El número 346 (febrer 2010) de la revista Saó dedica -en la seua secció de llibres- un article d’Ester Sánchez Grau, al volum número 5 de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi, a cura de Manuel Lanusse. Pel seu interés reproduïm la recensió de forma completa.
GIUSEPPE CAPOGRASSI, PENSAMENTS PER A GIULIA. ANTOLOGIA
ESTER SÁNCHEZ GRAU (SAÓ, febrer 2010)
Una trobada casual em va donar l’oportunitat de llegir Pensaments per a Giulia, llibre que ara ressenye, d’un autor i d’una matèria totalment aliens per a mi. La filosofia del dret continua sent-me un misteri; però amb Giuseppe Capograssi, l’enamorat, el cristià i demòcrata, el jurista, em sembla alhora, una disciplina quasi de la família. Però, el més important: l’autor ha aconseguit, amb les cartes, donar-nos a conéixer la seua rica i complexa personalitat
La destinatària de tant afany comunicatiu és la dona amb qui es casarà temps després. I és que Capograssi entén l’amor con una unió completa en la qual tot s’ha de compartir. Per això, en aquestes cartes, i a cor què vols, explica i ofereix la seua estimada tot el que ell és, pensa, opina, sent, fa o desitja. Així li demostra el seu amor. Nosaltres, els lectors, ens adonem d’aquesta ferma voluntat de construir una relació en evolució i creixença. Des del primer moment en què li costa parlar amb Giulia cara a cara, fins als comiats amb què l’estima, la besa i la convida a resar amb ell, sense oblidar el “sóc tu” que identifica els enamorats, hi som testimonis del creixement de l’amor. De fet, l’última carta que Capograssi escriu a la seua estimada és la vespra de la boda com un símbol del final del període de coneixement i principi de la seua vida nova. Les cartes estan molt ben seleccionades.
En l’evolució de què parlem, va fent-se més proper l’home, i més fondes les reflexions. S’hi fa palès un elevat concepte de la dona: una dona capaç d’entendre els pensaments complicats sobre filosofia, dret, política o religió.
Com que el gènere epistolar està al límit entre un gènere familiar i l’escriptura literària, aquesta obra hi encaixa perfectament, dins eixe marc. A les cartes de Capograssi no hi ha ficció, però sí voluntat d’estil i riquesa de recursos. Tot plegat, senzillesa, profunditat i bellesa.
D’altra banda, cal realçar que allò que regeix la vida de Capograssi és la seua vivència i la seua pertanyença activa a l’Església, institució en la qual confia com confia en Déu. Àvid lector i home racional, utilitza els arguments de teòlegs com sant Agustí, de la mateixa Bíblia, del neoplatonisme, per fonamentar la seua convicció que l’Univers és un reflex de la bondat de Déu.
Per aquesta raó, la natura l’encisa i l’acosta a les reflexions al voltant de la divinitat, l’harmonia, la bellesa, la musicalitat, del necessari silenci i de la Divinitat. Així, gaudeix dels paisatges i entorns naturals alhora que renega de la vida accelerada, poc reflexiva, de la ciutat i d’un progrés quasi inhumà —recorda el tòpic del beatus ille clàssic. També troba la pau i moments de tranquil·litat a les esglésies de Roma tan acuradament descrites per ell com a llocs sagrats i de recolliment. L’altra creença ferma de Capograssi és el dret. Destaca la importància social que té aquesta disciplina, quasi sagrada per a ell. El dret i el pensament, és a dir, la filosofia del dret és l’ocupació que l’autor sent com a pròpia. El dret i la justícia l’apropen, a més, a la política i a la necessitat de buscar un sistema just, bo i profitós per a la pàtria. Li preocupa, per tant, l’escalada del feixisme a Itàlia i la defensa la democràcia. També la seua estimada ha de ser partícip de les disciplines i les reflexions o accions que poden millorar les coses i les persones.
Pensaments per a Giulia és un llibre ple d’amor no només com una declaració, sinó com una vivència. L’essència de l’estima és a la vertadera unió de les ànimes en les creences, actituds i coneixences, ja siguen les bones que predominen (amor, alegria, esperança, confiança, caritat, plenitud), ja siguen les, de vegades inevitables, roïnes (tristesa, nostàlgia o dolor). Tot, això sí, ben fonamentat en Déu: la fe n’és el pilar que suporta i guia el desenvolupament harmònic de la persona. De tota la persona.
Ester Sánchez Grau
Col·lecció RENT 
Deixa un comentari