Recensió d’Adrià Chavarria a “Caràcters” sobre l’Autobiografia Espiritual de Simone Weil

28 11 2009

 

 

                            “COMET PECAT D’ENVEJA”

Lentament el pensament de Simone Weil comença a ocupar un petit espai en les lletres catalanes. Crec que el seu és un llegat indispensable per trobar petites sortides a l’atzucac moral europeu de la primera meitat del segle XX. És impagable el mèrit de l’editorial Denes, des de la col·lecció “Rent (literatura religiosa en valencià)”, juntament amb l’esforç per difondre l’obra de Weil que fa la professora de dret de la Universitat de València, Emília Bea, al mateix temps traductora d’aquests assajos; aquest llibre és un recull de tres textos que van ser escrits a Marsella, entre els anys 1941 i 1942. Els textos traduïts són: “Autobiografia espiritual”, “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

El primer text és una carta a un amic: el dominic pare Perrin -primer editor d’uns assajos de Weil. A la vegada aquesta carta és un comiat a la vida mateixa, i de retruc a allò que creu que ha donat, pot donar i ja no pot donar com a creient cristiana. Weil no pot estar al costat d’una Església oficial que continua fent sentències condemnatòries i anatèmiques.

La por a escriure, la por a enfrontar-se a la “primera” realitat que pot ser l’escriptura -ja que a la vida quotidiana t’enganyen, deia Helena Valentí- no la compartia Simone Weil. Amb l’escriptura -no com a narradora sinó com a filòsofa- féu un intent per fixar i alhora fer empènyer la realitat cap a un present analitzat de manera radical; Europa s’hauria de banyar en un corrent místic. Aquest bany d’aigua és allò tan petit que és l’únic que salva. L’únic que guarirà. Etty Hillesum deia que volia ser un “ungüent per a tantes ferides”. Weil, que a causa de la duresa dels seus textos i del seu mateix caràcter no volia ser cap ungüent, aconsegueix, però, que els seus escrits es converteixin en un ungüent per als seus lectors, gairebé a setanta anys de la seva mort. Si més no, són unes anàlisis que critiquen la situació de la realpolitik de la França del seu temps. Weil sap que la política de les democràcies representatives i de les dictadures comunista i feixista havia arribat a un alt grau de degeneració política. Només d’aquesta manera es pot comprendre el seu “manual” de Londres (Els escrits de Londres i darreres cartes i L’arrelament). Treballant per al govern francès a l’exili de Londres, durant l’any 1943, escriu una mena de “manual polític” on reelabora de manera moralment molt alta el codi polític que ha pres cos des de la Revolució Francesa i que accepten gairebé tots els règims sense resistència -les “democràcies”, el comunisme i el feixisme.

Aquesta edició també compta amb un pròleg d’Emília Bea que, de manera ben sagaç, ens transmet el pensament més essencial de Simone Weil. Els textos traduïts formen part de l’edició conjunta d’uns articles que porten per nom A l’espera de Déu. Hi havia una edició catalana del llibre a Edicions 62 de l’any 1965, totalment introbable. Ara, aquesta edició valenciana recull els tres textos més essencials de l’esmentat recull.

L'”Autobiografia espiritual” és un text molt potent i ple de sinceritat. Escrit, però, amb un bisturí ben esmolat, ens descriu els motius pels quals no es batejà aquesta jueva que no ho volia ésser; “(…) comet pecat d’enveja”: fa referència a la crucifixió del Crist. Llàstima que no ens hi podem estendre.

Simone Weil va escriure en uns moments d’intempèrie. Des de la no rereguarda analitza amb profunditat les contradiccions de la política contemporània. Quants catedràtics de filosofia i d’una família benestant abandonen el seu treball per anar a treballar a una fàbrica i experimentar en carn viva el sofriment de l’opressió d’un obrer en una cadena industrial? Ben pocs. I això no és que la faci més “gran”. Però la fa ser una filòsofa, si més no, diferent. No tingué por d'”actuar”.

Adrià Chavarria

Caràcters núm. 49





En record d’Adrià Chavarria

6 11 2009

 

adriA__chavarria

 

És impossible que dos éssers humans siguen un i, amb tot, respecten escrupulosament la distància que els separa, si Déu no està present en cadascun d’ells. El punt de convergència de les paralel·les és l’infinit.

Simone Weil

El nostre amic, Adrià Chavarria, professor d’història, filòsof, poeta, assagista i director de la revista literària catalana Rels, va morir el 31 d’octubre del 2009, després d’una curta i greu malaltia que li van diagnosticar el passat mes de maig. El vam conéixer fa un any amb motiu de la seua participació en un seminari sobre Simone Weil organitzat per Emilia Bea a la UIMP de València, i des del primer moment vam tindre una gran empatia. Setmanes després, assistí i participà en la presentació dels llibres de Rent En el món, però no del món, de John Henry Newman, i de l’Autobiografia espiritual de Simone Weil que férem a l’Oratori de Gràcia a Barcelona.

En gener em va presentar la proposta d’un llibre per a Rent sobre la vida i els diaris de l’escriptora jueua holandesa, Etty Hillesum, morta a Auschwitz en 1943. La iniciativa era ben interessant, li la vaig comentar a l’editor Francesc Ferrer, i de seguida la vam incloure en la programació de Rent. Tot seguit, Adrià es posà mans a l’obra en el llibre, que du per títol Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides.

Malgrat el seu estat, va continuar el seu treball intel·lectual sense descans. Deu dies abans del seu traspàs, em comunicà que ja portava 60 pàgines de l’estudi sobre Etty Hillesum, projecte que l’apassionava com ens va comentar a l’hospital i sempre que parlàvem per telèfon.

Adrià Chavarria unia a la seua sensibilitat religiosa i literària, una simpatia i un interés ben gran cap als valencians, amb una mirada prou diferent a les que sovintegen al Principat. Li agradaren molt les propostes del valencianisme dialògic arreplegades en el llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització i s’interessava molt per la vida intel·lectual i política valenciana.

La nostra amistat amb ell ha vingut a coincidir amb la commemoració del centenari de Simone Weil, una de les autores, junt a Hannah Arendt i Etty Hillesum, que més admirava. En este any tan intens, va participar també en el monogràfic que li va dedicar Saó a Simone Weil, i la seua ponència en el congrés de València figurarà també en l’edició del pròxim llibre de Trotta, coordinat per Emilia Bea, Simone Weil, la conciencia del dolor y la belleza.

Adrià ha deixat un bon grapat d’amics entre tots els que fem possible Rent i donem gràcies a Déu per la seua amistat.

Descanse en pau.

Agustí Colomer