La influència espiritual de Newman a València

EL PRÒXIM 19 DE SETEMBRE, A  ANGLATERRA, BENET XVI BEATIFICARÀ EL CARDENAL NEWMAN, PRIMER AUTOR PUBLICAT A LA COL·LECCIÓ RENT

En els últims anys s’ha deixat sentir la influència espiritual del cardenal Newman a València. La seua figura no era desconeguda entre els teòlegs valencians –monsenyor Rafael Sanus, per exemple, el tenia en molta estima–, però fora de cercles reduïts, poques persones sabien qui era John Henry Newman (1801-1890). Un dels trets més característics de la seua personalitat fou l’esperit de diàleg entre l’Església i la cultura contemporània, amb una inequívoca voluntat d’arrelament al lloc, tarannà que compartia amb sant Felip Neri (1515-1595). Per això, quan el teòleg anglés abandonà l’Església Anglicana i decidí ingressar en l’Església Catòlica, trobà recer en la Congregació de l’Oratori fundada pel sant florentí.

La creació del Centre Newman de València l’any 1985, de la mà del prepòsit de l’Oratori d’Albacete, el P. Ramon Mas, i del P. August Monzon, contribuí a difondre el seu coneixement entre els universitaris valencians. Al llarg de quinze anys, el Centre Newman dugué a terme reunions i eucaristies setmanals i realitzà múltiples activitats, com la publicació de la revista trimestral Newman. Idees, documents, estudis o les celebracions litúrgiques ecumèniques a la Capella de la Sapiència de la Universitat de València.

El Centre Newman sempre tingué una especial sensibilitat cap al món del llibre. En les reunions setmanals es comentaven obres doctrinals i litúrgiques i el mateix Centre s’encarregà de traduir i preparar l’edició del llibre El cor parla al cor, selecció de pensaments de Newman precedida d’un estudi del P. Jean Honoré. A més, l’entitat presentà diferents títols de la col·lecció “Clàssics del Cristianisme”, entre els quals, l’Apologia pro vita sua, de Newman.

Un altre oratorià ben estimat a València, el pare Tomàs-Vicent Tosca (1651-1723), autor del cèlebre plànol de la ciutat, donà nom a l’associació que  prengué el relleu del Centre Newman: el Centre Pare Tosca – Amics de l’Oratori, fundat l’any 2001, que continua la línia de diàleg entre l’Evangeli i la cultura valenciana i l’esperit ecumènic que inspirava la labor del Centre Newman.

L’influx de Newman també es deixa sentir en la col·lecció Rent. La seua obra, En el món, però no del món, fou el primer llibre que publicàrem. L’edició, a cura d’August Monzon, i traducció de Salvador Albert, president del Centre Pare Tosca, revela uns textos que mostren la saviesa teològica i la bellesa d’un dels mestres de la literatura anglesa del XIX, considerat per Pau VI, “el pare invisible del Concili Vaticà II”. Tots els qui fem Rent, ens congratulem de la pròxima beatificació de John Henry Newman i vos convidem a llegir la seua obra. 

“Severina”: una evocació de Simone Weil

LA NOVEL·LA D’IGNAZIO SILONE REFLECTEIX L’ADMIRACIÓ DE L’ESCRIPTOR ITALIÀ PER LA FILÒSOFA FRANCESA

«La novel·la continua la línia dels herois de Silone, com el Berardo Viola de Fontamara, inconformistes, desconfiats del poder, però coherents i tenaços, forjats en el patiment i fraternals. Sempre els temes lligats al cristianisme han acompanyat la producció siloniana, però en L’avventura d’un povero cristiano i en Severina esdevenen absolutament centrals a la llum del dilema entre obediència i consciència. Si en els primers escrits la prosa siloniana se centra en l’objectivitat de les situacions problemàtiques, amb el temps esdevé més atenta als drames de les persones, al seus turments interiors. Severina ja no expressa la fe en una revolució històrica, col·lectiva i política, sinó l’esperança en una revolució moral capaç de renovar i salvar la humanitat.

Realment, la novetat en Severina és que l’heroïna és una dona que es destaca sola en el centre de la novel·la, Severina és protagonista d’una manera diferent a com ho era Elvira, la primera de la galeria de dones silonianes. Totes les seues dones estan especialment dotades per a l’amor, l’abnegació, l’altruisme. Silone sempre ha mostrat el deute immens respecte a “l’etern femení”, sempre en primera línia a l’hora de pagar el preu de la dura aventura de la vida, com si es tractara d’un únic model ideal que en diverses condicions sosté el pes de la vida, de l’amor i del dolor. Però Severina es distingeix perquè no actua seguint l’impuls de l’amor pel fill, pel marit, pel company, sinó senzillament per a afirmar la veritat que no vol sacrificar per res del món.

Mentre que en les altres novel·les la dona era la que estimava i patia els contratemps de les decisions arriscades del “sant” silonià, ara la història es construeix al voltant d’ella. Tothom ha vist en Severina un retrat literari de l’admiració que Silone sentia per Simone Weil, que va conéixer gràcies a Darina, la seua esposa, com ella mateixa ha declarat: “Silone (com Simone Weil, d’altra banda, a la qual es sentia molt lligat des dels anys cinquanta quan li vaig regalar Attente de Dieu) va ser un home extra moenia, fora dels murs, que no significa, però, ‘fora de l’Església’, sinó ‘dins d’una Església més gran’, la de la consciència, la de l’autèntica i universal fraternitat, el ‘Crist més gran que l’Església’…»

Giulia Paola Di Nicola i Attilio Danese, pròleg a Ignazio Silone, Severina, col·lecció Rent, editorial Denes, 2010

 

Francesc Ferrer Pastor, “de generació en generació”

EN EL DESÉ ANIVERSARI DEL TRASPÀS DEL FUNDADOR DE L’EDITORIAL DENES

El passat 10 de juliol es va complir el desé aniversari de la mort de Francesc Ferrer Pastor (la Font d’En Carròs, 1918 – València, 2000). El diari Levante se n’ha fet ressò en articles com ara els de Daniel Climent o Josep Miquel Bausset. Tots els que fem possible Rent, literatura religiosa en valencià, li devem el nostre agraïment, no sols pel fet de crear l’editorial Denes, al si de la qual ha vist la llum esta col·lecció, sinó també perquè Francesc Ferrer Pastor és per a nosaltres un referent clau, un model, en el diàleg entre fe i cultura. La seua tasca valencianista com a lexicògraf, com a impressor, com a nacionalista, naix d’un amor al seu poble amerat d’esperit evangèlic. Ell treballà de debò i incansablement per arrelar la llengua en la nostra Església i participà activament en la Comissió Interdiocesana de Textos Litúrgics i en La Paraula Cristiana. Tots els que fem Rent hem rebut el seu mestratge i el seu testimoni i volem ser dignes anelles de la cadena que, “de generació en generació”, ha unit Evangeli i compromís pel país. Ferrer Pastor sabé transmetre’ns allò més valuós que ell havia rebut i nosaltres, alhora, des de Rent, volem recrear eixe esperit que animà el seu itinerari vital.

El seu fill, Francesc Ferrer Escrivà, prengué el relleu com a impressor i editor, i ha consolidat Denes com una editorial de referència, no sols en l’esfera de la lingüística -on les obres lexicogràfiques de son pare continuen ensenyant any rere any a desenes de milers de valencians- sinó en molts altres àmbits: la pedagogia, l’assaig, la poesia… i, ara també, el llibre religiós, tant amb Rent com amb la nova col·lecció “Pregar amb els fills i els néts”.

La fotografia que hem triat palesa a la perfecció el verset del Magníficat bíblic, “de generació en generació”: un madur Ferrer Pastor esdevé la paret on es recolza el seu nét Francesc, president de la Fundació dedicada a la memòria del seu avi. Així ens sentim tots nosaltres, recolzats pel testimoni i per la intercessió de qui fóra -i és-, el nostre amic. 

“Sobre Adrià Chavarria”

LA REVISTA DE PENSAMENT L’ESPILL REPRODUEIX L’ARTICLE DE LA PROFESSORA EMILIA BEA EN EL QUE EVOCA LA FIGURA DE L’ASSAGISTA TORTOSÍ

 

El número 34 de la prestigiosa revista valenciana L’Espill, fundada per Joan Fuster, inclou un article d’homenatge al seu col·laborador Adrià Chavarria amb motiu del seu traspàs. L’últim treball que estava realitzant l’escriptor català era, precisament, el numero 10 de la nostra col·lecció Rent, titulat Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, l’edició del qual serà enllestida per la professora Emilia Bea, autora de l’article que reproduïm tot seguit i editora de l’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella de Simone Weil (Rent, 3). La publicació del llibre d’Adrià Chavarria està prevista per a la pròxima Fira del Llibre de València, a l’abril del 2011.

“La llum de la caritat”

 

 

“Només si la nostra ànima és il·luminada per la llum de la caritat, només si la nostra ment és plena de la llum immaculada de la caritat, només llavors veiem la misèria, les condicions miserables de la població, i les reconeixem com a tals. D’altra banda, saber com viuen els hòmens, saber com pateixen els hòmens, saber com mengen i com no mengen els hòmens, és el primer exercici de la caritat, és la primera aplicació pràctica de la caritat, és la caritat entesa d’acord amb la seua funció fonamental: la de mirar al nostre voltant i veure la realitat de la vida, veure els altres, la pobresa dels altres, dels nostres «altres». No consisteixen sinó en això, la caritat i la moral.

Generalment, els hòmens no es veuen més que a si mateixos. I aquesta és la prova que veure és un acte de voluntat, i no pura i simple visió. Veure significa voler veure; veure significa veure el patiment, i patir. Vet ací per què tot es redueix a veure i a voler. Misteris de la naturalesa humana!”  

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia

 

“La flama d’Isaïes”

 

“Tot Isaïes està ple de l’Esperit. Eixes són les aus del bosc; eixes, les flames del colossal incendi que dura segles… És l’ànima d’Isaïes ardent enmig del seu poble; és l’Esperit de Déu que espurneja com fogonades de claredat i salvació enmig de les idolatries i dels pecats de Jerusalem. Mentre Jerusalem dure, ja es diga Sió o Roma, Alexandria o Cartago, París o Nova York, Moscou o Buenos Aires, Londres o Singapur, viles grans o llocs menuts, la flama d’Isaïes continuarà espurnejant, plena d’actualitat.”

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal

“Un licor ple de malenconia”

 

“Al capdavall, la realitat última és la Misericòrdia; l’esperança última és la Misericòrdia, i la frontera última de les coses és la Misericòrdia. Al fons de totes les angoixes de la vida, al fons de totes les insatisfaccions de la vida, al fons de tots els disgustos que cadascun dels nostres dies ens porta a mans plenes, al fons de totes les copes de vi que la vida ens dóna a beure, no hi ha pas amargor. L’amargor és a la superfície, perquè totes les coses de la vida són amargues a la superfície. Al fons hi ha la misericòrdia, hi ha l’esperança de Misericòrdia infinita que és l’antídot del verí, que ens tranforma el verí de la vida en un licor dolç, tot i que trist: un licor ple de malenconia i suau com una carícia.”

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia

“En ells s’ha refugiat la veritat humana”

 

“Jo no ame els pobres per pietat, pare”, digué Severina, “com les dones protectores dels instituts de beneficència. Crec, en canvi, que ame els pobres, més encara que per un inexplicable sentiment de pertinença a ells, de fraternitat amb ells, principalment perquè en ells s’ha refugiat la veritat humana”.

Ignazio Silone, Severina

Los versos religiosos de V.A. Estellés, per Rafael Prats

 

LEVANTE-EMV / LA INMENSA MINORÍA 31 maig 2010

La primera vez que le vi, hará medio siglo o más, fue en el diario Las Provincias, en la Alameda, en donde ejerció de redactor-jefe. Si no recuerdo mal, se hallaba dentro de un despacho flanqueado por cristales. Le llevé un comentario sobre una película que había proyectado el Cine-Club Universitario. Se produjo una breve conversación: no sé exactamente qué me dijo, pero la guardo como muy cordial. Ya había publicado Ciutat a cau d’orella (1953).

«Però no disposem encara de paraules / per a dir certes coses. O no les volem dir»… «l’aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags». La voz de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-Valencia, 1993) era la voz de muchos jóvenes que hoy han rebasado ampliamente su cincuentario.

Le volví a ver mediada la década de los 70. Hablamos en valenciano. Había publicado el Llibre de meravelles (1971) y Recomane tenebres (1972). Era nuestro nuevo gran poeta.

Ahora, la Editorial Denes de Paiporta, en su colección Rent —a la que me referí en esta columna cuando inició su andadura, con libros de John H. Newman y Martí Domínguez—, colección dedicada a la literatura religiosa, publica su sexto volumen, Déu entre les coses, en el que los versos de nuestro poeta adquieren un protagonismo singular. El que le otorga su acento religioso. Para ello se ha contado con un especialista ineludible, Enric Ferrer Solivares, encargado de la selección de poemas y de la introducción. Se cuenta con una herramienta excelente para acceder a esta recopilación poética de tema religioso.

«-Toc toc./ -¿Qui és? –La Mort./ La Mort va descalça; cuan se’n va duu socs/ que van fent/…cloc…cloc…cloc…cloc…/ Toc toc./ -¿Qui és? -Toc toc./ -¿Qui és? -Toc toc./ -¿Qui és? / ¿Qui és? /¿Qui és? /… cloc… cloc… cloc… cloc …».

La idea de la muerte es uno de los principales ingredientes de la poesía religiosa de Andrés Estellés. La muerte suele ir unida a la idea divina, por aquello de la necesidad humana de buscar refugio ante el misterio.

En estos versos, el poeta se manifiesta con la humanidad que le caracteriza. De ahí que su religiosidad se exprese sin dogmas, más bien con dudas; sin demasiada retórica, ni ritual, ni solemne; sino más bien como «una epístola amb selleg d’urgència», que evidencia una voluntad por relacionarse con Dios, de manera personal, íntima: una religiosidad desprovista de aspectos superfluos.
La última vez que le vi fue paseando por la calle de las Barcas. Le acompañaba Manuel Sanchis Guarner. Marchaban sonrientes y me obsequiaron con sendos chascarrillos acerca del gótico.

iCAT fm recomana ‘Severina’, d’Ignazio Silone

Presentem el vídeo -a partir de l’àudio de Jordi Cervera a la secció de llibre d’iCAT fm- on es recomana el volum que fa 7 de la col·lecció Rent: Severina, d’Ignazio Silone.