“TOT AQUELL QUE S’ENDINSE EN LES PÀGINES D’AQUEST LLIBRE, TROBARÀ UN COMPENDI DE TEMES INABASTABLES AMB UN FIL CONDUCTOR COMÚ: L’AMOR”
L’últim número de la revista Cresol publica en les planes de cultura una magnífica recensió sobre el volum quint de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi. A continuació, pel seu interés la reproduïm de forma íntegra.
PENSAMENTS PER A GIULIA
Fa poc, i dins de la co l·lecció RENT de literatura religiosa en valencià, s’ha publicat el conjunt de pensaments de Giuseppe Capograssi adreçats a la seua fiancé, Giulia Ravaglia. Per tots aquells que no coneixen Capograssi, hem de dir que es tracta d’un eminent filòsof i jurista italià que va obrir la renovació del diàleg entre el camp de la Filosofia i el camp del Dret, que llavors es trobava en punt mort. D’ell és l’aportació segons la qual la Filosofia del Dret s’encarrega d’anunciar allò nou que naix, l’excepció que es troba a punt de convertir-se en regla. La seua experiència com a advocat dels més desfavorits, i la defensa de l’individu contra l’Estat totalitari, fan d’ell una de les figures més interessants de la Itàlia del segle passat.
Tot aquell que s’endinse en les pàgines d’aquest llibre, trobarà un compendi de temes inabastables amb un fil conductor comú: l’amor. En efecte, ja des del començament Capograssi afirma que només vivim quan estimem. Pot semblar òbvia aquesta afirmació, però el nostre autor va viure una etapa eixorca de la seua biografia marcada per “un escepticisme horrend” que va marcar una part de la vida d’aquest jurista. Quan el nostre autor escriu les seues lletres, ja ha eixit d’ell mateix: “Això és l’amor: Eixir de nosaltres mateixos, viure en els altres, (…) voler el bé més gran per als altres, la perfecció absoluta en l’ésser dels altres (…) Comprendre que estimar no és sinó esdevenir l’altre”. A mi, personalment, aquestes paraules em recorden aquesta preciosa oració que tenim els cristians i que és el Parenostre. Si ens hi fixem el Parenostre ens obliga a eixir de nosaltres mateixos, a abandonar el nostre “jo”, allò que ens separa dels altres. Gràcies a la trobada amb Giulia, Capograssi va retrobar-se a ell mateix i, al mateix temps als altres. És el retrobament de l’amor diví a través de l’amor humà. Tot açò ens acosta al que diu Lluís Duch, monjo de Montserrat, quan ens adverteix que una de les urgències més grans del cristianisme dels nostre temps consisteix a reivindicar amb força l’altre que és Déu i l’altre que és el proïsme.
Quina rabiosa actualitat les paraules de Capograssi! Aquesta insistència alliçonadora amara totes les pàgines d’aquest epistolari en temes com la justícia: “Fer justícia és un acte d’amor, i si la justícia no és amor, no és res (…) i es traeix a ella mateixa…” O la ciència: “La ciència és amor, i, si no és amor no és ciència. La ciència és un poc revelació.” Un coneixement que redueix a l’home a la dimensió empírica i tangible no arriba mai al més profund del ser. Pocs recorden que les coses duren el seu temps, però tal com diu Capograssi en aquestes pàgines: “Les coses de l’ànima són superiors al temps; sobretot l’amor, que ho supera tot: supera el temps, supera els anys, i és, en la seua mateixa essència immortal. Com és de trista una casa rica de béns materials i pobra de béns espirituals!” I és que tan sols per la via de l’amor es descobreix la riquesa de la vida, la grandiositat de la vocació de l’home. L’amor de Déu és, doncs, etern. Gràcies a això, Capograssi és fort en contra de la injustícia i del totalitarisme, ja que, segons l’Evangeli: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny” (2Tm 1, 7). Aquest esperit de fortalesa l’utilitza Capograssi per denunciar Mussolini quan diu en una lletra a la seua estimada: “Sembla que per a ell els altres no existeixen (…) En el reconeixement dels altres hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana.” Cal recordar de nou el Parenostre, potser? Al cap i a la fi quan Capograssi ens parla de la democràcia incideix que aquesta darrera no pot existir sense humilitat, més encara: democràcia i humilitat són tot u. I és que allò més preuat dins de la revolució cristiana és el fet d’ajudar als altres, tot el contrari del que propugnaven els règims totalitaris. No és estrany que, en l’epistolari del filòsof marxista italià, Antonio Gramsci, adreçat a la seua estimada, es faça aquesta insidiosa pregunta: Com és possible estimar a una col·lectivitat, o a la humanitat sencera, sense haver estimat a una persona concreta? Capograssi té la resposta: “Quan dues ànimes s’estimen amb un amor pur, amb un amor que és vida, formació, perfeccionament, és perquè s’estimen en Déu.” I, a diferència de les solucions materialistes que alienen l’home, siguen de la filosofia que siguen, Jesús ens adverteix: “No tan sols del pa viu l’home, també viu de la paraula que ix de la boca de Déu” (Mt 4, 4; Dt 8, 3). Capograssi, doncs, veu l’essència de l’home que totes les concepcions i filosofies no veuen. I és que ser cristià no és una tasca fàcil. Com diu l’excepcional Bonhoeffer, víctima de la maquinària totalitària i coetani de Capograssi: “Ser cristià no significa ser religiós, sinó ser home. No un home típic, sinó l’home que Crist crea en nosaltres.” Un home, Capograssi, que, com Martin Luther King, va fer de l’amor al proïsme un argument polític.
Espere que aquesta lectura vos siga de profit i que junt amb l’Escriptura vos i l·lumine en els vostres camins.
Col·lecció RENT 
Fantàstic.