“Lo foc sagrat de la fe” en el catàleg de l’exposició dedicada a Teodor Llorente

3 01 2012

VICENT JOSEP ESCARTÍ RECENSIONA L’ANTOLOGIA DE POESIA RELIGIOSA DEL PATRIARCA DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

Lo foc sagrat de la fe (2010)

Vicent Josep Escartí

L’editorial Denes, en la col·lecció Rent, dirigida per Agustí Colomer, publicava el 2010 un volum que porta un títol ben renaixentista: Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, a cura del professor de la Universitat de València Rafael Roca. El text conté una selecció ajustada dels versos de més inspiració religiosa escrits per Teodor Llorente al llarg de la seua vida, i és, ara com ara, la millor manera d’acostar-se al sentiment religiós d’aquell poeta. No són, però, manifestacions de regust místic o misticoide, ni esclats de devocions abrandades, sinó que, en general, presenten l’element religiós com un component fonamental, però alhora són testimoni, en molts casos, de comportaments, usos i costums socials practicats pel mateix Llorente o els seus familiars; o, encara, per personatges prototípics que, dotats de la força dramàtica del romanticisme encara romanent en la poètica llorentina i ben ambientats en aquell rerefons valencià que el fundador de Las Provincias sap donar a la seua poesia, es fan de llegir de bon grat. «Missa d’alba», «El llibre de missa de la meua mare» o «Ovelleta mansa» són composicions que, més enllà de la sensació de religiositat «antiga» que desprenen, mostren clarament alguns aspectes de la mentalitat valenciana de la segona meitat del segle xix. Són els versos que descriuen, per exemple, la religiositat de molts dels personatges presents en les novel·les valencianes –escrites en castellà, però, de Blasco Ibàñez. Per altra banda, en «A Maria Santíssima», «A la Verge de Montserrat» o els «Gojos a la Santíssima Verge Maria, Mare dels Desamparats», Llorente mostra no sols els seus sentiments devots, sinó que aquella personal manera de sentir la religió s’entronca amb les devocions més vives entre el nostre poble durant aquells anys i, cal no oblidar-ho, omnipresents al seu temps.

Acompanyats aquests i d’altres versos de l’iniciador de la Renaixença a València per un estudi ric i mesurat del millor coneixedor de la seua obra, Rafael Roca, la dimensió religiosa llorentina se’ns mostra com un component vital més del poeta. No debades el lema de la Renaixença va ser «Patria, Fe, Amor». I, com ha assenyalat el mateix Roca, «en la concepció patriarcal i espiritual de Llorente, la fe s’hi representa com un foc encés que escalfa la llar familiar i il·lumina els moments més transcendents i intensos de la vida».

Per altra banda, convé assenyalar com Rafael Roca, al pròleg inicial del volum, explica com la segona versió de goigs que, amb el títol «Goigs a Nostra Senyora dels Desamparats», afegí Lluís Guarner en el volum Poesia valenciana completa de Teodor Llorente, publicada en 1983 per l’editorial Tres i Quatre, és, en realitat, una falsa atribució que en 1973 li adjudicà la revista Mater Desertorum, i que ara Roca, amb bon criteri, restableix a la veritat. Un aspecte —aquest de les atribucions— del que no s’han lliurat els millors poetes i els més populars, i que, en última instància, confirmaria també la popularitat del renaixentista.

Finalment, la mirada sobre el vessant religiós de Llorente no sols és una manera més de tornar a posar en circulació el nom del renaixentista com a poeta eminent del moviment, sinó que aprofita, des del nostre punt de vista, per a remarcar un aspecte que llavors era viscut com un aspecte més de la vida: amb la naturalitat d’una religió «pairal» que per a aquelles gents formava part del dia a dia i que per a nosaltres, ara, segons en quins aspectes, se’ns faria pràcticament insuportable. És, per tant, aquella visió llorentina de la religió una bona manera d’aproximar-se, també, a la mentalitat d’una època dominada encara per la religió, tot i que ja començaven els primers moviments contraris a aquelles actituds supersticioses que, tanmateix, no es detecten en la poesia religiosa de Llorente. En aquest poeta, la religió sembla vista des de l’òptica de la bondat, sense estridències, i com una necessitat «natural» d’una creença en el més enllà.

Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, edició a cura de Rafael Roca, AVL, 2011.

Anuncis




“Lo foc sagrat de la fe” enceta el centenari de Teodor Llorente

11 03 2011

L’ANTOLOGIA PREPARADA PER RAFAEL ROCA ENS ACOSTA A LA MILLOR POESIA RELIGIOSA DEL PATRIARCA DE LA RENAIXENÇA 

L’editorial Denes vol commemorar el centenari de Teodor Llorente (1836-1911) amb la publicació en la col·lecció Rent (núm. 9) de l’antologia de poesia religiosa titulada Lo foc sagrat de la fe. El curador de l’antologia és el professor de la Universitat de València, Rafael Roca, autor de múltiples estudis sobre el poeta i sobre la Renaixença, com ara Teodor Llorente, el darrer patriarca (2004), Teodor Llorente, líder de la Renaixença (2008), guardonat amb el Premi Ferran Soldevilla, i El valencianisme de la renaixença, premi d’assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta 2010, assaig que pròximament veurà la llum. L’editorial Denes també editarà enguany un estudi de Roca que arreplega totes les cròniques del centre excursionista de Lo Rat Penat, redactades pel propi Llorente.

Només aparéixer l’antologia, el diari Levante-EMV se n’ha fet ressò mitjançant els articles que li ha dedicat el periodista Paco Cerdà i el periodista i escriptor Vicent Josep Escartí. “La de Llorente -escriu Roca en l’estudi introductori- no és una lírica religiosa escrita per a teolègs ni per a elits eclesiàstiques. Ben al contrari, són versos destinats i protagonitzats per la gent senzilla, per aquelles persones que, com ara la seua mare, assisteixen a la missa d’alba. En aquest sentit, podem afirmar que ens trobem davant d’una lírica popularista, escrita amb la voluntat de connectar amb el pensament i els sentiments de les capes més populars de la societat”.

Josep Piera, un dels grans escriptors valencians contemporanis es preguntava recentment: “Per què no començar a resituar Teodor Llorente dignament en l’imaginari de la poesia valenciana, enguany que es commemora el primer centenari de la seua mort?” Amb la finalitat apuntada pel poeta de Beniopa, la col·lecció Rent publica l’antologia Lo foc sagrat de la fe: la poesia espiritual del millor Llorente a l’abast dels lectors del segle XXI.





‘Llorente, de nou’, tribuna de Vicent Josep Escartí (Levante-EMV)

10 03 2011

Vicent Josep Escartí torna a fer-se ressò de la nostra col·lecció. En esta ocasió, en una tribuna del diari Levante-EMV -a la secció en valencià Panorama-, parla sobre Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, de Teodor Llorente i que ha anat a cura d’un gran expert en el patriarca de la Renaixença valenciana, Rafa Roca.

Diu Vicent Josep Escartí sobre el volum de la Col·lecció Rent dedicat a Llorente:

…S’hi conté una selecció ajustada dels versos d’inspiració religiosa escrits per Teodor Llorente al llarg de la seua vida i és, ara com ara, la millor forma per a acostar-se a la religiositat del poeta…

… un estudi ric i mesurat del millor coneixedor de la seua obra, Rafael Roca…

Pots llegir l’article clicant damunt de la imatge o ací en format digital.





Escartí lamenta a Saó que València haja “oblidat” el centenari de Martí Domínguez

8 01 2009

escarti-marti-dominguez1L’escriptor Vicent Josep Escartí lamenta -a la secció “A peu de pàgina” que escriu cada mes a la revista Saó (núm. 333)- que València haja oblidat per complet el record de qui la va defendre en un moment tan delicat com la riuada de 1957: el periodista Martí Domínguez Barberà, del qual s’hauria d’haver recordat en 2008 el centenari del seu naixement, en un any ple de commemoracions i aniversaris (Jaume I, Alfons el Magnànim…).

Al seu article Escartí titulat “El record de Martí Domínguez Barberà” assegura que “només el llibre preparat per Agustí Colomer, en la col·lecció Rent, de Denes, l’ajuntament d’Algemesí i l’Associació Cultural Joan Girbés, se n’han recordat”. “Sempre en quedem uns quants per a lluitat contra l’amnèsia”, conclou l’escriptor de La Ribera.

A la tribuna, Escartí recorda la figura de Martí Domínguez:

“El 2008 també hauríem d’haver recordat la figura de Martí Domínguez Barberà, el qual va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, després de la guerra de 1936-39, va col·laborar en la fundació del Levante i, afecte al règim, entre 1941 i el 43 va ser regidor ponent de Cultura de l’Ajuntament de València, des d’on impulsà la creació de l’Orquestra Municipal i on posà al capdavant a Lamotte de Grignon, la qual cosa li comportà alguns enfrontaments amb l’oligarquia franquista, atés que es tractava d’un músic represaliat. Dedicat a l’escriptura de papers més o menys erudits, fa de conferenciant amb èxit i arriba a estrenar Les Malaenes (1947), una peça en valencià que per primera vegada superava l’estadi del sainet en el teatre valencià”.

Vicent Josep Escarti, a la dreta, el dia que algemesi va commemorar el centenari del naixement de Marti Dominguez.

Vicent Josep Escartí, a la dreta, el dia que Algemesí va commemorar el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà.

“El 1949, després d’uns quants anys com a sotsdirector, passà a dirigir Las Provincias, càrrec que ocupà fins que el 1958 –50 anys fa ara-pronuncià el discurs de mantenidor de la fallera mjor del cap-i-casal, que s’arribà a publicar i tot: Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los  hombres… hablan las piedras! Allà Martí Domínguez, entre altres coses, com la unitat de la llengua, que quedava explícita en més d’una ocasió, reivindicava l’atenció i l’ajuda a València, la qual acabava de patir la devastació de la riuada, per part del govern de Franco. L’èxit del discurs va ser extraordinari i el poble valencià s’entusiasmà. A Martí Domínguez, per aquella seua oposició al règim, li va tocar dimitir com a director de Las Provincias, en resposta a la pressió que exerciren els polítics sobre l’empresa propietària del rotatiu”.

Vídeo de la presentació d’Isaïes, profeta de Nadal a Picassent (desembre 2008).

“Després, dedicat a la cultura, al teatre i a la literatura, encara arribà a ser director del setmanari Valencia-Fruits, pels anys 60. El 1972 publicà la novel·la Els horts i és l’autor d’algunes obres com Els nostres menjars (1978) i Els Borja (1980-82). Morí el 1984 i crec que la ciutat de València no li ha dedicat mai cap homenatge, a don Martí. Ni tan sols un carrer en algun polígon industrial poc freqüentat. És comprensible, quan tants carrers hi ha a la capital, dedicats a personatges que poc o gens tenen a veure amb nosaltres –i que em mereixen tots els meus respectes-. Per exemple, l’Ángel del Alcázar o l’Hernán Cortés. Paciència, una vegada més”.

Efectivament, el propi Escartí va participar en la commemoració del centenari de Martí Domínguez que es va celebrar al seu poble natal, Algemesí, on es va presentar el llibre inèdit Isaïes, profeta de Nadal.

També cal recordar que el passat mes de desembre Picassent també va acollir una presentació d’esta mateixa obra. La crònica de la qual es pot seguir al canal que la col·lecció Rent té a Youtube.





Rent i Martí Domínguez, per Vicent Josep Escartí

17 07 2008

La revista Saó, com dèiem a l’anterior post, ha dedicat molt espai a Rent. Un dels articles -que es centra especialment en l’inèdit de Martí Domínguez- és el de Vicent Josep Escartí.

SAÓ / A PEU DE PÀGINA juny de 2008

La línia editorial que ha iniciat darrerament Denes pretén rescatar textos nostres més o menys oblidats i, per una altra banda, donar a conèixer textos clàssics en la nostra llengua. Però, tot dins uns límits ben concrets i que, sens dubte, fan la iniciativa ben singular entre les nombroses ofertes editorials que hi ha al nostre país: els textos han de ser de temàtica o d’inspiració religiosa i, per altra part, han de ser del període que considerem la nostra “contemporaneïtat” (segles XIX i XX). La col·lecció, en homenatge al col·lectiu cristià i valencià dels anys 70, La paraula cristiana, s’anomena “Rent”, com el mateix butlletí informatiu seu. Vol ser, per altra part, un “contenidor” interdisciplinar i podrem trobar tots els gèneres, des de l’homilètica i l’assaig a la poesia, el teatre o la novel·la. El seu director, Agustí Colomer, s’ha posat, doncs, el llistó ben alt, i segurament aconseguiran, l’editorial i ell, portar avant aquest projecte que fa ben poc que ha començat a donar a la llum els seus primers títols.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Rent, per Vicent Josep Escartí

20 05 2008

EL MUNDO / MEMÒRIES 19 maig 2008

L’editorial Denes ha iniciat darrerament una nova línia de publicacions que pretén rescatar textos nostres més o menys oblidats, i per una altra banda, donar a conèixer textos clàssics en la nostra llengua. Però, tot dins uns límits ben concrets i que fan la iniciativa ben singular entre les nombroses ofertes editorials que hi ha al nostre país: els textos han de ser de temàtica o d’inspiració religiosa i, per altra part, han de ser del període que considerem la nostra “contemporaneïtat” (segles XIX i XX). La col·lecció, en homenatge al col·lectiu cristià i valencià dels anys 70, La paraula cristiana, s’anomena “Rent”, com el mateix butlletí informatiu seu. La col·lecció vol ser interdisciplinar i contindrà obres de tots els gèneres, des de l’homilètica i l’assaig a la poesia, el teatre o la novel·la. El seu director, Agustí Colomer, s’ha posat, doncs, el llistó ben alt, i segurament aconseguiran, l’editorial i ell, portar avant aquest projecte que fa ben poc que ha començat a donar a la llum els seus primers títols. Per un costat, el número primer de la col·lecció ha estat En el món, però no del món, del cardenal John Henry Newman, que és una selecció de sermons traduïts de l’original al valencià per Salvador Albert. El segon volum de “Rent” és un text de l’escriptor d’Algemesí Martí Domínguez Barberà, Isaïes, profeta de Nadal, que romania inèdit des de l’any 1964 en què el autor el va enllestir, segons alguns com a conferència i segons altres com un text independent de caràcter divulgatiu i de reflexió entre la fe i la cultura. Aquest volum ha estat a cura del mateix Agustí Colomer, el qual ha preparat un pròleg concís i amé per tal de situar l’autor i l’obra. Segons el mateix Colomer, Martí Domínguez vol acostar-nos a la figura d’Isaïes a través d’una creació literària de l’esperit profètic. I Domínguez aconsegueix, així, amb el seu llenguatge simbòlic i característic dels profetes, un escrit de gran plasticitat i d’una riquesa lingüística i de conceptes destacable.

No cal dir que un projecte com el d’aquesta col·lecció serà difícil de mantenir en els anys i en l’interés dels títols publicats i, segurament, allà s’encabiran autors i obres de molt diferent naturalesa. Però, també, per la mateixa heterogeneïtat que se li suposa, pot resultar ben atractiu per als lectors cristians i no cristians. Pense, ara, en sermons del segle XIX, en valencià; en poesia de característiques més o menys dignes –literàries- d’inspiració religiosa; en alguns textos teatrals dels miracles vicentins que demanen major atenció; pense en algun escrit hagiogràfic contemporani, com Sang a la Ribera, d’Andreu Mpnzó… i en tants d’altres. Per títols, no serà. Això, també, aprofitarà per anar deixant testimoni d’un vessant literari, religiós i incardinat en la llengua i la cultura nostres que, alguns, s’entesten a negar. Com en altres aspectes de la nostra història –i en especial, la literària- encara ens queda molt per fer. I cal desitjar un gran èxit al projecte d’Agustí Colomer i Denes.

www.escarti.com





Martí Domínguez, profeta a la seua terra

19 05 2008

ALGEMESÍ ENCETA ELS ACTES DEL SEU CENTENARI AMB LA PRESENTACIÓ D’ISAÏES, PROFETA DE NADAL.

.

.

.


Martí Domínguez Barberà és profeta a la seua terra natal, Algemesí. Fa uns dies, el passat 15 de maig, la ciutat del polifacètic escriptor va acollir el primer acte de les celebracions pel centenari del seu naixement.

L’acte, celebrat a la sala de plens del consistori, estava organitzat per l’Associació Amics de Joan Girbés, i va reunir prop d’un centenar de persones que acudiren a escoltar la conferència que pronuncià Agustí Colomer al voltant de la figura del que fou director de Las Provincias i escriptor de nombrosos llibres de tots els gèneres literaris. Durant la presentació del llibre Isaïes, profeta de Nadal, Colomer va estar acompanyat per l’escriptor i investigador Vicent Josep Escartí –president de l’Associació Amics de Joan Girbés- i per Gabriel Palop, regidor de Cultura.

Escartí va qualificar de “magnífica iniciativa” la recuperació d’estos textos inèdits i avançà l’homenatge que el poble d’Algemesí vol retre a una dels seus fills més il·lustres. Igualment, va assenyalar al referir-se al treball ingent de Domínguez que, afortunadament, hi ha hagut gent que s’ha preocupat per què “la fe s’empeltara en la cultura del poble”.

Fou el regidor de Cultura qui va fer el joc de paraules amb el títol del libre inèdit i la gran consideració que té al seu poble Martí Domínguez que trenca la dita “ningú és profeta a la seua terra”. Palop també va lloar la coincidència del nom de la col·lecció Rent amb la capçalera d’igual títol que editava La Paraula Cristiana, de la que fou vicepresident i cofundador

En la seua intervenció, Agustí Colomer comentà la intenció de l’escriptor algemesinenc en escriure l’obra:

“Tot l’esforç literari de Martí Domínguez es dirigix a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta. Isaïes, profeta de Nadal és, abans que res, una obra de creació literària que pretén transmetre la profunditat de l’esperit profètic i, especialment, de l’anomenat “primer profeta major”.

L’obra revela la vasta cultura de l’escriptor. És un home familiaritzat amb la Bíblia, acostumat a llegir-la, coneixedor de la història del poble d’Israel. Cita els versets amb molta agilitat. Dialoga amb pares de l’Església com sant Jeroni i fa menció d’autors clàssics. Però no voldria traslladar la impressió que ens trobem davant una exhibició gratuïta de coneixements. Martí Domínguez no fa servir tots estos autors per a vantar-se de la seua cultura. Tira mà d’ells per a il·lustrar millor la figura d’Isaïes i el profetisme a Israel. I ho fa amb una naturalitat impressionant. Perquè fa servir un llenguatge digne i alhora popular. I perquè posseïx l’espontaneïtat d’aquell que coneix i viu amb profunditat allò del que està parlant”.