La biblioteca de Castelló acull la presentació de la novel·la “Un bri d’esperança. Sueca, 1952”

12 05 2019

 

Divendres passat, 10 de maig, la localitat riberenca de Castelló acollí la presentació de l’obra Un bri d’esperança. Sueca, 1952, guardonada amb el premi “Soler i Estruch” de narrativa curta, dins de la convocatòria de premis “Castellum Ripae” corresponent a l’any 2018. El marc de la presentació no pogué ser més idoni: la biblioteca pública del poble, que du el nom de Joan Fuster, un dels protagonistes de la novel·la. L’acte de presentació, presidit per l’alcalde, Óscar Noguera, comptà amb les intervencions de l’editora Núria Sendra, del cantautor i poeta, Rafa Estrada, i de l’autor, Agustí Colomer. L’editora expressà l’aposta per una novel·la que calia fer per recuperar un tros de la nostra història recent que, “com desgraciadament passa sovint, oblidem”. Rafa Estrada, que exercí com a membre del jurat, es congratulà de la quantitat i qualitat de les obres presentades al premi, i explicà el context tan dur i advers en el qual Fuster, Burguera i Cortés, juntament amb altres personatges, com Xavier Casp o Rafael Duyos, s’esforçaven per dignificar la llengua i la cultura valenciana. Per últim, l’autor recordà gratament l’acte de lliurament del premi, el passat 7 de setembre, “en un edifici tan singular i bell com el Mercat”, i reiterà l’agraïment al jurat, a l’ajuntament i a l’editorial del Bullent. Tot seguit, explicà les circumstàncies que propiciaren la redacció de la novel·la, vinculades a la troballa i l’edició del text de La bona nova a Maria l’any 2014.  Feu una descripció sucinta dels protagonistes i de l’argument de la novel·la i subratllà “com un acte tan innocent com era la representació de teatre en valencià en les festes d’un poble -que en circumstàncies normals, no passaria de meritori-, en el context del franquisme adquiria una dimensió gegantina. Era la prova que superava el reduccionisme que considerava el teatre valencià com a sinònim de sainet. Gràcies a la representació de La bona nova a Maria a Sueca, l’11 d’octubre del 1952, es demostrava que la nostra llengua servia per a traduir i representar el millor teatre contemporani d’un dels autors europeus més reconegut, el francés Paul Claudel“. Agustí Colomer conclogué la seua intervenció recordant la primera estrofa de la cançó “La paraula esperança”, de Rafa Estrada, (“La paraula esperança creix rere les petiteses / i té el poder de rentar-me les ferides”), uns versos que encaixen a la perfecció el missatge que vol transmetre Un bri d’esperança. “Efectivament -afirmà Colomer- a partir d’un fet petit, com ho era una representació teatral, creix eixa esperança que té el poder de rentar-nos les ferides de l’oblit, del menyspreu respecte a la nostra llengua i la nostra cultura”.

 

 

L’acte de presentació de la novel·la comptà amb una nombrosa assistència de públic, molts d’ells alumnes de l’Escola Pública d’Adults que havien treballat el text en el club de lectura de la mà del seu professor i director, Josep Vicent Martínez. Després d’un animat col·loqui entre els assistents i l’autor, l’alcalde mostrà la seua satisfacció per l’acollida que havia tingut la presentació i conclogué l’acte.

 





Presentació de la novel·la “Un bri d’esperança” a la llibreria Fan Set

19 04 2019

 

 

Dimarts passat, 16 d’abril, tingué lloc a la llibreria Fan Set la presentació de la novel·la Un bri d’esperança. Sueca, 1952. La llibretera i escriptora Núria Cadenes mostrà la seua satisfacció per acollir la presentació d’esta obra, donà la benvinguda al nombrós públic assistent i presentà els tres participants en l’acte. Tot seguit, l’editora Núria Sendra, contà la seua experiència com a membre del jurat del Premi Soler i Estruch de narrativa curta, en el 62é Certamen literari Castellum Ripae. Subratllà la nombrosa quantitat de narracions presentades i la disputa final entre dos dels títols presentats. A la vista de la qualitat de les dos obres, acordaren publicar junt a la guardonada, Un bri d’esperança. Sueca, 1952, l’obra finalista, Tot és una llarga nit, de Joan Elies Andrés.

 

 

A continuació, prengué la paraula el director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos, qui realitzà un perfil biogràfic de l’autor i contà l’estret lligam existent entre Un bri d’esperança i l’edició de La bona nova a Maria, publicada l’any 2014 en la col·lecció Rent de l’editorial Denes. Esta última obra, escrita pel dramaturg francés Paul Claudel i representada a Sueca l’any 1952, en la versió traduïda per Joan Fuster i dirigida per Francesc de Paula Burguera, constituïx el fil argumental de la novel·la. “El record d’aquella representació teatral és ben viu encara a Sueca. Quan em vaig casar, volia regalar als convidats el llibret de l’obra, però havia desaparegut. No es trobava enlloc. Em vaig alegrar moltíssim quan Agustí em va dir que l’havia trobat i Denes anava a editar-lo. Després organitzàrem la presentació a Sueca i d’allí sorgí la idea de tornar-la a representar. I així es va fer pel Taller de Teatre de Sueca, en el Nadal del 2016. Ara, a més del volum de l’obra, tenim la sort també de disposar d’esta novel·la que recrea tot aquell ambient d’aquella època i les vicissituds que hagueren de patir Fuster, Burguera i Fermí Cortés per poder-la representar”. Guarinos subratllà també que la novel·la arreplega un llenguatge natural, que fa versemblant els diàlegs, i es congratulà de la nombrosa presència d’expressions populars: “acabar com Camot”, “més templat que l’orgue de Sollana”, “cames ajudeu-me”, “mut i callosa, que ve la rabosa”, “avant va el carro”…

 

 

Agustí Colomer començà la seua intervenció amb unes sentides paraules sobre l’incendi que assolà la catedral de Notre Dame, un referent de la Cristiandat i de la cultura europea omnipresent. “Hui cal evocar eixe record especialment, ja que l’autor de La bona nova a Maria, Paul Claudel, experimentà la conversió en eixe espai que ara està abrusat per les flames”. Tot seguit explicà les circumstàncies que propiciaren la redacció de la novel·la i el sentiment que experimentà en el provés de creació: “Quan l’escrivia, se’m feien present unes paraules d’Alain Finkielkraut: ‘La cultura és l’art de fer societat amb els morts’. La cnsciència de ser hereu, el deure d’agraïment, un xicotet tribut a aquells valencians -com Burguera, Fuster, Cortés, Casp- que, a pesar de les dificultats que hagueren de patir, i, sobretot, de la indiferència de la gent (possiblement encara més dolorosa), vullgueren comprometre’s generosament per una llengua que ells dignificaren. I ho feren amb n acte senzill: una representació teatral en les festes del seu poble. Una acció que, en circumstàncies normals, no hauria passat de meritòria, però que en el context del franquisme dels anys cinquanta esdevenia gegantina.”

 

 

L’autor conclogué la seua intervenció amb una reflexió sobre els personatges de ficció que apareixen en la novel·la: “Un d’ells és eixa xiqueta menuda que ens interpel·la des de la coberta del llibre,  que representa l’esperança. És ella en realitat el fil conductor que mou als personatges del llibre, un fil com el d’Ariadna, que ens ajuda a fugir del Minotaure de l’oblit. Perquè no hi ha mur prou fort que no es bade si hi fiquem un bri d’esperança.”

Entre el nombrós públic assistent figuraven Judit i Conxa Burguera, filla i germana, respectivament, de Francesc de Paula Burguera, els acadèmics Àngel Calpe, Eduard Mira, Josep Palomero, Honorat Ros i Abelard Saragossà, i el dramaturg Rodolf Sirera.

 





La novel·la ‘Un bri d’esperança. Sueca, 1952’ recrea la representació de ‘La bona nova a Maria’

6 04 2019

 

Fa més de dos anys de l’últim post penjat al blog de Rent. Coincidia amb la reposició a Sueca, seixanta-quatre anys després, de La bona nova a Maria, l’obra teatral de Paul Claudel traduïda per Joan Fuster i dirigida per Francesc de Paula Burguera. La versió de Fuster i un assaig inèdit seu titulat Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, precedit d’una introducció de Francesc Pérez Moragón, integren el volum 14, l’últim llibre editat de la col·lecció Rent.

Ara tenim la satisfacció d’anunciar-vos que acaba d’aparéixer la novel·la Un bri d’esperança. Sueca, 1952, escrita pel director de la nostra col·lecció, Agustí Colomer. L’obra recrea el context històric i les vicissituds que patiren els artífexs de la representació de La bona nova a Maria. La novel·la fou guardonada amb el Premi Soler i Estruch 2018, i ha sigut publicada per Edicions del Bullent.

La presentació d’Un bri d’esperança. Sueca, 1952, tindrà lloc el pròxim 16 d’abril, a les 19.00 hores, a la Llibreria Fan Set (C/ Sant Ferran, 12, València). Hi intervindran l’editora Núria Sendra, el director de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos i l’autor.





Levante-El Mercantil Valenciano anuncia la representació de ‘La bona nova a Maria’

20 12 2016

JOAN CARLES MARTÍ PUBLICA UN AMPLI REPORTAGE SOBRE LA RECUPERACIÓ DEL TEXT I LA PRÒXIMA REPRESENTACIÓ DE LA CÈLEBRE OBRA DE PAUL CLAUDEL EN VERSIÓ DE JOAN FUSTER

la-bona-nova-a-maria

Si feu clic sobre el text podreu llegir la versió impresa. En els enllaços següents podreu accedir a la versió electrònica del diari:

http://www.levante-emv.com/cultura/2016/12/20/sueca-representa-bona-nova-maria/1506385.html

http://www.levante-emv.com/cultura/2016/12/20/obra-aparecio-biblioteca-valenciana/1506384.html

Levante-El Mercantil Valenciano, dimarts, 20 de desembre del 2016, p. 59

 





En memòria de Francesc de Paula Burguera

20 10 2015

AGUSTÍ COLOMER, DIRECTOR DE RENT, EVOCA EN UN ARTICLE LA SEUA RELACIÓ PERSONAL AMB FRANCESC DE PAULA BURGUERA, ESPECIALMENT ESTRETA EN ELS ÚLTIMS ANYS ARRAN DE L’EDICIÓ DE LA BONA NOVA A MARIA.

Foto 13. Fuster i Burguera

Burguera i Fuster saluden des de l’escenari després de la representació de La bona nova a Maria. Sueca, 11 d’octubre de 1952.

Sala de Juntes de la Facultat de Dret, Universitat de València, 25 d’abril del 2007, a encesa de llums. Francesc de Paula Burguera pren el Llibre de meravelles i comença a recitar: «Assumiràs la veu d’un poble…». Enmig d’un silenci solemne, la cadenciosa veu del lector ens convida a caminar «entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt». Acaba la lectura del poema i esclata un vibrant aplaudiment. Al lector se li fa un nus en la gola. Finalitzava així el congrés sobre «La qüestió nacional valenciana: una revisió crítica», que coincidia amb el tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa. L’elecció de Burguera per a la cloenda en data tan significativa no podia ser més encertada. Per ser qui era -un referent patriòtic- i per la manera tan elegant, continguda i alhora expressiva amb la qual va recitar Estellés.

Vaig conéixer Burguera l’any 1981, quan un grup d’estudiants de Dret decidírem incorporar-nos al PNPV, un partit que representava un valencianisme moderat i integrador enmig d’una època on el desgavell i la violència anticatalanista de l’anomenada Batalla de València es deixava sentir. Anys després tornàrem a coincidir, enfrontats dialècticament, però sempre de manera amical, en els debats al voltant de la tercera via. L’últim acte públic on coincidírem fou en el congrés citat del 2007.

Els últims anys m’han permés descobrir un altre aspecte de la seua biografia especialment atractiu: els seus inicis en el món del teatre. Tot va vindre pel desig de localitzar i publicar la traducció que Fuster va fer de l’obra de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie, i que Burguera dirigí en la representació celebrada a Sueca l’11 d’octubre de 1952 amb motiu de les festes de la coronació de la Mare de Déu. Burguera havia perdut el llibret original, que no es trobava tampoc en la Casa Fuster. Antoni Carrasquer, Santi Vallés, Francesc Pérez Moragón… tots participàrem en una llarga recerca que culminà el 30 d’octubre del 2013 amb la troballa del text en l’arxiu d’Agustí Alaman dipositat en la Biblioteca Valenciana. Recorde la satisfacció de Burguera en dir-li-ho i anunciar-li que el publicaríem en l’editorial Denes del seu estimat amic Francesc Ferrer. En aquella conversa la seua memòria es ressentia molt, però ell ho assumia amb bon humor.

Malauradament, la malaltia anà desenvolupant-se i ja no vaig poder lliurar-li personalment el llibre de La bona nova a Maria, editat curosament per Santi Vallés i Francesc Pérez Moragón. Conxa Burguera es va fer càrrec de entregar-li’l en companyia de l’obra Tornar a voler, donada per perduda i localitzada en l’Arxiu de la Censura. Esta obra inèdita, així com una llarga entrevista feta per Josep Palomero per a l’Arxiu Audiovisual de l’AVL mereixerien veure la llum. També seria un bon homenatge tornar a representar a Sueca La bona nova a Maria.

Com a polític o com a escriptor, Francesc de Paula Burguera no ha fet una altra cosa que procurar mantindre una actitud moral de compromís amb el seu poble. Ell havia fet seues les paraules que li va adreçar Carles Salvador (aquell altre «catòlic, liberal i nacionalista») en una carta datada l’any 1949: «Per a mi escriure en valencià és un acte de fe valencianista. I el valencianisme és, abans de tot, una posició ètica. Descanse en pau.

Agustí Colomer, Levante-EMV, 20.X.2015 





‘Les inquietuds religioses del jove Fuster’, article de Guillem F. Renard al ‘Levante-EMV’ (1.V.2015)

3 05 2015

«FRONT AL CONFORMISME BURGÉS ÉS L’HOME ALLÒ QUE S’HA DE DEFENSAR». HO VA DIR JOAN FUSTER EN DOS TEXTOS INÈDITS FINS ARA: LES IDEES RELIGIOSES I L’EXISTENCIALISME EN EL TEATRE MODERN I LA BONA NOVA A MARIA. FUSTER QUE NO S’ACABA MAI.

 

02051501La recuperació de dos textos perduts, però de ben coneguda existència, de Joan Fuster (Sueca 1922-1992) inèdits fins ara, Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern i la seua versió de La bona nova a Maria, de Paul Claudel, i la seua encertada publicació amb bon criteri en la col·lecció Rent que edita Denes, és, sens dubte, tot un esdeveniment literari. Ha estat aquest, doncs, un treball de recerca, val a dir, on han participat moltes persones, d’entre les quals Francesc Pérez i Moragón, qui en dóna compte detallat tant del marc social, les vicissituds de la recerca, com de l’actitud opressora i capriciosa de la censura, al seu estudi introductori d’aquesta edició.

L’interés d’aquests dos textos és més que evident: d’entrada, tots dos varen ser escrits per Fuster l’any 1952, quan comptava trenta anys. Es tracta doncs de dos treballs fets per un jove Fuster, mentre es repensava el seu futur professional; per altra banda, l’extraordinari interés literari del text dramàtic de Paul Claudel, dramaturg de referència obligada de la literatura catòlica francesa contemporània, primera traducció llarga de Fuster i que ha significat un element clau, un referent, de la dignificació del valencià en ser representat a Sueca l’octubre de 1952, amb motiu de les festes de coronació de la Mare de Déu de Sales, fet que permeté una certa continuïtat del teatre en valencià. En una carta adreçada a Agustí Bartra, el 21 d’octubre de 1952, hi escriu: «He fet una adaptació al valencià d’una obra teatral de Claudel, que s’ha representat durant unes festes religioses a Sueca…» Pel que respecta a l’assaig, Fuster ens hi mostra ja el pes del seu bagatge cultural personal, la vasta erudició i la solvència d’un text marcat per les línies de pensament assagístiques pròpies que definiran tota la producció fusteriana posterior.

I, per si no fóra poc el pes dels dos textos de Fuster reunits en aquest llibre, Francesc Pérez i Moragón ens parla a la seua introducció sobre les variades vicissituds que travessà la recerca d’ambdues obres i les dificultats que trobà Fuster per adaptar el text de Claudel, extens i d’una riquesa aclaparadora, a un valencià digne i alhora entenedor per a un públic com el de Sueca de l’any 1952 i, al mateix temps, poder esquivar una censura hostil i infame. Tanmateix, Fuster no hi estigué a soles, tingué al seu costat al seu amic Francesc de Paula Burguera, qui dirigia el muntatge i que l’acompanyà al llarg de la traducció del text. Del caràcter d’improvisació i del poc de temps que comptà Fuster, n’és testimoni una anotació feta al final del text mecanografiat: «Acotatione copistae: Ja ens podem anar a dormir. A Déu, gràcies. Bona nit! Bona nit».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





La Vanguardia: ‘Ensayo y debut de un Joan Fuster inédito’

25 04 2015

DOS TEXTOS INÉDITOS DEL ENSAYISTA DE SUECA SALEN A LA LUZ SESENTA AÑOS DESPUÉS. AMBAS OBRAS ENRIQUECEN LA VISIÓN DEL QUE FUERA AUTOR DE NOSALTRES ELS VALENCIANS Y DE UNA VASTA OBRA FUNDAMENTAL PARA LA CULTURA VALENCIANA Y CATALANA

 

1002 (2)

 

Valencia. (redacción) Octubre de 1952, Sueca. Un joven Joan Fuster, acompañado de Francesc de Paula Burguera, saludan desde el escenario al público asistente a la representación de La bona nova a Maria, del dramaturgo francés Paul Claudel. Autoridades, vecinos y un nutrido grupo de escritores venidos de Valencia aplauden ante lo que es un hecho insólito para la época: la representación en valenciano de uno de las obras más celebradas del teatro europeo del momento.

Fuster, traductor, y Burguera, director de escena, observan impertérritos la reacción favorable de un público que corresponde con aplausos a los personajes y al elenco de actores que la han llevado a escena. Ante la imposibilidad de conseguir un ejemplar de la traducción de Pere Ribot y Ferran Canyameres, estrenada en Barcelona unos meses antes, Fuster se ve obligado a improvisar una traducción con el mismo título para eludir la acción de la censura.

Nos encontramos en el marco de los Juegos Florales en honor de la canonización de la Virgen de Sales, patrona de la población. Un espigado Fuster se ve recompensado por partida doble, ya que, coincidiendo con tal conmemoración, un jurado afín al Régimen decide premiar su ensayo Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno. Se trata de una obra breve, una invectiva desmedida contra el existencialismo y a favor de las esencias patrias, que, tanto por el estilo como por el contenido, poco o nada tiene que ver con su otro ensayo homónimo en valenciano Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, un estudio crítico de la literatura europea del momento que Fuster había pensado presentar al citado certamen literario y que al final, por recomendación de Xavier Casp, decidió guardar en un cajón.

Estas y otras circunstancias sobre la vida y la obra del homenot de Sueca son las que se desprenden del estudio de Francesc Pérez Moragón, que acompaña la edición de estas dos obras hasta ahora inéditas de Fuster. De su publicación se ha hecho cargo la editorial Denes, en la colección “Rent” de literatura religiosa, gracias a la perseverancia del director de esta colección Agustí Colomer, que recuperó el mecanoscrito de La bona nova a Maria en un hallazgo fortuito entre los documentos del fondo del compositor y músico Agustí Alaman, así como a la mediación de Francesc Pérez Moragón y Manel Chaqués, que localizaron las dos versiones complementarias del citado ensayo.

“El ensayo, como estudio crítico, y la obra de teatro, como materialización de una de las manifestaciones más celebradas de lo que se conoce como literatura de la condición humana, se presentan como las dos caras de una misma moneda en la medida que el primero adelanta y sitúa en perspectiva las claves interpretativas del segundo”. Con estas afirmaciones, Santi Vallés, responsable de la edición de estas obras junto con Francesc Pérez Moragón, subraya la importancia de su difusión de manera conjunta porque “ofrece al lector la posibilidad de conocer de cerca las diferentes tendencias del teatro religioso contemporáneo (desde Claudel a Eliot pasando por Shaw) y de las posiciones enfrentadas de un existencialismo con voces tan dispares que van desde el infierno simbólico de Sartre a la esperanza de Camus en la salvación del hombre a partir de su sublevación moral”.

La Vanguardia, 23 d’abril del 2015. (Si voleu accedir a la versió electrònica, cliqueu ací).