Rent presenta “Severina”, d’Ignazio Silone, a la Fira del Llibre

26 04 2010

LA COL·LECCIÓ ‘GERMANA’ DE RENT “PREGAR AMB ELS FILLS I ELS NÉTS” VEU LA LLUM AMB ELS DOS PRIMERS TÍTOLS

El passat 23 d’abril, Sant Jordi i Dia del Llibre, l’Editorial Denes va presentar en el marc de la Fira del Llibre les últimes novetats de la Col·lecció Rent: Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi; Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, de Vicent Andrés Estellés; i el primer llibre d’enguany, Severina, una novel·la d’Ignazio Silone. A més, es va presentar la col·lecció “germana” de Rent “Pregar amb els fills i els néts”, llibres il·lustrats per a llegir amb els més xicotets de la casa. Durant l’acte, també es presentaren els volums més recents d’”Edicions de la Guerra”, la col·lecció de poesia de Denes que obté tanta acceptació per part del públic i crítica.

Severina, d’Ignazio Silone -pseudònim de Secondino Tranquilli (Pescina, 1900-Ginebra, 1978)-, un dels escriptors italians més llegits i traduïts del segle XX, és una novel·la que esdevé el testament literari d’este gran novel·lista. La traducció és de Joaquim Juan-Mompó, que la va presentar en l’acte de la Fira, i la part introductòria és obra dels professors Giulia P. Di Nicola i Attilio Danese.

En esta obra, Silone evoca en la protagonista de l’obra –inconformista, desconfiada del poder, tenaç i fraternal- la seua admiració per la filòsofa francesa Simone Weil. En Severina, els temes lligats al cristianisme –semnpre presents en el gran novel·lista- esdevenen centrals a la llum entre el dilema entre obediència i consciència. Severina és l’esperança en una revolució moral capaç de renovar i salvar la humanitat.

Per a Silone, l’esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat; una virtut de resistència, que apareix com el moment religiós de la consciència laica.

Ignazio Silone als 17 anys inicia l’activitat política en les files socialistes i contribueix a fundar en 1921 el Partit Comunista. Sota el feixisme, esdevé un activista clandestí, tant a Itàlia com a l’estranger. En 1930, en l’època de les porgues stalinistes, abandona el partit i passa a estar sota sospita tant dels comunistes com dels feixistes. L’allunyament del comunisme li fa repensar la seua identitat com a “cristià sense Església i socialista sense partit”. Refugiat a Suïssa escriu, entre altres, l’assaig L’escola dels dictadors i les novel·les Fontamara o Pa i vi, que li reportaran fama internacional com a escriptor compromés. En la seua fructífera activitat literària dels últims anys destaquen El secret de Luca, Eixida d’emergència, L’aventura d’un pobre cristià i Severina.

Abans, Agustí Colomer, director de la Col·lecció Rent va presentar els dos llibres anteriors -5 i 6 de la col·lecció- Pensaments per a Giulia i Déu entre les coses. L’acte va contar amb la intervenció de l’editor Francesc Ferrer.

COL·LECCIÓ “PREGAR AMB ELS FILLS I ELS NÉTS”

Amb l’expressiu títol “Pregar amb els fills i els néts”, el professor Francesc Aracil -il·lustrador, pintor i gravador- va presentar eixe mateix dia la nova col·lecció de l’editorial Denes dedicada a llibres per a xiquets. “Llibres il·lustrats a tot color per als més xicotets de la casa, llibres per a ser contats per part dels pares o dels iaios”, va especificar Aracil, que els ha il·lustrat. Els textos són obra del prevere Vicent Cardona.

És tracta d’una important iniciativa, excel·lent eina per a la transmissió de la fe en valencià, uns llibres molts atractius i senzills per educar cristianament els infants.

Els dos primers llibres de la nova col·lecció i que ja es troben al carrer porten per títol Gràcies per tantes coses i Els amics de Jesús (El senyal de la creu). Els propers estaran dedicats al Parenostre (Jesús m’ensenya a resar!) i a l’Avemaria (Maria, la mare).

Els llibres estan pensats, tal i com va dir l’il·lustrador, per a repassar en companyia dels xiquets i les xiquetes, comentar les il·lustracions, explicar què diuen els diferents personatges, “per ajudar-los en la iniciació del viure cristià”.





En memòria del pare Vicent Faus

19 04 2010

Anava a celebrar missa -la missa de 9, en valencià-, a la parròquia de Sant Pasqual Bailon. Però abans visitava i ajudava les persones necessitades, perquè el pare Faus feia valdre, quotidianament, que el sagrament de l’altar és indestriable del sagrament del germà. I en eixe itinerari del germà a l’altar, un automòbil es creuà en el seu camí i li causà la mort. Una mort que precipità l’anada a la casa del Pare, que ell ja esperava per la greu malaltia que patia. Ara ha arribat a la Pàtria del Cel, després d’haver estimat profundament i dolorosament la seua pàtria valenciana.

Milers de xiquets i jóvens foren instruïts per este brau escolapi en l’amor a Déu i l’estima per la llengua, en un tot indestriable, perquè Crist tot ho relliga. Encara que es trobava fatigat per la malaltia i per tanta falta de sensibilitat en l’Església a l’hora d’encarnar l’evangeli en la nostra cultura, continuava ferm celebrant la missa dominical en valencià. I, fins i tot, albirà una miqueta d’esperança quan li passaren a signar –un dels primers- la carta a monsenyor Carles Osoro, arquebisbe de València, demanant l’aprovació dels textos litúrgics en valencià.

El pare Faus ens és ben pròxim per a tots els que fem la col·lecció Rent de literatura religiosa en valencià. L’editorial Denes volgué batejar esta col·lecció literària amb eixe nom com un homenatge als membres de l’associació “La Paraula Cristiana”, que publicaven el butlletí Rent: Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Vicent Sorribes, Enric Ferrer… o el mateix pare Vicent Faus, del qual recordem encara la seua magnífica homilia en el funeral del fundador d’esta editorial, el seu bon amic Francesc Ferrer Pastor.

Que Déu aculla el pare Faus en el seu si i que, per la seua intercessió, la inculturació de la fe en la llengua i cultura valenciana, siga una realitat.

Agustí Colomer, director de Rent





Entrevista a Enric Ferrer Solivares en la cartellera “Safor guia”

17 04 2010

EL CURADOR DE DÉU ENTRE LES COSES TRAU A LA LLUM LA DIMENSIÓ RELIGIOSA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Enric Ferrer Solivares és entrevistat per  Beatriz Rodrigo en el número 1.181 de la cartellera setmanal Safor guia amb motiu de la presentació a Gandia de l’antologia de poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses, preparada pel crític literari saforenc. Ferrer subratlla la necessitat de recuperar la perspectiva religiosa d’Estellés per a poder tindre una imatge més completa del nostre escriptor, un autor que fa una poesia “aparentment fàcil, però en eixa aparent senzillesa hi ha una profunditat que desconcerta”. El poeta explicita les seues inquietuds existencials, “no s’amaga, no és hermètic i sempre vol transmetre la seua pròpia vivència”, afirma Ferrer, per al qual “la introspecció d’Estellés ha inspirat la poesia compromesa actual”. Al llarg de l’entrevista, el pare Ferrer comenta també les relacions del poeta amb Gandia i l’amistat que compartien tots dos. Si voleu accedir al text complet de l’entrevista, podeu fer-ho clicant ací

Foto: Pere Millet





La col·lecció Rent, protagonista a ‘El jardí de les delícies’ de Ràdio 9

14 04 2010

PROFESSIONALS DE LA RÀDIO PÚBLICA VALENCIANA REALITZAREN UNES MAGNÍFIQUES INTERPRETACIONS DE LA POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS RECOLLIDA A DÉU ENTRE LES COSES

ESCOLTA ACÍ EL PROGRAMA COMPLET

La col·lecció Rent i, de forma especial, Vicent Andrés Estellés, a través de l’antologia de la seua poesia religiosa publicada al volum 6 titulat Déu entre les coses, va ser protagonista del programa “El jardí de les delícies” de Ràdio 9. Fou el passat Dissabte Sant (3 abril) quan els autors i els textos de la col·lecció s’escoltaren a les ones valencianes en un inoblidable programa que va dirigir i presentar la periodista Amàlia Garrigós, que hi posà tota la seua sensibilitat.

Un espai on van tindre cabuda unes magnífiques interpretacions radiofòniques de la poesia d’Estellés, a càrrec de professionals de la ràdio pública valenciana. Amàlia va entrevistar Agustí Colomer, director de la col·lecció, on també participaren un dels seus col·laboradors, Antoni Martínez, i el seu fill Marc -a qui la presentadora va fer debutar a la ràdio amb uns versos del poema “La vida contada a un xiquet del carrer”-.

Per als que no tingueren ocasió d’escoltar-lo i per als que volen recuperar una emissió molt bella, feta en unes dates tan entranyables per als cristians, hem penjat el programa complet dedicat a Rent.

“El jardí de les delícies” s’emet cada dissabte i diumenge a partir de les 10 h i és un programa intens i replet de cultura, rutes naturals, festes, tradicions i el millor espai dedicat a la música feta per valencians; i tot això amb una delicadesa pel conreu de la nostra llengua, el valencià.





La paraula que obri tots els panys

7 04 2010

TRIBUNA DE JOSEP ALANDETE AL DIARI LEVANTE-EMV SOBRE DÉU ENTRE LES COSES, DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Pel seu interés reproduïm la tribuna publicada al diari Levante-EMV (dimarts, 6 d’abril de 2010) per Josep Alandete a propòsit de la presentació a Gandia del llibre Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, de Vicent Andrés Estellés. L’autor de l’article assegura que “l’estudi d’Enric Ferrer impedix que ens conformem amb interpretacions simplificadores de l’obra estellesiana però també de la realitat”.

Alandete manté el blog Fem un pensament, on recull els articles que va publica a la premsa.

LA PARAULA QUE OBRI TOTS ELS PANYS, per Josep Alandete

L’editorial Denes ha fet un pensament i ha publicat una selecció de poemes de Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa. Enric Ferrer Solivares, autor de l’estudi i la tria, hi destaca els aspectes relacionats amb la transcendència i la presència de la cultura religiosa del poeta valencià més llegit i escoltat, aspectes sovint enterbolits rere el que ha representat Estellés com a gran poeta de la quotidianitat reprimida, compromés amb el seu poble, símbol d’ una cultura popular, i valenciana, ofegada per la dictadura, si més no.

Però, sobretot, com comenta Ferrer, Estellés representa la bona literatura, la “que mostra, sense contemplacions, sense deixar de ser compassiva, la grandesa i la misèria de l’home”, la d’aquells “poetes, mestres experts en el cor humà, [que] diuen allò que no gosem dir en veu alta o allò que només està naixent en la nostra consciència” i que ens “inviten a anar més enllà del que és immediat”. I on fins i tot “l’eros insaciable mostra la profunda ferida existencial de l’home”.

L’estudi d’Enric Ferrer impedix que ens conformem amb interpretacions simplificadores de l’obra estellesiana però també de la realitat, acostumats com estem a arrenglerar-nos, políticament correctes, en dos bàndols, els meus i els altres, cadascú dels quals es creu autosuficient i posseïdor de les veritats pretesament absolutes. La vida, afortunadament, és més complexa, i rere els clixés reduccionistes amb què massa sovint ens movem, comprovem ara i adés que el món està basat en relacions de tot tipus que construïm les persones. I constatem amb Comenius que les llengües no són tanques sinó portes a la saviesa dels altres. I ens adonem que la paraula, antítesi de l’eslògan, és l’instrument amb què els enxarciadors, de manera silent i efectiva, van teixint els fils necessaris que fan qüestionar-nos els prejudicis que són la base de la banalitat existencial.

“Alguna cosa et deien les paraules./les paraules se salven de totes les catàstrofes.”, “He perdut mitja vida aprenent certes coses/que cap servei no em fan. Ara sé. Per això/calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,/on vaig exactament. He aprés moltes coses.”, com diu el poeta. L’altre dia, mentre es feia la presentació del llibre en l’edifici de l’Escola Pia, seu de l’antiga universitat gandiana, m’adonava que Enric Ferrer és un d’eixos enxarciadors necessaris si volem una societat rica, desvetlada i feliç, on, com diria Macmurray, el jo que reflexiona i el jo que actua és el mateix jo. Com també ho sabia, sens dubte, el presentador infatigable, Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC Alfons el Vell, una de les imprescindibles institucions de la paraula, que s’enriquix dia a dia amb la reflexió i l’acció de tots dos.

Fem un pensament i oblidem la violència dels murs de la incomprensió. I com el manyà que, amb esforç, ens obri la porta espatlada, siguem un entre tants que construïx xàrcies amb paraules, des de nosaltres cap al món, a la recerca de la Pàtria que no sap de fronteres, la Pàtria de tots.





“L’hivern crida la primavera”

5 04 2010

3.III.1921.―La primavera que arriba i que puja per les branques dels arbres, per les fibres íntimes de les coses, per les venes dels hòmens, ens parla, Giulia estimada, de la resurrecció; però la primavera també ens parla de l’hivern, pressuposa l’hivern, com la resurrecció ens parla de la passió, evoca i pressuposa la passió.

Conjunció admirable de vides i de veritats, Giulia, en virtut de la qual el món físic es relaciona íntimament amb el món moral, i tot el que hi ha al món és una imatge, un poema profund i admirablement igual, admirablement anàleg a la poesia infinita de Déu i de la Redempció.

L’hivern crida la primavera, l’hivern pressuposa la primavera. A l’hivern es gesta la vida que després florirà a la primavera. I en la passió es gesta la vida que florirà en la resurrecció. La resurrecció és, certament, primavera, i l’hivern és, certament, passió, però totes dues coses van unides, i no és possible tenir l’una sense tenir l’altra. No és possible que en la vida del cosmos hi haja només hivern, que no hi haja també flors i primavera. No és possible que només existisca la resurrecció, que no hi haja també la passió, en la qual es gesta la resurrecció.

En general, els hòmens voldrien o l’una cosa o l’altra, és a dir, voldrien sempre la primavera, sempre la resurrecció i, d’aquesta manera, sovint no veuen altra cosa que l’hivern i la passió. El desig no voldria veure res més que primavera; el sentit pessimista de la vida no vol veure res més que hivern. Però, per sort, a la vida hi ha, Giulia, l’una i l’altra cosa. Hi ha, a la vida, les flors i la neu, el glaç i les roses, la tristesa del Divendres Sant i les campanes festives de Pasqua. Hi ha les roses al costat de la neu; hi ha les violetes primerenques enmig de les primeres boires; i les primeres oronetes viatgen acompanyades per l’udol de les tempestes hivernals. Preguem tothora, Giulia meua. T’estime i et bese, i sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia