“Del amor perenne” recensió a “Pensaments per a Giulia”

8 05 2010

EL DARRER NÚMERO DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE MIGUEL CATALÁN A L’OBRA DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

 

Del amor perenne

Pensaments per a Giulia recoge una selección de las cartas que Giuseppe Capograssi, teórico católico del derecho, escribió en su juventud a su novia Giulia Ravaglia. El valor principal de este epistolario redactado desde 1918 hasta 1924 es el despliegue de la espiritualidad de un joven que todo lo fía a su amor por Giulia, amada que termina consustanciándose con la figura de Dios en una asimilación con ilustres precedentes en la literatura italiana.

En su primera juventud, desde los diecinueve a los veinticinco años, el asesor jurídico y teórico del derecho italiano Giuseppe Capograssi (Sulmona, 1899–Roma 1956) escribió una carta cada día a su novia Giulia Ravaglia. La copiosa correspondencia, de la que este libro recoge setenta y cuatro cartas, terminó en 1924, la víspera de la boda. El final es sintomático del sentido mediador de la palabra escrita: «Pongamos el punto final. Mañana la palabra santa del Señor (…) abrirá para nosotros una vida nueva. No quiero escribir nada más».

Capograsssi, que a los diecinueve años resurge de una profunda crisis existencial, encuentra la salvación a la vez en Giulia y en Dios. El lector pronto advierte que el joven, a fin de evitar el dolor que le produce el mundo de los hombres, crea una campana neumática en la que sólo caben tres personas: Dios, Giulia y él mismo. La amada Giulia, en efecto, se consustancia con la figura de Dios, como enviada y ángel guía, en una asimilación con insignes precedentes en la literatura italiana, en especial la Laura de Petrarca y la Beatriz de Dante. «A menudo el mundo considera afortunado al hombre que tiene muchos golpes de suerte», escribe Capograssi. «Como de costumbre, el mundo se equivoca. Afortunado es quien consigue ver reflejado su ser en el ser de otro espíritu». El resto de seres queda fuera ocupando un espacio opaco, ruidoso, agresivo, incapaz de oír el canto ligero de las golondrinas en la mañana primaveral de Roma, inepto para sentir la inmensa paz del cielo estrellado que cada tarde Giuseppe aspiraba junto a su novia en la colina de Trinità dei Monti. Entre esa atmósfera de hombres insensibles y la esfera de la tríada espiritual sólo queda la fina membrana de la naturaleza expuesta por Dios y algunos espacios de silencio en las iglesias de Roma: San Giovanni dei Fiorentini, Santa Maria de la Pace… Cuando el guirigay de la calle se desvanece en el templo, sólo queda el bendito silencio.

Esta estrategia de salvación instintiva (no hay astucias de la razón, sino astucias del instinto que utilizan a la razón) pasa por simplificar los problemas en una suerte de estoicismo trascendente. El amor total de Capograssi lleva a la remisión del tiempo y a la abolición del espacio: «Amo la soledad, pero la soledad con Dios y contigo». Dentro de ese espacio místico, todo es paz, amor, dicha infinita y fe en la gloria eterna; fuera de él queda lo siniestro, lo superficial, lo estridente que ha de morir, ejemplificado en las tumultuosas estaciones de tren donde nadie vive ni se detiene. Como ocurre con las visiones de Teresa de Lisieux, que viajará por la tierra entera sin salir de su celda, la lectura de este epistolario de Capograssi, pese a las inevitables reiteraciones de un universo tan pequeño, es muy grata, pues, a la par que mínimo en extensión, ese universo es máximo en intensidad. Esta edición de algunas cartas de Capograssi que nos ha entregado Manuel Lanusse permite entender la honda espiritualidad de un hombre que se propuso vivir en la tierra «como en un sueño».

Miguel Catalán, Lletres Valencianes núm. 27, pp. 102-103

Anuncis




“L’hivern crida la primavera”

5 04 2010

3.III.1921.―La primavera que arriba i que puja per les branques dels arbres, per les fibres íntimes de les coses, per les venes dels hòmens, ens parla, Giulia estimada, de la resurrecció; però la primavera també ens parla de l’hivern, pressuposa l’hivern, com la resurrecció ens parla de la passió, evoca i pressuposa la passió.

Conjunció admirable de vides i de veritats, Giulia, en virtut de la qual el món físic es relaciona íntimament amb el món moral, i tot el que hi ha al món és una imatge, un poema profund i admirablement igual, admirablement anàleg a la poesia infinita de Déu i de la Redempció.

L’hivern crida la primavera, l’hivern pressuposa la primavera. A l’hivern es gesta la vida que després florirà a la primavera. I en la passió es gesta la vida que florirà en la resurrecció. La resurrecció és, certament, primavera, i l’hivern és, certament, passió, però totes dues coses van unides, i no és possible tenir l’una sense tenir l’altra. No és possible que en la vida del cosmos hi haja només hivern, que no hi haja també flors i primavera. No és possible que només existisca la resurrecció, que no hi haja també la passió, en la qual es gesta la resurrecció.

En general, els hòmens voldrien o l’una cosa o l’altra, és a dir, voldrien sempre la primavera, sempre la resurrecció i, d’aquesta manera, sovint no veuen altra cosa que l’hivern i la passió. El desig no voldria veure res més que primavera; el sentit pessimista de la vida no vol veure res més que hivern. Però, per sort, a la vida hi ha, Giulia, l’una i l’altra cosa. Hi ha, a la vida, les flors i la neu, el glaç i les roses, la tristesa del Divendres Sant i les campanes festives de Pasqua. Hi ha les roses al costat de la neu; hi ha les violetes primerenques enmig de les primeres boires; i les primeres oronetes viatgen acompanyades per l’udol de les tempestes hivernals. Preguem tothora, Giulia meua. T’estime i et bese, i sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





Presentació dels llibres de Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi a la llibreria Paulinas

24 09 2009

SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA, QUART I QUINT TÍTOL DE RENT

El dimecres 23 de setembre la llibreria Paulinas acollí la presentació dels dos últims títols de Rent (Denes). El director de la col·lecció, Agustí Colomer, i els curadors de les edicions, Antoni López i Manuel Lanusse, intervingueren en l’acte. Agustí Colomer subratllà els paral·lelismes existents entre els dos autors, que començaren a escriure en el període d’entreguerres, un moment especialment convuls de la història europea. “En eixe clima convuls, Vinyes i Capograssi no perden mai ni la serenitat ni l’esperança. Són hòmens de fe i confien, a pesar de les dificultats. La consciència de perill del propi Vinyes, que morirà màrtir, és explícita en algun dels seus poemes –“sent la gelor mortífera al meu voltant /eixe fred que a les ànimes va anquilosant”. Colomer enumerà els paral·lelismes existents entre el canonge de Xàtiva i el filòsof de Sulmona: “Els dos autors compartixen molts aspectes: la fe, l’amor a la cultura, la sensibilitat social i la inquietud literària. En tots dos, a més, la seua circumstància local -Xàtiva en Vinyes i Sulmona i Roma en Capograssi-, esdevenen paradigmes d’un missatge universal”.

colomer+2

Tot seguit va prendre la paraula el professor de la Universitat de València, mossén Antoni López Quiles, que es congratulà de l’evolució positiva dels estudis sobre la literatura religiosa de la Renaixença als nostres dies. “Arran d’un monogràfic que férem a la revista montserratina Qüestions de vida cristiana, l’any 1994, dedicat a l’Església i la cultura valenciana, un grup d’investigadors valencians encetàrem un procés de revisió ben interessant, que posava en valor la literatura religiosa del segle XX, tant per la seua importància sociolingüística –en mantindre la llengua en temps adversos-, com per la qualitat que assolixen alguns autors. Els noms de Xavier Casp, Martí Domínguez, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en són una bona mostra. Però també la nòmina de clergues ha fet aportacions significatives: Sorribes, Moscardó o Monçó són noms cabdals en la postguerra. I, mereixen una especial atenció l’anomenat grup de “poetes de l’esperança”, conjunt de preveres que compartixen uns mateixos referents estètics i un pensament comú que lliga valors cristians i valencianitat. Joaquim Garcia Girona, Francesc Martínez Miret, Eduard Genovés o Gonçal Vinyes són els caps visibles d’aquest grup”. Tot seguit Antoni López analitzà la singularitat de Vinyes, “que sobre una matriu romàntica d’arrel verdegariana incorpora elements parnassianistes i convertix la seua Xàtiva natal, en paradigma històric de la plenitud cristiana i nacional del poble valencià”. Finalitzada la seua intervenció, Francesc Aracil llegí el poema “La cançó de les aigües”.

aracilllig

A continuació, el jurista Manuel Lanusse, realitzà un esbós biogràfic de Giuseppe Capograssi, una personalitat de primera línia del catolicisme italià de la qual només coneixíem la seua important obra filosoficojurídica. Amb la publicació de l’antologia Pensaments per a Giulia, se’ns mostra el Capograssi més íntim i literari, que deixa transpuar també les seues idees socials i polítiques. “El filòsof de Sulmona, defensor com Jacques Maritain de l’equació cristianisme-democràcia, mai no simpatitzà amb les maneres feixistes ni assumiria cap compromís amb aquest règim totalitari.” Tot seguit, Manuel Lanusse explicà les característiques peculiars de l’obra, una antologia de les 1951 cartes que diàriament enviava a la seua promesa Giulia Ravaglia: “Capograssi, gairebé bloquejat en l’encontre directe amb Giulia, sobretot en allò tocant a l’amor, emprarà aquesta peculiar forma de comunicació amb Giulia a fi de trobar un canal per a l’expressió d’aquells sentiments i pensaments, no per alliberar-se’n, sinó per donar-los forma i precisar-los i, amb això, transmetre’ls a la persona estimada, amb el propòsit d’aconseguir un enriquiment mutu i de crear un espai de meditació comuna.” En acabar la seua alocució, Antoni Martínez va llegir el pensament escrit el 7 de maig de 1919.

publicdrdarrera