‘El poder revelador i rebel·lador’

20 02 2015

 

Foto 01. Joan Fuster Alacant 1952

 

Ja ha perdut vigència aquella apreciació estesa per tot Europa immediatament després de la Guerra del 14, segons la qual l’art i la literatura, i més en concret l’art i la literatura que aleshores anaven definint-se, eren «cosa de joc». Una època que havia perdut de vista l’esteticisme wildeà, i que comptava entre les seues experiències una sèrie de commocions socials profundíssimes, semblà, per un moment, retornar a la gratuïtat en les creacions de l’esperit. Els crítics volien veure en l’«avantguardisme» una pura boutade. Alguns començaren a parlar de «deshumanització». Potser, en el fons, es temia creure en la virulència última que contenia aquell moviment heteròclit. En poesia, per exemple, s’arribà a l’abandó absolut de la lògica, a l’exaltació dels ingredients irracionals; en pintura dominà un agut sentiment de descrèdit de la realitat. Això, i molts altres símptomes més, en el mateix sentit, suposaven un atemptat contra les bases de la vella cultura occidental, tal com les havia fixades el Renaixement. Un instint de revolta, més o menys perfilat, s’ocultava als ulls de l’espectador entre la sorpresa i l’enginy que caracteritzaven les noves tendències. I és que, en realitat, l’artista, l’escriptor, no havien desertat de llur missió. L’art i la literatura que, com un estil nou, despertaven en la primera Postguerra europea, no eren més «cosa de joc» que l’art i la literatura de qualsevol altre temps. Jo crec que, a desgrat de les aparences, ho eren menys i tot. S’hi complia perfectament aquella llei exacta que ha subratllat André Gide: la irrevocable relació que existeix entre el valor d’un escriptor i la força revolucionària que l’anima (Retour de l’U.R.S.S., 1936; pàg. 79). Sempre, el gran escriptor ha jugat el paper de revulsiu. Amb independència del punt de partida de la seua ideologia —catòlic, protestant, ateu, de dreta, d’esquerra—, és el poder revelador i rebel·lador, és el «navegar contra corrent» allò que qualifica el literat. Almenys —precisa Gide— «en la nostra forma de societat».

Joan Fuster, Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, Denes, 2014.

Fotografia: Joan Fuster a Alacant, setembre de 1952. Casa Joan Fuster. AFJF-1259.





El Diari de Girona reprodueix l’article d’Alfons Garcia sobre el darrer volum publicat a la col·lecció Rent

8 02 2015

EL PERIÒDIC CATALÀ, QUE PERTANY AL GRUP PREMSA IBÈRICA, HA PUBLICAT EN LA SEUA EDICIÓ DE 8 DE FEBRER L’ARTICLE DEL DIARI LEVANTE-EMV SOBRE ELS INÈDITS DE FUSTER EDITATS PER DENES

 

Capçalera Diari de Girona

 

DOS TEXTOS INÈDITS DE JOAN FUSTER SURTEN A LA LLUM SEIXANTA ANYS DESPRÉS

La versió que l’escriptor valencià va realitzar d’una obra de teatre de Paul Claudel va aparèixer als papers del músic Agustí Alamán

 VALÈNCIA | ALFONS GARCIA “Les persones som il·luses. Pensem que trobem el que busquem, i realment, les coses ens troben a nosaltres”. Agustí Colomer, director de la Col·lecció Rent de textos religiosos en valencià (Denes Editorial), somriu en recordar la frase -lapidària- que li va regalar el professor Francesc Pérez i Moragón en conèixer la seva història amb l’adaptació de Joan Fuster de l’obra de teatre La bona nova a Maria, de Paul Claudel, que acaba de veure la llum ara, més de 60 anys després que el de Sueca la realitzés (1952). Arriba juntament amb un assaig d’aquest mateix any també inèdit i de línia temàtica parella: Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern.

La col·lecció Rent va néixer el 2008 i Colomer ja tenia llavors en els seus plans publicar la versió que Fuster va realitzar de La bona nova a Maria i que es va representar en una única ocasió a Sueca a l’octubre de 1952. Però ni a l’Arxiu Fuster, ni entre els papers de Francesc de P. Burguera -va ser el director de la funció-, ni a la fonoteca de Ràdio València (hi va haver, pel que sembla, un enregistrament radiofònic) va localitzar el text de l’intel·lectual.

Un dia, buscant en els arxius de Nicolau Primitiu a la Biblioteca Valenciana, va descobrir que una carta del músic Agustí Alamán a Fuster anava aparellada amb el mecanoscrit amb la versió en valencià de l’obra de Claudel, que suposa cronològicament la primera traducció de Fuster d’un text teatral, anterior a les que va realitzar d’Albert Camus. La troballa es va produir un el 2013 i ara veu la llum.

Fuster volia muntar una representació el 1953 a València, però la censura no va tolerar a la capital una obra en valencià, com sí havia permès a Sueca.

El document de Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern el van trobar Pérez i Moragón i Brígida Alapont entre els papers de Fuster el 2006, però el seu intent d’edició va fracassar. No obstant això, a aquest text li falten les notes i el que Denes reprodueix ara les incorpora gràcies al fet que un veterà del teatre valencià, Manuel Chaqués, va comprar al Rastre de València a finals dels anys 70 un original, amb una coberta escrita a mà pel propi Fuster.





Levante-EMV es fa ressò dels dos textos inèdits de Fuster

4 02 2015

ALFONS GARCIA SIGNA L’ARTICLE “DOS TEXTOS INÉDITOS DE FUSTER SALEN A LA LUZ SESENTA AÑOS DESPUÉS”

 

El diari LBN_Levante_Alfons_GarciaLevante-El Mercantil Valenciano ha publicat en l’edició del 3 de febrer un documentat article del redactor Alfons Garcia sobre l’últim títol que ha publicat la col·lecció Rent: el volum doble que arreplega l’assaig de Joan Fuster titulat Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern i l’obra teatral de Paul Claudel La bona nova a Maria, en versió i adaptació de Joan Fuster.

Els dos treballs de Fuster foren redactats l’any 1952 amb motiu de les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca. La representació de La bona nova a Maria a la placeta Fonda de la localitat pel Teatro de Cámara dirigit per Francesc de Paula Burguera causà una grata impressió a tots els assistents. Entre els espectadors figurava el periodista Carlos Sentí, Sentí_Levante_1952que va publicar al diari Levante la crónica titulada: “Una de las obras más profundas de Paul Claudel se ha representado en Sueca. La versión valenciana se debe al poeta Joan Fuster” (9.XI.1952).

Seixanta-dos anys separen els textos d’Alfons Garcia i de Carlos Sentí. Tots dos periodistes comparteixen les planes del mateix diari i deixen constància del respecte a la figura i l’obra de Joan Fuster.

Si cliqueu damunt de la respectiva plana del diari podreu llegir els dos articles.

 





Dos treballs inèdits de Joan Fuster a la col·lecció Rent

2 02 2015

L’ASSAIG LES IDEES RELIGIOSES I L’EXISTENCIALISME EN EL TEATRE MODERN I LA TRADUCCIÓ I ADAPTACIÓ DE L’OBRA TEATRAL DE PAUL CLAUDEL, LA BONA NOVA A MARIA, VEUEN LA LLUM EN L’EDITORIAL DENES

portada

La col·lecció Rent (editorial Denes) té el gust d’anunciar-vos l’aparició del núm. 14, un volum doble que recull dos textos inèdits de Joan Fuster: l’estudi Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern (1952) i la versió i adaptació de la peça teatral La bona nova a Maria, de Paul Claudel, dirigida per Francesc de Paula Burguera i representada a la plaça Fonda de Sueca l’11 d’octubre de 1952, en el marc de les festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de la ciutat.

Les obres van precedides d’un estudi introductori de Francesc Pérez i Moragón, especialista en la biografia i l’obra de Joan Fuster, en el qual detalla les vicissituds que van travessar els dos textos. Santi Vallés i Pérez Moragón són els responsables d’una edició que ha resultat molt dificultosa sobretot pel que fa a la versió mecanoscrita de La bona nova a Maria.

Gràcies a ells, i gràcies a la col·laboració desinteressada de moltes persones -especialment de l’escriptor Josep Palàcios i de l’arxiver i cronista de Sueca, Antoni Carrasquer-, els lectors tenen a l’abast unes obres inèdites que han vist la llum en la col·lecció Rent després d’un procel·lós itinerari del qual dóna compte Francesc Pérez i Moragón en la introducció.

L’editorial Denes ha fet un esforç especial per a presentar en un volum doble -i acompanyat d’un apèndix fotogràfic que inclou imatges de la representació- uns textos que enriqueixen el coneixement de la primera etapa de Joan Fuster. Un esforç al qual ha contribuït també l’Ajuntament de Sueca, la Casa Joan Fuster i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. A tots ells, moltes gràcies.

 

Foto 10. Acte primer. Dinar

Representació de La bona nova a Maria. Sueca, 11 d’octubre de 1952.
Fotografies de Miguel Ángel López-Egea Martínez-Carrasco.
Casa Joan Fuster. AFJF-0054.





‘Déu, som nosaltres qui t’hem d’ajudar’

7 09 2014

Etty_Hillesum 

 

La darrera carta que envia a Christine van Nooten, el 7 de setembre de 1943, ens permet conèixer la data exacta de la deportació d’Etty amb la seva família. La mort a Auschwitz és datada el dia 30 novembre del mateix any. En aquesta carta de comiat, que comença amb una frase de la Bíblia que diu trobar a l’atzar: «El Senyor és el meu espai sagrat», continua dient: «Estic asseguda en un atapeït tren de mercaderies. El pare, la mare i Mischa estan en uns vagons més enllà. L’avís de la nostra deportació ha arribat de manera inesperada; ordre sobtada emesa des de la Haia. Ordre de la qual érem els únics i exclusius destinataris. Hem deixat el campament cantant.»

El testimoniatge d’Hillesum es relliga sempre a la presència de Déu en la seva vida, més el leitmotiv que «testifica» que la vida és bella, i l’assumpció clara que «Ell» no és el responsable d’aquest infern dantesc: «Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’envie, i estic disposada a testificar, a cada situació i fins a la mort, que la vida és bella, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra, que tot hagi arribat fins aquest punt.»

Podem dir que Hillesum, sense ser-ne conscient, fa uns raonaments de l’actitud de Déu en la història que s’assemblen als que emprarà després la teologia del «post extermini». Déu ha deixat de ser el «demiürg ordinador» de la història; ja no és un Déu amb un poder imparable, sinó que contempla més que mai la llibertat de les seves creatures. No ens trobem amb una teodicea de l’omnipotència divina, ans al contrari, una teodicea basada en la radical llibertat de les accions de l’home, malgrat que siguin accions assassines. Davant l’extermini dels éssers creats «a semblança seva» (Gènesi 1, 27) Déu se sent impotent i no actua. Ell ha creat per amor, aleshores nosaltres li hem de retornar amor, no destrucció. Això comporta una nova mirada sobre l’home i les seves accions. Si Déu ens va crear lliures pot intervenir en els nostres afers polítics? Em penso que no. És per això que Hillesum, de manera tranquil·la i sense cap mena de rancúnia, li diu a Déu que ell no té cap culpa de l’extermini. Déu no ha d’assumir la responsabilitat de les accions dels homes, que durant aquells anys es declinen a través d’una matança com mai no havia passat en la història. Déu no ens deurà cap explicació d’«allò» inenarrable que està passant, en tot cas, serem nosaltres qui haurem de retre-li compte de les nostres accions. Per això escriu: «I amb cada batec del meu cor tinc més clar que tu no ens pots ajudar, sinó que devem ajudar-te nosaltres a tu i que hem de defensar fins el final el lloc que ocupes en el nostre interior.» Si els homes han abandonat Déu, serà deure dels creients cercar-li una cabana perquè «Ell» hi pugui fer residència:

«A voltes, les persones em semblen cases amb les portes obertes. Entre, deambulo pels corredors i les habitacions. Cada casa està organitzada d’una manera un poc diferent i, tot i això, s’assemblen. Cada casa hauria de convertir-se en un habitatge dedicat a tu, Déu meu. I et prometo, et prometo que cercaré per a tu un estatge i una empara en la major part de cases que em sigui possible, Senyor […] N’hi ha tantes de buides, t’allotjaré en elles com un hoste d’honor. Perdona aquesta imatge gens subtil.»

Etty sap que ja mai tindrà ajuda o refugi dels altres, puix que els altres són indefensos, febles i fràgils com ella. Aquí comença a reconèixer que Déu també està sol i que nosaltres l’hem d’estimar. És un alt signe de maduresa en una noia de vint-i-vuit anys. Jo això ho he pensat als trenta-cinc, quan s’ha acabat la meva joventut.

Adrià Chavarria, Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, Rent 10, Denes, 2010.





‘Oh tu, Verge, gavina fugitiva!’

15 08 2014

Les ponts de la Seine. Marc Chagall. 1954

 

 

Aquesta nit d’agost és tanta nit…
D’on ve aquest baf mig agre d’alcavor?
(El cor creix com un pa, i té una aspror
de costra a penes -cor o pa no cuit,
 
rebel al solc que li assenyala el dit…)
Pa o vida a punt, o quasi a punt, Senyor.
Colgada al fem del cos, sent la grossor
del garrofí calent de l’esperit.
 
Oh tu, Verge, gavina fugitiva!
Solques la nit amb rella fluvial,
a tant d’estiu obrint-li tant de riu.
 
Aquesta nit d’agost pels ulls m’arriba,
a l’arrel dels sentits, la vegetal
tremolor d’ésser, ara, i ésser viu.
 
 
Vicent Andrés Estellés, ‘Poc temps després de la Nit d’Alba a Elx’, Déu entre les coses, Rent 6, Denes, 2009.




Rescensió a Qüestions de Vida Cristiana del llibre ‘Fer del món eucaristia”

16 07 2014

EL NÚMERO 248 DE LA REVISTA MONTSERRATINA REPRODUEIX UNA RESSENYA D’EMILIA BEA SOBRE EL LLIBRE D’OLIVIER CLÉMENT

Olivier_ClémentOlivier Clément (1921-2009) és, sens dubte, el pensador contemporani que més ha contribuït a donar a conéixer l’Ortodòxia en els països d’Occident. Amb un llenguatge poètic i simbòlic, amarat d’un profund sentit ecumènic, el teòleg francés ajuda l’Església a «respirar a través dels seus dos pulmons: Orient i Occident», en expressió afortunada de Sant Joan Pau II. Nascut a un petit poble occità, al si d’una família agnòstica, Olivier Clément coneix el cristianisme a través de dos grans teòlegs laics ortodoxos provinents de l’emigració russa –Vladímir Losski i Paul Evdokimov– i de les lectures de les obres de Nikolai Berdiàiev i Dostoievski. A l’edat de trenta anys es converteix i es bateja en l’Església Ortodoxa Russa. Professionalment es dedica a la docència tant en instituts de secundària, on imparteix l’assignatura d’Història, com en l’Institut de Teologia Ortodoxa Saint-Serge de París. És autor d’una trentena de llibres i de multitud d’articles de caràcter teològic, espiritual i històric.

Fer del món eucaristia recull cinc treballs publicats en el monogràfic que li va dedicar l’any 2009, amb motiu del seu traspàs, la revista francesa de l’Ortodòxia Contacts, de la qual en fou director. Alguns d’aquests treballs eren textos inèdits, mai publicats. Els articles van precedits d’un estudi introductori del professor de l’Institut Saint-Serge, Michel Stavrou. Sota el títol «Notes autobiogràfiques» es recullen reflexions inèdites de caràcter personal de l’autor en les quals narra diferents episodis autobiogràfics com ara la seua amistat amb el Papa Joan Pau II i amb el Patriarca Atenàgores. El treball «La força immensa de la Nativitat» ens acosta a la profunditat i bellesa de la litúrgia bizantina del temps de Nadal, la qual «insisteix en l’antinòmia que està en el cor de la Revelació: el Déu il·limitat es limita, la Paraula del Pare es fa infant petit, mut, gitat en una menjadora, entre animals». La narració «Una nit de Nadal» és un dels escassos textos de creació literària del teòleg francés, possiblement de caràcter autobiogràfic. «La salvació hui i el problema de l’esperança», recull una conferència de Clément impartida l’any 1973 en el centre ecumènic d’Hainaut (Bèlgica). Per últim, l’obra finalitza amb l’article que dóna títol al llibre. En paraules de l’autor, «fer del món eucaristia és necessitar, sense relativisme ni sincretisme, de tots els paisatges exteriors i interiors, de totes les cultures, de tot el que envolta l’home, sense altre criteri que la seua unió en Crist, verdader Déu i verdader home. Fer del món eucaristia és també, abans de res, quotidianament, saber descobrir la llum de Déu en el rostre dels altres. Car el cristianisme és la religió dels rostres.»

El llibre va precedit d’un pròleg del professor de la Universitat de València i prevere, August Monzon, en el qual descriu la influència espiritual d’Olivier Clément entre determinats cercles de cristians de València sensibles a l’ecumenisme i al diàleg fe-cultura. Fruit d’aquesta influència és la publicació en editorials valencianes d’alguns dels escassos textos de l’autor que tenim a l’abast en la nostra llengua: el llibre Tres pregàries. El Parenostre. La pregària a l’Esperit Sant. La pregària penitencial de sant Efrem (Saó, 1996) i l’obra que ara comentem. En paraules de Monzon, «Olivier Clément segueix testimoniant la força transformadora de la Resurrecció, ara des d’una comunió dels sants més lluminosa i activa».

QVC








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.