La descoberta d’un poeta trascendent (Déu entre les coses, d’Estellés), recensió a Lletres Valencianes

2 02 2011

EL NÚMERO 28 DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE SANTI VALLÉS AL LLIBRE DÉU ENTRE LES COSES, ANTOLOGIA RELIGIOSA, DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, A CURA D’ENRIC FERRER)

En un intent de combinar autors nostrats (com ara Martí Domínguez o Gonçal Vinyes) i figures representatives del pensament religiós contemporani europeu (com ara John Henry Newman, Simone Weil o Giuseppe Capograssi), l’editorial Denes ens sorprén amb la publicació de Déu entre les coses, una antologia de la poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés a cura d’Enric Ferrer Solivares.

[PER LLEGIR LA CRÍTICA, FES CLIC EN LES IMATGES]


Anuncis




El glatir de les paraules (“Sembrant la vida”, de Vinyes), recensió a Lletres Valencianes

23 01 2011

EL NÚMERO 28 DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE PASQUAL MAS I USÓ A L’OBRA DE GONÇAL VINYES (SEMBRANT LA VIDA. POESIA I COMPROMÍS, A CURA D’ANTONI LÓPEZ QUILES)

El beat Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883-Vallès, 1936) va desenvolupar una intensa labor cultural en el terreny de la recerca històrica, la investigació arqueològica, el periodisme –amb la direcció de El correo setabense– i la poesia. El llibre que ara presentem recull un bon exemple de la seua tasca literària.

[PER LLEGIR LA CRÍTICA, FES CLIC EN LES IMATGES]

El glatir de les paraules, per Pasqual Mas i Usó (Lletres Valencianes, 28)





“Del amor perenne” recensió a “Pensaments per a Giulia”

8 05 2010

EL DARRER NÚMERO DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE MIGUEL CATALÁN A L’OBRA DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

 

Del amor perenne

Pensaments per a Giulia recoge una selección de las cartas que Giuseppe Capograssi, teórico católico del derecho, escribió en su juventud a su novia Giulia Ravaglia. El valor principal de este epistolario redactado desde 1918 hasta 1924 es el despliegue de la espiritualidad de un joven que todo lo fía a su amor por Giulia, amada que termina consustanciándose con la figura de Dios en una asimilación con ilustres precedentes en la literatura italiana.

En su primera juventud, desde los diecinueve a los veinticinco años, el asesor jurídico y teórico del derecho italiano Giuseppe Capograssi (Sulmona, 1899–Roma 1956) escribió una carta cada día a su novia Giulia Ravaglia. La copiosa correspondencia, de la que este libro recoge setenta y cuatro cartas, terminó en 1924, la víspera de la boda. El final es sintomático del sentido mediador de la palabra escrita: «Pongamos el punto final. Mañana la palabra santa del Señor (…) abrirá para nosotros una vida nueva. No quiero escribir nada más».

Capograsssi, que a los diecinueve años resurge de una profunda crisis existencial, encuentra la salvación a la vez en Giulia y en Dios. El lector pronto advierte que el joven, a fin de evitar el dolor que le produce el mundo de los hombres, crea una campana neumática en la que sólo caben tres personas: Dios, Giulia y él mismo. La amada Giulia, en efecto, se consustancia con la figura de Dios, como enviada y ángel guía, en una asimilación con insignes precedentes en la literatura italiana, en especial la Laura de Petrarca y la Beatriz de Dante. «A menudo el mundo considera afortunado al hombre que tiene muchos golpes de suerte», escribe Capograssi. «Como de costumbre, el mundo se equivoca. Afortunado es quien consigue ver reflejado su ser en el ser de otro espíritu». El resto de seres queda fuera ocupando un espacio opaco, ruidoso, agresivo, incapaz de oír el canto ligero de las golondrinas en la mañana primaveral de Roma, inepto para sentir la inmensa paz del cielo estrellado que cada tarde Giuseppe aspiraba junto a su novia en la colina de Trinità dei Monti. Entre esa atmósfera de hombres insensibles y la esfera de la tríada espiritual sólo queda la fina membrana de la naturaleza expuesta por Dios y algunos espacios de silencio en las iglesias de Roma: San Giovanni dei Fiorentini, Santa Maria de la Pace… Cuando el guirigay de la calle se desvanece en el templo, sólo queda el bendito silencio.

Esta estrategia de salvación instintiva (no hay astucias de la razón, sino astucias del instinto que utilizan a la razón) pasa por simplificar los problemas en una suerte de estoicismo trascendente. El amor total de Capograssi lleva a la remisión del tiempo y a la abolición del espacio: «Amo la soledad, pero la soledad con Dios y contigo». Dentro de ese espacio místico, todo es paz, amor, dicha infinita y fe en la gloria eterna; fuera de él queda lo siniestro, lo superficial, lo estridente que ha de morir, ejemplificado en las tumultuosas estaciones de tren donde nadie vive ni se detiene. Como ocurre con las visiones de Teresa de Lisieux, que viajará por la tierra entera sin salir de su celda, la lectura de este epistolario de Capograssi, pese a las inevitables reiteraciones de un universo tan pequeño, es muy grata, pues, a la par que mínimo en extensión, ese universo es máximo en intensidad. Esta edición de algunas cartas de Capograssi que nos ha entregado Manuel Lanusse permite entender la honda espiritualidad de un hombre que se propuso vivir en la tierra «como en un sueño».

Miguel Catalán, Lletres Valencianes núm. 27, pp. 102-103





‘Autobiografia espiritual’ de Weil a Lletres Valencianes

22 05 2009

25La revista literària que edita la Generalitat “Lletres Valencianes” dedica en el seu número 25 unes pàgines a Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, tercer volum de la nostra col·lecció. En l’anterior número (24) ja es va fer ressò de l’aparició dels dos primers llibres de Rent.

A continuació es pot llegir l’article que apareix a l’apartat d’assajos signat per Víctor Cotllire.

AMB DÉU, PERÒ SENSE CIRIS
Víctor Cotlliure
Simone Weil (1909-1943) concentra, ella sola, moltes de les contradiccions espirituals del final de la modernitat. No debades va nàixer en una família jueva agnòstica, va fer la nostra guerra amb Durruti i diu que va sentir íntimament la veu de Crist.

D’algú que s’incorpora a la columna Durruti al front d’Aragó com a brigadista internacional per a lluitar contra l’amenaça de la clericalla feixista no esperaríem veure’l ara editat primorosament en una flamant col·lecció de literatura cristiana. L’editorial Denes, però, ha decidit obrir la seua nova sèrie d’obres pies –Rent– amb tres autors d’alguna manera heterodoxos: John Henry Newman (de qui publiquen En el món, però no del món), Martí Domínguez (autor d’Isaïes, profeta de Nadal) i la ja esmentada Simone Weil, de qui s’apleguen diferents textos sota el títol d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella.

LL25 pags 001-15LL25 pags 001-15

En realitat, la tria és encertada i molt estimulant. John Henry Newman (1801-1890), actualment postulat per a la canonització, va ser un convers de l’anglicanisme al catolicisme, un home molt influent al seu temps, les doctrines del qual tenen l’encant de la fermesa de sentir-se minoritari (catòlic entre anglicans) i creure’s en possessió d’una veritat punyent.

De Martí Domínguez (1908-1984), al seu torn, poc podem dir ja que el lector no conega. També ell resultà un «traïdor» per a la seua classe –la burgesia capitalina valenciana–, tot i que la seua única traïdoria va consistir a dir en veu alta el que molts pensaven sobre la relació del franquisme amb València després de la riuada del 57. La claredat li va valdre l’ostracisme, però també l’estima de diverses generacions de valencians no contaminats per les toxines doctrinals de la dictadura.

Simone Weil (1909-1943), en fi, és en ella mateixa un sismògraf sensible de les contradiccions ideològiques i espirituals de la primera meitat del segle XX (aquella que ens proporcionaria les històries de terror i de solidaritat més emotives que encara ara ens parlen). Al capdavall, sembla insòlit –i més en els temps que corren ara– tindre notícia d’un cristià que va lluitar fusell en mà contra el feixisme teocràtic i el nazisme pagà, o que se n’anara a treballar a una fàbrica per a conéixer de primera mà les condicions de la vida obrera (la dels anys 30!). Si una persona així ens vol parlar després de Crist, no hi ha dubte que, com a mínim, mereixerà ser escoltada.

Simone Weil creia sincerament que la representació de Déu i del poder mereixia una crítica radical. Per a ella el cristianisme no era res relacionat amb multituds embafoses a la plaça de Sant Pere, bisbes amb anells d’or a les dues mans i una parafernàlia espaterrant. La seua concepció del que era ser cristià es referia més bé a una experiència inefable, que l’hauria duta a la mística de no ser perquè, probablement, era massa intel·lectual. En les seues paraules: «Sabia molt bé que la meua concepció de la vida era cristiana i, per això, mai m’havia vingut al cap la idea d’entrar en el cristianisme. Tenia la impressió d’haver-hi nascut dins. Però afegir el dogma a aquesta concepció de la vida sense sentir-me obligada per una evidència, m’hauria semblat una falta de probitat» (de la carta al dominic Joseph-Marie Perrin).

Resulta cusiós que una persona amb aquestes vivències no arribara mai a ser batejada (amb la qual cosa va restar fora del «club» catòlic). En realitat, però, això té un sentit.Només des del llindar de la catedral es comprén bé la missa; només en els marges del Nou Testament s’entén completament el missatge. Sense aquesta reticència, segurament, hi ha beateria, però de cap manera pot haver religió.





Rent a la revista “Lletres Valencianes”

26 01 2009

lletres24La revista literària que edita la Generalitat “Lletres Valencianes” dedica en el seu número 24 un article d’Enric Ramiro a la col·lecció Rent, on es fa ressò dels dos primers llibres. A continuació es pot llegir l’article que apareix a l’apartat d’assajos.

CRISTIANISME VALENCIÀ D’HORITZONS IL·LIMITATS
Enric Ramiro

Sembla que siga una norma de la casa la quasi inexistència d’escrits en valencià en l’Església valenciana, tot i el contrasentit que això significa. Però no s’ha de confondre «jerarquia» amb «comunitat», i ara tenim dos llibres que són el principi d’una interessant col·lecció.

Si hi ha resistència en la resistència, possiblement siga el nucli valencianista de l’Església valenciana el seu representant més singular. Són un col·lectiu dinàmic, amb una llarga tradició i d’una gran vàlua intel·lectual, però disseminats i silenciats en la gran estructura catòlica del nostre país. Tanmateix, ara estem d’enhorabona davant l’edició d’una nova col·lecció que propasa l’agosarada editorial Denes.

En una època de croada i tendència a canviar els principis que va inspirar el Concili Vaticà II de Joan XXIII, la trajectòria de Pau VI i, inclús, la condemna a la guerra d’Iraq per part de Joan Pau II, ens trobem amb dos llibres que aporten aigua clara a la societat en general i més particularment al món cristià.

Article d'Enric Ramiro a "Lletres Valencianes" (núm. 24)

Article d'Enric Ramiro a "Lletres Valencianes" (núm. 24)

El primer d’ells és obra del cardenal John Henry Newman, amb el títol d’un sermó pronunciat el 1873 com a panegíric a un parent de Walter Scott. L’autor és tot un clàssic del XIX que recull el pensament d’aquest convers de l’anglicanisme que té oberta la causa per a la beatificació. Aquesta acurada selecció d’alguns dels seus cèlebres sermons són testimoni tant de la seua època anglicana, com de la catòlica i de la fase universitària. La traducción és de Salvador Albert i les notes i introducció són del professor de dret August Monzón. Aquest especialista en l’obra de Joan Lluís Vives ens fa un necessari apropament a l’autor i ens aporta una bibliografia d’escrit de Newman i sobre Newman en valencià.

En Isaïes, profeta de Nadal, la ploma de Martí Domínguez ens transmet l’esperança messiànica que alberga el poble d’Israel, potser tota una crida a altres indrets més propers. De la mà d’Isaïes resseguim les apel·lacions dels profetes i un missatge clar: «Déu vol que l’home es reconcilie amb ell i, reconciliant-se amb ell, ho faça també amb els germans».

La narració és plena de paradoxes, la qual cosa li dóna un ritme agradable al text i possibilita nombroses reflexions. En aquesta ocasió és el coordinador de la col·lecció, Agustí Colomer, jurista i el responsable d’un extens pròleg sobre la vida i obra de l’autor, així com d’una bibliografia de les obres de Martí Domínguez i d’estudis sobre ell. Segons el director de la col·lecció, aquest llibre pretén transmetre la profunditat de l’esperit profètic de l’anomenat primer profeta major, on tot l’esforç de l’autor algemesinenc es dirigeix a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta.