Teresa Forcades i Emilia Bea en diàleg sobre Simone Weil

El dissabte 3 de maig, Emilia Bea va participar en el curs «Simone Weil, experiència mística i compromís social», organitzat i impartit per Teresa Forcades en el monestir de Sant Benet de Montserrat. Més de cinquanta persones assisteixen regularment, d’octubre a juny, a les sessions mensuals, que tenen com a lectura de referència el llibre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, editat com a número 3 de la col·lecció Rent, l’any 2008. La carta autobiogràfica de Simone Weil  al pare Perrin i els altres textos de l’autora recollits en aquest llibre serveixen de fil conductor per al desenvolupament del curs i constitueixen el principal material de treball individual i de reflexió conjunta en cadascuna de les sessions. Ens alegra comprovar la sintonia respecte al nostre projecte editorial tant per part de la directora del curs, Teresa Forcades, com per part dels alumnes, molts dels quals ens han felicitat pels títols de la nostra col·lecció.

 

 

“Severina”: una evocació de Simone Weil

LA NOVEL·LA D’IGNAZIO SILONE REFLECTEIX L’ADMIRACIÓ DE L’ESCRIPTOR ITALIÀ PER LA FILÒSOFA FRANCESA

«La novel·la continua la línia dels herois de Silone, com el Berardo Viola de Fontamara, inconformistes, desconfiats del poder, però coherents i tenaços, forjats en el patiment i fraternals. Sempre els temes lligats al cristianisme han acompanyat la producció siloniana, però en L’avventura d’un povero cristiano i en Severina esdevenen absolutament centrals a la llum del dilema entre obediència i consciència. Si en els primers escrits la prosa siloniana se centra en l’objectivitat de les situacions problemàtiques, amb el temps esdevé més atenta als drames de les persones, al seus turments interiors. Severina ja no expressa la fe en una revolució històrica, col·lectiva i política, sinó l’esperança en una revolució moral capaç de renovar i salvar la humanitat.

Realment, la novetat en Severina és que l’heroïna és una dona que es destaca sola en el centre de la novel·la, Severina és protagonista d’una manera diferent a com ho era Elvira, la primera de la galeria de dones silonianes. Totes les seues dones estan especialment dotades per a l’amor, l’abnegació, l’altruisme. Silone sempre ha mostrat el deute immens respecte a “l’etern femení”, sempre en primera línia a l’hora de pagar el preu de la dura aventura de la vida, com si es tractara d’un únic model ideal que en diverses condicions sosté el pes de la vida, de l’amor i del dolor. Però Severina es distingeix perquè no actua seguint l’impuls de l’amor pel fill, pel marit, pel company, sinó senzillament per a afirmar la veritat que no vol sacrificar per res del món.

Mentre que en les altres novel·les la dona era la que estimava i patia els contratemps de les decisions arriscades del “sant” silonià, ara la història es construeix al voltant d’ella. Tothom ha vist en Severina un retrat literari de l’admiració que Silone sentia per Simone Weil, que va conéixer gràcies a Darina, la seua esposa, com ella mateixa ha declarat: “Silone (com Simone Weil, d’altra banda, a la qual es sentia molt lligat des dels anys cinquanta quan li vaig regalar Attente de Dieu) va ser un home extra moenia, fora dels murs, que no significa, però, ‘fora de l’Església’, sinó ‘dins d’una Església més gran’, la de la consciència, la de l’autèntica i universal fraternitat, el ‘Crist més gran que l’Església’…»

Giulia Paola Di Nicola i Attilio Danese, pròleg a Ignazio Silone, Severina, col·lecció Rent, editorial Denes, 2010

 

“Sobre Adrià Chavarria”

LA REVISTA DE PENSAMENT L’ESPILL REPRODUEIX L’ARTICLE DE LA PROFESSORA EMILIA BEA EN EL QUE EVOCA LA FIGURA DE L’ASSAGISTA TORTOSÍ

 

El número 34 de la prestigiosa revista valenciana L’Espill, fundada per Joan Fuster, inclou un article d’homenatge al seu col·laborador Adrià Chavarria amb motiu del seu traspàs. L’últim treball que estava realitzant l’escriptor català era, precisament, el numero 10 de la nostra col·lecció Rent, titulat Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, l’edició del qual serà enllestida per la professora Emilia Bea, autora de l’article que reproduïm tot seguit i editora de l’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella de Simone Weil (Rent, 3). La publicació del llibre d’Adrià Chavarria està prevista per a la pròxima Fira del Llibre de València, a l’abril del 2011.

Mística i política en el discurs femení contemporani

 CONFERÈNCIA D’EMILIA BEA SOBRE LA VEU I EL TESTIMONI DE SIS DONES DEL NOSTRE TEMPS

 

L’Aula Magna de la Universitat de València va acollir el passat dimarts, 25 de maig, la conferència de la professora Emilia Bea titulada “Mística i política en el discurs femení contemporani”. L’acte fou organitzat per l’associació Dones creients. Salud Piera presentà la conferenciant i advertí de la paradoxa que podria suscitar el títol en lligar dos conceptes que, a primera vista, poden semblar antagònics –mística i política. “Tanmateix –afirmà Salud- hem de superar els enganys que, de vegades, ens presenta el llenguatge. La mística, que tenim associada al cel, a allò que està dalt, està íntimament connectada, encara que no ho semble, a la política, a allò terrenal, a tot el que està ací baix. I bona prova la tindrem en sentir l’al·locució d’Emilia Bea”.

Salud Piera i Emilia Bea

La conferenciant agraí a l’associació de Dones creients l’oportunitat de parlar d’un tema tan suggerent com desconegut. Simone Weil, Maria Skobtsov, Etty Hillesum, Edith Stein, Dorothy Day i Maria Zambrano, a la manera de “tessel·les d’un mosaic”, il·lustraren el discurs al voltant de la mística i la política. “Pot establir-se una comunicació interna entre elles -afirmà Emilia Bea-, gràcies a un alé comú, a una força i, al mateix temps, una vulnerabilitat compartides, que desperten una sensació incomparable d’autenticitat i de profunda empatia davant el seus testimonis. Dones que van practicar en el nostre temps  una ‘mística d’ulls oberts’ o una ‘mística de la creació’, que les va conduir a una espiritualitat encarnada, a ser contemplatives en l’acció, a ser passives respecte a Déu i actives respecte als hòmens. L’encarnació de l’espiritual les feia sentir-se responsables del món. L’experiència de l’absolut no les va deixar tancades en el quietisme, l’apatia o la passivitat, sinó que van voler participar activament en l’escena pública amb una veu pròpia i interpel·lant.

La llum d’estos testimonis ens arriba a través de l’escriptura, que va ser en elles un autèntic instrument de resistència. La nuesa de la seua escriptura és la immediata traducció de la vida i mostra la correspondència entre acció i pensament, entre experiència i llenguatge. A través de l’escriptura van desafiar el món violent i opressiu. Enfront de la deshumanització del terror i la misèria, van empunyar l’arma de la ploma, l’única que els permetia lluitar contra l’enemic exterior –el poder que s’imposava inexorablement- i l’enemic interior de la desesperació. I cap d’elles va arribar a desesperar o a rendir-se, ni tan sols les que van viure en situacions-límit. Mai es van queixar pel seu patiment, que suportaven amb gran naturalitat, sinó pel patiment dels altres, contra el que sí es van indignar i oposar.”

Maria Skobtsov (Riga, 1891 – Ravensbrück, 1945)

“Si fórem autèntics cristians, portaríem tots l’estrela groga”

 Etty Hillesum (Middelburg, 1914 – Auschwitz, 1943)

“I manejaré esta delicada ploma com si fóra un martell i les meues paraules seran martellades amb les que arrancar la història del nostre destí i del fragment històric tal com és i mai abans va ser… Uns pocs han de sobreviure encara que només siga per a fer la crònica d’esta època”

Simone Weil (Paris, 1909-Ashford, 1943) 

“Tinc la sensació que un cop les autoritats temporals i espirituals han establert que una categoria d’homes queda al marge d’aquells la vida dels quals es considera que té valor, no hi ha res més natural per a l’home que matar”.

María Zambrano (Vélez-Málaga, 1904 – Madrid, 1991)

“El místic és un inconformista que no troba descans en cap part; la seua atenció va sempre més enllà del que té davant de si. És un verdader revolucionari”.

Edith Stein (Breslau, 1891 – Auschwitz, 1942)

“Des de fa setmanes, no només els jueus, sinó milers d’autèntics catòlics a Alemanya, i crec que en el món sancer, esperen i confien que l’Església de Crist alce la veu per a posar termini a aquest abús del nom de Crist.”

Dorothy Day (Nova York, 1897 – 1980)

“Quan meditem sobre la vida de Nostre Senyor estem meditant sobre la nostra. Déu es troba en el que sembla menut i sense importància. No mires arrere 1900 anys. Mira al nostre voltant hui.”

“Severina”, per Jordi Cervera (iCAT FM)

SEVERINA, UNA DE LES PECES FONAMENTALS DE L’OBRA D’IGNAZIO SILONE, ÉS LA NOVA INCORPORACIÓ AL CATÀLEG DE LA SINGULAR COL·LECCIÓ RENT DE TEXTOS RELIGIOSOS CONTEMPORANIS DE L’EDITORIAL DENES.

La col·lecció Rent de l’editorial Denes segueix un camí magnífic de qualitat i de propostes interessants. El seu catàleg s’enriqueix ara amb Severina, de l’italià Ignazio Silone.

Nascut a Pescina l’any 1900, es deia en realitat Secondino Tranquilli i va ser un destacat activista d’esquerres i un dels fundadors del Partit Comunista Italià, l’any 1921. Una mica desencantat i mal vist per les esquerres i per les dretes, va començar a reflexionar sobre la seva condició de cristià, un pensament que es reflecteix en la seva literatura.

La seva erudició i el seu compromís personal i social el van convertir en un autor seguit i molt llegit. En aquest sentit, a més de la seva posició política, defensava l’esperança com el gran vestigi cristià en un món sense fe. Severina, escrita l’any 1977, és una mostra de la fascinació de l’autor per la filòsofa Simone Weil i posa de manifest el canvi de paradigma mental de l’escriptor, que renuncia a la seva fe en la revolució política i se centra en l’esperança d’un canvi de paràmetres morals com l’única via per aconseguir un veritable canvi en el futur de la humanitat.

Severina, d’Ignazio Silone, un nou títol de la col·lecció Rent de l’editorial Denes.

Jordi Cervera (iCAT FM)

Simone Weil a Solesmes, Setmana Santa de 1938

 

 

“El 1938 vaig estar deu dies a Solesmes, del diumenge de Rams al dimarts de Pasqua, seguint tots els oficis. Tenia intenses migranyes; cada so em dolia com un colp, però un suprem esforç d’atenció em permetia eixir fora d’aquesta miserable carn, deixar-la patir a soles abandonada en un racó, i trobar una alegria pura i perfecta en la bellesa insòlita del cant i les paraules. Aquesta experiència m’ha permés comprendre millor, per analogia, la possibilitat d’estimar l’amor diví a través de la desgràcia. No cal dir que al llarg d’aquests oficis el pensament de la Passió de Crist va penetrar en mi d’una vegada per sempre.”

Simone Weil, Autobiografia espiritual

Ressò del centenari de Simone Weil

 

 

LA FIGURA SINGULAR DE LA FILÒSOFA FRANCESA SUSCITA NOVES PUBLICACIONS

 

València fou la ciutat capdavantera en commemorar el centenari del naixement, de Simone Weil (1909-1943) amb la celebració a la UIMP, en octubre de 2008, d’un seminari dirigit per la professora Emilia Bea, autora de la traducció i introducció de l’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, tercer volum de la col·lecció Rent (editorial Denes). Després de València, ciutats com ara Teramo, Barcelona, Nàpols o Angers organitzaren diverses jornades sobre l’escriptora. Ara acaba de veure la llum a l’editorial Trotta un llibre que recull les ponències del congrés de València, en edició a cura d’Emilia Bea, sota el títol Simone Weil, la conciencia del dolor y de la belleza.

 

Així mateix, la Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, ha dedicat el número de gener del 2010 a Simone Weil. El monogràfic conté articles de Josep Oton, Emilia Bea, Josefa Contijoch, Tomasso Greco i Adrià Chavarria, que va coordinar el número, un dels seus últims treballs abans del seu traspàs en octubre passat. Adrià Chavarria estava enllestint el llibre Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, que veurà la llum en el núm. 10 de la col·lecció Rent.

Crònica de l’homenatge a Adrià Chavarria

 

L’ESPAI MALLORCA ACULL UN CENTENAR D’AMICS DE L’ESCRIPTOR

Presidits per un muntatge de fotografies d’Adrià Chavarria realitzat per Julián Castro, l’Espai Mallorca es quedà menut a l’hora d’acollir els amics que es van reunir en l’homenatge que se li va retre el dilluns, 21 de desembre, amb motiu del seu traspàs el passat 31 d’octubre. El local no podia ser més adient ja que és el marc que acull una de les iniciatives mampreses pel nostre amic: el programa “Poesia i copes”, consistent en el diàleg entre un poeta novell i un altre consagrat.

L’escriptor i filòleg barceloní, Ricard Mirabete, fou el primer en prendre la paraula, i subratllà l’interés d’Adrià per la literatura no institucionalitzada, pels àmbits de creació sobre els quals no se sol parar l’atenció, com la literatura feta per dones: Maria Mercè Marçal, Helena Valentí, Simone Weil, Hanna Arendt o Etty Hillesum són algunes de les autores que més captivaren l’atenció d’Adrià.

Tot seguit prengué la paraula la novel·lista i poetessa Josefa Contijoch, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que apuntà com un tret definitori de la personalitat d’Adrià el seu caràcter “refractari al poder, segurament -afirmà Contijoch- perquè aquest es troba lligat a la força”. Compartia eixa sensibilitat  amb la seua admirada Simone Weil, admiració, però, que no li impedia dissentir de l’actitud de Weil davant el judaisme. Josefa Contijoch parà esment en els procesos paral·lels que s’esdevingueren, però en sentit invers, entre Simone i Adrià: “Simone Weil era una jueva que volia fer-se cristiana i Adrià un catòlic que va voler morir jueu”.

La filòsofa Fina Birulés, recordà el seu deixeble Adrià quan assistia a les classes de la Universitat de Barcelona en companyia de la seua amiga Thaïs Cloquell, i tots dos la interpel·laven, àvids de coneixement. La relació professora-alumne es perllongà en el temps i mantingueren un estret contacte a través  del projecte d’una tesi sobre la guerra en Simone Weil i dels seminaris de Filosofia i Génere de la Universitat de Barcelona. Més enllà de les seues comunes afinitats intel·lectuals, Fina Birulés explicità l’amistat d’Adrià -que exercia curosament- i la seua gran generositat.

Ivan Favà, codirector de Rels, revista d’idees i cultura, i àmic de la infantesa, recordà emocionat la fundació de la revista un 4 de juliol, dia de la independència americana, com li agradava recordar a Adrià. “Rels era per a Adrià un acte de llibertat i d’autoafirmació”, un instrument per a mostrar als lectors realitats culturals i literàries que no havien merescut la suficient atenció de la crítica.

Per últim, l’amfitriona de l’acte, Abigail Monells, féu esment de l’afecte que sentia Adrià per l’Espai Mallorca i es va sentir molt satisfeta i agraïda perquè escollira el seu local per a l’activitat “Poesia i copes”, iniciativa que constituïa un estímul per als jóvens escriptors.

María Dolores Curto, mare d’Adrià Chavarria, agraí en nom propi i dels seus dos fills les mostres d’afecte i consideració rebudes des del traspàs del seu fill. Feu menció a tots aquells mitjans que, com el nostre blog de Rent, havien retut homenatge a Adrià. Evocà aspectes de la infantesa d’un xiquet de Tortosa, bo i innocent, que sempre estava pendent dels altres. Una obertura als altres recordada també per la seu amiga d’infantesa Lluïsa, que ens parlà d’un Adrià “que obria molts camins de diàleg  però que apreciava molt el silenci. La cèlebre frase de El petit príncep, de Saint Exupéry -“l’essencial és invisible als ulls”, definia bé la dimensió mística de l’Adrià.”

L’acte conclogué amb la lectura a càrrec de les seues amigues Thaïs Cloquell i Lorena Fuster d’uns fragments d’assajos d’Adrià. Tot seguit, diversos amics i amigues llegiren el seu poemari Remor de veus i el salm De profundis, que solia pregar el nostre escriptor.

Pròximament eixirà a la llum un llibre d’assaigs que tenia enllestit amb el títol La segona tradició. Estudis de literatura i filosofia, en l’editorial Lleonard Muntaner (editor de l’obra d’Helena Valentí La dona errant, a cura d’Adrià Chavarria). Així mateix, dins de la nostra col·lecció Rent (editorial Denes) es publicarà l’assaig inacabat Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides.

Les col·laboracions d’Adrià Chavarria s’estenien per tot el domini lingüístic, amb una especial intensitat amb el País Valencià. L’any del centenari de Simone Weil va ser, en eixe sentit, especialment prolífic, amb un article en el monogràfic dedicat per la revista Saó a la filòsofa francesa, en el qual participaren, a més, Emilia Bea i Josep Oton, presents també a l’Espai Mallorca. Tots tres han col·laborat en el pròxim llibre de Trotta,  Simone Weil, la conciencia del dolor y de la belleza, fruït del congrés homònim celebrat a València l’octubre del 2008. Adrià també publicà al número d’octubre del 2009 de la revista Caràcters, dirigida per Juli Capilla, una recensió sobre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil.

Agustí Colomer i Ivan Favà

Agustí Colomer

Recensió d’Adrià Chavarria a “Caràcters” sobre l’Autobiografia Espiritual de Simone Weil

 

 

                            “COMET PECAT D’ENVEJA”

Lentament el pensament de Simone Weil comença a ocupar un petit espai en les lletres catalanes. Crec que el seu és un llegat indispensable per trobar petites sortides a l’atzucac moral europeu de la primera meitat del segle XX. És impagable el mèrit de l’editorial Denes, des de la col·lecció “Rent (literatura religiosa en valencià)”, juntament amb l’esforç per difondre l’obra de Weil que fa la professora de dret de la Universitat de València, Emília Bea, al mateix temps traductora d’aquests assajos; aquest llibre és un recull de tres textos que van ser escrits a Marsella, entre els anys 1941 i 1942. Els textos traduïts són: “Autobiografia espiritual”, “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

El primer text és una carta a un amic: el dominic pare Perrin -primer editor d’uns assajos de Weil. A la vegada aquesta carta és un comiat a la vida mateixa, i de retruc a allò que creu que ha donat, pot donar i ja no pot donar com a creient cristiana. Weil no pot estar al costat d’una Església oficial que continua fent sentències condemnatòries i anatèmiques.

La por a escriure, la por a enfrontar-se a la “primera” realitat que pot ser l’escriptura -ja que a la vida quotidiana t’enganyen, deia Helena Valentí- no la compartia Simone Weil. Amb l’escriptura -no com a narradora sinó com a filòsofa- féu un intent per fixar i alhora fer empènyer la realitat cap a un present analitzat de manera radical; Europa s’hauria de banyar en un corrent místic. Aquest bany d’aigua és allò tan petit que és l’únic que salva. L’únic que guarirà. Etty Hillesum deia que volia ser un “ungüent per a tantes ferides”. Weil, que a causa de la duresa dels seus textos i del seu mateix caràcter no volia ser cap ungüent, aconsegueix, però, que els seus escrits es converteixin en un ungüent per als seus lectors, gairebé a setanta anys de la seva mort. Si més no, són unes anàlisis que critiquen la situació de la realpolitik de la França del seu temps. Weil sap que la política de les democràcies representatives i de les dictadures comunista i feixista havia arribat a un alt grau de degeneració política. Només d’aquesta manera es pot comprendre el seu “manual” de Londres (Els escrits de Londres i darreres cartes i L’arrelament). Treballant per al govern francès a l’exili de Londres, durant l’any 1943, escriu una mena de “manual polític” on reelabora de manera moralment molt alta el codi polític que ha pres cos des de la Revolució Francesa i que accepten gairebé tots els règims sense resistència -les “democràcies”, el comunisme i el feixisme.

Aquesta edició també compta amb un pròleg d’Emília Bea que, de manera ben sagaç, ens transmet el pensament més essencial de Simone Weil. Els textos traduïts formen part de l’edició conjunta d’uns articles que porten per nom A l’espera de Déu. Hi havia una edició catalana del llibre a Edicions 62 de l’any 1965, totalment introbable. Ara, aquesta edició valenciana recull els tres textos més essencials de l’esmentat recull.

L'”Autobiografia espiritual” és un text molt potent i ple de sinceritat. Escrit, però, amb un bisturí ben esmolat, ens descriu els motius pels quals no es batejà aquesta jueva que no ho volia ésser; “(…) comet pecat d’enveja”: fa referència a la crucifixió del Crist. Llàstima que no ens hi podem estendre.

Simone Weil va escriure en uns moments d’intempèrie. Des de la no rereguarda analitza amb profunditat les contradiccions de la política contemporània. Quants catedràtics de filosofia i d’una família benestant abandonen el seu treball per anar a treballar a una fàbrica i experimentar en carn viva el sofriment de l’opressió d’un obrer en una cadena industrial? Ben pocs. I això no és que la faci més “gran”. Però la fa ser una filòsofa, si més no, diferent. No tingué por d'”actuar”.

Adrià Chavarria

Caràcters núm. 49

Excel·lent acollida de l’Autobiografia espiritual en el centenari de Simone Weil

Simone Weil (1909-1943)

El centenari del naixement de Simone Weil (1909-1943) ha estat viscut molt intensament en els ambients culturals valencians. En este sentit, ha estat molt lloada la traducció al valencià d’ Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, tercer títol de la col·lecció Rent de l’editorial Denes.

Així, la revista Saó ha dedicat un especial a Simone Weil coordinat per Emilia Bea, traductora de l’Autobiografia espiritual. Esta obra, tercer títol de Rent, ha merescut també l’atenció de Lletres Valencianes, Levante-EMV, El País i Mediterráneo.

AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL D’UNA GRAN PENSADORA DEL SEGLE XX
Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella reuneix algunes de les pàgines més colpidores de Simone Weil sobre el seu procés interior i sobre la seua percepció de la desgràcia i la bellesa com a «formes d’amor implícit a Déu», segons ha assenyalat Emilia Bea.

Per a esta professora de la Universitat de València «pocs pensadors del nostre segle han exercit tanta atracció com Simone Weil». De fet, «els fragments de les seues obres, totes elles pòstumes, apareixen citats en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors manifesten haver experimentat una profunda commoció interior. La capacitat de romandre com a referent vital i filosòfic posa en relleu la singularitat del seu missatge profètic, a l’avantguarda de les sensibilitats que s’han despertat en les últimes dècades», ha afegit.

Igualment, Bea ha destacat que «la seua obra és una crida a la solidaritat amb els oblidats de la història, que té fortes implicacions socials i polítiques i transcendeix a un plànol religiós». Weil obri els ulls dels seus lectors per a mirar cara a cara el patiment i la desgràcia i veure en ells la veritat de la nostra condició humana.

El llibre reprodueix la carta que va remetre Simone Weil al seu amic dominic Joseph-Marie Perrin titulada “Autobiografia espiritual”, així com els assajos “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

UNA CURTA I INTENSA VIDA INTEL·LECTUAL I ACTIVISTA
Simone Weil va nàixer a París el 3 de febrer de 1909, al si d’una família jueua agnòstica. Estudià filosofia a l’École Normale Supérieure i fou professora d’institut, on era coneguda com “la verge roja” pel seu activisme sindical i pacifista i les seus col·laboracions en la premsa revolucionària. En els seus escrits denuncia l’estalinisme i el feixisme pel seu caràcter totalitari i desenvolupa una anàlisi rigorosa de l’opressió i del desarrelament.

Weil parla en primera persona, a partir d’experiències que li afecten profundament com l’assumpció de la condició obrera en la cadena de muntatge de la Renault o la participació en la Guerra Civil espanyola al costat dels anarquistes.

Arran de la seua experiència mística, que té com a moment clau una Setmana Santa a Solesmes, inicià el seu acostament al cristianisme, encara que no arribà a batejar-se. Davant la invasió alemanya, es refugia a Marsella, on roman fins a 1942, any en què es trasllada a Nova York i, posteriorment, a Londres, a fi de col·laborar amb la Resistència. Mor en 1943, als trenta-quatre anys, d’una tuberculosi agreujada pel seu desig de no menjar més que la ració dels seus compatriotes.