Apareix un inèdit de Martí Domínguez Barberà, una recreació literària de l’esperit profètic d’Isaïes, per Lluís Bonada

EL TEMPS / CULTURA 3 juny 2008

L’escriptor i periodista Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 1908-València, 1984) era valencià, profundament valencià, i cristià, profundament cristià. A mitjan anys 60, superat el trauma de la dolorosa substitució del diari Las Provincias, i impulsat per la necessitat d’elevar el nivell cultural del laïcat, i fer-ho en vernacle, va escriure la narració Isaïes, profeta de Nadal, un diàleg entre fe i cultura que transmet la profunditat de l’esperit profètic de l’anomenat primer profeta major. Tot l’esforç literari de l’autor s’adreça a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta. Però no va poder assolir aquest objectiu perquè el text restà inèdit. Fins ara. Finalment, Isaïes, profeta de Nadal acaba de ser publicat.

L’editorial Denes ha inclós l’obra en una col·lecció dedicada a l’espiritualitat, “Rent Col·lecció”, que s’ha estrenat amb dos títols, el llibre de Domínguez i En el món, però no del món, una selecció de sermons de John Henry Newman (1801-1890), considerat el pare invisible del concili Vaticà II. La dirigeix Agustí Colomer, precisament la persona que ha tingut cura de l’edició del llibre de Domínguez Barberà.

Les pàgines d’Isaïes, profeta de Nadal, són, considera el curador del volum, riques en imatges. L’autor sintonitza amb el llenguatge simbòlic propi de la profecia per recrear i donar plasticitat al missatge del poeta. I també amb paradoxes, que reforcen la percepció del caràcter insòlit del cristianisme –un Déu que regna des de la creu- i que contribueixen a donar ritme a la narració.

Quan l’autor escrivia el relat dedicat a Isaïes es trobava, recorda Agustí Colomer, al pròleg, a l’inici d’una nova etapa de la seva vida, que coincidia amb uns moments històrics que li resultaven especialment pròxims. D’una banda, la celebració del concili Vaticà II i, d’una altra, la consolidació de l’experiència reeixida del Mercat Comú. Dels progressos i de les aspiracions a la integració europea donaran compte els seus articles a València fruits.

La celebració del concili Vaticà II influirà sens dubte, escriu Agustí Colomer, en l’aprofundiment de la consciència de l’Església com a poble de Déu, en la necessitat d’elevar el nivell cultural del laïcat i en la presència de les llengües vernacles en la litúrgia. Els seglars es van moure i van demanar una litúrgia en valencià. Així, el 1965, Vicent Miquel i Diego publica el llibre L’Església valenciana i l’ús de la llengua vernacla, i 20.000 valencians, encapçalats per noms il·lustres com el de l’autor, signen el manifest a favor de l’ús del valencià en la litúrgia. En “eixe estol de creativitat” i amb una finalitat pedagògica de formació dels seglars s’enmarca Isaïes, profeta de Nadal, “un text que traspua esperança”, diu Colomer.

Aquesta joia, com la qualifica Agustí Colomer, veu la llum en el centenari del naixement de l’autor i en el cinquantenari del cèlebre discurs “Valencia, la gran silenciada”, que li costà la pèrdua de la direcció de Las Provincias i el buit de les autoritats i de bona part de la burgesia valenciana.

Lluís Bonada