La col·lecció Rent a les planes de la revista ‘Cresol’

LA PUBLICACIÓ EDITADA PER LA UNIÓ APÒSTOLICA DEL CLERO DE L’ARXIDIÒCESI DE VALÈNCIA ENTREVISTA AGUSTÍ COLOMER, DIRECTOR DE LA COL·LECCIÓ RENT

Sota el títol, «El potencial evangelitzador de la llengua és immens», el número 111 de la revista Cresol publica una extensa entrevista de Jesús Belda, director de Cresol, a Agustí Colomer. El diàleg fe-cultura, la situació dels textos litúrgics valencians, les activitats de l’AVL i la col·lecció Rent són algunes de les qüestions tractades en l’entrevista. Tot seguit reproduïm les referències a la col·lecció Rent.

« […]Com va la col·lecció Rent de la qual eres el director?

Traure una col·lecció de literatura religiosa contemporània en valencià és complicat. El projecte va nàixer l’any 2008 gràcies a la receptivitat de Francesc Ferrer Escrivà, director de l’editorial Denes i fill de Francesc Ferrer Pastor, autor del cèlebre Vocabulari, el qual participà també, com Moll i Sanchis Guarner, en els anys setanta, en la Comissió interdiocesana per als textos litúrgics, de la qual en fou secretari (un altre testimoni més a anotar en el diàleg entre la fe i la cultura valenciana).

L’objectiu de la col·lecció Rent és mostrar que la literatura religiosa no es circumscriu al nostre Segle d’Or, que hi ha escriptors contemporanis que parlen de Déu amb un llenguatge que ens pot resultar més pròxim. Per exemple, molts coneixen el poeta Vicent Andrés Estellés, però ignoren que la seua poesia té un component religiós innegable. Ara, gràcies a l’antologia Déu entre les coses preparada pel pare escolapi Enric Ferrer Solivares, Estellés, a més de ser el poeta de la pàtria, de la mort, de l’amor… és també el poeta de Déu. I la gent és receptiva a esta nova dimensió religiosa del poeta, com ho demostra la bona acollida de l’obra. Els llibres Isaïes, profeta de Nadal, de Martí Domínguez, i l’Autobiografia espiritual de Simone Weil, són també altres títols que han funcionat prou bé.

Però, amb independència del nombre de vendes, l’aspecte qualitatiu és també molt important: recuperar una figura com la del beat i màrtir Gonçal Vinyes, publicar els primers estudis en la nostra llengua sobre Etty Hillesum o Dorothy Day, redescobrir Teodor Llorente, traduir per primera vegada a Espanya obres inèdites del cardenal Newman, Denis de Rougemont, Ignazio Silone o Giuseppe Capograssi… i tot això fer-ho des de València i en valencià crec que és important.

 Què tens sobre la teua taula de treball en estos moments?

Ara mateix estem enllestint el número 12 de Rent, l’edició del poemari Tast d’eternitat, de l’escriptor alcoià Joan Valls, a cura també del pare Enric Ferrer. Joan Valls possiblement siga el poeta valencià del segle xx de més densitat teològica. També estem traduint per al 2013 un recull de textos inèdits a Espanya del teòleg ortodox francés Olivier Clement, amb un estudi introductori del seu gendre, Michel Stavrou, professor de l’Institut de Teologia Ortodoxa «Saint Serge» de París.»

Si voleu llegir l’entrevista íntegra en versió electrònica, féu clic ací. 

 

 

“Lo foc sagrat de la fe” a la revista Cresol

LA PUBLICACIÓ MENSUAL DE LA UNIÓ APOSTÒLICA DE VALÈNCIA INCLOU UNA RECENSIÓ A L’ANTOLOGIA DE POESIA RELIGIOSA DE TEODOR LLORENTE.

El número 106 de la revista Cresol, corresponent als mesos de gener-febrer, reprodueix una crítica de Marco Antonio Cruz a l’antologia de poesia religiosa de Teodor Llorente, a cura de Rafael Roca, Lo foc sagrat de la fe, número 9 de la col·lecció Rent, de literatura religiosa contemporània en valencià, publicada per l’editorial Denes.

Per a Cruz, la fe que revela la poesia de Teodor Llorente, «no és una fe abstracta i desarrelada sinó que està plenament contextualitzada i encarnada en carrers i paisatges que remeten cap a un univers simbòlic que ens resulta fàcilment recognoscible i del tot familiar: l’experiència religiosa de Teodor Llorente no té lloc a Roma, Jerusalem o en els deserts dels místics, els espais en els quals es produeix la relació amb el Misteri són “l’alqueria”, “els camps verds de la Malva-Rosa” o “la capella de la Verge del Roser que hi ha junt al Molí de Vera”. Una València que tot i que es pot dir que ja no existeix, no cal fer massa esforç per percebre-la encara pels carrers i places i que, en tot cas, roman en la memòria, l’imaginari i la tradició. És eixe un món on l’horta encara pot penetrar amb total naturalitat en el bell mig de la ciutat, on eixa interacció entre la persona, Déu i la natura es fa amb una espontaneïtat i tendresa com només es pot donar en un món premodern.»

Si voleu llegir l’article sencer, podeu fer-ho en la versió electrònica de la revista Cresol clicant ací.

Recensió de “Federalisme, personalisme, ecumenisme” a la revista Cresol

MARCO ANTONIO CRUZ SIGNA L’ARTICLE “PENSAMENT PERSONALISTA” EN EL NÚM. 103 DE LA REVISTA MENSUAL DE LA UNIÓ APOSTÒLICA DEL CLERO.

La secció de cultura de la revista Cresol reproduïx una recensió del llibre Federalisme, personalisme, ecumenisme. La inspiració europea de Denis de Rougemont. Esta antologia de textos de l’escriptor protestant suís és obra del professor de la Universitat de València, Joan Alfred Martínez i Seguí, qui és, alhora, autor de l’estudi introductori.

Marco Antonio Cruz evoca en l’article la millor tradició humanista cristiana d’arrel personalista: “En un temps en què la simple invocació a la racionalitat és vista gairebé com una provocació des de determinats àmbits de l’Església, resulta del tot reconfortant girar la vista enrere i comprovar com de rica, seriosa i solvent ha sigut l’activitat filosòfica duta a terme per cristians el passat segle i, sobretot, com va ser capaç de donar resposta als interrogants del seu temps, utilitzant el llenguatge i els codis del moment”.

Per a llegir l’article sencer cliqueu ací: Cresol.

Agustí Colomer en “Cresol”

LA PUBLICACIÓ DE LA UNIÓ APOSTÒLICA DEL CLERO ENTREVISTA EN EL NÚM. 101 AL DIRECTOR DE LA COL·LECCIÓ RENT

Cresol, la revista mensual dels preveres diocesans de València, dedica una llarga entrevista a Agustí Colomer en l’últim número. En la conversa, el director de la revista, Jesús Belda, s’interessa pel diàleg entre fe i cultura, així com per les reflexions del “valencianisme dialògic” arran de la presentació en l’Aula Magna de la Universitat de València de la segona edició del llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització. 

[Podeu accedir a l’entrevista en format electrònic clicant ací.]

Més d’un centenar de persones en la Missa del Puig

 

 

La “Missa per la pàtria, la pau i la justícia”, organitzada pel Centre Pare Tosca – Amics de l’Oratori, esdevé des de l’any 2006 una fita cabdal de tots els cristians que volem fer present el diàleg entre l’Evangeli i la cultura valenciana. Enguany, més d’un centenar de persones ens hem aplegat davall les bòvedes gòtiques del monestir mercedari de Santa Maria del Puig,  “el bressol de la pàtria valenciana”, en expressió afortunada de Nicolau Primitiu. L’eucaristia, presidida per August Monzon, fou concelebrada per Alexandre Alapont, missioner a Zimbawe, Jesús Belda, director de la revista Cresol, i Emili Marín, exdirector de la revista Saó. També hi assistí el bisbe de l’Església Anglicana Reformada, Josep Miquel Rosselló.

L’homilia ha estat pronunciada per Alexandre Alapont, qui ha subratllat els motius que susciten l’aplec dels congregats: l’acció de gràcies i la intercessió per la pàtria, la pau i la justícia. El predicador ha evocat la necessitat que tenim els valencians de recuperar la memòria col·lectiva, la consciència de ser poble: “des d’eixa consciència, hem d’afanyar-nos per fer present la pau i la justícia tant en el nostre poble com per tot el món, amb un esperit de solidaritat i obertura”. Josep Miquel Rosselló, al final de la celebració, agraí la invitació i el gest ecumènic, i insistí també en la necessitat de descobrir les arrels del poble valencià, unes arrels que estan estretament lligades, des del nostre naixement, a la fe cristiana.

La intercessió mútua, un dels components fonamentals de la pregària cristiana, es projecta també en els nostres germans difunts. Per això en la Missa del Puig sempre es té un sentit record pels aquells que han acabat el seu itinerari en este món. Les persones congregades al monestir de Santa Maria del Puig hem recordat enguany, especialment, el pare escolapi Vicent Faus, l’exdirigent de l’Acció Catòlica, Francesc Fayos, els estudiants de Dret Adrià Romero i Daniel Oliver, així com l’escriptor tortosí Adrià Chavarria, del qual es complia, precisament, l’aniversari del seu  traspàs. Alhora que pregàvem per ells, per tal que arriben a la plenitud en la casa del Pare, hem demanat també a ells la seua intercessió per nosaltres i per les causes justes que com la pàtria, la pau i la justícia, fan que ens apleguem tots els anys, el darrer diumenge d’octubre, al Puig.

 

Més informació sobre l’eucaristia ací.

Fotografies: Marga Ferrer (Levante-EMV)

Recensió de la novel·la “Severina” a la revista Cresol

EL PROFESSOR ISIDRO RODRÍGUEZ MARUGÁN COMENTA L’OBRA PÒSTUMA D’IGNAZIO SILONE 

 

 

La revista Cresol, editada per la Unió Apostòlica del Clero, publica una recensió de la novel·la pòstuma d’Ignazio Silone, Severina,  núm. 7 de la col·lecció Rent. L’autor de la recensió, el professor de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, Isidro Rodríguez, ha tornat recentment d’una estada investigadora al Centro di Ricerca Personalista de Teramo, institució dirigida pels professors Attilio Danese i Giulia Paola Di Nicola, biògrafs de Silone i autors de la introducció a l’edició valenciana de Severina.

El número 97 de Cresol també inclou un fragment d’En el món, però no del món (Rent, 1), a la manera d’homenatge al cardenal Newman amb motiu de la seua beatificació i una entrevista amb August Monzon al voltant dels textos litúrgics i la inculturació de la fe, tema central del present número. 

Cresol s’edita en paper i en format electrònic i la seua distribució és gratuïta en totes les parròquies de la diòcesi i en la llibreria Paulinas de València. Es manté per les donacions voluntàries de més de 300 subscriptors.

‘Pensaments per a Giulia’ a la revista Cresol

“TOT AQUELL QUE S’ENDINSE EN LES PÀGINES  D’AQUEST LLIBRE, TROBARÀ UN COMPENDI DE TEMES INABASTABLES AMB UN FIL CONDUCTOR COMÚ: L’AMOR”

L’últim número de la revista Cresol publica en les planes de cultura una magnífica recensió sobre el volum quint de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi. A continuació, pel seu interés la reproduïm de forma íntegra.

PENSAMENTS PER A GIULIA

Fa poc, i dins de la co l·lecció RENT de literatura religiosa en valencià, s’ha publicat el conjunt de pensaments de Giuseppe Capograssi adreçats a la seua fiancé, Giulia Ravaglia. Per tots aquells que no coneixen Capograssi, hem de dir que es tracta  d’un eminent filòsof i jurista italià que va obrir la renovació del diàleg entre el camp de la Filosofia i el camp del Dret, que llavors es trobava en punt mort. D’ell és l’aportació segons la qual la Filosofia del Dret s’encarrega d’anunciar allò nou que naix, l’excepció que es troba a punt de convertir-se en regla. La seua experiència com a advocat dels més desfavorits, i la defensa de l’individu contra l’Estat totalitari, fan d’ell una de les figures més interessants de la Itàlia del segle passat.

Tot aquell que s’endinse en les pàgines  d’aquest llibre, trobarà un compendi de temes inabastables amb un fil conductor comú: l’amor. En efecte, ja des del començament Capograssi afirma que només vivim quan estimem. Pot semblar òbvia aquesta afirmació, però el nostre autor va viure una etapa eixorca de la seua biografia marcada per “un escepticisme horrend” que va marcar una part de la vida  d’aquest jurista. Quan el nostre autor escriu les seues lletres, ja ha eixit  d’ell mateix: “Això és l’amor: Eixir de nosaltres mateixos, viure en els altres, (…) voler el bé més gran per als altres, la perfecció absoluta en l’ésser dels altres (…) Comprendre que estimar no és sinó esdevenir l’altre”. A mi, personalment, aquestes paraules em recorden aquesta preciosa oració que tenim els cristians i que és el Parenostre. Si ens hi fixem el Parenostre ens obliga a eixir de nosaltres mateixos, a abandonar el nostre “jo”, allò que ens separa dels altres. Gràcies a la trobada amb Giulia, Capograssi va retrobar-se a ell mateix i, al mateix temps als altres. És el retrobament de l’amor diví a través de l’amor humà. Tot açò ens acosta al que diu Lluís Duch, monjo de Montserrat, quan ens adverteix que una de les urgències més grans del cristianisme dels nostre temps consisteix a reivindicar amb força l’altre que és Déu i l’altre que és el proïsme.

Quina rabiosa actualitat les paraules de Capograssi! Aquesta insistència alliçonadora amara totes les pàgines  d’aquest epistolari en temes com la justícia: “Fer justícia és un acte  d’amor, i si la justícia no és amor, no és res (…) i es traeix a ella mateixa…” O la ciència: “La ciència és amor, i, si no és amor no és ciència. La ciència és un poc revelació.” Un coneixement que redueix a l’home a la dimensió empírica i tangible no arriba mai al més profund del ser. Pocs recorden que les coses duren el seu temps, però tal com diu Capograssi en aquestes pàgines: “Les coses de l’ànima són superiors al temps; sobretot l’amor, que ho supera tot: supera el temps, supera els anys, i és, en la seua mateixa essència immortal. Com és de trista una casa rica de béns materials i pobra de béns espirituals!” I és que tan sols per la via de l’amor es descobreix la riquesa de la vida, la grandiositat de la vocació de l’home. L’amor de Déu és, doncs, etern. Gràcies a això, Capograssi és fort en contra de la injustícia i del totalitarisme, ja que, segons l’Evangeli: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó un esperit de fortalesa,  d’amor i de seny” (2Tm 1, 7). Aquest esperit de fortalesa l’utilitza Capograssi per denunciar Mussolini quan diu en una lletra a la seua estimada: “Sembla que per a ell els altres no existeixen (…) En el reconeixement dels altres hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana.” Cal recordar de nou el Parenostre, potser? Al cap i a la fi quan Capograssi ens parla de la democràcia incideix que aquesta darrera no pot existir sense humilitat, més encara: democràcia i humilitat són tot u. I és que allò més preuat dins de la revolució cristiana és el fet  d’ajudar als altres, tot el contrari del que propugnaven els règims totalitaris. No és estrany que, en l’epistolari del filòsof marxista italià, Antonio Gramsci, adreçat a la seua estimada, es faça aquesta insidiosa pregunta: Com és possible estimar a una col·lectivitat, o a la humanitat sencera, sense haver estimat a una persona concreta? Capograssi té la resposta: “Quan dues ànimes s’estimen amb un amor pur, amb un amor que és vida, formació, perfeccionament, és perquè s’estimen en Déu.” I, a diferència de les solucions materialistes que alienen l’home, siguen de la filosofia que siguen, Jesús ens adverteix: “No tan sols del pa viu l’home, també viu de la paraula que ix de la boca de Déu” (Mt 4, 4; Dt 8, 3). Capograssi, doncs, veu l’essència de l’home que totes les concepcions i filosofies no veuen. I és que ser cristià no és una tasca fàcil. Com diu l’excepcional Bonhoeffer, víctima de la maquinària totalitària i coetani de Capograssi: “Ser cristià no significa ser religiós, sinó ser home. No un home típic, sinó l’home que Crist crea en nosaltres.” Un home, Capograssi, que, com Martin Luther King, va fer de l’amor al proïsme un argument polític.

Espere que aquesta lectura vos siga de profit i que junt amb l’Escriptura vos i l·lumine en els vostres camins.

Gonçal Vinyes, gegant poeta de l’esperança, per Jaume Alba

CRESOL / FIGURES juny 2009

La revista Cresol, de la Unió Apostòlica del Clero, publica en el seu últim número un article de Jaume Alba –col·laborador habitual de Cristians.net– sobre l’últim llibre publicat a la col·lecció Rent: Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes. A continuació reproduïm l’article sencer.

GONÇAL VINYES, GEGANT POETA DE L’ESPERANÇA
El 10 de desembre de 1936 moria afusellat al pont de Vallés, a la comarca de La Costera, Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883). L’11 de març de l’any 2001 fou beatificat pel papa Joan Pau II a la Plaça de Sant Pere de Roma. Dos dades importants en la biografia d’este prevere que va exercir la seua activitat pastoral a la seua ciutat natal de Xàtiva.

Els lectors de Cresol ja coneixen la figura d’este sacerdot dedicat a una intensa activitat devocional i social, així com d’investigació històrica i arqueológica. Però, també cultural, especialment, en l’àmbit de la poesia i la tasca periodística. Antoni López Quiles que l’ha qualificat com a “gegant poeta de l’esperança” ja ha donat compte en este mateixes planes d’un esboç de la figura de Vinyes (Cresol 69, octubre 2006).

Precisament, Antoni López és l’autor de la recopilació dels poemes i articles de Vinyes, que recull el llibre, que acaba de publicar la col·lecció Rent –igualment coneguda en estes mateixes planes- titulat Sembrant la vida. Poesia i compromís. És el volum 4 d’una col·lecció dedicada a la literatura religiosa en valencià que ja ha tret a la llum un assaig inèdit de Martí Domínguez i altres dos textos bàsics del cardenal Newman i de la pensadora Simone Weil. Una iniciativa que feia falta.

A la brillant introducció de Sembrant la vida, López Quiles diu de Vinyes que “es tracta d’un poeta que, inserit dins dels paràmetres d’aquell romanticisme, inherent a les reivindicacions nacionals, però que obre la seua lira compositiva a altres modalitats, de manera que esguita les seues peces d’elements parnassianistes o impressionistes, sense abandonar, tanmateix, la seua vinculació al patrimonialisme i, per eixa mateixa raó, sense deixar de ser un gran poeta d’esperança, obri les seues déus líriques a altres vies d’inspiració”.

Parlem d’un capellà que no va ser un cas únic. Gonçal Vinyes forma part del moviment estètic i ideològic que López Quiles ha identificat com “Poetes de l’esperança” i que està integrat per un grup de capellans com Francesc Martínez i Miret o Joaquim Garcia Girona, al seu cim.

¿I per qué resten “oblidats” estos autors? ¿Qué no tenien suficient qualitat per passar a ser ressenyats a les pàgines de la nostra literatura? ¿Es tracta tan sols de poetes que elaboraven una “literatura memor”? Res més lluny de la realitat. Durant les últimes dècades els analistes els han prestat escasa atenció seguint el “criteri negador” que els estudiosos han donat als creadors adscrits a la Renaixença, als “continuadors” de l’obra de Llorente o als persistents del “romanticisme”. Per este motiu és important la tasca d’investigadors que no es conformen amb repetir de forma mimètica els qualificatius assignats a determinades corrents o a segons quins autors. Si no que profundixen en l’obra d’estos escriptors i troben “versos suggeridors” que acosten la seua obra als tractats actuals de la literatura valenciana.

Sembrant la vida. Poesia i compromís no sols inclou les poesies aplegades sota el títol El poema de la terreta i altres composicions líriques, sinó que també recull un apèndix amb els articles en valencià que Vinyes va publicar a El obrero setabense i al setmanari Acció. Una tasca periodística que, segons López Quiles, “prosseguix la línia de reivindicar un passat associat al cristianisme que il·lumine un present, fins i tot en l’àmbit del nacionalisme, per al qual serà imprescindible el referent catòlic”.

Gonçal Vinyes, amb la seua mort violenta és, tal volta, reflex d’una època, la d’entre guerres, que tantes vides i obres va sacrificar. En este cas parlem d’un prevere que, junt a altres, dedicaren tota la seua vida a un treball de compromís pastoral i social, però que mai deixà de banda la recuperació cultural d’un poble, el seu, que estimà i sembrà… de vida.

La mula i el bou, per Martí Domínguez, a Cresol

L’any passat es va suscitar un certa polèmica arran la decisió de Benet XVI de suprimir la mula i el bou del Betlem de la plaça de Sant Pere. Més enllà dels aspectes històrics, les figures dels dos animals revestixen un caràcter simbòlic innegable. El periodista valencià Martí Domínguez Barberà (1908-1984) n’era ben conscient quan escrigué la seua 0braIsaïes, profeta de Nadal.  Enguany, coincidint amb el centenari del naixement de l’autor, l’editorial Denes ha publicat en la col·lecció Rent este llibre inèdit. Reproduïm, tot seguit, les darreres planes de l’obra que evoquen estos dos animals.

CRESOL / LA MULA I EL BOU desembre 2008

“La mula i el bou, tot i no tindre cap menció en l’evangeli, són dues figures nadalenques substancials. Corresponguen a la tradició o a la llegenda, constituïxen un encert per a l’expressió iconogràfica del Betlem. ¿Quin millor complement o contrapunt per a la puresa lluminosa dels àngels i la simplicitat dels pastors que el bestiar del pessebre, tot fet d’innocència i mansuetud?

Seria forçar massa les coses, i forçar-les innecessàriament, dir que Isaïes va entreveure també els dos animalets mansos, en els seus albiraments messiànics, en les seues profecies de Nadal. Resultaria, però, imperdonable, no dir que eixes dues humils bèsties estan expressament presents en el text del profeta; metafísicament, sense dubte, però posades al principi de tota la profecia, com símbols d’innocència agraïda i en contrast a la perversitat d’Israel. En el començament del seu gran crit, Isaïes diu:

“Coneix el bou el seu bouer,
i l’ase el pessebre del seu amo;
Israel, però, no coneix res,
el meu poble no res comprén.”
Is 1, 3

Tota la profecia messiànica d’Israel es fonamenta en aquests versicles. Per eixa intel·ligència rudimentària o l’instint, la naturalesa tota coneix, endevina, tendix al qui la sosté i la governa. La naturalesa innocent i no caiguda, simbolitzada en el bou i l’ase. L’home –naturalesa caiguda-, inclús Israel, afavorit, nodrit, conduït constantment per Jahvé, no reconeix la mà bona del seu amo, no comprén res dels destins divins. I és precís que el profeta clame i cride al poble per tornar-lo a Déu i preparar els camins als esdeveniments messiànics que han de vindre. I que el poble conega i reconega Jahvé, com el bou coneix al bouer, com la mula el pessebre del seu amo.

¿Hauran influït aquestes paraules d’Isaïes, en l’esperit, la imaginació, la devoció reconstructiva els qui han creat o conservat la tradició del bou i la mula junt al pessebre del Jesuset? El messianisme anterior, contemporani i posterior a Jesucrist està “ple” d’Isaïes. En el començament de l’evangeli de sant Mateu, relluïx com un diamant la profecia messiànica isaiana (Mt 1, 22-23) i la profecia del Baptista (Mt 3, 3). També el de sant Marc comença amb la profecia expressa d’Isaïes sobre el que prepara els camins del Messies (Mc 1, 2-3) i l’evangeli de sant Joan ho recorda també en el començament (Jn 1, 23) posant en llavis del precursor versicle d’Isaïes. Menys hebraic, més grec, sant Lluc no fa menció expressa del profeta en l’inici del seu evangeli, però tot el llarguíssim capítol primer està ple de l’esperit isaià, particularment en certs moments del Magnificat de la Verge Maria i del Benedictus de Zacaries. I tot el capítol segon, també. En el capítol tercer, el menciona prompte i expressament al parlar de la predicació del Baptista, tan ajustada als vaticinis isaians, als que Sant Lluc dóna el nom de “llibre dels oracles del profeta Isaïes”.

¡Com tornarien els ull cap a Isaïes, a la vista d’aquestes mencions dels quatre evangelistes, cap tots els fidels i sants pares dels primers segles cristians! Es pot defensar que qualsevol passatge isaià haja pogut influir en la perpetuació de tradicions nascudes de confidències verídiques de la Mare de Déu, parents i deixebles de Jesús, inclús en la formació d’alguna llegenda pietosa, devota o poètica, dues hipòtesis versemblants, una de les quals és causa d’aquesta presència calda i tendra de la mula i el bou junt al pessebre.

I ara sí que és moment propici, al baf d’eixe bestiar de l’estable, baix les lluminàries entrevistes pel gran vident, de posar punt definitiu a aquestes pàgines sobre Isaïes, profeta de Nadal.”

Llibres de literatura religiosa contemporània, per Manuel Lanusse

Cresol, la revista de la Unió Apostòlica per als preveres de la diòcesi de València torna a dedicar una recenció a Rent. En este cas, Manuel Lanusse parla del primer dels llibres de la col·lecció: En el món, però, no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman.

CRESOL / CULTURA estiu 2008

Amb aquest suggerent títol, que interpel·la directament la condició mateixa del nostre viure com a cristians, enceta l’editorial Denes la col·lecció “Rent”, una aposta decidida i agosarada alhora per a donar a conéixer al públic en valencià el bo i millor de la literatura religiosa contemporània escrita en diferents gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre… L’encert ha estat doble per tal com, a banda d’establir una programació que alternant autors valencians al costat d’altres estrangers més o menys coneguts es vol compromesa amb la inculturació de la fe, ha escollit per a donar resposta a aquella qüestió principal suara referida una selecció de sermons de John Henry Newman (1801-1890), sens dubte un referent ja clàssic del pensament cristià i de la llengua anglesa, declarat Venerable en 1991 per Joan Pau II i actualment en procés de beatificació.

L’homilètica és, doncs, el gènere que inaugura el primer volum de “Rent”, i gràcies a la magnifica traducció de Salvador Albert el lector podrà comprovar el to elevat i no conformista que caracteritza l’espiritualitat newmaniana a partir d’aquest notable recull de sermons, anotats per primera vegada de la mà d’August Monzon, a càrrec del qual ha estat també l’estudi introductori que complix perfectament el propòsit de contextualizar l’obra de Newman i remarcar la seua vigència. La tria dels sermons, no cal dir-ho, és clarament intencionada i arreplega tres textos de l’època anglicana i un altre de l’època catòlica. Aquest últim, el més llarg del conjunt, amb el títol La missió de sant Felip Neri (1850), mostra la vocació oratoriana de Newman i oferix una reflexió ben a propòsit sobre el significat cristià del Renaixement de la qual hom pot extraure la idea que la identitat cristiana no s’ha d’afirmar necessàriament al preu de negar la modernitat —açò que de vegades sembla tan present en determinades lectures de la “nova evangelització” catòlica— sinó que, més aïna, el que convé és corregir-ne els dèficits i les apories.

De l’època anglicana s’hi arrepleguen, com hem dit, tres sermons: Santetat i benaurança (1826), el primer dels seus sermons parroquials, constantment reeditats i considerats unànimement unes peces bellíssimes de la literatura anglesa; La transmissió personal de la veritat (1832), pertanyent a la sèrie de sermons universitaris, i que aproxima Newman teològicament i filosòfica al personalisme; i El comiat dels amics (1843), l’últim dels sermons que Newman va predicar com a anglicà, després de la publicació del Tract 90, que culminà la seua etapa com a líder de l’anomenat Moviment d’Oxford i precipità el seu retir a Littlemore en un ambient caracteritzat per l’austeritat, la pregària i l’estudi, que el conduirien finalment a abraçar el catolicisme.