‘A la vora del llac’

 

 

 

Pensem en Crist ressuscitat a la vora del llac (Jn 21). Es tracta, per a mi, d’un dels textos més decisius de l’Evangeli, que em sembla que mostra allò que hi ha d’únic en el cristianisme. Un llac és ja un lloc molt significatiu: és un indret on el món es fa llis i reflex, espill ple de cel. L’home està cridat a pacificar el seu cor per a fer-ne un llac, com era el llac de Tiberíades en el temps que no era lloc de guerra sinó lloc on s’ha manifestat el Príncep de la pau. A la vora del llac es troba el Senyor ressuscitat i encén una foguera –segurament cal haver encés en alguna ocasió una foguera i saber l’olor i el color de les brases per a poder pensar en aquests texts–, i torra peix per als seus amics. No és que tinga ganes o necessitat de menjar peix, però no en menja només per a alimentar-se; en menja també per a compartir l’amistat; això té tota una altra significació. És això el que nosaltres estem cridats a desxifrar en la seua presència, en el resplendor del seu rostre. Nosaltres estem sempre vora el llac davant eixa foguera. Les coses que ens envolten són les paraules que Ell ens adreça, una Bíblia còsmica en la qual la Creu revela el sentit. El món està marcat pel signe de la Creu. Els primers cristians no feien creus, no representaven mai la creu, però la veien pertot arreu: la veien en el rostre de l’home, en la verticalitat de l’home que té els braços estesos, en el moviment de l’arbre, en el vol de l’ocell que estén les seues ales i que allarga el seu cos per a tallar l’aire. I nosaltres podríem veure-la fins i tot en les contradiccions que la física ha d’afrontar hui per a identificar l’essència mateixa de la matèria.

Olivier Clément, “La salvació hui i el problema de l’esperança”, Fer del món eucaristia, Rent núm. 13, Denes, 2013.

‘Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!’

 

 

“[…] Sobre un fondo de blau matiner i un paisatge pròxim de muntanyoles i arbredes, Crist, resurrecte, està sortint del sepulcre amb un majestuós silenci, el mateix silenci amb què s’obre un capoll o floreix un ametler; és un Crist de majestuós hieratisme, de vigorosa anatomia, no gosarem dir atlètica –el Miquelàngel de la Sixtina volà més baix– perquè pertany a estadis superiors als olímpics. Encara li mig cobreix el cos un blanc sudari, de rítmics plecs, caient-li del muscle i arreplegat per la mà esquerra, una mà blanca i foradada, mentre amb la dreta empunya l’asta del banderí del triomf –drap blanc creuat per dues barres vermelles– i el tòrax ens mostra, ja un poc seca, la ferida del costat. El peu esquerre està ja afermat damunt del cornisat vorell del sepulcre de marbre, rectangular com un dels nostres altars de dir Missa, el genoll cobert pel sudari, prompte al salt sense esforç. Quatre soldats dormen junt al sepulcre, asseguts en terra amb una dramàtica pesantor. Dos, els dels extrems, no es deixen veure el rostre: un amagant-lo entre les mans; l’altre, d’esquena. Els altres dos, un de cara, l’altre de perfil, recolzen la seua formidable dormida sobre el propi sepulcre, fent més fort el contrast dels seus ulls carregats de son fondíssima –son de cos de guàrdia– amb els ulls del Crist, que s’han obert fa poc però que ja mai sentiran son, eternament oberts, victòria sobre la mort, diürnitat sense nit del cos gloriós […]”

 Martí Domínguez, “Sansepolcro”, fragment del llibre Itàlia fora mà, inèdit.

“Tornar a la llum, a la veritat, a la vida”

«El misteri dela Resurrecció és un misteri que ha de tenir lloc, ha de renovar-se, ha d’existir cada dia, en cada instant i en cada ànima. Cada ànima que s’ha mort –i  quina és l’ànima que mai no s’ha mort, almenys per un instant, caient en el pecat, que mai no s’ha separat de Déu?–, cada ànima, totes les ànimes que s’han mort han de ressuscitar, han de rompre la llosa del sepulcre i han de tornar a la llum, a la veritat, a la vida.

Crist no va venir a portar res més que això, no va venir al món sinó amb la finalitat de fer reviure una humanitat morta, pudent, tan morta i pudent com el cadàver de Llàtzer, digna de tanta llàstima com la que Marta i Maria sentien pel seu germà mort. Giulia meua, preguem Déu que digué: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Resem sempre perquè Ell ens done sempre un ànima jove, Ell que és Vida i, per tant, joventut perenne. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Col·lecció Rent núm. 5, Denes, 2009.

“Les campanes de Pasqua”

 

«Les campanes de Pasqua diuen, oh Giulia, que el món empíric és efímer, que el destí del mal és la derrota, que la mort és Resurreció i vida. L’himne d’alegria que d’ací a poc escamparan les campanes de la meua infantesa per damunt de la terra emplujada d’aquest mes d’abril vol anunciar que, quan la vida s’acabe, la victòria serà per a l’Amor, per a la Caritat, per a la Puresa, per a la Bondat, per a la Senzillesa, per a la Humilitat; sobretot per a la Caritat, és a dir, per a Déu, que és caritat.

Quin himne d’esperança i de victòria podria superar en magnificència aquest que d’ací a una mica llançaran les campanes sota d’aquest cel ple de núvols?»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Denes, 2009

“L’hivern crida la primavera”

3.III.1921.―La primavera que arriba i que puja per les branques dels arbres, per les fibres íntimes de les coses, per les venes dels hòmens, ens parla, Giulia estimada, de la resurrecció; però la primavera també ens parla de l’hivern, pressuposa l’hivern, com la resurrecció ens parla de la passió, evoca i pressuposa la passió.

Conjunció admirable de vides i de veritats, Giulia, en virtut de la qual el món físic es relaciona íntimament amb el món moral, i tot el que hi ha al món és una imatge, un poema profund i admirablement igual, admirablement anàleg a la poesia infinita de Déu i de la Redempció.

L’hivern crida la primavera, l’hivern pressuposa la primavera. A l’hivern es gesta la vida que després florirà a la primavera. I en la passió es gesta la vida que florirà en la resurrecció. La resurrecció és, certament, primavera, i l’hivern és, certament, passió, però totes dues coses van unides, i no és possible tenir l’una sense tenir l’altra. No és possible que en la vida del cosmos hi haja només hivern, que no hi haja també flors i primavera. No és possible que només existisca la resurrecció, que no hi haja també la passió, en la qual es gesta la resurrecció.

En general, els hòmens voldrien o l’una cosa o l’altra, és a dir, voldrien sempre la primavera, sempre la resurrecció i, d’aquesta manera, sovint no veuen altra cosa que l’hivern i la passió. El desig no voldria veure res més que primavera; el sentit pessimista de la vida no vol veure res més que hivern. Però, per sort, a la vida hi ha, Giulia, l’una i l’altra cosa. Hi ha, a la vida, les flors i la neu, el glaç i les roses, la tristesa del Divendres Sant i les campanes festives de Pasqua. Hi ha les roses al costat de la neu; hi ha les violetes primerenques enmig de les primeres boires; i les primeres oronetes viatgen acompanyades per l’udol de les tempestes hivernals. Preguem tothora, Giulia meua. T’estime i et bese, i sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia