“Sobta llegir en Fuster, tot defensant la literatura catòlica i el seu ‘colpidor poder ofensiu’, que ‘no hi ha res més revolucionari que l’Evangeli'”

JOAQUIM JUAN-MOMPÓ RESSENYA EL VOLUM 14 DE RENT AL NÚMERO 252 DE QÜESTIONS DE VIDA CRISTIANA.

 

Aquest llibre, editat a cura de Santi Vallés i Francesc Pérez Moragón (que també l’introdueix i aporta unes oportunes referències bibliogràfiques), recull dos textos inèdits de Joan Fuster, complementats amb 13 fotografies vàries, totes entranyables. Els uneix, com reconeix Pérez, una certa relació temàtica. I és que Fuster va aprofitar el badall que se li obria amb la celebració, l’octubre de 1952, d’unes festivitats literàries per la coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, per a propiciar la traducció i representació de l’obra L’Annonce faite à Marie, de Paul Claudel, amb el títol de La bona nova a Maria, el mecanoscrit de la qual, extraviat fins fa poc, s’ha pogut localitzar a la Biblioteca Valenciana. A més, Fuster va guanyar el premi d’erudició amb l’assaig Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno. El propòsit d’aquests dos textos era distint: amb Las ideas religiosas… –un «atac frontal contra l’existencialisme i una defensa exaltada de la religió catòlica»– aspirava a la modesta remuneració econòmica que comportava, però amb La bona nova… pretenia mostrar, davant l’auditori suecà, les possibilitats del teatre en valencià, que ultrapassaven les del pertinaç sainet. No han de patir, tanmateix, els lectors, car l’assaig que ressenyem no té res a veure amb Las ideas religiosas…; potser el treball premiat nasqué com a substitut de Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, intuint Fuster –o sabent-ho– que aquest escrit, poc ortodox i massa discrepant del pensament oficial, no complauria el jurat.

L’assaig Les idees religioses i…, datat el 25-IX-1952, tracta de la deshumanització de les arts i de la resposta subsegüent del teatre modern; l’home, per a Fuster, «no ha estat mai tan en perill com ara […] en la seua grandesa i en la seua misèria», amenaçat per «les depravacions dels poders socials», «la massificació», «la robotització», per la submissió a la tècnica i la ciència deslligades del control moral; heus ací per què Fuster acaba les seues paraules donant la benvinguda «a tots aquells que vénen en el nom de l’home». Amb eixe objectiu, ha repassat prèviament la nòmina d’autors i títols teatrals que tenen en comú –siguen pròxims o llunyans del cristianisme– la implicació en el que ell anomena la «literatura de la condició humana», en oposició als escriptors marxistes «d’obediència soviètica»: Claudel i L’Annonce; Sartre i Les mains sales, Les mouches, Le diable et le bon Dieu, Morts sans sépulture i La putain respectueuse; Shaw i Saint Joan; Eliot i Murder in the Cathedral; i Camus i Caligula, Les justes i L’Homme révolté; i encara hi hauria afegit S. de Beauvoire i G. Marcel. Sobta llegir en Fuster, tot defensant la literatura catòlica i el seu «colpidor poder ofensiu», que «no hi ha res més revolucionari que l’Evangeli». I meravella el coneixement de la producció i la crítica literàries i filosòfiques europees que, des de la Sueca de llavors, podia assolir un home tan jove.

Quant a La bona nova a Maria, exemple de teatre catòlic, tracta el tema d’elecció i la redempció. Fuster hi va veure la possibilitat d’oferir als seus veïns el drama més perfecte –i també el menys teatral, més lectura que representació– dels produïts per Claudel. Ja hem dit què es proposava amb aquesta iniciativa. Diverses vegades intentà portar-la a escena fora del seu poble, però la censura franquista ho va frustrar.

 Joaquim Juan-Mompó

Rescensió a Qüestions de Vida Cristiana del llibre ‘Fer del món eucaristia”

EL NÚMERO 248 DE LA REVISTA MONTSERRATINA REPRODUEIX UNA RESSENYA D’EMILIA BEA SOBRE EL LLIBRE D’OLIVIER CLÉMENT

Olivier Clément (1921-2009) és, sens dubte, el pensador contemporani que més ha contribuït a donar a conéixer l’Ortodòxia en els països d’Occident. Amb un llenguatge poètic i simbòlic, amarat d’un profund sentit ecumènic, el teòleg francés ajuda l’Església a «respirar a través dels seus dos pulmons: Orient i Occident», en expressió afortunada de Sant Joan Pau II. Nascut a un petit poble occità, al si d’una família agnòstica, Olivier Clément coneix el cristianisme a través de dos grans teòlegs laics ortodoxos provinents de l’emigració russa –Vladímir Losski i Paul Evdokimov– i de les lectures de les obres de Nikolai Berdiàiev i Dostoievski. A l’edat de trenta anys es converteix i es bateja en l’Església Ortodoxa Russa. Professionalment es dedica a la docència tant en instituts de secundària, on imparteix l’assignatura d’Història, com en l’Institut de Teologia Ortodoxa Saint-Serge de París. És autor d’una trentena de llibres i de multitud d’articles de caràcter teològic, espiritual i històric.

Fer del món eucaristia recull cinc treballs publicats en el monogràfic que li va dedicar l’any 2009, amb motiu del seu traspàs, la revista francesa de l’Ortodòxia Contacts, de la qual en fou director. Alguns d’aquests treballs eren textos inèdits, mai publicats. Els articles van precedits d’un estudi introductori del professor de l’Institut Saint-Serge, Michel Stavrou. Sota el títol «Notes autobiogràfiques» es recullen reflexions inèdites de caràcter personal de l’autor en les quals narra diferents episodis autobiogràfics com ara la seua amistat amb el Papa Joan Pau II i amb el Patriarca Atenàgores. El treball «La força immensa de la Nativitat» ens acosta a la profunditat i bellesa de la litúrgia bizantina del temps de Nadal, la qual «insisteix en l’antinòmia que està en el cor de la Revelació: el Déu il·limitat es limita, la Paraula del Pare es fa infant petit, mut, gitat en una menjadora, entre animals». La narració «Una nit de Nadal» és un dels escassos textos de creació literària del teòleg francés, possiblement de caràcter autobiogràfic. «La salvació hui i el problema de l’esperança», recull una conferència de Clément impartida l’any 1973 en el centre ecumènic d’Hainaut (Bèlgica). Per últim, l’obra finalitza amb l’article que dóna títol al llibre. En paraules de l’autor, «fer del món eucaristia és necessitar, sense relativisme ni sincretisme, de tots els paisatges exteriors i interiors, de totes les cultures, de tot el que envolta l’home, sense altre criteri que la seua unió en Crist, verdader Déu i verdader home. Fer del món eucaristia és també, abans de res, quotidianament, saber descobrir la llum de Déu en el rostre dels altres. Car el cristianisme és la religió dels rostres.»

El llibre va precedit d’un pròleg del professor de la Universitat de València i prevere, August Monzon, en el qual descriu la influència espiritual d’Olivier Clément entre determinats cercles de cristians de València sensibles a l’ecumenisme i al diàleg fe-cultura. Fruit d’aquesta influència és la publicació en editorials valencianes d’alguns dels escassos textos de l’autor que tenim a l’abast en la nostra llengua: el llibre Tres pregàries. El Parenostre. La pregària a l’Esperit Sant. La pregària penitencial de sant Efrem (Saó, 1996) i l’obra que ara comentem. En paraules de Monzon, «Olivier Clément segueix testimoniant la força transformadora de la Resurrecció, ara des d’una comunió dels sants més lluminosa i activa».

‘Escrits de pau en temps de guerra’ a Qüestions de Vida Cristiana

EMILIA BEA RECENSIONA L’ANTOLOGIA D’ARTICLES DE LA PACIFISTA NORD-AMERICANA DOROTHY DAY

Emilia Bea Pérez. Dorothy Day, Escrits de pau en temps de guerra. Traducció i edició d’Ana Colomer. «Rent», 11, Denes, Paiporta, 2011, ps. 96.

Dorothy Day (Nova York, 1897-1980) és una de les personalitats més rellevants del catolicisme nord-americà del segle xx. Filla d’un periodista esportiu, des de ben jove s’aficiona a la literatura. A l’institut se li desperta la consciència social alhora que es distancia de l’Església episcopaliana a la qual pertanyia. Quan cursa estudis superiors a la Universitat d’Illinois, comença a freqüentar els ambients intel·lectuals d’esquerres i a col·laborar en el periòdic de la universitat. Posteriorment treballa en una publicació socialista de Nova York i es vincula al moviment sufragista. És empresonada i realitza una vaga de fam. A la presó torna a acostar-se a la Bíblia.

Dorothy Day descobreix que l’Església Catòlica és l’autèntica llar dels pobres i dels immigrants i, quan naix la seua filla Tamar, pren la decisió de rebre-hi el baptisme, fet que causà la separació de la seua parella i la incomprensió de molts dels antics companys. Dorothy se sent sola i prega per poder conciliar la seua vocació social i la religiosa. Aleshores coneix Peter Maurin, un francès lligat als moviments cristians radicals, que esdevindrà referent del personalisme comunitari als EUA. Tots dos funden el periòdic The Catholic Worker el maig de 1933, en plena gran depressió. Poc després, el periòdic dóna llum al moviment Catholic Worker, que crea cases d’acollida i granges comunitàries arreu del país.

La pobresa i la pau són temes recurrents en Dorothy Day. Escrits de pau en temps de guerra recull una antologia dels articles de temàtica pacifista publicats a The Catholic Worker en què analitza conflictes com ara la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial o la guerra del Vietnam. La seua posició compromesa en favor de la pau li causà molt problemes entre els seus compatriotes i els seus coreligionaris. Tanmateix, sempre mantingué una fidelitat insubornable a la benaurança que proclama fills de Déu els qui treballen per la pau.

Qüestions de vida cristiana núm. 243, pp. 150-151

‘Qüestions de vida cristiana’ es fa ressò del llibre d’Adrià Chavarria sobre Etty Hillesum

AUGUST MONZON RECENSIONA ETTY HILLESUM, UN UNGÜENT PER A TANTES FERIDES EN EL NÚM. 242 DE LA PRESTIGIOSA REVISTA EDITADA PER PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT I LA FUNDACIÓ JOAN MARAGALL

Adrià Chavarria, Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides. Edició i pròleg d’Emilia Bea, Denes, Paiporta, 2011 (col·lecció «Rent», núm. 10), ps. 96.

Aquesta bella aproximació a Etty Hillesum, jueua holandesa morta a Auschwitz el 1943, als vint-i-nou anys, és obra pòstuma del també jove poeta, crític literari i assagista Adrià Chavarria (1972-2009), en la qual va treballar amb entusiasme durant els seus darrers mesos, quan la seua vinculació amb el judaisme s’anava fent més profunda. L’Adrià havia simpatitzat amb el projecte de «Rent», que es proposa donar a conéixer la literatura religiosa dels ss. xix i xx, i des de València recordem amb afecte la seua bonhomia i infància espiritual, que el feia ser lliure respecte de les modes i refractari als poders.

L’escriptor tortosí havia descobert en els escrits d’Etty Hillesum la màxima expressió de «l’autoritat femenina desarmada» al bell mig de la violència totalitària més monstruosa. Al llarg d’un itinerari vital gens convencional ni modèlic, la jove jueua es deixa trobar pel Déu de la Bíblia, un Déu desarmat i impotent –«som nosaltres qui t’hem d’ajudar»– que tanmateix la fa assumir lliurement el destí del seu poble, viure l’infern dels camps sense odi ni ressentiment –àdhuc celebrant la bellesa de la vida– i escriure els seus diaris com un acte de resistència anamnètica. Emilia Bea ha reeixit a fer-nos arribar aquest llegat impagable, en prologar-lo i editar-lo acuradament i amb tanta estima.

 August Monzon i Arazo – Universitat de València

Qüestions de vida cristiana núm. 242, abril 2012, pp. 146-147