¡Al·leluia en la sang!

5 04 2015

Resurrezzione. Pericle Fazzini. Aula Nervi. Vaticà

 

¡Al·leluia en la sang! ¡Dringuen campanes!

Ja clareja l’albada a la sendera

i el Miracle en les ànimes humanes

és la fe que lluitant amb boires vanes

ha capit la divina primavera.

 

Joan Valls, Tast d’eternitat, col·lecció Rent 12, Editorial Denes, 3a ed., 2012.

Anuncis




‘El poder revelador i rebel·lador’

20 02 2015

 

Foto 01. Joan Fuster Alacant 1952

 

Ja ha perdut vigència aquella apreciació estesa per tot Europa immediatament després de la Guerra del 14, segons la qual l’art i la literatura, i més en concret l’art i la literatura que aleshores anaven definint-se, eren «cosa de joc». Una època que havia perdut de vista l’esteticisme wildeà, i que comptava entre les seues experiències una sèrie de commocions socials profundíssimes, semblà, per un moment, retornar a la gratuïtat en les creacions de l’esperit. Els crítics volien veure en l’«avantguardisme» una pura boutade. Alguns començaren a parlar de «deshumanització». Potser, en el fons, es temia creure en la virulència última que contenia aquell moviment heteròclit. En poesia, per exemple, s’arribà a l’abandó absolut de la lògica, a l’exaltació dels ingredients irracionals; en pintura dominà un agut sentiment de descrèdit de la realitat. Això, i molts altres símptomes més, en el mateix sentit, suposaven un atemptat contra les bases de la vella cultura occidental, tal com les havia fixades el Renaixement. Un instint de revolta, més o menys perfilat, s’ocultava als ulls de l’espectador entre la sorpresa i l’enginy que caracteritzaven les noves tendències. I és que, en realitat, l’artista, l’escriptor, no havien desertat de llur missió. L’art i la literatura que, com un estil nou, despertaven en la primera Postguerra europea, no eren més «cosa de joc» que l’art i la literatura de qualsevol altre temps. Jo crec que, a desgrat de les aparences, ho eren menys i tot. S’hi complia perfectament aquella llei exacta que ha subratllat André Gide: la irrevocable relació que existeix entre el valor d’un escriptor i la força revolucionària que l’anima (Retour de l’U.R.S.S., 1936; pàg. 79). Sempre, el gran escriptor ha jugat el paper de revulsiu. Amb independència del punt de partida de la seua ideologia —catòlic, protestant, ateu, de dreta, d’esquerra—, és el poder revelador i rebel·lador, és el «navegar contra corrent» allò que qualifica el literat. Almenys —precisa Gide— «en la nostra forma de societat».

Joan Fuster, Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, Denes, 2014.

Fotografia: Joan Fuster a Alacant, setembre de 1952. Casa Joan Fuster. AFJF-1259.





‘Déu, som nosaltres qui t’hem d’ajudar’

7 09 2014

Etty_Hillesum 

 

La darrera carta que envia a Christine van Nooten, el 7 de setembre de 1943, ens permet conèixer la data exacta de la deportació d’Etty amb la seva família. La mort a Auschwitz és datada el dia 30 novembre del mateix any. En aquesta carta de comiat, que comença amb una frase de la Bíblia que diu trobar a l’atzar: «El Senyor és el meu espai sagrat», continua dient: «Estic asseguda en un atapeït tren de mercaderies. El pare, la mare i Mischa estan en uns vagons més enllà. L’avís de la nostra deportació ha arribat de manera inesperada; ordre sobtada emesa des de la Haia. Ordre de la qual érem els únics i exclusius destinataris. Hem deixat el campament cantant.»

El testimoniatge d’Hillesum es relliga sempre a la presència de Déu en la seva vida, més el leitmotiv que «testifica» que la vida és bella, i l’assumpció clara que «Ell» no és el responsable d’aquest infern dantesc: «Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’envie, i estic disposada a testificar, a cada situació i fins a la mort, que la vida és bella, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra, que tot hagi arribat fins aquest punt.»

Podem dir que Hillesum, sense ser-ne conscient, fa uns raonaments de l’actitud de Déu en la història que s’assemblen als que emprarà després la teologia del «post extermini». Déu ha deixat de ser el «demiürg ordinador» de la història; ja no és un Déu amb un poder imparable, sinó que contempla més que mai la llibertat de les seves creatures. No ens trobem amb una teodicea de l’omnipotència divina, ans al contrari, una teodicea basada en la radical llibertat de les accions de l’home, malgrat que siguin accions assassines. Davant l’extermini dels éssers creats «a semblança seva» (Gènesi 1, 27) Déu se sent impotent i no actua. Ell ha creat per amor, aleshores nosaltres li hem de retornar amor, no destrucció. Això comporta una nova mirada sobre l’home i les seves accions. Si Déu ens va crear lliures pot intervenir en els nostres afers polítics? Em penso que no. És per això que Hillesum, de manera tranquil·la i sense cap mena de rancúnia, li diu a Déu que ell no té cap culpa de l’extermini. Déu no ha d’assumir la responsabilitat de les accions dels homes, que durant aquells anys es declinen a través d’una matança com mai no havia passat en la història. Déu no ens deurà cap explicació d’«allò» inenarrable que està passant, en tot cas, serem nosaltres qui haurem de retre-li compte de les nostres accions. Per això escriu: «I amb cada batec del meu cor tinc més clar que tu no ens pots ajudar, sinó que devem ajudar-te nosaltres a tu i que hem de defensar fins el final el lloc que ocupes en el nostre interior.» Si els homes han abandonat Déu, serà deure dels creients cercar-li una cabana perquè «Ell» hi pugui fer residència:

«A voltes, les persones em semblen cases amb les portes obertes. Entre, deambulo pels corredors i les habitacions. Cada casa està organitzada d’una manera un poc diferent i, tot i això, s’assemblen. Cada casa hauria de convertir-se en un habitatge dedicat a tu, Déu meu. I et prometo, et prometo que cercaré per a tu un estatge i una empara en la major part de cases que em sigui possible, Senyor […] N’hi ha tantes de buides, t’allotjaré en elles com un hoste d’honor. Perdona aquesta imatge gens subtil.»

Etty sap que ja mai tindrà ajuda o refugi dels altres, puix que els altres són indefensos, febles i fràgils com ella. Aquí comença a reconèixer que Déu també està sol i que nosaltres l’hem d’estimar. És un alt signe de maduresa en una noia de vint-i-vuit anys. Jo això ho he pensat als trenta-cinc, quan s’ha acabat la meva joventut.

Adrià Chavarria, Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, Rent 10, Denes, 2010.





‘Oh tu, Verge, gavina fugitiva!’

15 08 2014

Les ponts de la Seine. Marc Chagall. 1954

 

 

Aquesta nit d’agost és tanta nit…
D’on ve aquest baf mig agre d’alcavor?
(El cor creix com un pa, i té una aspror
de costra a penes -cor o pa no cuit,
 
rebel al solc que li assenyala el dit…)
Pa o vida a punt, o quasi a punt, Senyor.
Colgada al fem del cos, sent la grossor
del garrofí calent de l’esperit.
 
Oh tu, Verge, gavina fugitiva!
Solques la nit amb rella fluvial,
a tant d’estiu obrint-li tant de riu.
 
Aquesta nit d’agost pels ulls m’arriba,
a l’arrel dels sentits, la vegetal
tremolor d’ésser, ara, i ésser viu.
 
 
Vicent Andrés Estellés, ‘Poc temps després de la Nit d’Alba a Elx’, Déu entre les coses, Rent 6, Denes, 2009.




‘A la vora del llac’

19 04 2014

 

Jesús resuscitat al llac de Tiberíades. Duomo di Monreale

 

 

Pensem en Crist ressuscitat a la vora del llac (Jn 21). Es tracta, per a mi, d’un dels textos més decisius de l’Evangeli, que em sembla que mostra allò que hi ha d’únic en el cristianisme. Un llac és ja un lloc molt significatiu: és un indret on el món es fa llis i reflex, espill ple de cel. L’home està cridat a pacificar el seu cor per a fer-ne un llac, com era el llac de Tiberíades en el temps que no era lloc de guerra sinó lloc on s’ha manifestat el Príncep de la pau. A la vora del llac es troba el Senyor ressuscitat i encén una foguera –segurament cal haver encés en alguna ocasió una foguera i saber l’olor i el color de les brases per a poder pensar en aquests texts–, i torra peix per als seus amics. No és que tinga ganes o necessitat de menjar peix, però no en menja només per a alimentar-se; en menja també per a compartir l’amistat; això té tota una altra significació. És això el que nosaltres estem cridats a desxifrar en la seua presència, en el resplendor del seu rostre. Nosaltres estem sempre vora el llac davant eixa foguera. Les coses que ens envolten són les paraules que Ell ens adreça, una Bíblia còsmica en la qual la Creu revela el sentit. El món està marcat pel signe de la Creu. Els primers cristians no feien creus, no representaven mai la creu, però la veien pertot arreu: la veien en el rostre de l’home, en la verticalitat de l’home que té els braços estesos, en el moviment de l’arbre, en el vol de l’ocell que estén les seues ales i que allarga el seu cos per a tallar l’aire. I nosaltres podríem veure-la fins i tot en les contradiccions que la física ha d’afrontar hui per a identificar l’essència mateixa de la matèria.

Olivier Clément, “La salvació hui i el problema de l’esperança”, Fer del món eucaristia, Rent núm. 13, Denes, 2013.





‘Així va fundar la llibertat humana’

18 04 2014

George Rouault. Ecce homo

 

«Crist va refusar en el desert la temptació de la força i de la fascinació. Va refusar esdevenir el príncep d’aquest món, transformar les pedres en pa; va refusar els miracles màgics que haurien atret els hòmens cap a Ell. No va acceptar altra reialesa que la caricatura blasfematòria de la Passió: el ceptre de canya, la corona d’espines, la inscripció “ecce homo”: “heus ací l’home”, l’home màxim, l’home autèntic. Així va fundar la llibertat humana.»

Olivier Clément, «La salvació hui i el problema de l’esperança», Fer del món eucaristia, Rent núm. 13, Denes, 2013

 





‘El cristianisme no està fet de prohibicions: és foc, creació, il·luminació’ (Atenàgores)

20 03 2014

Patriarch Athenagoras (1886-1972)

 

«El patriarca Atenàgores em va marcat molt. En primer lloc, em va alliberar de la por. L’Església ortodoxa fou i esdevingué per a mi una immensa llum, però ben aviat em vaig adonar que molts ortodoxos es definien sobretot contra: essencialment contra l’Occident i contra el catolicisme. I contra altres ortodoxos que no ho eren, en tal o qual punt, al seu parer, i que s’afanyaven a qualificar d’“herètics”. En aquest núvol de “contres”, m’ofegava un poc perquè això no es corresponia gens amb la meua experiència. Atenàgores no ignorava els problemes. Però veia també tot el que hi ha de necessari i de positiu en l’alteritat de l’altre i sobretot la seua mirada, una mirada renovada sobre Crist. Car el misteri de Crist és un diamant de mil cares, i nosaltres tindrem necessitat, a través del temps i de l’espai, de milers de mirades per a contemplar-les.

En segon lloc, Atenàgores em va fer descobrir una espiritualitat senzilla i profunda de la vida quotidiana. Per a ell, el Déu inaccessible es va fer per “follia d’amor” infinitament pròxim, infinitament amical en la humanitat de Jesús. Sí, Déu es fa amic nostre, en ell tot és miracle: les estreles i les formigues, i sobretot els rostres. Entreveure, amb aquella alegria reconeixent, “l’oceà interior d’un mirada”, saludar, a la fi de l’hivern, la doxologia del primer arbre en flor, pregar i lluitar perquè, per la gràcia de la resurrecció, una situació històrica de mort esdevinga una “situació d’infantament”, llegir i meditar cada dia un capítol de l’Evangeli, heus ací alguns aspectes d’aquesta llum quotidiana.

L’home era gran, majestuós, ple alhora de noblesa i de tendresa. Estimava i beneïa els éssers jóvens, les jóvens parelles, els infants. Guardava de manera estricta les observances de la vida monàstica però, quan se li consultava sobre els detalls d’allò que calia fer o no fer, responia: “la meua labor no és donar lleis als hòmens, sinó recordar-los el sentit de la vida […]. El cristianisme no està fet de prohibicions: és foc, creació, il·luminació”.»

Olivier Clément, «Notes autobiogràfiques», Fer del món eucaristia, Denes, 2013