¡Al·leluia en la sang! ¡Dringuen campanes!
Ja clareja l’albada a la sendera
i el Miracle en les ànimes humanes
és la fe que lluitant amb boires vanes
ha capit la divina primavera.
Joan Valls, Tast d’eternitat, col·lecció Rent 12, Editorial Denes, 3a ed., 2012.
Ja ha perdut vigència aquella apreciació estesa per tot Europa immediatament després de la Guerra del 14, segons la qual l’art i la literatura, i més en concret l’art i la literatura que aleshores anaven definint-se, eren «cosa de joc». Una època que havia perdut de vista l’esteticisme wildeà, i que comptava entre les seues experiències una sèrie de commocions socials profundíssimes, semblà, per un moment, retornar a la gratuïtat en les creacions de l’esperit. Els crítics volien veure en l’«avantguardisme» una pura boutade. Alguns començaren a parlar de «deshumanització». Potser, en el fons, es temia creure en la virulència última que contenia aquell moviment heteròclit. En poesia, per exemple, s’arribà a l’abandó absolut de la lògica, a l’exaltació dels ingredients irracionals; en pintura dominà un agut sentiment de descrèdit de la realitat. Això, i molts altres símptomes més, en el mateix sentit, suposaven un atemptat contra les bases de la vella cultura occidental, tal com les havia fixades el Renaixement. Un instint de revolta, més o menys perfilat, s’ocultava als ulls de l’espectador entre la sorpresa i l’enginy que caracteritzaven les noves tendències. I és que, en realitat, l’artista, l’escriptor, no havien desertat de llur missió. L’art i la literatura que, com un estil nou, despertaven en la primera Postguerra europea, no eren més «cosa de joc» que l’art i la literatura de qualsevol altre temps. Jo crec que, a desgrat de les aparences, ho eren menys i tot. S’hi complia perfectament aquella llei exacta que ha subratllat André Gide: la irrevocable relació que existeix entre el valor d’un escriptor i la força revolucionària que l’anima (Retour de l’U.R.S.S., 1936; pàg. 79). Sempre, el gran escriptor ha jugat el paper de revulsiu. Amb independència del punt de partida de la seua ideologia —catòlic, protestant, ateu, de dreta, d’esquerra—, és el poder revelador i rebel·lador, és el «navegar contra corrent» allò que qualifica el literat. Almenys —precisa Gide— «en la nostra forma de societat».
Joan Fuster, Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, Denes, 2014.
Fotografia: Joan Fuster a Alacant, setembre de 1952. Casa Joan Fuster. AFJF-1259.
La darrera carta que envia a Christine van Nooten, el 7 de setembre de 1943, ens permet conèixer la data exacta de la deportació d’Etty amb la seva família. La mort a Auschwitz és datada el dia 30 novembre del mateix any. En aquesta carta de comiat, que comença amb una frase de la Bíblia que diu trobar a l’atzar: «El Senyor és el meu espai sagrat», continua dient: «Estic asseguda en un atapeït tren de mercaderies. El pare, la mare i Mischa estan en uns vagons més enllà. L’avís de la nostra deportació ha arribat de manera inesperada; ordre sobtada emesa des de la Haia. Ordre de la qual érem els únics i exclusius destinataris. Hem deixat el campament cantant.»
El testimoniatge d’Hillesum es relliga sempre a la presència de Déu en la seva vida, més el leitmotiv que «testifica» que la vida és bella, i l’assumpció clara que «Ell» no és el responsable d’aquest infern dantesc: «Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’envie, i estic disposada a testificar, a cada situació i fins a la mort, que la vida és bella, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra, que tot hagi arribat fins aquest punt.»
Podem dir que Hillesum, sense ser-ne conscient, fa uns raonaments de l’actitud de Déu en la història que s’assemblen als que emprarà després la teologia del «post extermini». Déu ha deixat de ser el «demiürg ordinador» de la història; ja no és un Déu amb un poder imparable, sinó que contempla més que mai la llibertat de les seves creatures. No ens trobem amb una teodicea de l’omnipotència divina, ans al contrari, una teodicea basada en la radical llibertat de les accions de l’home, malgrat que siguin accions assassines. Davant l’extermini dels éssers creats «a semblança seva» (Gènesi 1, 27) Déu se sent impotent i no actua. Ell ha creat per amor, aleshores nosaltres li hem de retornar amor, no destrucció. Això comporta una nova mirada sobre l’home i les seves accions. Si Déu ens va crear lliures pot intervenir en els nostres afers polítics? Em penso que no. És per això que Hillesum, de manera tranquil·la i sense cap mena de rancúnia, li diu a Déu que ell no té cap culpa de l’extermini. Déu no ha d’assumir la responsabilitat de les accions dels homes, que durant aquells anys es declinen a través d’una matança com mai no havia passat en la història. Déu no ens deurà cap explicació d’«allò» inenarrable que està passant, en tot cas, serem nosaltres qui haurem de retre-li compte de les nostres accions. Per això escriu: «I amb cada batec del meu cor tinc més clar que tu no ens pots ajudar, sinó que devem ajudar-te nosaltres a tu i que hem de defensar fins el final el lloc que ocupes en el nostre interior.» Si els homes han abandonat Déu, serà deure dels creients cercar-li una cabana perquè «Ell» hi pugui fer residència:
«A voltes, les persones em semblen cases amb les portes obertes. Entre, deambulo pels corredors i les habitacions. Cada casa està organitzada d’una manera un poc diferent i, tot i això, s’assemblen. Cada casa hauria de convertir-se en un habitatge dedicat a tu, Déu meu. I et prometo, et prometo que cercaré per a tu un estatge i una empara en la major part de cases que em sigui possible, Senyor […] N’hi ha tantes de buides, t’allotjaré en elles com un hoste d’honor. Perdona aquesta imatge gens subtil.»
Etty sap que ja mai tindrà ajuda o refugi dels altres, puix que els altres són indefensos, febles i fràgils com ella. Aquí comença a reconèixer que Déu també està sol i que nosaltres l’hem d’estimar. És un alt signe de maduresa en una noia de vint-i-vuit anys. Jo això ho he pensat als trenta-cinc, quan s’ha acabat la meva joventut.
Adrià Chavarria, Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, Rent 10, Denes, 2010.
Aquesta nit d’agost és tanta nit… D’on ve aquest baf mig agre d’alcavor? (El cor creix com un pa, i té una aspror de costra a penes -cor o pa no cuit, rebel al solc que li assenyala el dit…) Pa o vida a punt, o quasi a punt, Senyor. Colgada al fem del cos, sent la grossor del garrofí calent de l’esperit. Oh tu, Verge, gavina fugitiva! Solques la nit amb rella fluvial, a tant d’estiu obrint-li tant de riu. Aquesta nit d’agost pels ulls m’arriba, a l’arrel dels sentits, la vegetal tremolor d’ésser, ara, i ésser viu. Vicent Andrés Estellés, ‘Poc temps després de la Nit d’Alba a Elx’, Déu entre les coses, Rent 6, Denes, 2009.
Pensem en Crist ressuscitat a la vora del llac (Jn 21). Es tracta, per a mi, d’un dels textos més decisius de l’Evangeli, que em sembla que mostra allò que hi ha d’únic en el cristianisme. Un llac és ja un lloc molt significatiu: és un indret on el món es fa llis i reflex, espill ple de cel. L’home està cridat a pacificar el seu cor per a fer-ne un llac, com era el llac de Tiberíades en el temps que no era lloc de guerra sinó lloc on s’ha manifestat el Príncep de la pau. A la vora del llac es troba el Senyor ressuscitat i encén una foguera –segurament cal haver encés en alguna ocasió una foguera i saber l’olor i el color de les brases per a poder pensar en aquests texts–, i torra peix per als seus amics. No és que tinga ganes o necessitat de menjar peix, però no en menja només per a alimentar-se; en menja també per a compartir l’amistat; això té tota una altra significació. És això el que nosaltres estem cridats a desxifrar en la seua presència, en el resplendor del seu rostre. Nosaltres estem sempre vora el llac davant eixa foguera. Les coses que ens envolten són les paraules que Ell ens adreça, una Bíblia còsmica en la qual la Creu revela el sentit. El món està marcat pel signe de la Creu. Els primers cristians no feien creus, no representaven mai la creu, però la veien pertot arreu: la veien en el rostre de l’home, en la verticalitat de l’home que té els braços estesos, en el moviment de l’arbre, en el vol de l’ocell que estén les seues ales i que allarga el seu cos per a tallar l’aire. I nosaltres podríem veure-la fins i tot en les contradiccions que la física ha d’afrontar hui per a identificar l’essència mateixa de la matèria.
Olivier Clément, “La salvació hui i el problema de l’esperança”, Fer del món eucaristia, Rent núm. 13, Denes, 2013.
«Crist va refusar en el desert la temptació de la força i de la fascinació. Va refusar esdevenir el príncep d’aquest món, transformar les pedres en pa; va refusar els miracles màgics que haurien atret els hòmens cap a Ell. No va acceptar altra reialesa que la caricatura blasfematòria de la Passió: el ceptre de canya, la corona d’espines, la inscripció “ecce homo”: “heus ací l’home”, l’home màxim, l’home autèntic. Així va fundar la llibertat humana.»
Olivier Clément, «La salvació hui i el problema de l’esperança», Fer del món eucaristia, Rent núm. 13, Denes, 2013
«El patriarca Atenàgores em va marcat molt. En primer lloc, em va alliberar de la por. L’Església ortodoxa fou i esdevingué per a mi una immensa llum, però ben aviat em vaig adonar que molts ortodoxos es definien sobretot contra: essencialment contra l’Occident i contra el catolicisme. I contra altres ortodoxos que no ho eren, en tal o qual punt, al seu parer, i que s’afanyaven a qualificar d’“herètics”. En aquest núvol de “contres”, m’ofegava un poc perquè això no es corresponia gens amb la meua experiència. Atenàgores no ignorava els problemes. Però veia també tot el que hi ha de necessari i de positiu en l’alteritat de l’altre i sobretot la seua mirada, una mirada renovada sobre Crist. Car el misteri de Crist és un diamant de mil cares, i nosaltres tindrem necessitat, a través del temps i de l’espai, de milers de mirades per a contemplar-les.
En segon lloc, Atenàgores em va fer descobrir una espiritualitat senzilla i profunda de la vida quotidiana. Per a ell, el Déu inaccessible es va fer per “follia d’amor” infinitament pròxim, infinitament amical en la humanitat de Jesús. Sí, Déu es fa amic nostre, en ell tot és miracle: les estreles i les formigues, i sobretot els rostres. Entreveure, amb aquella alegria reconeixent, “l’oceà interior d’un mirada”, saludar, a la fi de l’hivern, la doxologia del primer arbre en flor, pregar i lluitar perquè, per la gràcia de la resurrecció, una situació històrica de mort esdevinga una “situació d’infantament”, llegir i meditar cada dia un capítol de l’Evangeli, heus ací alguns aspectes d’aquesta llum quotidiana.
L’home era gran, majestuós, ple alhora de noblesa i de tendresa. Estimava i beneïa els éssers jóvens, les jóvens parelles, els infants. Guardava de manera estricta les observances de la vida monàstica però, quan se li consultava sobre els detalls d’allò que calia fer o no fer, responia: “la meua labor no és donar lleis als hòmens, sinó recordar-los el sentit de la vida […]. El cristianisme no està fet de prohibicions: és foc, creació, il·luminació”.»
Olivier Clément, «Notes autobiogràfiques», Fer del món eucaristia, Denes, 2013
Els himnes, rics i complexos, que la litúrgia bizantina (en realitat, no es dirà mai prou, siríaca-palestiniana) consagra a la festa de la Nativitat de Crist, insisteixen en l’antinòmia que està en el cor de la Revelació. El Déu il·limitat es limita, la Paraula del Pare es fa infant petit, mut, gitat en una menjadora, entre animals «sense paraula»:
Vós accepteu fer-vos infant petit, Vós que adorneu el cel de constel·lacions; Vós accepteu reposar en un pessebre amb animals, Vós que, en la vostra mà, sosteniu els extrems de l’univers. És així que es manifesta, oh Crist, la vostra compassió, el vostre immens amor, Glòria a Vós!I ja s’esbossa el descens als inferns, per a alliberar la creació:
Que el temor s’apodere dels inferns car el Creador es fa cor de la seua creació.Les tenebres de la cova, una cova que la icona de la festa representa com un abisme negre, afirmen aquest simbolisme. Els textos comparen els bolquers cenyits de l’infant –és així que es vestia als nounats– amb les benes mortuòries del Divendres Sant:
Embolcallat, deslliga les cadenes fortament nugades dels nostres pecats.Els mags (que l’Orient, a diferència de l’Occident, celebra al mateix temps que la Nativitat i que prefiguren les dones miròfores): ofereixen:
Or pur com a rei dels segles, encens com a Déu de l’univers, mirra, a Ell, l’Immortal, com a un mort de tres dies.Tota aquesta antinòmia de l’Inaccessible i de l’infant petit es resumeix en el bell poema de Romà el Melode, un fragment del qual subsisteix en el cànon de matines:
La Verge hui infanta aquell que sobrepassa tots els éssers, i la terra ofereix una cova a l’Inaccessible. […] Car ha nascut infant petit per nosaltres, el Déu d’abans dels segles.Olivier Clément, «La força immensa de la Nativitat», Fer del món eucaristia, col. Rent, Denes, 2013.
ELEGIA A UNA DONZELLA BOJA
T’he vist al carrer trist
del poble on ta mare
tingué l’estrella amarga de donar-te
la boira o la vida que et sacseja.
T’he vist entre les dàlies i els anyells
com una canèfora enlluernada,
trista sota la llum d’horabaixa,
a les pupil·les una gràcia raríssima
i al pit un batec
d’arrítmic somnambulisme.
L’ombra t’allargassava pietosament
la silueta entranyable
i com si una tendresa
et donàs nimbus de misericòrdia,
cantaves rient-te
dels peixos fugaços, de les buixqueroles,
dels núvols i els carros que corren i avancen
per les llunyanies dubtoses,
per les rutes que es perden temptant els bons somnis
que tu tens a voltes,
sota la imatge d’un Jesús Infant
al capçal del llit.
¿D’on ve el teu èxtasi, d’on ve
aqueix besllum de paraules deslligades
d’allò que es defineix com a raó concreta?
I dius:
tinc ganes d’ensenyar a resar els pollets,
o: voldria menjar-me un bon tros de lluna.
I, de sobte,
sembla que un arcàngel fueteja en l’aire
i s’encenen insectes entre el solell.
Jo em pregunte si ets una pietat abandonada
o un missatge enigmàtic de protesta,
o la trista despulla d’un vincle que consum
el seu ressò de carn i obaga forma.
T’he vist al carrer del poble que et volta.
Del poble que et té com una relíquia sense nom.
I m’oblide, en veure’t, de les cantelludes coses
que a la ciutat m’empresonen:
de les rialles conqueridores,
dels gestos domenyadors,
de les molsoses lluites,
de les mil lubricades consignes per al bé i el mal.
M’oblide, inclús, de les saludables pregoneses
que la vida ens endreça de vegades
com un sortós,
com un esplèndid premi d’inesperada herència,
i per tot açò tinc que considerar la felicitat,
l’anomenada rodona felicitat,
com un fàstic,
com una mena d’injúria a la puresa
del món que tu tens i tu sents,
de l’òrbita que et guanya
en aqueixa orla inintel·ligible
on vegetes i rius
i és la teua impecable, dolça, marginal
bogeria encantada.
Et pregue digues els mots que tu saps,
allò de: voldria ésser una branca de salze,
voldria tornar-me nina malalta,
voldria pujar als núvols
i, sobre ells, viatjar fins a Mallorca.
(El nom de l’illa el sap per una cosina
de quan li contà el seu viatge de noces
i demés trets atrevits per fer-la riure.)
¡Adéu, felicíssima donzella boja
del trist poble entre serres!
Mai no oblidaré les teues lletanies
de mots il·luminats per la ximplesa.
Il·lustració: “Àngel per a una donzella boja”, 1960. Ramon Castanyer (Alcoi, 1929 – Madrid, 2011). Font: www.pintorcastanyer.com
“[…] Sobre un fondo de blau matiner i un paisatge pròxim de muntanyoles i arbredes, Crist, resurrecte, està sortint del sepulcre amb un majestuós silenci, el mateix silenci amb què s’obre un capoll o floreix un ametler; és un Crist de majestuós hieratisme, de vigorosa anatomia, no gosarem dir atlètica –el Miquelàngel de la Sixtina volà més baix– perquè pertany a estadis superiors als olímpics. Encara li mig cobreix el cos un blanc sudari, de rítmics plecs, caient-li del muscle i arreplegat per la mà esquerra, una mà blanca i foradada, mentre amb la dreta empunya l’asta del banderí del triomf –drap blanc creuat per dues barres vermelles– i el tòrax ens mostra, ja un poc seca, la ferida del costat. El peu esquerre està ja afermat damunt del cornisat vorell del sepulcre de marbre, rectangular com un dels nostres altars de dir Missa, el genoll cobert pel sudari, prompte al salt sense esforç. Quatre soldats dormen junt al sepulcre, asseguts en terra amb una dramàtica pesantor. Dos, els dels extrems, no es deixen veure el rostre: un amagant-lo entre les mans; l’altre, d’esquena. Els altres dos, un de cara, l’altre de perfil, recolzen la seua formidable dormida sobre el propi sepulcre, fent més fort el contrast dels seus ulls carregats de son fondíssima –son de cos de guàrdia– amb els ulls del Crist, que s’han obert fa poc però que ja mai sentiran son, eternament oberts, victòria sobre la mort, diürnitat sense nit del cos gloriós […]”
Martí Domínguez, “Sansepolcro”, fragment del llibre Itàlia fora mà, inèdit.
Col·lecció RENT 
You must be logged in to post a comment.