“Metàfora de la societat contemporània, el ferrocarril passa i no s’atura”

«25.IX.1919.―Les estacions de tren, estimada, són un dels monuments més melancòlics patètics de la nostra societat contemporània.

Són un lloc on ningú no s’atura, on ningú no hi viu, on tothom passa, on ningú no pensa ni treballa ni fa res; un lloc de trànsit, de pas, de fuga, destinat a no ser mai la casa de ningú, campament mòbil de gent que es mou, tràfec inútil de gent que circula, nuc inextricable, inútil garbuix d’interessos efímers que van i vénen, que canvien d’emplaçament, que deixen una contrada i en busquen una altra, moguts per aquella set de vagabunderia, de peregrinació, que és el tret més característic d’aquesta nostra societat errant.

El tren n’és, d’aquesta societat, la representació més clara; aquesta horrible màquina que et pren, t’aferra, t’arrossega, t’arrenca dels llocs més volguts, dels hàbits més estimats, et separa de tot i et porta lluny amb una fragor horrible, amb un maquinisme terrible, amb la inexorabilitat pròpia de les màquines. Metàfora de la societat contemporània, el ferrocarril passa i no s’atura: no hi ha cap espectacle que el commoga, ni cap bellesa que l’atraga, ni res que li desvetlle compassió.

Creació veritablement monstruosa, autèntic “monstre”, com l’anomenà amb encert un dels seus cantors més abrandats, el tren travessa els camps coberts de flors i de rosada, puja les muntanyes més atzurres i més pròximes a l’atzur, s’obri pas per les valls més hermoses i per les més meravelloses panoràmiques de cel, d’amplitud, de frescor, de color, de bellesa; i, amb un furor cec, amb una violència inexorable, tot s’ho emporta, tot ho arrossega, tot ho arrabassa a la pobra pupil·la dels hòmens que, massa acostumada a veure la lletjor, l’horror, la truculència, busca amb deler, per a aturar-s’hi, per a aferrar-s’hi, els espectacles més purs de l’univers, les eternes belleses que el sol il·lumina sota la capa del firmament.

I així s’ha esdevingut que els hòmens han perdut el contacte amb la seua terra, amb les seues coses, amb les seus cases i amb les seues llars; i van voltant pel món com nòmades a la recerca de la casa que van deixar. Preguem el Senyor, perquè només Ell és puresa, bellesa, senzillesa i innocència. Preguem el Senyor tothora. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

---

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Rent 5, Denes, 2009

“Tornar a la llum, a la veritat, a la vida”

«El misteri dela Resurrecció és un misteri que ha de tenir lloc, ha de renovar-se, ha d’existir cada dia, en cada instant i en cada ànima. Cada ànima que s’ha mort –i  quina és l’ànima que mai no s’ha mort, almenys per un instant, caient en el pecat, que mai no s’ha separat de Déu?–, cada ànima, totes les ànimes que s’han mort han de ressuscitar, han de rompre la llosa del sepulcre i han de tornar a la llum, a la veritat, a la vida.

Crist no va venir a portar res més que això, no va venir al món sinó amb la finalitat de fer reviure una humanitat morta, pudent, tan morta i pudent com el cadàver de Llàtzer, digna de tanta llàstima com la que Marta i Maria sentien pel seu germà mort. Giulia meua, preguem Déu que digué: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Resem sempre perquè Ell ens done sempre un ànima jove, Ell que és Vida i, per tant, joventut perenne. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Col·lecció Rent núm. 5, Denes, 2009.

“La terra que s’enfosquia davant un fet tan terrible”

«Déu que davallava a la tomba, el gran dol de la humanitat que l’univers tornava a recordar, la gran tragèdia del pecat de la qual el món tornava a adquirir consciència plena, la terra que s’enfosquia davant un fet tan terrible, i els hòmens envoltats per aquest cercle de silenci i de negror perquè plangueren el Sacrifici que el Mal havia fet necessari…

D’ací poc es farà l’anunci de la resurrecció de Crist, que demà tornarà al Cel. D’ací a poc serà anunciada la gran Victòria, la gran Misericòrdia, i els hòmens podran plorar d’alegria i d’agraïment, podran estimar amb plenitud, amb esperança, amb joia, amb la joia que dóna saber que l’alliberament arribarà, que la Llibertat promesa no fou una paraula vana, que la Llibertat—la santa Llibertat— existeix realment, i que les cadenes del Pecat i de la Mort, la tremenda i tràgica tradició del Pecat i de la Revolta, la tradició de les tenebres i de la carn, l’aiguamoll de les coses empíriques, la xàrcia d’acer de les passions i de la concupiscència, tot això és destruït, esmicolat, superat per la Victòria de Déu, de la Misericòrdia de Déu, de l’Amor de Déu.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Col·lecció Rent núm. 5, Editorial Denes, 2009.

“Roma eterna, vermella de sang i de martiris”

 

6.XI.1919.―Després de tant de temps, aquesta vesprada he tornat a passar pel pont Umberto a l’hora de la posta, quan la gran cúpula de Miquel Àngel es veu, contra el cel obscur, amb una netedat infinita i la massa fosca dels Palaus Vaticans es dibuixa en el cel talment un monument irreal que haguera enlairat un artista irreal.

Cada vegada que passe per aquell pont, Giulia, i se’m presenta al davant la gran cúpula, amb la seua mola titànica i la seua corba tan serena i dolça, a l’esperit se m’hi presenta el record del gran Sacrifici que aquella massa i aquella grandiosa cúpula han deixat imprés plàsticament a sobre d’aquest sòl tan sagrat. I em brolla de l’ànima una gran tristor envers la profunda misèria d’aquesta nostra societat, d’aquest temps nostre que ha oblidat com si res tota la Sang dels Màrtirs, tot el turment dels Sants, tots els dolors de les Verges, tots els fatics dels Apòstols, tota la fe dels primers cristians, tot el dolor i tot el sacrifici de Crist!

Sí, a prop nostre, a prop del cor d’aquesta enorme capital burocràtica que s’ha instal·lat en el cor d’aquesta Roma eterna, vermella de sang i de martiris, a prop del centre de tantes intrigues i de tantes vergonyes, hi ha un lloc on fa molts anys els més grans esperits d’aquella època i del món foren assassinats perquè deien la paraula de la Llibertat. I mentre nosaltres conduïm la nostra vida insignificant i miserable, no ens recordem que ací, a prop nostre, sobre aquesta mateixa terra, baix aquest mateix cel, a la vista d’aquelles mateixes muntanyes atzurades en la llunyania, reflectit per aquestes mateixes aigües fatals d’aquest riu fatal que és el Tíber, fa molts segles hi moria el més gran esperit que haja donat la humanitat: el veritable Vas Elegit, aquell a qui Déu Nostre Senyor volgué que el seu Esperit parlara amb veu més profunda i amb llum més infinita.

Preguem tothora, amb un fervor cada vegada més intens. Preguem el Senyor. T’estime i et bese. I sóc tu.

 

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Denes, 2009

Foto: Richard Nowitz

“En aquella petita casa de Galilea”

 

«25.III.1919.―Què succeí, estimada i benaurada Giulia, quan un àngel de llum va anunciar a la Verge jueua l’esdeveniment prodigiós i miraculós que d’aleshores ençà ressona ressona per tot el vent de la història?

Res no succeí en la història: la vida va continuar igual; els hòmens continuaren sent tal com eren, vivint com vivien; i la humanitat anà fent la mateixa mandrosa rutina de sempre, en la foscor dels dies.

I, mentrestant, en aquella petita casa de Galilea hi havia tingut lloc una conversa plena de tendresa, de dolçor, d’esperança i de miraculositat. Una Verge, una Verge jueua —d’aquest poble tan misteriós, amb un tarannà, amb uns costums, amb una història tan singulars— s’havia ofert ella mateixa al Senyor amb un acte d’una humilitat tan infinita que el Senyor havia pogut davallar fins a ella, omplir-la i recloure’s en ella sense entrar en contacte amb el gèlid egoisme humà, amb la satànica supèrbia humana.

Mentre arreu del món —d’aquest món tan extens com atroç— el pecat torturava la pobra humanitat i la humanitat s’esgarriava, víctima de l’orgull, de la supèrbia i de la carn, en una llunyana i petita casa d’Orient una criatura —una sola, l’única arreu del món— adorava el Senyor com ningú mai no l’havia adorat, com ningú mai no l’adorarà; s’humiliava davant del Senyor amb una humilitat tan profunda, tan completa, tan absoluta, i amb un sentiment de Déu tan viu, tan autèntic, tan immediat, que tanta elevació en aquest sentiment mai ningú no la podrà atényer. I així, es va acomplir el misteri ila Verge va concebre un fill: va concebre el Verb que, per mitjà d’ella, es féu carn.

Res tan sublim, res tan profund, res tan joiós com aquest dolç misteri que s’esdevé en aquella casa llunyana, en aquella casa petita i pobra, entre l’àngel del Senyor ple de llum,la Vergeamarada de la humilitat i de la caritat inefable del Senyor i l’Esperit de l’Altíssim que embolcala Vergeja santa, la qual ja ha fet donació de la seua humanitat sencera en un acte d’amor a Déu.

Quin misteri més grandiós i profund, Giulia, i quant ple de joia espiritual! Giulia bondadosa, donem gràcies al Senyor i preguem tothora. T’estime. I sóc tu.»

 

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia. Antologia, Denes, 2009

“Les campanes de Pasqua”

 

«Les campanes de Pasqua diuen, oh Giulia, que el món empíric és efímer, que el destí del mal és la derrota, que la mort és Resurreció i vida. L’himne d’alegria que d’ací a poc escamparan les campanes de la meua infantesa per damunt de la terra emplujada d’aquest mes d’abril vol anunciar que, quan la vida s’acabe, la victòria serà per a l’Amor, per a la Caritat, per a la Puresa, per a la Bondat, per a la Senzillesa, per a la Humilitat; sobretot per a la Caritat, és a dir, per a Déu, que és caritat.

Quin himne d’esperança i de victòria podria superar en magnificència aquest que d’ací a una mica llançaran les campanes sota d’aquest cel ple de núvols?»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Denes, 2009

“Ell, el Senyor, va ser portat davant de Pilat”

 

 

16.VI.1919.―En cap ni un dels moments de la Passió, a Nostre Senyor Jesucrist, Giulia estimada, no se’l veié abatut i, de fet, allò que resulta més colpidor és que sempre es va mantenir per damunt dels esdeveniments, dominant-los, jutjant, sentenciant, dirigint, governant; sempre va ser el centre d’aquells fets tràgics, el focus del qual tota la tragèdia rebia energia i llum.

Després de la terrible nit que va passar en el pati del pretori, víctima dels insults i dels colps de la canalla jueua, després de quedar en un estat literalment deplorable arran d’aquella agressió tremenda a mans d’una gentada enferotgida, enferotgida com mai no s’ha conegut, Ell, el Senyor, va ser portat davant de Pilat, i, malgrat estar tot masegat i desllorigat, ple de blaus i de senyals, sense forces ni esma, es presentà a Pilat amb la serenitat perfecta i absoluta del Dominador, amb una força renovada, sencer, dret, tan fort com la Força mateixa, el més Fort de tots, més fort que la canalla que escridassava a fora, més fort que el romà que es debatia en els dubtes de la seua feble consciència.

I davant de la seua serenitat, de la seua força, de la seua immensa Força, la romanitat es veié obligada a declarar-lo «just», que és com el va declarar Pilat. Si Pilat, que representava Roma, estava allí, era per a cometre aquesta contradicció espantosa, per a declarar just a Jesús i per a condemnar-lo primer al fuet i després a la creu. Tot en aquella tragèdia fou sinistre, solemne, profund, en una mesura a la qual no ha arribat cap altra tragèdia que s’haja esdevingut al llarg de la història d’aquest món eixorc i atroç.

La gentada, amb un crit que és el més lúgubre de la història, volgué que fóra condemnat el Just i alliberat l’Assassí. Roma, amb una sentència que posà punt i final a la seua història, proclamà Just el Just i n’ordenà la mort. I el Just, enmig aquella exaltada allau de maldat, romangué seré pregant pels qui no sabien allò que estaven fent.

Preguem molt, Giulia. T’estime. I sóc tu.

 

Text: Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia. Antologia, Denes, 2009. Fotografia: “Crist davant Pilat”, Subirachs, Sagrada Família, Barcelona.

“He arrancat un full del calendari”

«11.I.1920.―He arrancat un full del calendari que em donares ahir al vespre, i he pensat en les sàvies paraules que em digueres: que quan jo arrancara el full i tu, al teu torn, l’arrancares, l’un i l’altre estaríem arrancant el full de cada dia, estaríem arrancant el full de la vida, que, si bé certament hauríem de transcórrer unint més les nostres vides, no podríem pas transcórrer unint més del que ho estan les nostres ànimes.

Ara arranquem un a un els fulls de la vida present, i arrancarem un a un els fulls de la vida futura, i sempre, cada vespre, tindrem, cada vespre sentirem sempre igual, i si fóra possible cada vegada més gran, la nostra unió. Cada vespre, cada matí, en treure un full del calendari de l’edat, hem de sentir que no perdem res de la vida, de la vida vertadera, del sentiment vertader de la vida, sinó que guanyem, en canvi, alguna cosa nova. Cada dia que passe és no una resta, sinó una suma al compte de la vida vertadera, i haurà de ser una suma positiva, una aportació perenne, una riquesa duradora que s’afegisca a la riquesa anterior, que la faça créixer.

Cada dia que passa no és vida que passa, sinó vida que arriba: vida perenne, vida bona, vida completa que arriba, que creix, que ajuda a conformar el teixit vivent de la nostra ànima, a fer més viva i amatent la nostra existència espiritual. Cada dia que passa, cada dia que arriba, ens ha de dur un tresor nou del Senyor. Cada dia ens ha de dur ―més clara, més evident, més nítida, més visible, més expressiva, més imponent― la presència de Déu, el sentit de la presència de Déu.

Déu ha de ser, doncs, ensems amb el nostre amor ―i Ell és la causa del nostre amor—, l’extraordinària i cada vegada més gran riquesa de cada dia. Això em diu, amb el seu llenguatge místic, el full del calendari que m’has donat. Cada dia pense en tu, i pregue Déu. Preguem tothora. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia

“T’he vist a tot arreu”

 

«Ahir al vespre ens tornàrem a veure, Giulia estimada. Vaig tornar a veure, tot venint, el teu perfil argentí, allí a la finestra, igual que aquell matí d’agost que vaig marxar. T’he trobat al mateix lloc, fent el mateix que ja feies llavors: esperant-me. T’he trobat tal com t’he somniat, tal com t’he vist, com t’he sentit durant aquests quaranta dies que he estat lluny.

T’he vist a tot arreu: en el camp verd, en la muntanya grisa o atzurada, en el cel pur, en la nit estrelada, i també a tots els racons de la meua vella casa, de la meua casa antiga, de la meua casa de pedra, de la meua casa secular, que tant enyore cada vegada que em separe d’ella; una enyorança que ja sentia en el tren, mentre em mirava des de dalt la gran vall plena de la boira atzurada de l’alba, mentre em mirava el bell campanar del meu poble, que s’alça esvelt i elegant, dominant la vall sencera».

 

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia

“La llum de la caritat”

 

 

“Només si la nostra ànima és il·luminada per la llum de la caritat, només si la nostra ment és plena de la llum immaculada de la caritat, només llavors veiem la misèria, les condicions miserables de la població, i les reconeixem com a tals. D’altra banda, saber com viuen els hòmens, saber com pateixen els hòmens, saber com mengen i com no mengen els hòmens, és el primer exercici de la caritat, és la primera aplicació pràctica de la caritat, és la caritat entesa d’acord amb la seua funció fonamental: la de mirar al nostre voltant i veure la realitat de la vida, veure els altres, la pobresa dels altres, dels nostres «altres». No consisteixen sinó en això, la caritat i la moral.

Generalment, els hòmens no es veuen més que a si mateixos. I aquesta és la prova que veure és un acte de voluntat, i no pura i simple visió. Veure significa voler veure; veure significa veure el patiment, i patir. Vet ací per què tot es redueix a veure i a voler. Misteris de la naturalesa humana!”  

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia