‘Davant l’enigma de l’amor’

9 03 2013

MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ RECENSIONA EL LLIBRE TAST D’ETERNITAT EN ÉL NÚMERO 379 DE LA REVISTA SAÓ (FEBRER 2013).

ArticleSaóValls

El poeta Manel Rodríguez-Castelló, president de l’associació Amics de Joan Valls i Jordà, ha comentat l’últim títol de la col·lecció Rent en la secció «Llibres» de la revista Saó. Manel Rodríguez-Castelló celebra la publicació de Tast d’eternitat i felicita Denes, editora també l’any 2007 de La cançó de Mariola (de la qual en fou curador). Així mateix qualifica de brillant «l’extens i rigorós estudi d’Enric Ferrer i Solivares», encara que discrepa de «la lectura essencialment religiosa que l’estudiós fa de Tast d’eternitat». (Per a llegir l’article cliqueu sobre la fotografia.)

Anuncis




‘La poesia religiosa de Teodor Llorente’, per Josep A. Comes (Saó, març 2011)

26 04 2011

La secció ‘Llibres’ de la revista Saó, corresponent al número 357 (març 2011), dedica una plana a Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, de Teodor Llorente. Josep Antoni Comes, membre del consell de redacció de la revista degana en valencià, escriu una recensió a este volum de la Col·lecció Rent, on lloa no sols la conveniència de la publicació de l’antologia sinó també el treball de Rafael Roca, autor de la introducció i selecció del recull de poemes del patriarca de la Renaixença valenciana. Pel seu interés publiquem l’article sencer.

LA POESIA RELIGIOSA DE TEODOR LLORENTE, per Josep A. Comes (Saó, 357)

El llibret que té a les mans és la primera antologia que s’ha fet de la poesia religiosa de Teodor Llorente. És un treball de Rafael Roca, professor de la Universitat de València i un dels millors coneixedors de la vida i obra del coronat “poeta de València”. L’antologia va precedida d’una introducció d’unes 40 pàgines bones del tot. Hi conté un succinta biografia de l’erudit valencià on no sols podem assabentar-nos de les facetes periodística i literària de Llorente, sinó també de la seua activitat política, les publicacions i els homenatges retuts en vida. Amb tot, i lògicament, el gros de la introducció se l’endú l’anàlisi de les poesies. Una lírica escrita no per a teòlegs ni eclesiàstics, sinó destinada i protagonitzada per les capes més populars d’una societat encara, diríem, “de cristiandat”. També igual que la part més significativa de la literatura de la Renaixença, la poesia de Llorente gira entorn dels tres eixos coneguts, que s’entrellacen, es barregen i es confonen: Pàtria, Fe i Amor.

De la vintena de poesies religioses recollides, Rafa Roca ens en dóna el pedigrí de cadascuna. Un treball minuciós i fructífer sobre quan es van escriure i per quin motiu, on es publicaren per primera vegada, la mètrica emprada, les històries implícites o explícites de cada composició, etc. Tota aquesta acurada investigació ha dut també al compliador a rebutjar com a autèntics uns “Goigs a Nostra Senyora dels Desemparats”, que Lluís Guarner publicà com a tals en 1983.

Clou l’antologia amb dues composicions, “Cant darrer” i “Testament”, que Rafa Roca justifica sobradament perquè li ha semblat convenient situar-les en l’última posició. El lector s’adona també, sense un esforç especial, de l’encert del títol assignat a aquesta antologia. Cal felicitar l’Editorial Denes per aquesta bella manera de commemorar el primer centenari de la mort del patriarca de la Renaixença valenciana.





Més d’un centenar de persones en la Missa del Puig

31 10 2010

 

 

La “Missa per la pàtria, la pau i la justícia”, organitzada pel Centre Pare Tosca – Amics de l’Oratori, esdevé des de l’any 2006 una fita cabdal de tots els cristians que volem fer present el diàleg entre l’Evangeli i la cultura valenciana. Enguany, més d’un centenar de persones ens hem aplegat davall les bòvedes gòtiques del monestir mercedari de Santa Maria del Puig,  “el bressol de la pàtria valenciana”, en expressió afortunada de Nicolau Primitiu. L’eucaristia, presidida per August Monzon, fou concelebrada per Alexandre Alapont, missioner a Zimbawe, Jesús Belda, director de la revista Cresol, i Emili Marín, exdirector de la revista Saó. També hi assistí el bisbe de l’Església Anglicana Reformada, Josep Miquel Rosselló.

L’homilia ha estat pronunciada per Alexandre Alapont, qui ha subratllat els motius que susciten l’aplec dels congregats: l’acció de gràcies i la intercessió per la pàtria, la pau i la justícia. El predicador ha evocat la necessitat que tenim els valencians de recuperar la memòria col·lectiva, la consciència de ser poble: “des d’eixa consciència, hem d’afanyar-nos per fer present la pau i la justícia tant en el nostre poble com per tot el món, amb un esperit de solidaritat i obertura”. Josep Miquel Rosselló, al final de la celebració, agraí la invitació i el gest ecumènic, i insistí també en la necessitat de descobrir les arrels del poble valencià, unes arrels que estan estretament lligades, des del nostre naixement, a la fe cristiana.

La intercessió mútua, un dels components fonamentals de la pregària cristiana, es projecta també en els nostres germans difunts. Per això en la Missa del Puig sempre es té un sentit record pels aquells que han acabat el seu itinerari en este món. Les persones congregades al monestir de Santa Maria del Puig hem recordat enguany, especialment, el pare escolapi Vicent Faus, l’exdirigent de l’Acció Catòlica, Francesc Fayos, els estudiants de Dret Adrià Romero i Daniel Oliver, així com l’escriptor tortosí Adrià Chavarria, del qual es complia, precisament, l’aniversari del seu  traspàs. Alhora que pregàvem per ells, per tal que arriben a la plenitud en la casa del Pare, hem demanat també a ells la seua intercessió per nosaltres i per les causes justes que com la pàtria, la pau i la justícia, fan que ens apleguem tots els anys, el darrer diumenge d’octubre, al Puig.

 

Més informació sobre l’eucaristia ací.

Fotografies: Marga Ferrer (Levante-EMV)





‘Pensaments per a Giulia’ de Capograssi, a la revista Saó

10 03 2010

El número 346 (febrer 2010) de la revista Saó dedica -en la seua secció de llibres- un article d’Ester Sánchez Grau, al volum número 5 de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi, a cura de Manuel Lanusse. Pel seu interés reproduïm la recensió de forma completa.

GIUSEPPE CAPOGRASSI, PENSAMENTS PER A GIULIA. ANTOLOGIA

ESTER SÁNCHEZ GRAU (SAÓ, febrer 2010)

Una trobada casual em va donar l’oportunitat de llegir Pensaments per a Giulia, llibre que ara ressenye, d’un autor i d’una matèria totalment aliens per a mi. La filosofia del dret continua sent-me un misteri; però amb Giuseppe Capograssi, l’enamorat, el cristià i demòcrata, el jurista, em sembla alhora, una disciplina quasi de la família. Però,  el més important: l’autor ha aconseguit, amb les cartes, donar-nos a conéixer la seua rica i complexa personalitat

La destinatària de tant afany comunicatiu és la dona amb qui es casarà temps després. I és que Capograssi entén l’amor con una unió completa en la qual tot s’ha de compartir. Per això, en aquestes cartes, i a cor què vols, explica i ofereix la seua estimada tot el que ell és, pensa, opina, sent, fa o desitja. Així li demostra el seu amor. Nosaltres, els lectors, ens adonem d’aquesta ferma voluntat de construir una relació en evolució i creixença. Des del primer moment en què li costa parlar amb Giulia cara a cara, fins als comiats amb què l’estima, la besa i la convida a resar amb ell, sense oblidar el “sóc tu” que identifica els enamorats, hi som testimonis del creixement de l’amor. De fet, l’última carta que Capograssi escriu a la seua estimada és la vespra de la boda com un símbol del final del període de coneixement i principi de la seua vida nova. Les cartes estan molt ben seleccionades.

En l’evolució de què parlem, va fent-se més proper l’home, i més fondes les reflexions. S’hi fa palès un elevat concepte de la dona: una dona capaç d’entendre els pensaments complicats sobre filosofia, dret, política o religió.

Com que el gènere epistolar està al límit entre un gènere familiar i l’escriptura literària, aquesta obra hi encaixa perfectament, dins eixe marc. A les cartes de Capograssi no hi ha ficció, però sí voluntat d’estil i riquesa de recursos. Tot plegat, senzillesa, profunditat i bellesa.

D’altra banda, cal realçar que allò que regeix la vida de Capograssi és la seua vivència i la seua pertanyença activa a l’Església, institució en la qual confia com confia en Déu. Àvid lector i home racional, utilitza els arguments de teòlegs com sant Agustí, de la mateixa Bíblia, del neoplatonisme, per fonamentar la seua convicció que l’Univers és un reflex de la bondat de Déu.

Per aquesta raó, la natura l’encisa i l’acosta a les reflexions al voltant de la divinitat, l’harmonia, la bellesa, la musicalitat, del necessari silenci i de la Divinitat. Així, gaudeix dels paisatges i entorns naturals alhora que renega de la vida accelerada, poc reflexiva, de la ciutat i d’un progrés quasi inhumà —recorda el tòpic del beatus ille clàssic. També troba la pau i moments de tranquil·litat a les esglésies de Roma tan acuradament descrites per ell com a llocs sagrats i de recolliment. L’altra creença ferma de Capograssi és el dret. Destaca la importància social que té aquesta disciplina, quasi sagrada per a ell. El dret i el pensament, és a dir, la filosofia del dret és l’ocupació que l’autor sent com a pròpia. El dret i la justícia l’apropen, a més, a la política i a la necessitat de buscar un sistema just, bo i profitós per a la pàtria. Li preocupa, per tant, l’escalada del feixisme a Itàlia i la defensa la democràcia. També la seua estimada ha de ser partícip de les disciplines i les reflexions o accions que poden millorar les coses i les persones.

Pensaments per a Giulia és un llibre ple d’amor no només com una declaració, sinó com una vivència. L’essència de l’estima és a la vertadera unió  de les ànimes en les creences, actituds i coneixences, ja siguen les bones que predominen (amor, alegria, esperança, confiança, caritat, plenitud), ja siguen les, de vegades inevitables, roïnes (tristesa, nostàlgia o dolor). Tot, això sí, ben fonamentat en Déu: la fe n’és el pilar que suporta i guia el desenvolupament harmònic de la persona. De tota la persona.

Ester Sánchez Grau





La revista ‘Saó’ dedica un especial a Simone Weil

16 05 2009

COORDINAT PER EMIILA BEA, AUTORA DE LA TRADUCCIÓ I NOTES D’AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL I ALTRES ESCRITS DE MARSELLA, PUBLICAT A LA COL·LECCIÓ RENT

Portada de la revista Saó (núm. 337) que incorpora l'especial sobre Simone Weil

Portada de la revista Saó (núm. 337) que incorpora l'especial sobre Simone Weil.

La revista Saó dedica en el seu últim número (337) un especial al centenari de Simone Weil (1909-1943) coordinat Emilia Bea, experta en esta pensadora francesa i autora de la traducció i notes d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, publicada recentment a la nostra col·lecció.

A més de l’article Simone Weil, una aventura espiritual -de la pròpia professora de la Universitat de València i que reproduïm més avall- l’especial inclou articles d’altres escriptors. Així, el filòsof, poeta i crític literari, Adrià Chavarria, director de la revista Rels, ha treballat especialment l’actitud hostil de Weil davant el judaisme i, en el seu article, ens mostra les tensions entre la seua dimensió política i filosòfica de l’autora. Josep Otón, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, autor del llibre Simone Weil: el silenci de Déu, editat a Fragmenta, ens explica la també polèmica relació de Weil amb l’Església catòlica. Per últim, el Quadern especial de Saó inclou l’entrevista amb Maria Clara Bingemer, degana de la Facultat de Teologia i Ciències Humanes de la Universitat Pontifícia Catòlica de Río de Janeiro, que parla del llilgam indestriable entre compromís i experiència mística en Simone Weil.

SIMONE WEIL, UNA AVENTURA ESPIRITUAL, per Emilia Bea

Cent anys després del naixement de Simone Weil ens apropem al misteri de la seua vida i del seu pensament, que estan guiats de principi a fi per una apassionada recerca de la veritat i per una indefectible sensibilitat cap als oprimits i la misèria.

La seua escriptura és la immediata transcripció d’un estat de constant tensió espiritual, d’una actitud de vigília, d’atenció i d’escolta. De fet, confessa sentir-se desbordada per una inspiració -una “revelació”- que ha de comunicar. El seu és un llenguatge inspirat, nu i poètic, d’una gran puresa.

El seu pensament està estretament lligat a les circumstàncies històriques – als esdeveniments de la primera mitat del segle passat- però planteja qüestions podríem dir intemporals, que estan més enllà d’allò merament circumstancial i conjuntural. Com ella mateixa deia: “Caldria escriure coses eternes per a estar segurs que serien d’actualitat” . Simone Weil va ser una precursora o una pionera, una “visionària” en el sentit més positiu del terme, donada la seua capacitat d’anticipar-se al futur i d’aconseguir un sentit profund de la realitat que a la majoria se’ns escapa, de captar l’insuportable i l’extraordinari.

Resulta quasi increïble tot el que va escriure i tots els temes que va tractar si pensem que va morir als 34 anys, amb una intensa activitat social i migranyes permanents. No és fàcil entendre com un cos tan fràgil va poder albergar tanta energia creativa.

L’itinerari vital de Simone Weil és una autèntica aventura espiritual, que comença el 3 de febrer de 1909 a París al si d’una família jueua agnòstica i profundament assimilada, d’elevat nivell cultural.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Escartí lamenta a Saó que València haja “oblidat” el centenari de Martí Domínguez

8 01 2009

escarti-marti-dominguez1L’escriptor Vicent Josep Escartí lamenta -a la secció “A peu de pàgina” que escriu cada mes a la revista Saó (núm. 333)- que València haja oblidat per complet el record de qui la va defendre en un moment tan delicat com la riuada de 1957: el periodista Martí Domínguez Barberà, del qual s’hauria d’haver recordat en 2008 el centenari del seu naixement, en un any ple de commemoracions i aniversaris (Jaume I, Alfons el Magnànim…).

Al seu article Escartí titulat “El record de Martí Domínguez Barberà” assegura que “només el llibre preparat per Agustí Colomer, en la col·lecció Rent, de Denes, l’ajuntament d’Algemesí i l’Associació Cultural Joan Girbés, se n’han recordat”. “Sempre en quedem uns quants per a lluitat contra l’amnèsia”, conclou l’escriptor de La Ribera.

A la tribuna, Escartí recorda la figura de Martí Domínguez:

“El 2008 també hauríem d’haver recordat la figura de Martí Domínguez Barberà, el qual va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, després de la guerra de 1936-39, va col·laborar en la fundació del Levante i, afecte al règim, entre 1941 i el 43 va ser regidor ponent de Cultura de l’Ajuntament de València, des d’on impulsà la creació de l’Orquestra Municipal i on posà al capdavant a Lamotte de Grignon, la qual cosa li comportà alguns enfrontaments amb l’oligarquia franquista, atés que es tractava d’un músic represaliat. Dedicat a l’escriptura de papers més o menys erudits, fa de conferenciant amb èxit i arriba a estrenar Les Malaenes (1947), una peça en valencià que per primera vegada superava l’estadi del sainet en el teatre valencià”.

Vicent Josep Escarti, a la dreta, el dia que algemesi va commemorar el centenari del naixement de Marti Dominguez.

Vicent Josep Escartí, a la dreta, el dia que Algemesí va commemorar el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà.

“El 1949, després d’uns quants anys com a sotsdirector, passà a dirigir Las Provincias, càrrec que ocupà fins que el 1958 –50 anys fa ara-pronuncià el discurs de mantenidor de la fallera mjor del cap-i-casal, que s’arribà a publicar i tot: Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los  hombres… hablan las piedras! Allà Martí Domínguez, entre altres coses, com la unitat de la llengua, que quedava explícita en més d’una ocasió, reivindicava l’atenció i l’ajuda a València, la qual acabava de patir la devastació de la riuada, per part del govern de Franco. L’èxit del discurs va ser extraordinari i el poble valencià s’entusiasmà. A Martí Domínguez, per aquella seua oposició al règim, li va tocar dimitir com a director de Las Provincias, en resposta a la pressió que exerciren els polítics sobre l’empresa propietària del rotatiu”.

Vídeo de la presentació d’Isaïes, profeta de Nadal a Picassent (desembre 2008).

“Després, dedicat a la cultura, al teatre i a la literatura, encara arribà a ser director del setmanari Valencia-Fruits, pels anys 60. El 1972 publicà la novel·la Els horts i és l’autor d’algunes obres com Els nostres menjars (1978) i Els Borja (1980-82). Morí el 1984 i crec que la ciutat de València no li ha dedicat mai cap homenatge, a don Martí. Ni tan sols un carrer en algun polígon industrial poc freqüentat. És comprensible, quan tants carrers hi ha a la capital, dedicats a personatges que poc o gens tenen a veure amb nosaltres –i que em mereixen tots els meus respectes-. Per exemple, l’Ángel del Alcázar o l’Hernán Cortés. Paciència, una vegada més”.

Efectivament, el propi Escartí va participar en la commemoració del centenari de Martí Domínguez que es va celebrar al seu poble natal, Algemesí, on es va presentar el llibre inèdit Isaïes, profeta de Nadal.

També cal recordar que el passat mes de desembre Picassent també va acollir una presentació d’esta mateixa obra. La crònica de la qual es pot seguir al canal que la col·lecció Rent té a Youtube.





Com el rent en la pasta, per Josep A. Comes

22 07 2008

El cap de redacció de Saó, Josep Antoni Comes, tanca el número de juny d’esta revista valenciana amb un article dedicat al primer volum de la col·lecció Rent, En el món, però no del món, sermons de John Henry Newman. Comes qualifica la col·lecció de “seriosa, ben programada, de textos en valencià que ens acosten a la millor literatura d’inspiració cristiana des del segle XIX fins a hui”. A continuació, l’article complet.

SAÓ / ART I CULTURA juny 2008

L’editorial Denes ha iniciat la publicació d’una col·ecció de literatura religiosa contemporània sota el nom de Rent, de ressonàncies bíbliques i expressió d’una determinada manera de fer-se Església present al món, que és tot un auguri d’encert i de compromís pastoral i valencianitzador escaient.

En realitat, calia al país Valencià una col·lecció com aquesta: seriosa, ben programada, de textos en valencià que ens acosten a la millor literatura d’inspiració cristiana des del segle XIX fins a hui.

La col·lecció s’ha iniciat amb dos llibres, un d’autor estranger i l’altre valencià, i s’anuncia que aquesta alternança es mantindrà. Els volums tenen una extensió aproximada de 120 pàgines i van precedits d’una presentació de l’autor i de l’obra en qüestió.

Enceta la col·lecció el llibre En el món, però no del món, que recull quatre sermons de John Henry Newman, traduïts per Salvador Albert i Mora, i presentats en una esplèndida introducció d’August Monzon, que, a més de donar a conèixer la vida i l’obra del cardenal Newman i de situar-la en les coordenades socials i eclesials pertinents, acompanya el text de cada sermó amb notes a peu de pàgina molt il·lustratives.

Els quatre sermons han sigut triats de sermonaris distints; tots ells, però, reflecteixen les característiques pròpies d’aquest gegant del cristianisme modern: autenticitat personal i preocupació pastoral. Els dos primers, pronunciats sent encara prevere anglicà, van dirigits fonamentalment al món universitari d’Oxford, i invita els oients, la majoria jóvens de religiositat conservadora, a viure amb autenticitat la relació amb Déu ara i ací, no pensant sols en el més enllà. En el fons, ens anima a ser sants i a donar testimoniatge personal de la veritat enmig del món. Ho fa amb força i convicció. De fet, són unes exhortacions enèrgiques que ell, primer que ningú, se les va aplicar.

El tercer sermó és un dels més famosos i més voltes editat. Es tracta del seu darrer sermó com a anglicà, i el titula “El comiat dels amics”. A més dels coneixements teològics i bíblics que demostra posseir, Newman ensenya els oients a lloar Déu perquè, en definitiva, tot el que tenim és un do seu. Do de Déu ha sigut també el seu ministeri a la parròquia de Littlemore, prop d’Oxford,que ara finalitza per sempre. Les paraules finals de comiat són d’antologia.

La selecció clou amb un llarg sermó, ja sacerdot catòlic, dividit en dues parts, sobre sant Felip Neri i l’Oratori, en què dóna a conéixer la vida i l’obra d’aquest sant del Renaixement.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »