Levante-El Mercantil Valenciano anuncia la representació de ‘La bona nova a Maria’

20 12 2016

JOAN CARLES MARTÍ PUBLICA UN AMPLI REPORTAGE SOBRE LA RECUPERACIÓ DEL TEXT I LA PRÒXIMA REPRESENTACIÓ DE LA CÈLEBRE OBRA DE PAUL CLAUDEL EN VERSIÓ DE JOAN FUSTER

la-bona-nova-a-maria

Si feu clic sobre el text podreu llegir la versió impresa. En els enllaços següents podreu accedir a la versió electrònica del diari:

http://www.levante-emv.com/cultura/2016/12/20/sueca-representa-bona-nova-maria/1506385.html

http://www.levante-emv.com/cultura/2016/12/20/obra-aparecio-biblioteca-valenciana/1506384.html

Levante-El Mercantil Valenciano, dimarts, 20 de desembre del 2016, p. 59

 





Dos libros inéditos de temática religiosa de Fuster se publican 64 años después (Levante-EMV. La Ribera. 08.02.2016)

12 02 2016

EL ESCRITOR E INVESTIGADOR ALCUDIANO SANTI VALLÉS CONSIGUE EDITAR EL ORIGINAL, PROLOGADO POR MORAGÓN.

 

libros-ineditos

A. Colomer, F. Pérez i Moragón i Santi Vallés

Eva Melero. Sueca.

Más de sesenta años después de que Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) escribiera el ensayo «Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern» y tradujera y adaptara la obra teatral «La bona nova a Maria», de Paul Claudel, ambos trabajos han pasado a formar parte de la letra impresa. Los textos del intelectual que entonces contaba con 30 años, inéditos hasta ahora, los ha reunido la colección Rent de la Editorial Denes.

«Son dos obras que coinciden en el tiempo, escritas en 1952 para la celebración de la Coronación de la Mare de Déu de Sales de Sueca», recuerda Santi Vallés, coeditor de ambas piezas. El trabajo editorial, prologado por Francesc Pérez Moragón, se presentó el pasado viernes en el Espai Joan Fuster de la capital de la Ribera Baixa de la mano del propio Vallés y Agustí Colomer, director de la mencionada colección dedicada a literatura religiosa. El acto se celebró dentro de las «Tertúlies a ca Fuster» que organiza la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Sueca.

Fuster había escrito un ensayo en castellano con el mismo título, «Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno», con la finalidad crematística de ganar un premio instituido por el registrador de la propiedad y el Colegio de Notarios de Sueca. La versión valenciana no llegó a publicarse, afirma Vallés. «No tiene nada que ver con el del título en castellano, que está escrito a favor de las ideas en la línea del régimen de la época», observa. En cambio «este es un ensayo de reflexión crítica sobre las diferentes tendencias del teatro de base religiosa; más que de base religiosa, de la condición humana», aclara.

Por otro lado, con la traducción y adaptación de «La bona nova a Maria», de Paul Claudel, Fuster pretendía «poder representar teatro que fuera más allá del sainete». Para ello, eligió una obra de gran importancia en aquel momento. Se representó en la Placeta Fonda, en octubre de 1952, ante todas las autoridades locales.

«Ambos textos se retroalimentan», según el coeditor. «Por una parte el ensayo, sin pretenderlo Fuster, sirve de marco interpretativo de todas las corrientes existentes del mundo del teatro y del pensamiento, y que avanzan algunas ideas de lo que posteriormente Fuster expuso en otros libros como ‘El descrèdit de la realitat’, ‘Diccionari per a ociosos’, o todas las entradas que escribe en la ‘Literatura catalana contemporània’, sobre la reflexión de la crítica literaria», matizó.

Localización de los originales

«La obra de teatro es un mecanoscrito, del cual sabemos que no se escribió con la máquina de Fuster», explicó Vallés. Contiene anotaciones de cuatro manos diferentes, y ninguna corresponde al autor suecano. Estuvieron buscándola a instancia de Agustí Colomer, que ya hacía tiempo intentaba recuperarla. El propio Vallés intentó localizarla a partir de las pistas del Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera i Llorca. «Pudimos saber que se había hecho una grabación, se había representado en radio, pero no conseguimos localizar la cinta», recordó.

Finalmente apareció mientras buscaban una carta en el fondo de Agustí Alaman, en la Biblioteca Valenciana. Respecto al ensayo, hay una copia en la Casa Fuster, y otra que Manel Chaqués localizó en los años 70 en un mercadillo. «A partir de esas copias se pudo realizar la versión más íntegra de la obra», según Vallés.





En memòria de Francesc de Paula Burguera

20 10 2015

AGUSTÍ COLOMER, DIRECTOR DE RENT, EVOCA EN UN ARTICLE LA SEUA RELACIÓ PERSONAL AMB FRANCESC DE PAULA BURGUERA, ESPECIALMENT ESTRETA EN ELS ÚLTIMS ANYS ARRAN DE L’EDICIÓ DE LA BONA NOVA A MARIA.

Foto 13. Fuster i Burguera

Burguera i Fuster saluden des de l’escenari després de la representació de La bona nova a Maria. Sueca, 11 d’octubre de 1952.

Sala de Juntes de la Facultat de Dret, Universitat de València, 25 d’abril del 2007, a encesa de llums. Francesc de Paula Burguera pren el Llibre de meravelles i comença a recitar: «Assumiràs la veu d’un poble…». Enmig d’un silenci solemne, la cadenciosa veu del lector ens convida a caminar «entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt». Acaba la lectura del poema i esclata un vibrant aplaudiment. Al lector se li fa un nus en la gola. Finalitzava així el congrés sobre «La qüestió nacional valenciana: una revisió crítica», que coincidia amb el tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa. L’elecció de Burguera per a la cloenda en data tan significativa no podia ser més encertada. Per ser qui era -un referent patriòtic- i per la manera tan elegant, continguda i alhora expressiva amb la qual va recitar Estellés.

Vaig conéixer Burguera l’any 1981, quan un grup d’estudiants de Dret decidírem incorporar-nos al PNPV, un partit que representava un valencianisme moderat i integrador enmig d’una època on el desgavell i la violència anticatalanista de l’anomenada Batalla de València es deixava sentir. Anys després tornàrem a coincidir, enfrontats dialècticament, però sempre de manera amical, en els debats al voltant de la tercera via. L’últim acte públic on coincidírem fou en el congrés citat del 2007.

Els últims anys m’han permés descobrir un altre aspecte de la seua biografia especialment atractiu: els seus inicis en el món del teatre. Tot va vindre pel desig de localitzar i publicar la traducció que Fuster va fer de l’obra de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie, i que Burguera dirigí en la representació celebrada a Sueca l’11 d’octubre de 1952 amb motiu de les festes de la coronació de la Mare de Déu. Burguera havia perdut el llibret original, que no es trobava tampoc en la Casa Fuster. Antoni Carrasquer, Santi Vallés, Francesc Pérez Moragón… tots participàrem en una llarga recerca que culminà el 30 d’octubre del 2013 amb la troballa del text en l’arxiu d’Agustí Alaman dipositat en la Biblioteca Valenciana. Recorde la satisfacció de Burguera en dir-li-ho i anunciar-li que el publicaríem en l’editorial Denes del seu estimat amic Francesc Ferrer. En aquella conversa la seua memòria es ressentia molt, però ell ho assumia amb bon humor.

Malauradament, la malaltia anà desenvolupant-se i ja no vaig poder lliurar-li personalment el llibre de La bona nova a Maria, editat curosament per Santi Vallés i Francesc Pérez Moragón. Conxa Burguera es va fer càrrec de entregar-li’l en companyia de l’obra Tornar a voler, donada per perduda i localitzada en l’Arxiu de la Censura. Esta obra inèdita, així com una llarga entrevista feta per Josep Palomero per a l’Arxiu Audiovisual de l’AVL mereixerien veure la llum. També seria un bon homenatge tornar a representar a Sueca La bona nova a Maria.

Com a polític o com a escriptor, Francesc de Paula Burguera no ha fet una altra cosa que procurar mantindre una actitud moral de compromís amb el seu poble. Ell havia fet seues les paraules que li va adreçar Carles Salvador (aquell altre «catòlic, liberal i nacionalista») en una carta datada l’any 1949: «Per a mi escriure en valencià és un acte de fe valencianista. I el valencianisme és, abans de tot, una posició ètica. Descanse en pau.

Agustí Colomer, Levante-EMV, 20.X.2015 





Levante-EMV es fa ressò dels dos textos inèdits de Fuster

4 02 2015

ALFONS GARCIA SIGNA L’ARTICLE “DOS TEXTOS INÉDITOS DE FUSTER SALEN A LA LUZ SESENTA AÑOS DESPUÉS”

 

El diari LBN_Levante_Alfons_GarciaLevante-El Mercantil Valenciano ha publicat en l’edició del 3 de febrer un documentat article del redactor Alfons Garcia sobre l’últim títol que ha publicat la col·lecció Rent: el volum doble que arreplega l’assaig de Joan Fuster titulat Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern i l’obra teatral de Paul Claudel La bona nova a Maria, en versió i adaptació de Joan Fuster.

Els dos treballs de Fuster foren redactats l’any 1952 amb motiu de les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca. La representació de La bona nova a Maria a la placeta Fonda de la localitat pel Teatro de Cámara dirigit per Francesc de Paula Burguera causà una grata impressió a tots els assistents. Entre els espectadors figurava el periodista Carlos Sentí, Sentí_Levante_1952que va publicar al diari Levante la crónica titulada: “Una de las obras más profundas de Paul Claudel se ha representado en Sueca. La versión valenciana se debe al poeta Joan Fuster” (9.XI.1952).

Seixanta-dos anys separen els textos d’Alfons Garcia i de Carlos Sentí. Tots dos periodistes comparteixen les planes del mateix diari i deixen constància del respecte a la figura i l’obra de Joan Fuster.

Si cliqueu damunt de la respectiva plana del diari podreu llegir els dos articles.

 





‘Llorente, de nou’, tribuna de Vicent Josep Escartí (Levante-EMV)

10 03 2011

Vicent Josep Escartí torna a fer-se ressò de la nostra col·lecció. En esta ocasió, en una tribuna del diari Levante-EMV -a la secció en valencià Panorama-, parla sobre Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, de Teodor Llorente i que ha anat a cura d’un gran expert en el patriarca de la Renaixença valenciana, Rafa Roca.

Diu Vicent Josep Escartí sobre el volum de la Col·lecció Rent dedicat a Llorente:

…S’hi conté una selecció ajustada dels versos d’inspiració religiosa escrits per Teodor Llorente al llarg de la seua vida i és, ara com ara, la millor forma per a acostar-se a la religiositat del poeta…

… un estudi ric i mesurat del millor coneixedor de la seua obra, Rafael Roca…

Pots llegir l’article clicant damunt de la imatge o ací en format digital.





“El Déu més líric i valencià”, article de Paco Cerdà al diari Levante-EMV

13 02 2011

L’EDITORIAL DENES RECUPERA LA POESIA RELIGIOSA DE TEODOR LLORENTE I VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

«Catòlic só, mas la fe no m’escalfa», escrivia al segle XV un sincer i sempitern enamorat Ausiàs March. El cavaller de Beniarjó també s’adreçà a Déu en el seu immens Cant espiritual, on es mostrava preocupat per si el seu «foll amor» el condemnava a l’infern. Si el més gran poeta valencià de tots els temps es preocupava de Déu, no anaven a ser menys els dos altres rapsodes que marcaren els segles XIX i XX de la poesia valenciana: Teodor Llorente i Vicent Andrés Estellés. Ara, l’editorial Denes -a través de la seua acurada col·lecció Rent- ofereix als lectors dues breus antologies de poesia religiosa que rescata els versos divins dels dos escriptors que han marcat la poesia valenciana moderna.

El volum més recent és Lo foc sagrat de la fe, una selecció de poemes religiosos de Teodor Llorente on la fe del mestre de la Renaixença valenciana s’hi representa «com un foc encés que escalfa la llar familiar i il·lumina els moments més trascendents i intensos de la vida» i que representa «un do sagrat que es transmet de pares a fills» perquè dota a les persones d’un «espai d’eternitat», segons resumeix Rafael Roca, que ha fet la tria dels poemes i ha escrit la introducció del llibre.

En l’any del centenari de la mort de Llorente, aquest llibre dóna una excel·lent fotografia de la poesia religiosa de qui fou considerat com el poeta de la pàtria, de la fe i de l’amor. Ací va un exemple: «Mentres al sol tu blanqueges, / barraqueta valenciana, / ardirà en nostres entranyes / lo sentiment de la Pàtria. Mentres enmig de València / alce el cap lo Micalet, / ardirà en nostres entranyes / lo foc sagrat de la fe. Mentres tos ulls, valenciana, / tinguen divins resplandors, / ardirà en nostres entranyes / la dolça flama d’Amor». Pàtria, fe i amor.

Menys fe que amor i pàtria li coneix el públic general a Estellés, el poeta que va cantar els millors «rebolcons entre besos i arraps» i que va assumir la veu d’un poble per a ser poble. Però entre els seus versos -excesius, deia ell- també hi ha una destacada producció de caire religiosa. Una bona part d’ells els recull Déu entre les coses, antologat per Enric Ferrer Solivares. És una poesia religiosa menys explícita que la de Llorente, però, com diu Ferrer Solivares, mostra «una sèrie de preguntes sobre el sentit de la vida, la presència del mal, el desig pertorbador, la mort, etc., que postulen respostes que parlen de salvació, d’esperança, de pregària, de virtuts o d’amor al proïsme». «És a dir, de tot allò que qüestiona l’ésser humà i el pot obrir a una realitat superior, trascendent», agrega. Ara bé: que ningú oblide que és el poeta del pimentó torrat i que no espere d’ell una gravetat formal de teules cap amunt. Hi ha prou amb una sola mostra del llibre. «Amic, Déu és una séquia. / Quin goig capbussar-se en Déu!».

GONÇAL VINYES, UN POETA DE L’ESPERANÇA AMB UNA MORT TRÀGICA EN 1936

A banda dels dos grans poetes valencians dels segles XIX i el XX, Denes també ha rescatat els versos religiosos del beat xativí Gonçal Vinyes Masip (1883-1936) en el llibre Sembrant la vida. Poesia i compromís, a cura d’Antoni López Quiles. A banda de la seua tasca com a capellà, Gonçal Vinyes desenvolupà un treball clau en la recerca històrica -fou cronista oficial de Xàtiva-, la investigació arqueològica o el periodisme -dirigí El obrero setabense. També fou un dels anomenats «poetes de l’esperança» compromés amb el valencianisme i les reivindicacions nacionals, que esguità els seus versos amb «elements parnassianistes o impressionistes». La seua mort, narrada a la introducció del llibre, va ser tràgica. «El dijous 10 de desembre del 1936 li comunicaren que havia d’anar al molí de Vallés a fer un inventari dels béns d’un propietari considerat facciós. Així ho va creure ell, però finalment, a les cinc de la vesprada va ser afusellat vora el pont de la carretera de Vallés». L’11 de març del 2001, ara farà una dècada, el papa Joan Pau II el beatificà.

Levante-El Mercantil Valenciano, 12 de febrer del 2011, p. 34





Francesc Ferrer Pastor, “de generació en generació”

18 07 2010

EN EL DESÉ ANIVERSARI DEL TRASPÀS DEL FUNDADOR DE L’EDITORIAL DENES

El passat 10 de juliol es va complir el desé aniversari de la mort de Francesc Ferrer Pastor (la Font d’En Carròs, 1918 – València, 2000). El diari Levante se n’ha fet ressò en articles com ara els de Daniel Climent o Josep Miquel Bausset. Tots els que fem possible Rent, literatura religiosa en valencià, li devem el nostre agraïment, no sols pel fet de crear l’editorial Denes, al si de la qual ha vist la llum esta col·lecció, sinó també perquè Francesc Ferrer Pastor és per a nosaltres un referent clau, un model, en el diàleg entre fe i cultura. La seua tasca valencianista com a lexicògraf, com a impressor, com a nacionalista, naix d’un amor al seu poble amerat d’esperit evangèlic. Ell treballà de debò i incansablement per arrelar la llengua en la nostra Església i participà activament en la Comissió Interdiocesana de Textos Litúrgics i en La Paraula Cristiana. Tots els que fem Rent hem rebut el seu mestratge i el seu testimoni i volem ser dignes anelles de la cadena que, “de generació en generació”, ha unit Evangeli i compromís pel país. Ferrer Pastor sabé transmetre’ns allò més valuós que ell havia rebut i nosaltres, alhora, des de Rent, volem recrear eixe esperit que animà el seu itinerari vital.

El seu fill, Francesc Ferrer Escrivà, prengué el relleu com a impressor i editor, i ha consolidat Denes com una editorial de referència, no sols en l’esfera de la lingüística -on les obres lexicogràfiques de son pare continuen ensenyant any rere any a desenes de milers de valencians- sinó en molts altres àmbits: la pedagogia, l’assaig, la poesia… i, ara també, el llibre religiós, tant amb Rent com amb la nova col·lecció “Pregar amb els fills i els néts”.

La fotografia que hem triat palesa a la perfecció el verset del Magníficat bíblic, “de generació en generació”: un madur Ferrer Pastor esdevé la paret on es recolza el seu nét Francesc, president de la Fundació dedicada a la memòria del seu avi. Així ens sentim tots nosaltres, recolzats pel testimoni i per la intercessió de qui fóra -i és-, el nostre amic.