‘Oh tu, Verge, gavina fugitiva!’

15 08 2014

Les ponts de la Seine. Marc Chagall. 1954

 

 

Aquesta nit d’agost és tanta nit…
D’on ve aquest baf mig agre d’alcavor?
(El cor creix com un pa, i té una aspror
de costra a penes -cor o pa no cuit,
 
rebel al solc que li assenyala el dit…)
Pa o vida a punt, o quasi a punt, Senyor.
Colgada al fem del cos, sent la grossor
del garrofí calent de l’esperit.
 
Oh tu, Verge, gavina fugitiva!
Solques la nit amb rella fluvial,
a tant d’estiu obrint-li tant de riu.
 
Aquesta nit d’agost pels ulls m’arriba,
a l’arrel dels sentits, la vegetal
tremolor d’ésser, ara, i ésser viu.
 
 
Vicent Andrés Estellés, ‘Poc temps després de la Nit d’Alba a Elx’, Déu entre les coses, Rent 6, Denes, 2009.
Anuncis




“Guarda’t l’espasa a la baina” (Jn 18, 11)

19 02 2012

 

«Les seues paraules eren difícils, ni tan sols els seus seguidors sabien el que deia, no l’entenien. Mort en la creu, semblava que la seua derrota era absoluta i que la seua causa estava definitivament perduda, però van perseverar i van pregar amb tot el fervor dels seus pobres cors amorosos fins que van ser il·luminats amb l’Esperit Sant i saberen la veritat amb una força que els capacità alhora per a patir la derrota i el martiri. Ells sabien que no seria per la força de les armes, ni de la bala o de les urnes que vencerien. Ho sabien i estaven disposats a patir la derrota, per tal de mostrar eixe gran amor que els capacitava a entregar les seues vides pels seus amics.

I ara el món sencer pensa en la “força” per a véncer. Els feixistes, de la mateixa manera que els comunistes, creuen que només mitjançant el vessament de sang poden assolir la victòria. També els catòlics creuen que el sofriment i el vessament de sang “són necessaris”, tal i com el Senyor va dir als deixebles d’Emmaús, però el que el seu ensenyament i les seues difícils paraules indiquen és que han d’estar disposats a vessar fins l’última gota de la seua sang, i no prendre la sang dels seus germans. Estar disposats a morir per la seua fe, en la creença que la sang dels màrtirs és la llavor de l’Església.

El nostre Senyor va dir: “destruïu aquest santuari, i en tres dies l’alçaré”. ¿Les seues paraules s’apliquen només a Ell com a cap de l’Església o a tots els seus membres? ¿Com pot separar-se el cap dels membres? L’Església catòlica no ha de ser destruïda ni a Espanya ni a Mèxic, però nosaltres no creiem que es puga salvar per la força. Creiem que si el nostre Senyor estiguera ara viu, diria com li digué a sant Pere: “guarda’t l’espasa a la baina”.

Els cristians, quan busquen defendre la seua fe per les armes, per la força i la violència, són com aquells que digueren al Senyor: “salva’t a tu mateix, si ets el Fill de Déu, i baixa de la creu”.

Crist no baixà de la creu. Va beure fins l’última gota d’agonia del seu patiment, i ¿no formarien part d’eixa agonia la desesperança i la poca fe dels seus deixebles?

Crist està sent crucificat hui, tots els dies. ¿Li demanarem, com el món incrèdul, que es baixe de la creu? ¿O més aïna, com a germans seus, “completarem els patiments de Crist” amb alegria?»

 
Fragment de l’article “L’ús de la força”, The Catholic Worker, nov. 1936
Dorothy Day, Escrits de pau en temps de guerra, Editorial Denes, 2012, pp. 31-32
 




“He arrancat un full del calendari”

31 12 2010

«11.I.1920.―He arrancat un full del calendari que em donares ahir al vespre, i he pensat en les sàvies paraules que em digueres: que quan jo arrancara el full i tu, al teu torn, l’arrancares, l’un i l’altre estaríem arrancant el full de cada dia, estaríem arrancant el full de la vida, que, si bé certament hauríem de transcórrer unint més les nostres vides, no podríem pas transcórrer unint més del que ho estan les nostres ànimes.

Ara arranquem un a un els fulls de la vida present, i arrancarem un a un els fulls de la vida futura, i sempre, cada vespre, tindrem, cada vespre sentirem sempre igual, i si fóra possible cada vegada més gran, la nostra unió. Cada vespre, cada matí, en treure un full del calendari de l’edat, hem de sentir que no perdem res de la vida, de la vida vertadera, del sentiment vertader de la vida, sinó que guanyem, en canvi, alguna cosa nova. Cada dia que passe és no una resta, sinó una suma al compte de la vida vertadera, i haurà de ser una suma positiva, una aportació perenne, una riquesa duradora que s’afegisca a la riquesa anterior, que la faça créixer.

Cada dia que passa no és vida que passa, sinó vida que arriba: vida perenne, vida bona, vida completa que arriba, que creix, que ajuda a conformar el teixit vivent de la nostra ànima, a fer més viva i amatent la nostra existència espiritual. Cada dia que passa, cada dia que arriba, ens ha de dur un tresor nou del Senyor. Cada dia ens ha de dur ―més clara, més evident, més nítida, més visible, més expressiva, més imponent― la presència de Déu, el sentit de la presència de Déu.

Déu ha de ser, doncs, ensems amb el nostre amor ―i Ell és la causa del nostre amor—, l’extraordinària i cada vegada més gran riquesa de cada dia. Això em diu, amb el seu llenguatge místic, el full del calendari que m’has donat. Cada dia pense en tu, i pregue Déu. Preguem tothora. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





“Una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”

24 12 2010

«Ja prop de Nadal, en la missa del quart diumenge d’Advent, a la Comunió, es llig açò: “Heus ací que una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”.

Molts anys hauré escoltat o llegit aquestes paraules. No sabria dir, però, per què no mai m’han impressionat com ara. Al marge del text veig en el meu missal, en tipografia menuda, la procedència bíblica: “Isaïes 7, 14.”

Isaïes és una veu que la sentim de molt lluny… però què clara!, quant forta i penetrant!

¿Per què, de sobte, una veu llunyana comença a tindre un so més intens, més pròxim? ¿Serà que ella s’acosta a nosaltres? ¿Serà o serem nosaltres els qui, endinsant-nos en els segles, ens acostem a ella?»

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal

El vídeo del fragment el podeu veure ací.





“T’he vist a tot arreu”

28 11 2010

 

«Ahir al vespre ens tornàrem a veure, Giulia estimada. Vaig tornar a veure, tot venint, el teu perfil argentí, allí a la finestra, igual que aquell matí d’agost que vaig marxar. T’he trobat al mateix lloc, fent el mateix que ja feies llavors: esperant-me. T’he trobat tal com t’he somniat, tal com t’he vist, com t’he sentit durant aquests quaranta dies que he estat lluny.

T’he vist a tot arreu: en el camp verd, en la muntanya grisa o atzurada, en el cel pur, en la nit estrelada, i també a tots els racons de la meua vella casa, de la meua casa antiga, de la meua casa de pedra, de la meua casa secular, que tant enyore cada vegada que em separe d’ella; una enyorança que ja sentia en el tren, mentre em mirava des de dalt la gran vall plena de la boira atzurada de l’alba, mentre em mirava el bell campanar del meu poble, que s’alça esvelt i elegant, dominant la vall sencera».

 

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





“La flama d’Isaïes”

5 07 2010

 

“Tot Isaïes està ple de l’Esperit. Eixes són les aus del bosc; eixes, les flames del colossal incendi que dura segles… És l’ànima d’Isaïes ardent enmig del seu poble; és l’Esperit de Déu que espurneja com fogonades de claredat i salvació enmig de les idolatries i dels pecats de Jerusalem. Mentre Jerusalem dure, ja es diga Sió o Roma, Alexandria o Cartago, París o Nova York, Moscou o Buenos Aires, Londres o Singapur, viles grans o llocs menuts, la flama d’Isaïes continuarà espurnejant, plena d’actualitat.”

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal