‘Estic cansat de ser feliç’

Rafa Colomar, Adam Rubio, Alícia Martí, Sandra Gisbert, Vicent Baldoví, Carles Royo, Santi Vallés, Agustí Colomer, Àngels Vendrell, Félix González i Martí Aguilar

 

Hi ha frases que condensen tot un món. Havia llegit en diverses ocasions el text de La bona nova a Maria, de Paul Claudel, però mai havia parat l’atenció en eixa frase: «Estic cansat de ser feliç». Ahir, a Sueca, en sentir-la en directe per boca de l’actor Félix González (Annàs), vaig caure en el compte que és una de les claus de l’obra, de l’autor i d’aquella «literatura de la condició humana» que reivindicava Joan Fuster en l’assaig Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern. Una literatura que es rebel·la contra el conformisme burgés. En paraules de Fuster, «hi ha, en tota ella, un impuls ètic, redemptorista: i aquest és el millor senyal del seu revolucionarisme».

L’afany de redempció és el que impulsa Annàs a deixar-ho tot i peregrinar a Jerusalem, és el que anima el mestre d’obres Pere de Craon a construir una catedral, és el que impulsa Violana a besar al leprós Pere de Craon o a insuflar l’alé de vida a un cos inert. Les ferides del món convuls en el qual es desplega l’argument de La bona nova a Maria són la Guerra dels Cent Anys que assola França, el Cisma d’Occident que esgarra la Cristiandat i el mal infamant de la lepra. Aquella llunyana Edat Mitjana ens resulta, però, ben pròxima. I la insatisfacció dels personatges del drama de Claudel ens convida a prendre part davant dels drames que assolen el nostre món, com el clam dels refugiats d’Idomeni.

Fuster desvetla la profunditat de l’obra i el seu caràcter subversiu: «la vella doctrina catòlica, quan apareix algú capaç de llevar-li la crosta que la desídia i el confusionisme burgés li han deixat al damunt, recobra, amb la seua puresa essencial, un colpidor poder ofensiu. És curiós que els catòlics acomodaticis pretenguen silenciar o abandonar a l’oblit les veus feridores dels nous apòstols literaris de la religió. En definitiva, no hi ha res més revolucionari que l’Evangeli.»

Fa seixanta-quatre anys que Fuster redactà estes línies. Els mateixos anys que traduí i adaptà l’obra de Claudel, representada a Sueca per les festes de la Coronació de la Mare de Déu. Estes festes de Nadal, gràcies als esforços del director Carles Royo i el Taller de Teatre de Sueca, hem pogut fruir de nou amb la representació de l’obra. El Centre Bernat i Baldoví aplegà centenars de persones que ens commoguérem amb un muntatge sobri i digne. El llenguatge poètic profund i intens de Claudel arribà als espectadors amb una naturalitat que mereix de ser subratllada, imputable tant a la traducció de Fuster com a la interpretació dels actors. L’escenografia austera, el joc de llums i la selecció musical de caire popular medieval defugí de la grandiloqüència i optà per la senzillesa. Tot un encert. L’atenció requeia en els intèrprets: Alícia Martí (Violana), Vicent Baldoví (Pere de Craon), Sandra Gisbert (Mara), Àngels Vendrell (Isabel), Félix González (Annàs) i Adam Rubio (Jaume). S’agraïa també la contenció gestual dels actors, sàviament modulada, que evitava la desmesura. La direcció de Carles Royo, molt treballada, captà magistralment l’essència del text i centrà la representació en la força poètica dels diàlegs claudelians.

El Taller de Teatre de Sueca ha fet una magnífica labor de rescat. Aquell text que la censura franquista impedí representar a València i emetre per la Cadena SER, aquell text que s’extravià i que hem pogut editat en la col·lecció Rent de Denes, ha pogut tornar-se a representar a Sueca seixanta-quatre anys després. Un rescat que és mereixedor de donar-se a conéixer en altres indrets.

En nom de l’editor Francesc Ferrer, dels curadors de l’obra, Francesc Pérez i Moragón i Santi Vallés, i de tots els que fem possible Rent, vull agrair a l’Ajuntament de Sueca, al Taller de Teatre, a Abel Guarinos i, de manera especial, a Carles Royo, els esforços per dur a terme esta empresa. Tant de bo -com Annàs- no ens resignem a ser feliços i peregrinem a la recerca de nous reptes.

Agustí Colomer