Autors

.

• JOAN FUSTER (1922 – 1992)

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 – 1992) és un dels escriptors valencians més importants del segle xx. Autor polifacètic, ha conreat la poesia, l’assaig, la història cultural, el periodisme, la literatura memori­alista i els aforismes. Així mateix, ha estat traductor, entre altres, d’Albert Camus, Ignazio Silone i Paul Claudel. La influència de Fuster ha traspas­sat l’àmbit estrictament literari per esdevenir un referent polític i social a partir d’obres com Nosaltres els valencians (1962). La seua obra i la seua actitud cívica han merescut múltiples reconeixements: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), Premi de les Lletres del País Valencià (1981), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Bar­celona (1984) i Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana (1992).

 

• PAUL CLAUDEL (1868-1955)

Paul Claudel (Villeneuve-sur-Fère, 1868 – París, 1955), diplomàtic i es­criptor, ha conreat diferents gèneres (poesia, assaig, periodisme…) si bé ha estat com a dramaturg que ha assolit més ressò. La lectura de Les Illumi­nations de Rimbaud i la seua cèlebre conversió a Notre-Dame de París el Nadal de 1886 marcaren l’itinerari d’un escriptor que esdevindrà un dels referents de la literatura catòlica contemporània. Entre les seues obres teatrals més destacades figuren L’Annonce faite à Marie (1912, 1948) i Le Soulier de satin (1929).

 

• OLIVIER CLÉMENT (1921-2009)

Olivier Clément (Aniana, 1921 – París, 2009), va nàixer a un poblet de la serralada occitana de les Cevenes al si d’una família agnòstica. Es va llicenciar en Història a la Universitat de Montpeller. L’estudi de les grans civilitzacions li féu descobrir la inspiració espiritual que les animava. El coneixement de dos grans teòlegs laics ortodoxos provinents de l’emigració russa –Vladímir Losski i Paul Evdokimov–, així com la lectura de les obres de Nikolai Berdiàiev i de Dostoievski, suscitaren el seu interés pel cristianisme, i a l’edat de trenta anys es batejà en l’Església ortodoxa russa. Professor de secundària i de l’Institut de Teologia Ortodoxa Saint-Serge de París, és autor d’una trentena de libres –amb títols com Questions sur l’homme (1972), Sources (1982), Corps de mort et de gloire (1995)– i de multitud d’articles alhora teològics, espirituals i històrics, escrits amb un estil poètic. Ha mantingut un diàleg ecumènic estret amb noms significatius del cristianisme contemporani com: el patriarca Atenàgores, el Papa Joan Pau II, el germà Roger de Taizé o Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi.

 

• JOAN VALLS (1917-1989)

Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917-1989) inicià la seua activitat literària durant la República col·laborant en premsa i escrivint el sainet Quatre de la terra, gènere que conrearà amb èxit al llarg de tota la seua vida. Però és en la poesia on la seua figura cobra veu pròpia. De La cançó de Mariola (1947) a l’obra pòstuma La rosa quotidiana (1990), dèsset llibres i diverses antologies acrediten la fecunditat d’aquest escriptor valencià. L’obra poètica de Valls, tant des del simbolisme inicial com des del realisme social de les últimes obres, mostra un univers líric i antropològic propi, caracteritzat per una pacient indagació sobre l’home.

Entre altres obres Joan Valls és autor de Paradís en blanc (Premi Ciutat de Barcelona 1959), Versos a Sara (Premi València 1961), Les roses marginals (Premi Ciutat de Palma 1962), Breviari d’un eremita urbà (Premi Ausiàs March 1974) i Anys i paranys (Premi de la Crítica 1985).

L’editorial Denes ha publicat també la tercera edició de La cançó de Mariola (2007).

L’editorial Denes ha publicat també la tercera edició de La cançó de Mariola (2007).

• DOROTHY DAY (1897-1980)

Dorothy Day (Nova York, 1897 – 1980) reflecteix en la seua vida i en els seus escrits tots els avatars del segle xx. La recepció del baptisme als trenta anys, poc després del naixement de la seua filla, comporta el trencament amb la seua parella i la incomprensió dels amics, amb els quals havia compartit ideals propers al socialisme, l’anarquisme i el moviment sufragista. Tanmateix, com a catòlica –i considerada per molts la figura més destacada del catolicisme nord-americà– no abandona aquests ideals sinó que els projecta en un compromís radical amb la causa de la no-violència i en l’assumpció de la pobresa com a forma de vida, en l’horitzó del Sermó de la Muntanya.

 L’encontre amb l’activista francés, Peter Maurin, serà decisiu a l’hora de fonamentar i concretar les seues opcions per la pau i per la justícia social. L’any 1933 funden el periòdic The Catholic Worker, portaveu de les reivindicacions dels oprimits i de la protesta pacífica contra totes les guerres del segle xx. La denúncia pública va sempre acompanyada d’una acció decidida a favor dels exclosos socials a través de les cases d’acollida i de les granges comunitàries. Tot aquest moviment, i el periòdic que el suscità, continuen vius a hores d’ara com un dels testimonis més significatius de l’encarnació de l’Evangeli en el cor del patiment causat per la violència i la misèria.

• ADRIÀ CHAVARRIA (1972-2009)

Adrià Chavarria Curto (Tortosa 1972 – Barcelona 2009) cursà la llicenciatura d’Història a Tarragona i la de Filosofia a la Universitat de Barcelona, on es vinculà al Seminari de Filosofia i Gènere. Professor de Secundària, crític literari, assagista i poeta, centrà la seua atenció en escriptores com Simone Weil, Hannah Arendt, Sarah Kofman, Etty Hillesum, Ingeborg Bachmann, Helena Valentí o Maria Mercè Marçal; dones del segle XX que han pensat a contracorrent –«en contra» del sistema però «a favor» d’una nova humanitat– i han produït una obra que mereix un lloc preponderant en una genealogia literària femenina.

Va impulsar diferents iniciatives culturals com Rels, revista d’idees i cultura, fundada en el 2002 i de la qual era codirector. Participà activament en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i en el Pen Club i mantingué relacions estretes amb els cercles intel·lectuals del País Valencià i de Mallorca. Com a poeta és autor, entre altres, de Remor de veus (2008).

El seu traspàs es va produir quan es trobava redactant aquest assaig sobre Etty Hillesum, autora amb la qual sentia una gran afinitat espiritual pel seu lligam amb el judaisme.

• TEODOR LLORENTE (1836-1911)

Teodor Llorente i Olivares és l’escriptor valencià més influent del segle XIX. Poeta, periodista, historiador i polític, la seua múltiple activitat cívica, un accentuat esperit emprenedor i una elevada capacitat intel·lectual i literària permeteren que esdevinguera el mestre i capdavanter de la Renaixença valenciana.

Llicenciat en dret i filosofia i lletres (1858), abandonà l’advocacia per a dedicar-se plenament a les tasques periodístiques. Després d’una etapa al front del diari La Opinión (1861), fundà Las Provincias (1866), en fou propietari i director efectiu fins a 1904, i honorífic fins a la mort, i ocupà les més altes responsabilitats de partit conservador valencià durant el període 1885-1903. Des de ben jove es consagrà al conreu poètic, i amb el seu company d’estudis Vicent W. Querol i el mallorquí Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre, fou un dels impulsors i protagonistes dels primers Jocs Florals de València (1859). La seua lírica valenciana fou recollida en el Llibret de versos, un volum que entre 1885 i 1936 conegué cinc reedicions i ampliacions, la darrera de les quals transformat en «obres completes»..

• DENIS DE ROUGEMONT (1906-1985)

Denis de Rougemont (Couvet, 1906–Ginebra, 1985), fill d’un pastor de l’Església reformada, estudia Lletres a la Universitat de Neuchâtel. En una estada a Viena coneix Richard Coudenhove-Kalergi, inspirador del moviment paneuropeu, i esdevé ferm partidari de la unió del continent. En 1930 es trasllada a París per a treballar en una nova editorial protestant (Je Sers), que vol aportar elements de reflexió a la crisi material i espiritual que s’abatia sobre Occident. Participa en les reunions ecumèniques del Club du Moulin Vert, bressol del personalisme filosòfic. En el marc d’aquelles reunions funda el moviment Ordre Nouveau en companyia d’altres pensadors com Alexandre Marc o Robert Aron. També col·labora en la revista Esprit, fundada per Emmanuel Mounier.

Mobilitzat a Suïssa durant la II Guerra Mundial, és enviat en missió cultural als EUA, on participa de la rica vida intel·lectual de l’exili europeu, a més de col·laborar en les emissions radiofòniques franceses de La Veu d’Amèrica. Finalitzat el període bèl·lic, centra la seua atenció en el procés de construcció de la unitat europea, propugnant una alternativa més politicocultural que no econòmica, basada en un model autogestionari i federalista, el qual, a cavall entre la dècada de 1960 i 1970, s’obriria a l’horitzó ecoregionalista. Entre les seues obres més conegudes destaquen L’amour et l’Occident, La part du Diable, L’aventure occidental de l’homme, Vingt-huit siècles d’Europe i L’avenir est notre affaire.

• IGNAZIO SILONE (1900-1978)

Ignazio Silone, pseudònim de Secondino Tranquilli (Pescina, 1900-Ginebra, 1978) és un dels escriptors italians més llegits i traduïts del segle XX. Nascut al si d’una família de camperols, resta orfe en el terratrèmol de la Marsica (1915). Als 17 anys inicia l’activitat política en les files socialistes i contribueix a fundar en 1921 el Partit Comunista. Sota el feixisme, esdevé un activista clandestí, tant a Itàlia com a l’estranger. En 1930, en l’època de les porgues estalinistes, abandona el partit i passa a estar sota sospita tant dels comunistes com dels feixistes. L’allunyament del comunisme li fa repensar la seua identitat com a “cristià sense Església i socialista sense partit”. Refugiat a Suïssa escriu, entre altres, l’assaig L’escola dels dictadors i les novel·les Fontamara o Pa i vi, que li reportaran fama internacional com a escriptor compromés.

En 1944 torna a Itàlia i esdevé diputat socialista en l’Assemblea Constituent de 1946. En la seua fructífera activitat literària dels últims anys destaquen El secret de Luca, Eixida d’emergència, L’aventura d’un pobre cristià i Severina.

Per a Silone, l’esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat; una virtut de resistència, que apareix com el moment religiós de la consciència laica.

.

• VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) és un dels escriptors valencians més reconeguts per la crítica i pel públic. Començà a escriure teatre en la seua adolescència. Estudià periodisme a Madrid i en 1948 s’incorporà al diari Las Provincias, on arribà a ser cap de redacció. En 1953 publicà el seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella, però el seu esclat literari es produí a partir de la dècada dels setanta, amb l’aparició del Llibre de meravelles (1971) i Recomane tenebres (1972), primer volum dels deu publicats fins ara de l’obra completa. Els seus llibres compten amb múltiples edicions i alguns dels seus poemes han assolit un gran ressò popular de la mà de cantautors com ara Ovidi Montllor. Ha obtingut guardons ben significatius, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984).

L’editorial Denes ha publicat també el recull Obra periodística (2004), tres peces teatrals breus amb el títol Dos drames i una farsa (2002), i les traduccions castellanes, en edició bilingüe, dels poemaris Primer libro de las églogas (2002) i Ciudad susurrada al oído (2003).

.

• GIUSEPPE CAPOGRASSI (1889-1956)

Giuseppe Capograssi (Sulmona 1889 – Roma 1956) va nàixer al si d’una família d’origen noble vinguda a menys. Educat en el catolicisme, pateix en l’adolescència una crisi de fe que es clourà en 1918 amb l’encontre amb la seua promesa, Giulia Ravaglia, amb la qual es casarà en 1924. Després d’haver exercit com a advocat i d’haver ocupat el càrrec de secretari d’una important corporació romana de dret públic, inicia la seua carrera docent universitària en 1925 i esdevé catedràtic de Filosofia del Dret en 1933. Entre les seues obres destaca Il problema della scienza del diritto (1937), llibre que influí notablement en la renovació del diàleg entre juristes i filòsofs. El 1940 fou un dels pocs juristes italians que alçà la veu per a oposar-se a l’aprovació d’uns principis generals de l’ordenament feixista. Per tot això, amb la restauració de la democràcia augmentarà decisivament el seu prestigi intel·lectual i la seua influència s’estendrà a l’àmbit polític i culminarà amb el seu nomenament de jutge de la Cort Constitucional en 1956. Giuseppe Capograssi evoca una de les figures intel·lectuals més interessants i honestes de la primera meitat del segle xx, la veu més alta i fascinant de la cultura catòlica italiana del seu temps.

.

• GONÇAL VINYES (1883-1936)

Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936) fou ordenat prevere en 1906. Tota la seua activitat pastoral la realitzà en la seua ciutat natal participant activament en diferents entitats religioses de caràcter devocional i social, com ara la Joventut Catòlica o les Conferències de sant Vicent de Paül. Alhora, desplegà una intensa labor cultural, especialment en el camp de la investigació històrica, tant a nivell de recerca de documentació –amb fites destacables com el descobriment de la partida de baptisme del pintor Josep Ribera- com en les excavacions arqueològiques: la Cova negra, la Bastida de les Alcusses… En 1930 va assumir la direcció del setmanari El obrero setabense, portaveu del catolicisme social, des d’on es mostrà ben sensible a les reivindicacions valencianistes. Fou en eixa mateixa època quan començà a escriure poesia en valencià amb un estil pròxim al parnassianisme en obres com ara El poema de la terreta. En 1933 fou nomenat canonge de la col·legiata de Xàtiva. El 10 de desembre de 1936 fou afusellat vora el pont de la carretera de Vallés. L’11 de març del 2001 el Papa Joan Pau II el beatificà.

.

• SIMONE WEIL (1909-1943)

Simone Weil (París, 1909-Ashford, 1943) va nàixer al si d’una família jueua agnòstica. Estudià filosofia a l’Ecole Normale Supérieure i fou professora d’institut, sent coneguda com “la verge roja” pel seu activisme sindical i pacifista i els seus articles en la premsa revolucionària. En els seus escrits denuncia el caràcter totalitari de l’estalinisme i el feixisme i desenvolupa una anàlisis rigorosa de l’opressió i del desarrelament. Simone Weil parla en primera persona, a partir d’experiències profundes com l’assumpció de la condició obrera o la participació com a miliciana en la Guerra Civil Espanyola. Arran de la seua experiència mística, que té com a moment clau una Setmana Santa a Solesmes, inicià el “seu acostament al cristianisme”, encara que no arribà a batejar-se. Davant la invasió alemanya es refugià a Marsella fins a 1942, quan es traslladà a Nova York i, posteriorment, a Londres, a fi de col·laborar amb la Resistència. Vamorir als trenta-quatre anys, d’una tuberculosi agreujada per no voler menjar més que la ració dels seus compatriotes.

La seua obra, tota pòstuma, és citada en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors es confessen colpits per una profunda commoció interior.

.

• MARTÍ DOMÍNGUEZ BARBERÀ (1908-1984)

Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 1908-València, 1984) és un dels escriptors valencians més polifacètics del segle XX: dramaturg, narrador, poeta i periodista. Obres com Les Malaenes (1947) o No n’eren deu? (1960) són decisives en la renovació del teatre valencià de la postguerra. La seua destresa narrativa sobreïx en l’assaig Alma y tierra de Valencia (1941), les biografies El tradicionalismo de un republicano: Vicente Blasco Ibáñez (1961-1962) i Els Borja (1985), i en les novel·les Els horts (1972) i L’ullal (1986). En el gènere líric destaca amb el poemari Arbres (1957). Fundador i director del setmanari Llevant (1931), la seua labor periodística la desenvolupà, principalment, en Las Provincias (1942-1958 i en Valencia fruits (1962-1984), dels quals en fou director.

El seu discurs “Valencia, la gran silenciada”, pronunciat el 16 de març del 1958, en el marc de la commoció per la riuada, és considerat un referent del valencianisme del segle XX.

.

• JOHN HENRY NEWMAN (1801-1890)

És una de les personalitats més rellevants de l’Anglaterra del huit-cents. Amb el fi de renovar l’anglicanisme, afeblit espiritualment per causa de la seua unió amb l’Estat, va liderar el Moviment d’Oxford, inspirant-se en els Pares de l’Església. El 1845 fou rebut en l’Església catòlica i, ja prevere, va establir l’Oratori de Sant Felip Neri a Anglaterra.

La seua concepció dinàmica de la Tradició cristiana, que comportava el diàleg amb el món modern, li reportà la malfiança dels sectors eclesiàstics més intransigents, però el papa Lleó XIII va crear-lo cardenal (1879). Els seus escrits, testimonis de la seua vocació educacional i universitària, indestriables del seu exemple de vida i de la seua entrega pastoral, li han proporcionat un influx cada vegada més ampli. Considerat “Pare invisible” del Concili Vaticà II, del qual va avançar bona part dels plantejaments, mereix, en el sentir de molts, ser inscrit en la llista dels sants Doctors de l’Església.