sánchez Grau, al volum número 5 de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi, a cura de Manuel Lanusse. Pel seu interés reproduïm la recensió de forma completa.

GIUSEPPE CAPOGRASSI, PENSAMENTS PER A GIULIA. ANTOLOGIA

ESTER SÁNCHEZ GRAU (SAÓ, febrer 2010)

Una trobada casual em va donar l’oportunitat de llegir Pensaments per a Giulia, llibre que ara ressenye, d’un autor i d’una matèria totalment aliens per a mi. La filosofia del dret continua sent-me un misteri; però amb Giuseppe Capograssi, l’enamorat, el cristià i demòcrata, el jurista, em sembla alhora, una disciplina quasi de la família. Però,  el més important: l’autor ha aconseguit, amb les cartes, donar-nos a conéixer la seua rica i complexa personalitat

La destinatària de tant afany comunicatiu és la dona amb qui es casarà temps després. I és que Capograssi entén l’amor con una unió completa en la qual tot s’ha de compartir. Per això, en aquestes cartes, i a cor què vols, explica i ofereix la seua estimada tot el que ell és, pensa, opina, sent, fa o desitja. Així li demostra el seu amor. Nosaltres, els lectors, ens adonem d’aquesta ferma voluntat de construir una relació en evolució i creixença. Des del primer moment en què li costa parlar amb Giulia cara a cara, fins als comiats amb què l’estima, la besa i la convida a resar amb ell, sense oblidar el “sóc tu” que identifica els enamorats, hi som testimonis del creixement de l’amor. De fet, l’última carta que Capograssi escriu a la seua estimada és la vespra de la boda com un símbol del final del període de coneixement i principi de la seua vida nova. Les cartes estan molt ben seleccionades.

En l’evolució de què parlem, va fent-se més proper l’home, i més fondes les reflexions. S’hi fa palès un elevat concepte de la dona: una dona capaç d’entendre els pensaments complicats sobre filosofia, dret, política o religió.

Com que el gènere epistolar està al límit entre un gènere familiar i l’escriptura literària, aquesta obra hi encaixa perfectament, dins eixe marc. A les cartes de Capograssi no hi ha ficció, però sí voluntat d’estil i riquesa de recursos. Tot plegat, senzillesa, profunditat i bellesa.

D’altra banda, cal realçar que allò que regeix la vida de Capograssi és la seua vivència i la seua pertanyença activa a l’Església, institució en la qual confia com confia en Déu. Àvid lector i home racional, utilitza els arguments de teòlegs com sant Agustí, de la mateixa Bíblia, del neoplatonisme, per fonamentar la seua convicció que l’Univers és un reflex de la bondat de Déu.

Per aquesta raó, la natura l’encisa i l’acosta a les reflexions al voltant de la divinitat, l’harmonia, la bellesa, la musicalitat, del necessari silenci i de la Divinitat. Així, gaudeix dels paisatges i entorns naturals alhora que renega de la vida accelerada, poc reflexiva, de la ciutat i d’un progrés quasi inhumà —recorda el tòpic del beatus ille clàssic. També troba la pau i moments de tranquil·litat a les esglésies de Roma tan acuradament descrites per ell com a llocs sagrats i de recolliment. L’altra creença ferma de Capograssi és el dret. Destaca la importància social que té aquesta disciplina, quasi sagrada per a ell. El dret i el pensament, és a dir, la filosofia del dret és l’ocupació que l’autor sent com a pròpia. El dret i la justícia l’apropen, a més, a la política i a la necessitat de buscar un sistema just, bo i profitós per a la pàtria. Li preocupa, per tant, l’escalada del feixisme a Itàlia i la defensa la democràcia. També la seua estimada ha de ser partícip de les disciplines i les reflexions o accions que poden millorar les coses i les persones.

Pensaments per a Giulia és un llibre ple d’amor no només com una declaració, sinó com una vivència. L’essència de l’estima és a la vertadera unió  de les ànimes en les creences, actituds i coneixences, ja siguen les bones que predominen (amor, alegria, esperança, confiança, caritat, plenitud), ja siguen les, de vegades inevitables, roïnes (tristesa, nostàlgia o dolor). Tot, això sí, ben fonamentat en Déu: la fe n’és el pilar que suporta i guia el desenvolupament harmònic de la persona. De tota la persona.

Ester Sánchez Grau

Presentació dels llibres de Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi a la llibreria Paulinas

SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA, QUART I QUINT TÍTOL DE RENT

El dimecres 23 de setembre la llibreria Paulinas acollí la presentació dels dos últims títols de Rent (Denes). El director de la col·lecció, Agustí Colomer, i els curadors de les edicions, Antoni López i Manuel Lanusse, intervingueren en l’acte. Agustí Colomer subratllà els paral·lelismes existents entre els dos autors, que començaren a escriure en el període d’entreguerres, un moment especialment convuls de la història europea. “En eixe clima convuls, Vinyes i Capograssi no perden mai ni la serenitat ni l’esperança. Són hòmens de fe i confien, a pesar de les dificultats. La consciència de perill del propi Vinyes, que morirà màrtir, és explícita en algun dels seus poemes –“sent la gelor mortífera al meu voltant /eixe fred que a les ànimes va anquilosant”. Colomer enumerà els paral·lelismes existents entre el canonge de Xàtiva i el filòsof de Sulmona: “Els dos autors compartixen molts aspectes: la fe, l’amor a la cultura, la sensibilitat social i la inquietud literària. En tots dos, a més, la seua circumstància local -Xàtiva en Vinyes i Sulmona i Roma en Capograssi-, esdevenen paradigmes d’un missatge universal”.

Tot seguit va prendre la paraula el professor de la Universitat de València, mossén Antoni López Quiles, que es congratulà de l’evolució positiva dels estudis sobre la literatura religiosa de la Renaixença als nostres dies. “Arran d’un monogràfic que férem a la revista montserratina Qüestions de vida cristiana, l’any 1994, dedicat a l’Església i la cultura valenciana, un grup d’investigadors valencians encetàrem un procés de revisió ben interessant, que posava en valor la literatura religiosa del segle XX, tant per la seua importància sociolingüística –en mantindre la llengua en temps adversos-, com per la qualitat que assolixen alguns autors. Els noms de Xavier Casp, Martí Domínguez, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en són una bona mostra. Però també la nòmina de clergues ha fet aportacions significatives: Sorribes, Moscardó o Monçó són noms cabdals en la postguerra. I, mereixen una especial atenció l’anomenat grup de “poetes de l’esperança”, conjunt de preveres que compartixen uns mateixos referents estètics i un pensament comú que lliga valors cristians i valencianitat. Joaquim Garcia Girona, Francesc Martínez Miret, Eduard Genovés o Gonçal Vinyes són els caps visibles d’aquest grup”. Tot seguit Antoni López analitzà la singularitat de Vinyes, “que sobre una matriu romàntica d’arrel verdegariana incorpora elements parnassianistes i convertix la seua Xàtiva natal, en paradigma històric de la plenitud cristiana i nacional del poble valencià”. Finalitzada la seua intervenció, Francesc Aracil llegí el poema “La cançó de les aigües”.

A continuació, el jurista Manuel Lanusse, realitzà un esbós biogràfic de Giuseppe Capograssi, una personalitat de primera línia del catolicisme italià de la qual només coneixíem la seua important obra filosoficojurídica. Amb la publicació de l’antologia Pensaments per a Giulia, se’ns mostra el Capograssi més íntim i literari, que deixa transpuar també les seues idees socials i polítiques. “El filòsof de Sulmona, defensor com Jacques Maritain de l’equació cristianisme-democràcia, mai no simpatitzà amb les maneres feixistes ni assumiria cap compromís amb aquest règim totalitari.” Tot seguit, Manuel Lanusse explicà les característiques peculiars de l’obra, una antologia de les 1951 cartes que diàriament enviava a la seua promesa Giulia Ravaglia: “Capograssi, gairebé bloquejat en l’encontre directe amb Giulia, sobretot en allò tocant a l’amor, emprarà aquesta peculiar forma de comunicació amb Giulia a fi de trobar un canal per a l’expressió d’aquells sentiments i pensaments, no per alliberar-se’n, sinó per donar-los forma i precisar-los i, amb això, transmetre’ls a la persona estimada, amb el propòsit d’aconseguir un enriquiment mutu i de crear un espai de meditació comuna.” En acabar la seua alocució, Antoni Martínez va llegir el pensament escrit el 7 de maig de 1919.

Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi, dos escriptors catòlics en temps convulsos

PRESENTACIÓ DE SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA

L’editorial Denes presentarà en la llibreria Paulinas, el dimecres 23 de setembre, a les 19.00 hores, els dos últims títols de la col·lecció Rent: Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes, a cura d’Antoni López Quiles i l’antologia Pensaments per a Giulia, de Giuseppe Capograssi, traduïda i editada per Manuel Lanusse. Vinyes i Capograssi comparteixen una mateixa fe i la inquietud per encarnar-la en un moment històric convuls, com ho és el període d’entreguerres. Tots dos s’afanyen per fer una societat més justa, en la millor tradició de l’humanisme cristià.

Mossén Gonçal Vinyes realitzà una intensa labor pastoral entre la gent més desfavorida de Xàtiva. Alhora, desplegà una intensa activitat cultural com a historiador i periodista. Dirigí el setmanari catolicosocial El obrero setabense, des del qual recolzà les reivindicacions valencianistes. En desembre del 1936 morí assassinat, sent beatificat l’any 2001. Sembrant la vida recull la seua obra poètica i periodística en valencià i trau a la llum un dels poetes més interessants de la literatura valenciana del segle XX.

 

¿Eres jardí farcit d’essències ràncies

lloc de plaer, on deïdats gaudixen

a bon resguard de cobejoses ànsies

per forts gegants que, desvetlats, guarnixen

lo teu cercat?Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

 

¡Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

com l’auba, encís, al dolç conjur dormida

d’un ventíjol, que encoratjat la besa

i de cançó per clares fonts teixida

jaus encantat!

Sembrant la vida.  “Glatits del cor” 

  

Giuseppe Capograssi, filòsof del dret i membre de la Cort Constitucional italiana, és un dels noms més importants del pensament catòlic italià de la primera mitat del segle XX. Al llarg de set anys (1918-1924), escrigué una carta diària a la seua promesa, Giulia Ravaglia, on expressava les seues reflexions i sentiments: lectures diverses, passejades per Roma, les recialles de la Gran Guerra, la irrupció del feixisme… Les seus cartes –o, més pròpiament, pensaments- foren publicades a la seua mort i esdevenen peces d’una extraordinària bellesa literària i profunditat espiritual.

 

 

“La puresa del cel de Roma és, en certes hores, meravellosa; i si, després de fixar-s’hi, u hi pensa i en fa memòria, aquesta puresa li porta la imatge de la Resplendor invisible, de la resplendor de la Bellesa Increada, que omplia de llum el Paradís i la pupil·la de Dante. La llum resulta una cosa tan palesament immaterial, tan pura en la seua unitat i en el seu fulgor, que una imatge millor l’home —el pobre home condemnat a ordenar les seues idees i a expressar-les amb la crossa de les paraules i d’unes imatges que no són més que simples comparacions—, una imatge sensible millor que aquesta l’home no podria trobar-la a l’hora d’expressar l’essència i la visió de Déu.”

  Pensaments per a Giulia, 19 de desembre de 1919

 

RENT a Itàlia

Manuel Lanusse, traductor i curador de l’edició de Pensaments per a Giulia, visità la ciutat de Sulmona per a agrair als membres de la Fundació Giuseppe Capograssi, en nom propi i de l’editorial Denes, les facilitats donades per a la publicació de l’antologia de la cèlebre obra de l’escriptor italià en la col·lecció Rent de literatura religiosa en valencià. Així mateix, els va fer lliurament de diversos exemplars del llibre, que passaren a formar part de la biblioteca de la institució.

En la Casa Capograssi, llar pairal de l’escriptor i seu abrucesa de la Fundació, el professor Giuseppe Papponetti i el senyor Gianni Febbo es congratularen per l’edició de l’antologia, que revela l’interés en l’estranger per la figura i l’obra de Capograssi. La seua faceta acadèmica –com a filòsof del dret- és la que havia suscitat fins ara més interés amb traduccions a l’alemany i al castellà d’obres seues. Tanmateix, el seu vessant literari, que excel·lix en els Pensieri a Giulia, no havia suscitat fora d’Itàlia cap traducció, sent Pensaments per a Giulia, la primera que es fa de l’original italià.

“Sí, Giulia, jo m’estime els llocs de la meua infantesa, i m’estime els llocs de la infantesa de la meua nissaga. La meua casa: vella, castigada i malmesa pel pes d’una llarga volada d’anys i de segles, però que jo m’estime perquè és la meua casa. El meu poble: un poble sense l’opulència dels de la gran pagesia, sense el lluor de les grans obres d’art, sense l’encant dels grans palaus, però que jo m’estime perquè és el meu poble, el poble on dormen els meus avantpassats, que, un rere l’altre, allí s’han adormit en el Senyor, fa tant de temps, fa massa temps  […]”.

Pensaments per a Giulia, 18-02-1919

Fotos: Josep L. Aparici

‘Pensaments per a Giulia’, nou títol de RENT

PRIMERA TRADUCCIÓ DELS PENSIERI A GIULIA, DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

L’editorial Denes acaba de publicar el volum 5 de la col·lecció Rent, literatura religiosa en valencià. Es tracta de l’antologia Pensaments per a Giulia, una recopilació de les cartes que va escriure entre 1918 i 1924 el filòsof i jurista Giuseppe Capograssi a la seua promesa Giulia Ravaglia. A la manera de petits assajos, l’autor comparteix amb Giulia lectures, reflexions, paisatges i sentiments, tots ells amerats d’un profund sentit religiós. Els Pensaments per a Giulia ens descriuen la personal visió del món de l’autor, en un moment històric transcendental de la història italiana i europea, entre l’acabament de la Gran Guerra i la irrupció del feixisme. La present antologia és la primera edició dels Pensaments per a Giulia en una llengua distinta a l’original italiana. La traducció i edició de l’obra ha corregut a càrrec de Manuel Lanusse. Giuseppe Capograssi és el tercer autor estranger editat en la col·lecció Rent, després de John Henry Newman i Simone Weil.

Llibres de literatura religiosa contemporània, per Manuel Lanusse

Cresol, la revista de la Unió Apostòlica per als preveres de la diòcesi de València torna a dedicar una recenció a Rent. En este cas, Manuel Lanusse parla del primer dels llibres de la col·lecció: En el món, però, no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman.

CRESOL / CULTURA estiu 2008

Amb aquest suggerent títol, que interpel·la directament la condició mateixa del nostre viure com a cristians, enceta l’editorial Denes la col·lecció “Rent”, una aposta decidida i agosarada alhora per a donar a conéixer al públic en valencià el bo i millor de la literatura religiosa contemporània escrita en diferents gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre… L’encert ha estat doble per tal com, a banda d’establir una programació que alternant autors valencians al costat d’altres estrangers més o menys coneguts es vol compromesa amb la inculturació de la fe, ha escollit per a donar resposta a aquella qüestió principal suara referida una selecció de sermons de John Henry Newman (1801-1890), sens dubte un referent ja clàssic del pensament cristià i de la llengua anglesa, declarat Venerable en 1991 per Joan Pau II i actualment en procés de beatificació.

L’homilètica és, doncs, el gènere que inaugura el primer volum de “Rent”, i gràcies a la magnifica traducció de Salvador Albert el lector podrà comprovar el to elevat i no conformista que caracteritza l’espiritualitat newmaniana a partir d’aquest notable recull de sermons, anotats per primera vegada de la mà d’August Monzon, a càrrec del qual ha estat també l’estudi introductori que complix perfectament el propòsit de contextualizar l’obra de Newman i remarcar la seua vigència. La tria dels sermons, no cal dir-ho, és clarament intencionada i arreplega tres textos de l’època anglicana i un altre de l’època catòlica. Aquest últim, el més llarg del conjunt, amb el títol La missió de sant Felip Neri (1850), mostra la vocació oratoriana de Newman i oferix una reflexió ben a propòsit sobre el significat cristià del Renaixement de la qual hom pot extraure la idea que la identitat cristiana no s’ha d’afirmar necessàriament al preu de negar la modernitat —açò que de vegades sembla tan present en determinades lectures de la “nova evangelització” catòlica— sinó que, més aïna, el que convé és corregir-ne els dèficits i les apories.

De l’època anglicana s’hi arrepleguen, com hem dit, tres sermons: Santetat i benaurança (1826), el primer dels seus sermons parroquials, constantment reeditats i considerats unànimement unes peces bellíssimes de la literatura anglesa; La transmissió personal de la veritat (1832), pertanyent a la sèrie de sermons universitaris, i que aproxima Newman teològicament i filosòfica al personalisme; i El comiat dels amics (1843), l’últim dels sermons que Newman va predicar com a anglicà, després de la publicació del Tract 90, que culminà la seua etapa com a líder de l’anomenat Moviment d’Oxford i precipità el seu retir a Littlemore en un ambient caracteritzat per l’austeritat, la pregària i l’estudi, que el conduirien finalment a abraçar el catolicisme.