‘I la terra ofereix una cova a l’Inaccessible’

21 12 2013

Nativitat de Crist (s. VII-IX). Monestir de Santa Caterina. Muntanya del Sinaí.

Els himnes, rics i complexos, que la litúrgia bizantina (en realitat, no es dirà mai prou, siríaca-palestiniana) consagra a la festa de la Nativitat de Crist, insisteixen en l’antinòmia que està en el cor de la Revelació. El Déu il·limitat es limita, la Paraula del Pare es fa infant petit, mut, gitat en una menjadora, entre animals «sense paraula»:

Vós accepteu fer-vos infant petit,
Vós que adorneu el cel de constel·lacions;
Vós accepteu reposar en un pessebre amb animals,
Vós que, en la vostra mà, sosteniu els extrems de l’univers.
És així que es manifesta, oh Crist, la vostra compassió,
el vostre immens amor, Glòria a Vós!

I ja s’esbossa el descens als inferns, per a alliberar la creació:

Que el temor s’apodere dels inferns
car el Creador es fa cor de la seua creació.

Les tenebres de la cova, una cova que la icona de la festa representa com un abisme negre, afirmen aquest simbolisme. Els textos comparen els bolquers cenyits de l’infant –és així que es vestia als nounats– amb les benes mortuòries del Divendres Sant:

Embolcallat, deslliga les cadenes fortament nugades
dels nostres pecats.

Els mags (que l’Orient, a diferència de l’Occident, celebra al mateix temps que la Nativitat i que prefiguren les dones miròfores): ofereixen:

Or pur com a rei dels segles,
encens com a Déu de l’univers,
mirra, a Ell, l’Immortal,
com a un mort de tres dies.

Tota aquesta antinòmia de l’Inaccessible i de l’infant petit es resumeix en el bell poema de Romà el Melode, un fragment del qual subsisteix en el cànon de matines:

La Verge hui
infanta aquell que sobrepassa tots els éssers,
i la terra ofereix una cova a l’Inaccessible.
[…] Car ha nascut infant petit per nosaltres,
el Déu d’abans dels segles.
 

Olivier Clément, «La força immensa de la Nativitat», Fer del món eucaristia, col. Rent, Denes, 2013.

Anuncis




“Elegia a una donzella boja”. Joan Valls i Jordà (‘Tast d’eternitat’)

30 08 2013
 9donzella
 
 
ELEGIA A UNA DONZELLA BOJA
 
 
T’he vist al carrer trist
del poble on ta mare
tingué l’estrella amarga de donar-te
la boira o la vida que et sacseja.
T’he vist entre les dàlies i els anyells
com una canèfora enlluernada,
trista sota la llum d’horabaixa,
a les pupil·les una gràcia raríssima
i al pit un batec
d’arrítmic somnambulisme.
L’ombra t’allargassava pietosament
la silueta entranyable
i com si una tendresa
et donàs nimbus de misericòrdia,
cantaves rient-te
dels peixos fugaços, de les buixqueroles,
dels núvols i els carros que corren i avancen
per les llunyanies dubtoses,
per les rutes que es perden temptant els bons somnis
que tu tens a voltes,
sota la imatge d’un Jesús Infant
al capçal del llit.
 
¿D’on ve el teu èxtasi, d’on ve
aqueix besllum de paraules deslligades
d’allò que es defineix com a raó concreta?
I dius:
tinc ganes d’ensenyar a resar els pollets,
o: voldria menjar-me un bon tros de lluna.
I, de sobte,
sembla que un arcàngel fueteja en l’aire
i s’encenen insectes entre el solell.
Jo em pregunte si ets una pietat abandonada
o un missatge enigmàtic de protesta,
o la trista despulla d’un vincle que consum
el seu ressò de carn i obaga forma.
 
T’he vist al carrer del poble que et volta.
Del poble que et té com una relíquia sense nom.
I m’oblide, en veure’t, de les cantelludes coses
que a la ciutat m’empresonen:
de les rialles conqueridores,
dels gestos domenyadors,
de les molsoses lluites,
de les mil lubricades consignes per al bé i el mal.
M’oblide, inclús, de les saludables pregoneses
que la vida ens endreça de vegades
com un sortós,
com un esplèndid premi d’inesperada herència,
i per tot açò tinc que considerar la felicitat,
l’anomenada rodona felicitat,
com un fàstic,
com una mena d’injúria a la puresa
del món que tu tens i tu sents,
de l’òrbita que et guanya
en aqueixa orla inintel·ligible
on vegetes i rius
i és la teua impecable, dolça, marginal
bogeria encantada.
Et pregue digues els mots que tu saps,
allò de: voldria ésser una branca de salze,
voldria tornar-me nina malalta,
voldria pujar als núvols
i, sobre ells, viatjar fins a Mallorca.
(El nom de l’illa el sap per una cosina
de quan li contà el seu viatge de noces
i demés trets atrevits per fer-la riure.)
 
¡Adéu, felicíssima donzella boja
del trist poble entre serres!
Mai no oblidaré les teues lletanies
de mots il·luminats per la ximplesa.    
 

Il·lustració: “Àngel per a una donzella boja”, 1960. Ramon Castanyer (Alcoi, 1929 – Madrid, 2011). Font: www.pintorcastanyer.com





‘Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!’

31 03 2013

 

Risurrezione. Piero della Francesca. S. XV. Sansepolcro

 

“[…] Sobre un fondo de blau matiner i un paisatge pròxim de muntanyoles i arbredes, Crist, resurrecte, està sortint del sepulcre amb un majestuós silenci, el mateix silenci amb què s’obre un capoll o floreix un ametler; és un Crist de majestuós hieratisme, de vigorosa anatomia, no gosarem dir atlètica –el Miquelàngel de la Sixtina volà més baix– perquè pertany a estadis superiors als olímpics. Encara li mig cobreix el cos un blanc sudari, de rítmics plecs, caient-li del muscle i arreplegat per la mà esquerra, una mà blanca i foradada, mentre amb la dreta empunya l’asta del banderí del triomf –drap blanc creuat per dues barres vermelles– i el tòrax ens mostra, ja un poc seca, la ferida del costat. El peu esquerre està ja afermat damunt del cornisat vorell del sepulcre de marbre, rectangular com un dels nostres altars de dir Missa, el genoll cobert pel sudari, prompte al salt sense esforç. Quatre soldats dormen junt al sepulcre, asseguts en terra amb una dramàtica pesantor. Dos, els dels extrems, no es deixen veure el rostre: un amagant-lo entre les mans; l’altre, d’esquena. Els altres dos, un de cara, l’altre de perfil, recolzen la seua formidable dormida sobre el propi sepulcre, fent més fort el contrast dels seus ulls carregats de son fondíssima –son de cos de guàrdia– amb els ulls del Crist, que s’han obert fa poc però que ja mai sentiran son, eternament oberts, victòria sobre la mort, diürnitat sense nit del cos gloriós […]”

 Martí Domínguez, “Sansepolcro”, fragment del llibre Itàlia fora mà, inèdit.





Invocació en la nit íntima

11 01 2013
 
 
Nit estelada sobre el Roine. Vincent van Gogh. 1888. Musée d'Orsay
 
 
 
És precís que envaixques la nostra petita òrbita,
aquest tros d’espai on respirem ton missatge,
la teua alta raó inspiradora,
el teu manament al·lucinant,
car la soledat ens socava,
ens encadena a aquesta superfícies tirànica
que diem terra-mare.
És precís que envaixques la nostra essencial angoixa primitiva,
oh, Déu de mans ardents entre la boira humana
que fermenta el món en son trist abandó.
¡És urgent, sí, és universalment precís!
Perquè hi ha zones d’absència en l’home
perquè hi ha cegueses com mars borrascoses,
perquè hi ha pútrids formiguers de traïció subterrània,
perquè proliferen bacils de cobdícia que l’home-element-escòria
conrea apassionadament
volent endoncir la rosa transitòria del seu regne,
volent gronxar el seu paradís transferible,
per a que sa descendència –fills o bells antílops regnants–
seguixca el curs de les tribus sensates
que alenen l’organitzada ditxa,
el bell-útil que rendeix son benefici:
la puntual amor pactada,
el vestit nou per a cada fruïció dita social
i el paper-moneda que graciosament
defeca la fada dels bons artilugis.
I és precís que penetres en aquesta selva,
oh, Déu,
com un vent encertat,
com un trasbals ferament radiant,
com un missatge de primigeni retrò,
i amb la infal·lible exactitud amb què jugues
en les teues embrionàries nebuloses.
Que ens estan minant el dubte, l’abandó
i aquesta lepra invisible de la desesperança.
 
Joan Valls, Tast d’eternitat, Denes, 2012




“Tornar a la llum, a la veritat, a la vida”

8 04 2012

«El misteri dela Resurrecció és un misteri que ha de tenir lloc, ha de renovar-se, ha d’existir cada dia, en cada instant i en cada ànima. Cada ànima que s’ha mort –i  quina és l’ànima que mai no s’ha mort, almenys per un instant, caient en el pecat, que mai no s’ha separat de Déu?–, cada ànima, totes les ànimes que s’han mort han de ressuscitar, han de rompre la llosa del sepulcre i han de tornar a la llum, a la veritat, a la vida.

Crist no va venir a portar res més que això, no va venir al món sinó amb la finalitat de fer reviure una humanitat morta, pudent, tan morta i pudent com el cadàver de Llàtzer, digna de tanta llàstima com la que Marta i Maria sentien pel seu germà mort. Giulia meua, preguem Déu que digué: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Resem sempre perquè Ell ens done sempre un ànima jove, Ell que és Vida i, per tant, joventut perenne. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Col·lecció Rent núm. 5, Denes, 2009.





“La terra que s’enfosquia davant un fet tan terrible”

7 04 2012

«Déu que davallava a la tomba, el gran dol de la humanitat que l’univers tornava a recordar, la gran tragèdia del pecat de la qual el món tornava a adquirir consciència plena, la terra que s’enfosquia davant un fet tan terrible, i els hòmens envoltats per aquest cercle de silenci i de negror perquè plangueren el Sacrifici que el Mal havia fet necessari…

D’ací poc es farà l’anunci de la resurrecció de Crist, que demà tornarà al Cel. D’ací a poc serà anunciada la gran Victòria, la gran Misericòrdia, i els hòmens podran plorar d’alegria i d’agraïment, podran estimar amb plenitud, amb esperança, amb joia, amb la joia que dóna saber que l’alliberament arribarà, que la Llibertat promesa no fou una paraula vana, que la Llibertat—la santa Llibertat— existeix realment, i que les cadenes del Pecat i de la Mort, la tremenda i tràgica tradició del Pecat i de la Revolta, la tradició de les tenebres i de la carn, l’aiguamoll de les coses empíriques, la xàrcia d’acer de les passions i de la concupiscència, tot això és destruït, esmicolat, superat per la Victòria de Déu, de la Misericòrdia de Déu, de l’Amor de Déu.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Col·lecció Rent núm. 5, Editorial Denes, 2009.





“Guarda’t l’espasa a la baina” (Jn 18, 11)

19 02 2012

 

«Les seues paraules eren difícils, ni tan sols els seus seguidors sabien el que deia, no l’entenien. Mort en la creu, semblava que la seua derrota era absoluta i que la seua causa estava definitivament perduda, però van perseverar i van pregar amb tot el fervor dels seus pobres cors amorosos fins que van ser il·luminats amb l’Esperit Sant i saberen la veritat amb una força que els capacità alhora per a patir la derrota i el martiri. Ells sabien que no seria per la força de les armes, ni de la bala o de les urnes que vencerien. Ho sabien i estaven disposats a patir la derrota, per tal de mostrar eixe gran amor que els capacitava a entregar les seues vides pels seus amics.

I ara el món sencer pensa en la “força” per a véncer. Els feixistes, de la mateixa manera que els comunistes, creuen que només mitjançant el vessament de sang poden assolir la victòria. També els catòlics creuen que el sofriment i el vessament de sang “són necessaris”, tal i com el Senyor va dir als deixebles d’Emmaús, però el que el seu ensenyament i les seues difícils paraules indiquen és que han d’estar disposats a vessar fins l’última gota de la seua sang, i no prendre la sang dels seus germans. Estar disposats a morir per la seua fe, en la creença que la sang dels màrtirs és la llavor de l’Església.

El nostre Senyor va dir: “destruïu aquest santuari, i en tres dies l’alçaré”. ¿Les seues paraules s’apliquen només a Ell com a cap de l’Església o a tots els seus membres? ¿Com pot separar-se el cap dels membres? L’Església catòlica no ha de ser destruïda ni a Espanya ni a Mèxic, però nosaltres no creiem que es puga salvar per la força. Creiem que si el nostre Senyor estiguera ara viu, diria com li digué a sant Pere: “guarda’t l’espasa a la baina”.

Els cristians, quan busquen defendre la seua fe per les armes, per la força i la violència, són com aquells que digueren al Senyor: “salva’t a tu mateix, si ets el Fill de Déu, i baixa de la creu”.

Crist no baixà de la creu. Va beure fins l’última gota d’agonia del seu patiment, i ¿no formarien part d’eixa agonia la desesperança i la poca fe dels seus deixebles?

Crist està sent crucificat hui, tots els dies. ¿Li demanarem, com el món incrèdul, que es baixe de la creu? ¿O més aïna, com a germans seus, “completarem els patiments de Crist” amb alegria?»

 
Fragment de l’article “L’ús de la força”, The Catholic Worker, nov. 1936
Dorothy Day, Escrits de pau en temps de guerra, Editorial Denes, 2012, pp. 31-32