“Lo foc sagrat de la fe” a la revista Cresol

LA PUBLICACIÓ MENSUAL DE LA UNIÓ APOSTÒLICA DE VALÈNCIA INCLOU UNA RECENSIÓ A L’ANTOLOGIA DE POESIA RELIGIOSA DE TEODOR LLORENTE.

 

El número 106 de la revista Cresol, corresponent als mesos de gener-febrer, reprodueix una crítica de Marco Antonio Cruz a l’antologia de poesia religiosa de Teodor Llorente, a cura de Rafael Roca, Lo foc sagrat de la fe, número 9 de la col·lecció Rent, de literatura religiosa contemporània en valencià, publicada per l’editorial Denes.

Per a Cruz, la fer wque revela la poesia de Teodor Llorente, «no és una fe abstracta i desarrelada sinó que està plenament contextualitzada i encarnada en carrers i paisatges que remeten cap a un univers simbòlic que ens resulta fàcilment recognoscible i del tot familiar: l’experiència religiosa de Teodor Llorente no té lloc a Roma, Jerusalem o en els deserts dels místics, els espais en els quals es produeix la relació amb el Misteri són “l’alqueria”, “els camps verds de la Malva-Rosa” o “la capella de la Verge del Roser que hi ha junt al Molí de Vera”. Una València que tot i que es pot dir que ja no existeix, no cal fer massa esforç per percebre-la encara pels carrers i places i que, en tot cas, roman en la memòria, l’imaginari i la tradició. És eixe un món on l’horta encara pot penetrar amb total naturalitat en el bell mig de la ciutat, on eixa interacció entre la persona, Déu i la natura es fa amb una espontaneïtat i tendresa com només es pot donar en un món premodern.»

Si voleu llegir l’article sencer, podeu fer-ho en la versió electrònica de la revista Cresol clicant ací.

La revista francesa “Cahiers Simone Weil” es fa ressó del llibre d’Adrià Chavarria

L’OBRA ETTY HILLESUM, UN UNGÜENT PER A TANTES FERIDES APAREIX CITADA EN LA PUBLICACIÓ DE «L’ASSOCIATION POUR L’ÉTUDE DE LA PENSÉE DE SIMONE WEIL».

«Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides [Paiporta (València), Editorial Denes, 2011, ISBN: 978-84-92768-63-9 (Col·lecció Rent), 93 p.] est unes ouvrage inachevé et posthume d’Adrià Chavarria, consacré en langue catalane à Etty Hillesum. Emilia Bea a établi le texte avec compétence, rigueur, émotion et dévouement, et elle l’a préfacé. Simone Weil ne pouvait qu’être présente dans ce livre, fût-ce dans la discrétion. C’est comme témoin du judéocide que l’auteur aborde la personne et l’oeuvre de Hillesum. D’où, par rapport à S. Weil, une certaine prévalance d’autres figures fémenines juives, telles que Hannah Arendt, Sarah Kofman et dans une moindre mesure Irène Nemirovski et Rachel Bespaloff. Simone Weil aurait-elle pris une plus grande place dans la partie du livre -la plus importante- que sa mort l’a empêché d’écrire? Nous ne le saurons jamais. Tout juste glisse-t-il (p. 81) sur une sitation de S. Weil qui fait réferénce à la décréation -”Dieu m’a donné l’être pour que je le lui rende” (OC VI 3, p. 184)- pour lui opposer sur ce point la théologie de la création de Etty Hillesum, usant par ailleurs d’une terminologie platonicienne familière à S. Weil: le gros animal (p. 86) et metaxu (p. 89). Quoi qu’il en soit, quoi qu’il aurait pu en être, le livre est riche déjà de se vouloir essentiellement centré sur la vocation de témoin qui fut, à tous les niveaux de l’humain comme à celui qui les trascende, celle de Etty Hillesum.»

Cahiers Simone Weil, Tome XXXIV, núm. 4, decembre 2011, p. 467.

Si voleu llegir la traducció en valencià feu clic ací baix:

“Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides” entre els llibres recomanats del 2011

EL LLIBRE D’ADRIÀ CHAVARRIA, NÚMERO 10 DE LA COL·LECCIÓ RENT (EDITORIAL DENES), SELECCIONAT PER DIVERSES BIBLIOTEQUES

Ens complau comunicar a tots els amics de Rent, que el penúltim títol publicat en la nostra col·lecció, Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, obra pòstuma d’Adrià Chavarria (1972-2009), en edició a cura d’Emilia Bea, ha sigut seleccionat entre les 60 millors obres de narrativa de l’any 2011 per la Biblioteca Pública de València (La biblioteca pública sugiere: narrativa selección 2011). Així mateix, la Guia de lectura sobre Teologia Feminista, desembre del 2011, de la Biblioteca Horta-Can Mariner, de Barcelona, ha incorporat l’obra d’Adrià Chavarria en l’apartat “Biografies”.

Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, és el primer llibre que apareix en la nostra llengua sobre la jove escriptora jueua holandesa. En l’ambient terrible de persecució antisemita durant l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial, Etty Hillesum  (Middelburg, 1914 – Auschwitz, 1943) reflecteix, a través de les planes del seu Diari i de les seues cartes, un procés ben singular de creixement espiritual que, sense ignorar l’horror nazi, encara és capaç de contemplar i gaudir de la bellesa del món. Adrià Chavarria ens deixà com a últim llegat intel·lectual el seu assaig sobre Etty Hillesum, un estudi que revela la profunditat espiritual i la sensibilitat cap a la literatura femenina característiques de l’escriptor tortosí.

“No som americans, som catòlics”

 

«La política dels Estats Units és anticatòlica perquè és atea. Déu no forma part d’eixa política perquè en el seu lloc està la conveniència. Convé que matem, convé que ignorem tots els preceptes que Jesucrist dictà en el Sermó de la Muntanya per a tots els hòmens i no només per a uns pocs cridats a la perfecció. Convé que prediquem a la gent l’odi cap als comunistes, que pengem signes d’odi en les portes de les esglésies i que venguem còmics d’odi en els vestíbuls d’aquestes. ¡El cristianisme s’ha vist reduït pels teòlegs a una regla de conveniència, s’ha modificat per a identificar-lo amb l’americanisme, amb l’escòria de la dreta!

¿Per què s’oposa el Catholic Worker al servici militar obligatori i a la guerra? ¿Perquè som comunistes? ¡No! Ens oposàrem a la Segona Guerra Mundial quan els comunistes n’estaven a favor. ¿Perquè ens és indiferent el destí de l’Església? ¡No! Ella és la nostra mare, l’esposa de Jesús. És més que els béns immobiliaris, més que el poder temporal, el seu esperit no és l’esperit del món i no té necessitat de ser defesa per les armes del món. Igual que el seu mestre diví, que va rebutjar tal defensa.

Estem contra la guerra perquè és contrària a l’esperit de Jesucrist i l’únic important és que romanguem en el seu esperit. Això és més important que ser americà, més important que ser respectable, més important que l’obediència a l’Estat. Es l’únic que importa. Estem en contra del servici militar obligatori perquè és preparació per al pecat, per al pecat que és la guerra. És millor que els Estats Units siguen aniquilats que no que sobrevisquen per la guerra.»

Dorothy Day, «No som americans, som catòlics» (abril 1948). Escrits de pau en temps de guerra, col·lecció Rent núm. 11, Editorial Denes, 2011.

“Lo foc sagrat de la fe” en el catàleg de l’exposició dedicada a Teodor Llorente

VICENT JOSEP ESCARTÍ RECENSIONA L’ANTOLOGIA DE POESIA RELIGIOSA DEL PATRIARCA DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

Lo foc sagrat de la fe (2010)

Vicent Josep Escartí

L’editorial Denes, en la col·lecció Rent, dirigida per Agustí Colomer, publicava el 2010 un volum que porta un títol ben renaixentista: Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, a cura del professor de la Universitat de València Rafael Roca. El text conté una selecció ajustada dels versos de més inspiració religiosa escrits per Teodor Llorente al llarg de la seua vida, i és, ara com ara, la millor manera d’acostar-se al sentiment religiós d’aquell poeta. No són, però, manifestacions de regust místic o misticoide, ni esclats de devocions abrandades, sinó que, en general, presenten l’element religiós com un component fonamental, però alhora són testimoni, en molts casos, de comportaments, usos i costums socials practicats pel mateix Llorente o els seus familiars; o, encara, per personatges prototípics que, dotats de la força dramàtica del romanticisme encara romanent en la poètica llorentina i ben ambientats en aquell rerefons valencià que el fundador de Las Provincias sap donar a la seua poesia, es fan de llegir de bon grat. «Missa d’alba», «El llibre de missa de la meua mare» o «Ovelleta mansa» són composicions que, més enllà de la sensació de religiositat «antiga» que desprenen, mostren clarament alguns aspectes de la mentalitat valenciana de la segona meitat del segle xix. Són els versos que descriuen, per exemple, la religiositat de molts dels personatges presents en les novel·les valencianes –escrites en castellà, però, de Blasco Ibàñez. Per altra banda, en «A Maria Santíssima», «A la Verge de Montserrat» o els «Gojos a la Santíssima Verge Maria, Mare dels Desamparats», Llorente mostra no sols els seus sentiments devots, sinó que aquella personal manera de sentir la religió s’entronca amb les devocions més vives entre el nostre poble durant aquells anys i, cal no oblidar-ho, omnipresents al seu temps.

Acompanyats aquests i d’altres versos de l’iniciador de la Renaixença a València per un estudi ric i mesurat del millor coneixedor de la seua obra, Rafael Roca, la dimensió religiosa llorentina se’ns mostra com un component vital més del poeta. No debades el lema de la Renaixença va ser «Patria, Fe, Amor». I, com ha assenyalat el mateix Roca, «en la concepció patriarcal i espiritual de Llorente, la fe s’hi representa com un foc encés que escalfa la llar familiar i il·lumina els moments més transcendents i intensos de la vida».

Per altra banda, convé assenyalar com Rafael Roca, al pròleg inicial del volum, explica com la segona versió de goigs que, amb el títol «Goigs a Nostra Senyora dels Desamparats», afegí Lluís Guarner en el volum Poesia valenciana completa de Teodor Llorente, publicada en 1983 per l’editorial Tres i Quatre, és, en realitat, una falsa atribució que en 1973 li adjudicà la revista Mater Desertorum, i que ara Roca, amb bon criteri, restableix a la veritat. Un aspecte —aquest de les atribucions— del que no s’han lliurat els millors poetes i els més populars, i que, en última instància, confirmaria també la popularitat del renaixentista.

Finalment, la mirada sobre el vessant religiós de Llorente no sols és una manera més de tornar a posar en circulació el nom del renaixentista com a poeta eminent del moviment, sinó que aprofita, des del nostre punt de vista, per a remarcar un aspecte que llavors era viscut com un aspecte més de la vida: amb la naturalitat d’una religió «pairal» que per a aquelles gents formava part del dia a dia i que per a nosaltres, ara, segons en quins aspectes, se’ns faria pràcticament insuportable. És, per tant, aquella visió llorentina de la religió una bona manera d’aproximar-se, també, a la mentalitat d’una època dominada encara per la religió, tot i que ja començaven els primers moviments contraris a aquelles actituds supersticioses que, tanmateix, no es detecten en la poesia religiosa de Llorente. En aquest poeta, la religió sembla vista des de l’òptica de la bondat, sense estridències, i com una necessitat «natural» d’una creença en el més enllà.

Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, edició a cura de Rafael Roca, AVL, 2011.

“Pel camí tornarem a trobar Crist, que és la veritat”

«Jo pense», prosseguí sor Severina, «que no cal témer el dolor. Hi ha un dolor inevitable, inherent a la condició humana, i aquest cal saber combatre’l i convertir-lo en amic. No cal témer, pense, ni tan sols la desesperació; fins i tot Jesús, a l’inici de la seua interminable agonia, de l’agonia que encara dura, es cregué abandonat i tingué un instant de desànim. És humà, si l’Evangelista conta la veritat, és fins i tot diví desesperar-se, si és sincerament, seriosament i per coses fonamentals. Però no he perdut l’esperança que de qualsevol manera es puguen crear noves formes d’heroisme, de santedat, de devoció, de consagració a les universals veritats humanes».

«Què podem fer, doncs?», preguntà don Gabriele.

«No perdre mai la nostra indignació moral enfront de la injustícia. No abandonar mai la recerca de la veritat, ni tan sols enmig de la ‘nit fosca’. Pel camí tornarem a trobar Crist, que és la veritat.»

Ignazio Silone, Severina, col·lecció Rent núm. 7, Editorial Denes, 2010, p. 64.

“La gran llum que albirà llunyaníssima Isaïes, la veren de prop, damunt d’ells, els pastors”

 

“Les tenebres que voltaven els pastors de la nit de Nadal eren simplement físiques. Però, ¿per què no, imatge material de les altres tenebres del món: les morals? I potser els pastors també anaren un poc, espiritualment, en tenebres: les de la ignorància, les d’una simplicitat extrema, pròpia dels qui viuen al ras. I el Messies venia per a evangelitzar-los a tots: en primer lloc als voltats per grans i complexes tenebres. Però també als senzills. Que no és cosa fàcil; tant, que l’Evangeli dóna com a signe de cosa molt extraordinària (més encara que tot allò de que els cecs veuen, i els coixos boten i els morts ressusciten, i que siguen sanat els mesells), el fet que ‘els pobres són evangelitzats’.

Les tenebres dels pastors no eren al·ludides per Isaïes, per Zacaries i Sant Lluc; eren, a més de gent senzilla, religiosa, com ho demostra que després de veure a Maria a Josep i al nadó gitadet en el pessebre, ‘se’n tornaren glorificant i lloant Déu’. Les tenebres, no. Però la llum sí. La gran llum que albirà llunyaníssima Isaïes, la veren de prop, damunt d’ells, els pastors. I l’alegria també; l’alegria que es traslluïx en eixes lloances dels pastors en el camí. L’alegria que pinta el profeta quan diu allò que hem vist abans: ‘Has multiplicat la seua alegria, has fet esclatar el seu goig; un goig davant de Tu, com els qui arrepleguen la collita…’

¡Com els que arrepleguen la collita! Les lloances dels pastors eren com cançons de batre, com càntics de verema. I és que, de veres, venien de la primera sega de blat de la Nova Llei; de la primera verema venien.”

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal, col. Rent núm. 2, Editorial Denes, 2008.

“Hem matat 318.000 japonesos”

 

 

«El senyor Truman estava jubilant. El president Truman. “Verdader home” (true man); quin nom més estrany, si et pares a pensar-ho. Nosaltres parlem de Jesucrist com a verdader Déu i verdader home. Truman és un verdader home del seu temps pel fet que estava jubilant. No es comportava com a fill de Déu, germà de Crist, germà dels japonesos, alegrant-se com ho va fer. Anava de taula en taula en el creuer que el duia a casa després de la conferència dels Tres Grans donant la gran notícia; “jubilant”, deien els periòdics. Jubilate Deo. Hem matat 318.000 japonesos.

Bé, “esperem haver-los matat”, diu l’agència Associated Press en la primera columna de la primera pàgina del Herald Tribune. L’efecte s’espera, no se sap. S’espera que estiguen vaporitzats els nostres germans japonesos… hòmens, dones i xiquets de bolquers disseminats als quatre vents i pels set mars. Potser respirem la seua pols pels nostres nassos, els sentim a la cara enmig la boira de Nova York, els notem en la pluja de les colines d’Easton.

Jubilate Deo. El president Truman estava jubilant. Hem creat. Hem creat destrucció. Hem creat un nou element, anomenat plutoni. La natura no n’és responsable.»

 

Dorothy Day, “Que en quede constància: la resposta de The Catholic Worker a Hiroshima”, setembre de 1945, Escrits de pau en temps de guerra, Denes, 2011, p. 51.

“Escrits de pau en temps de guerra” de Dorothy Day, nou llibre de la col·lecció Rent

L’EDITORIAL DENES PUBLICA LA PRIMERA RECOPILACIÓ D’ARTICLES DE LA PERIODISTA I PACIFISTA NORD-AMERICANA

Dorothy Day (Nova York 1897-1980) és tot un referent del catolicisme nord-americà contemporani. La seua lluita insubornable contra l’exclusió social i contra la guerra marquen el seu itinerari vital. L’impacte del crack econòmic de 1929 amb la gran depressió i els conflictes bèl·lics que assolaren el segle XX són els dos eixos al voltant dels quals exercita el seu compromís social. Impregnada per un fort esperit de llibertat evangèlica, la seua actitud de denúncia profètica convertiren Dorothy Day en una persona incomoda per a molts dels seus compatriotes i dels seus coreligionaris.

Escrits de pau en temps de guerra és la primera antologia d’articles periodístics de la pensadora i activista social estatunidenca. Tots els textos foren publicats en el periòdic The Catholic Worker, fundat en 1933 per Dorothy Day i per Peter Maurin. La selecció d’articles que presentem -traduïts i anotats per Ana Colomer- és la primera que apareix editada en l’Estat espanyol i comprén les reflexions al voltant de la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, la Guerra del Vietnam i la denúncia de la mentalitat bel·licista de la Guerra Freda.

LXXV aniversari del traspàs de Gonçal Vinyes (1883-1936)

EL DIJOUS 10 DE DESEMBRE DE 1936, A LES CINC DE LA VESPRADA, FOU AFUSELLAT VORA EL PONT DE LA CARRETERA DE VALLÉS

El dia de Sant Jordi del 2009, els obradors gràfics de Grafisom acabaven d’imprimir el número 4 de la nostra col·lecció Rent. Es tractava del volum Sembrant la vida. Poesia i compromís, una recopilació dels poemes i d’alguns articles en valencià de Gonçal Vinyes, precedits d’un estudi introductori del curador, el professor Antoni López Quiles.

Hui, en complir-se el setanta-cinc aniversari de l’assassinat del canonge de Xàtiva, volem fer memòria de la seua figura i del seu testimoni cristià.

I per a fer-li un homenatge, res millor que sentir un dels poemes més bells, “La cançó de les aigües”, dedicat a la seua ciutat de Xàtiva.

 

Fent clic ací podreu accedir a les recensions publicades, actes de presentació i notícies aparegudes al voltant de l’edició de Sembrant la vida.

La foto que reproduïm de Gonçal Vinyes, inèdita fins ara, ens ha estat cedida amablement per Anna Martí, neboda-néta del poeta.