‘Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!’

 

 

“[…] Sobre un fondo de blau matiner i un paisatge pròxim de muntanyoles i arbredes, Crist, resurrecte, està sortint del sepulcre amb un majestuós silenci, el mateix silenci amb què s’obre un capoll o floreix un ametler; és un Crist de majestuós hieratisme, de vigorosa anatomia, no gosarem dir atlètica –el Miquelàngel de la Sixtina volà més baix– perquè pertany a estadis superiors als olímpics. Encara li mig cobreix el cos un blanc sudari, de rítmics plecs, caient-li del muscle i arreplegat per la mà esquerra, una mà blanca i foradada, mentre amb la dreta empunya l’asta del banderí del triomf –drap blanc creuat per dues barres vermelles– i el tòrax ens mostra, ja un poc seca, la ferida del costat. El peu esquerre està ja afermat damunt del cornisat vorell del sepulcre de marbre, rectangular com un dels nostres altars de dir Missa, el genoll cobert pel sudari, prompte al salt sense esforç. Quatre soldats dormen junt al sepulcre, asseguts en terra amb una dramàtica pesantor. Dos, els dels extrems, no es deixen veure el rostre: un amagant-lo entre les mans; l’altre, d’esquena. Els altres dos, un de cara, l’altre de perfil, recolzen la seua formidable dormida sobre el propi sepulcre, fent més fort el contrast dels seus ulls carregats de son fondíssima –son de cos de guàrdia– amb els ulls del Crist, que s’han obert fa poc però que ja mai sentiran son, eternament oberts, victòria sobre la mort, diürnitat sense nit del cos gloriós […]”

 Martí Domínguez, “Sansepolcro”, fragment del llibre Itàlia fora mà, inèdit.

“La gran llum que albirà llunyaníssima Isaïes, la veren de prop, damunt d’ells, els pastors”

 

“Les tenebres que voltaven els pastors de la nit de Nadal eren simplement físiques. Però, ¿per què no, imatge material de les altres tenebres del món: les morals? I potser els pastors també anaren un poc, espiritualment, en tenebres: les de la ignorància, les d’una simplicitat extrema, pròpia dels qui viuen al ras. I el Messies venia per a evangelitzar-los a tots: en primer lloc als voltats per grans i complexes tenebres. Però també als senzills. Que no és cosa fàcil; tant, que l’Evangeli dóna com a signe de cosa molt extraordinària (més encara que tot allò de que els cecs veuen, i els coixos boten i els morts ressusciten, i que siguen sanat els mesells), el fet que ‘els pobres són evangelitzats’.

Les tenebres dels pastors no eren al·ludides per Isaïes, per Zacaries i Sant Lluc; eren, a més de gent senzilla, religiosa, com ho demostra que després de veure a Maria a Josep i al nadó gitadet en el pessebre, ‘se’n tornaren glorificant i lloant Déu’. Les tenebres, no. Però la llum sí. La gran llum que albirà llunyaníssima Isaïes, la veren de prop, damunt d’ells, els pastors. I l’alegria també; l’alegria que es traslluïx en eixes lloances dels pastors en el camí. L’alegria que pinta el profeta quan diu allò que hem vist abans: ‘Has multiplicat la seua alegria, has fet esclatar el seu goig; un goig davant de Tu, com els qui arrepleguen la collita…’

¡Com els que arrepleguen la collita! Les lloances dels pastors eren com cançons de batre, com càntics de verema. I és que, de veres, venien de la primera sega de blat de la Nova Llei; de la primera verema venien.”

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal, col. Rent núm. 2, Editorial Denes, 2008.

La presentació de ‘Lo foc sagrat de la fe’, a Las Provincias, diari fundat per Teodor Llorente

El diari Las Provincias -rotatiu valencià fundat per Teodor Llorente en 1866- recull en la seua edició de hui, en un breu, una foto notícia de la presentació de Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa. A la imatge es veu al bisbe de Menorca, Salvador Giménez, i al curador de l’obra, Rafael Roca, i Agustí Colomer, Director de la Col·lecció Rent, abans de començar l’acte.

Es dóna la circumstància que la Col·lecció Rent ha editat llibres de dos dels seus directors més recordats. A més, de les poesia de Teodor Llorente, també ha publicat una obra inèdita de Martí Domínguez i Barberà, que fou director d’este diari del 1949 al 1958, quan li va costar el càrrec per fer un discurs valencianista arran de la riuà del 57.

“Una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”

«Ja prop de Nadal, en la missa del quart diumenge d’Advent, a la Comunió, es llig açò: “Heus ací que una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”.

Molts anys hauré escoltat o llegit aquestes paraules. No sabria dir, però, per què no mai m’han impressionat com ara. Al marge del text veig en el meu missal, en tipografia menuda, la procedència bíblica: “Isaïes 7, 14.”

Isaïes és una veu que la sentim de molt lluny… però què clara!, quant forta i penetrant!

¿Per què, de sobte, una veu llunyana comença a tindre un so més intens, més pròxim? ¿Serà que ella s’acosta a nosaltres? ¿Serà o serem nosaltres els qui, endinsant-nos en els segles, ens acostem a ella?»

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal

El vídeo del fragment el podeu veure ací.

“Menyspreat com aquell a qui tots li giren la cara…”

«Segles ans que Pilat mostrara al Fill de l’home, dient al populatxo “Ecce homo“, el gran profeta l’havia mostrat ja, amb pinzellades fortament vermelles, rojos, ben rojos els vestits, com aquell que ha xafat -ell a soles- tot el raïm del cup; tot ell fet mal paréixer, sense una miqueta de formosor, rebuig d’home, baró de dolors, coneixedor de totes les tortures, menyspreat com aquell a qui tots li giren la cara…»

Martí Domínguez. Isaïes, profeta de Nadal.

“Martí Domínguez: la dignitat d’un periodista”

ARTICLE DE JORDI BORT A ELPERIODIC.COM, PERIÒDIC DIGITAL DE LA COMUNITAT VALENCIANA

 

Jordi Bort és l’actual director de la revista Buris-Ana, editada des del 1956 per l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Ha sigut també el coordinador del llibre Vicent Enrique i Tarancon, un cardenal per a la llibertat. En el present article evoca la figura de Martí Domínguez Barberà, del qual hem publicat la seua obra inèdita Isaïes, profeta de Nadal (núm. 2 de la col·lecció Rent).

 

MARTÍ DOMÍNGUEZ: LA DIGNITAT D’UN PERIODISTA

 

“Martí Domínguez i Barberà, un gran escriptor, periodista i home de bé, compromès amb la justícia i la llibertat, va ser un home lliure que va saber alçar la seua veu en defensa de la dignitat del nostre Poble.

El 1924, amb 16 anys, començà la carrera de Dret a València. El 1928 publicà el seu primer llibre de versos en castellà, titulat “Versos de juventud” Home emprenedor, lletraferit i entusiasta de la literatura, el 1931 va fundar a la seua ciutat nadiua el setmanari Llevant, del qual fou el seu director. Va col·laborar amb la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lúcia. El 1934 obtingué el Premi Extraordinari dels Jocs Florals d’Algemesí, amb el poema Arròs. Posteriorment, en esclatar la guerra civil, ell que era un home d’una gran religiositat, hagué d’amagar-se per tal de fugir dels escamots republicans. L’any 1939 es convertí en redactor de Avance, alhora que participà en la creació del diari Levante. El 1941 escriví i preparà l’edició de Mont, el monte musical, que no es va publicar. Escrigué també Alma y tierra de Valencia. El 1949 fou nomenat director del diari Las Provincias. El 1955 guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de València, amb el Poema Arbres, que Martí Domínguez dedicà “a la memòria de Teodor Llorente, poeta de València” El diari Las Provincias el publicà sencer, el dia 7 d’agost d’aquell mateix any. En este poema, Martí Domínguez feia un elogi de la llengua dels valencians:

“La llengua és a la Pàtria
lo que a la terra els arbres:
l’arrelam que l’apreta,
els troncs que l’ennobleixen,
les branques que s’eixamplen
per donar-li son ombra
i a la volta son fruit.”

“La flama d’Isaïes”

 

“Tot Isaïes està ple de l’Esperit. Eixes són les aus del bosc; eixes, les flames del colossal incendi que dura segles… És l’ànima d’Isaïes ardent enmig del seu poble; és l’Esperit de Déu que espurneja com fogonades de claredat i salvació enmig de les idolatries i dels pecats de Jerusalem. Mentre Jerusalem dure, ja es diga Sió o Roma, Alexandria o Cartago, París o Nova York, Moscou o Buenos Aires, Londres o Singapur, viles grans o llocs menuts, la flama d’Isaïes continuarà espurnejant, plena d’actualitat.”

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal

En memòria del pare Vicent Faus

Anava a celebrar missa -la missa de 9, en valencià-, a la parròquia de Sant Pasqual Bailon. Però abans visitava i ajudava les persones necessitades, perquè el pare Faus feia valdre, quotidianament, que el sagrament de l’altar és indestriable del sagrament del germà. I en eixe itinerari del germà a l’altar, un automòbil es creuà en el seu camí i li causà la mort. Una mort que precipità l’anada a la casa del Pare, que ell ja esperava per la greu malaltia que patia. Ara ha arribat a la Pàtria del Cel, després d’haver estimat profundament i dolorosament la seua pàtria valenciana.

Milers de xiquets i jóvens foren instruïts per este brau escolapi en l’amor a Déu i l’estima per la llengua, en un tot indestriable, perquè Crist tot ho relliga. Encara que es trobava fatigat per la malaltia i per tanta falta de sensibilitat en l’Església a l’hora d’encarnar l’evangeli en la nostra cultura, continuava ferm celebrant la missa dominical en valencià. I, fins i tot, albirà una miqueta d’esperança quan li passaren a signar –un dels primers- la carta a monsenyor Carles Osoro, arquebisbe de València, demanant l’aprovació dels textos litúrgics en valencià.

El pare Faus ens és ben pròxim per a tots els que fem la col·lecció Rent de literatura religiosa en valencià. L’editorial Denes volgué batejar esta col·lecció literària amb eixe nom com un homenatge als membres de l’associació “La Paraula Cristiana”, que publicaven el butlletí Rent: Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Vicent Sorribes, Enric Ferrer… o el mateix pare Vicent Faus, del qual recordem encara la seua magnífica homilia en el funeral del fundador d’esta editorial, el seu bon amic Francesc Ferrer Pastor.

Que Déu aculla el pare Faus en el seu si i que, per la seua intercessió, la inculturació de la fe en la llengua i cultura valenciana, siga una realitat.

Agustí Colomer, director de Rent

Rent a la revista “Lletres Valencianes”

La revista literària que edita la Generalitat “Lletres Valencianes” dedica en el seu número 24 un article d’Enric Ramiro a la col·lecció Rent, on es fa ressò dels dos primers llibres. A continuació es pot llegir l’article que apareix a l’apartat d’assajos.

CRISTIANISME VALENCIÀ D’HORITZONS IL·LIMITATS
Enric Ramiro

Sembla que siga una norma de la casa la quasi inexistència d’escrits en valencià en l’Església valenciana, tot i el contrasentit que això significa. Però no s’ha de confondre «jerarquia» amb «comunitat», i ara tenim dos llibres que són el principi d’una interessant col·lecció.

Si hi ha resistència en la resistència, possiblement siga el nucli valencianista de l’Església valenciana el seu representant més singular. Són un col·lectiu dinàmic, amb una llarga tradició i d’una gran vàlua intel·lectual, però disseminats i silenciats en la gran estructura catòlica del nostre país. Tanmateix, ara estem d’enhorabona davant l’edició d’una nova col·lecció que propasa l’agosarada editorial Denes.

En una època de croada i tendència a canviar els principis que va inspirar el Concili Vaticà II de Joan XXIII, la trajectòria de Pau VI i, inclús, la condemna a la guerra d’Iraq per part de Joan Pau II, ens trobem amb dos llibres que aporten aigua clara a la societat en general i més particularment al món cristià.

Article d'Enric Ramiro a "Lletres Valencianes" (núm. 24)

El primer d’ells és obra del cardenal John Henry Newman, amb el títol d’un sermó pronunciat el 1873 com a panegíric a un parent de Walter Scott. L’autor és tot un clàssic del XIX que recull el pensament d’aquest convers de l’anglicanisme que té oberta la causa per a la beatificació. Aquesta acurada selecció d’alguns dels seus cèlebres sermons són testimoni tant de la seua època anglicana, com de la catòlica i de la fase universitària. La traducción és de Salvador Albert i les notes i introducció són del professor de dret August Monzón. Aquest especialista en l’obra de Joan Lluís Vives ens fa un necessari apropament a l’autor i ens aporta una bibliografia d’escrit de Newman i sobre Newman en valencià.

En Isaïes, profeta de Nadal, la ploma de Martí Domínguez ens transmet l’esperança messiànica que alberga el poble d’Israel, potser tota una crida a altres indrets més propers. De la mà d’Isaïes resseguim les apel·lacions dels profetes i un missatge clar: «Déu vol que l’home es reconcilie amb ell i, reconciliant-se amb ell, ho faça també amb els germans».

La narració és plena de paradoxes, la qual cosa li dóna un ritme agradable al text i possibilita nombroses reflexions. En aquesta ocasió és el coordinador de la col·lecció, Agustí Colomer, jurista i el responsable d’un extens pròleg sobre la vida i obra de l’autor, així com d’una bibliografia de les obres de Martí Domínguez i d’estudis sobre ell. Segons el director de la col·lecció, aquest llibre pretén transmetre la profunditat de l’esperit profètic de l’anomenat primer profeta major, on tot l’esforç de l’autor algemesinenc es dirigeix a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta.

Escartí lamenta a Saó que València haja “oblidat” el centenari de Martí Domínguez

L’escriptor Vicent Josep Escartí lamenta -a la secció “A peu de pàgina” que escriu cada mes a la revista Saó (núm. 333)- que València haja oblidat per complet el record de qui la va defendre en un moment tan delicat com la riuada de 1957: el periodista Martí Domínguez Barberà, del qual s’hauria d’haver recordat en 2008 el centenari del seu naixement, en un any ple de commemoracions i aniversaris (Jaume I, Alfons el Magnànim…).

Al seu article Escartí titulat “El record de Martí Domínguez Barberà” assegura que “només el llibre preparat per Agustí Colomer, en la col·lecció Rent, de Denes, l’ajuntament d’Algemesí i l’Associació Cultural Joan Girbés, se n’han recordat”. “Sempre en quedem uns quants per a lluitat contra l’amnèsia”, conclou l’escriptor de La Ribera.

A la tribuna, Escartí recorda la figura de Martí Domínguez:

“El 2008 també hauríem d’haver recordat la figura de Martí Domínguez Barberà, el qual va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, després de la guerra de 1936-39, va col·laborar en la fundació del Levante i, afecte al règim, entre 1941 i el 43 va ser regidor ponent de Cultura de l’Ajuntament de València, des d’on impulsà la creació de l’Orquestra Municipal i on posà al capdavant a Lamotte de Grignon, la qual cosa li comportà alguns enfrontaments amb l’oligarquia franquista, atés que es tractava d’un músic represaliat. Dedicat a l’escriptura de papers més o menys erudits, fa de conferenciant amb èxit i arriba a estrenar Les Malaenes (1947), una peça en valencià que per primera vegada superava l’estadi del sainet en el teatre valencià”.

Vicent Josep Escartí, a la dreta, el dia que Algemesí va commemorar el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà.

“El 1949, després d’uns quants anys com a sotsdirector, passà a dirigir Las Provincias, càrrec que ocupà fins que el 1958 –50 anys fa ara-pronuncià el discurs de mantenidor de la fallera mjor del cap-i-casal, que s’arribà a publicar i tot: Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los  hombres… hablan las piedras! Allà Martí Domínguez, entre altres coses, com la unitat de la llengua, que quedava explícita en més d’una ocasió, reivindicava l’atenció i l’ajuda a València, la qual acabava de patir la devastació de la riuada, per part del govern de Franco. L’èxit del discurs va ser extraordinari i el poble valencià s’entusiasmà. A Martí Domínguez, per aquella seua oposició al règim, li va tocar dimitir com a director de Las Provincias, en resposta a la pressió que exerciren els polítics sobre l’empresa propietària del rotatiu”.

Vídeo de la presentació d’Isaïes, profeta de Nadal a Picassent (desembre 2008).

“Després, dedicat a la cultura, al teatre i a la literatura, encara arribà a ser director del setmanari Valencia-Fruits, pels anys 60. El 1972 publicà la novel·la Els horts i és l’autor d’algunes obres com Els nostres menjars (1978) i Els Borja (1980-82). Morí el 1984 i crec que la ciutat de València no li ha dedicat mai cap homenatge, a don Martí. Ni tan sols un carrer en algun polígon industrial poc freqüentat. És comprensible, quan tants carrers hi ha a la capital, dedicats a personatges que poc o gens tenen a veure amb nosaltres –i que em mereixen tots els meus respectes-. Per exemple, l’Ángel del Alcázar o l’Hernán Cortés. Paciència, una vegada més”.

Efectivament, el propi Escartí va participar en la commemoració del centenari de Martí Domínguez que es va celebrar al seu poble natal, Algemesí, on es va presentar el llibre inèdit Isaïes, profeta de Nadal.

També cal recordar que el passat mes de desembre Picassent també va acollir una presentació d’esta mateixa obra. La crònica de la qual es pot seguir al canal que la col·lecció Rent té a Youtube.