L’especial Fira del Llibre de ‘Posdata’ recomana ‘Autobiografia espiritual’, de Weil

23 04 2009

posdatarentPosdata, el suplement cultural del diari Levante-EMV recomana un dels volums de la col·lecció Rent en un número especial dedicat a la Fira del Llibre -publicat el 23 d’abril, sant Jordi, diada del llibre- . Es tracta d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil amb estudi introductori i traducció d’Emilia Bea.

És un dels 45 llibres que han estat destacats pels crítics literaris d’este suplement cultural. La recomanació ha vingut d’Eva Soler. Estes han estat les seues paraules:

Simone Weil, Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella (Denes, 2008) Cuando se cumplen cien años del nacimiento de la pensadora francesa, este ensayo es un buen estímulo para adentrarse en una de sus más fascinantes tareas: la búsqueda de la verdad sobrenatural, siempre dolorosa e inabarcable. A la espera de que alguno de los últimos ensayos sobre su obra se traduzca, esta colección de escritos muestra su etapa de refugio en Marsella durante la Segunda Guerra Mundial.





El pròxim llibre de Rent estarà dedicat a la poesia de Gonçal Vinyes

2 04 2009

Gonçal Vinyes (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936)

Gonçal Vinyes (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936)

Este mateix mes d’abril, tot coincidint amb el Dia del Llibre (23 d’abril, Sant Jordi) vorà la llum a Rent una nova obra de la col·lecció que, en esta ocasió correspon a un autor valencià. Es tracta de Gonçal Vinyes Massip (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936), sacerdot, poeta, escriptor, periodista i arqueòleg valencià executat durant la Guerra civil espanyola i que fou beatificat pel Papa Joan Pau II en 2001.

Un llibre amb el suggerent títol de Sembrant la vida. Poesia i compromís, una antologia de la seua poesia a cura d’Antoni López Quiles.

Per anar fent boca, recuperem la tribuna que Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, va publicar al diari Levante-EMV (11 febrer 2007) sobre la figura d’este beat valencianista i màrtir:

GONÇAL VINYES, MÀRTIR I VALENCIANISTA

En la primera plana d’El Obrero Setabense corresponent a l’11 de febrer de 1933, podem llegir: «Nostre País Valencià està d’enhorabona. Però també ho està nostra ciutat. En el gloriós acte d´afermació valencianista celebrat el dumenge últim en Sagunto es va acordar que fóra Xàtiva la continuadora d´eixe esclat falaguer d´entusiasme valencià. ¡Sagunto i Xàtiva! ¡Dos heroïnes de nostra vollguda terreta! […] Demà no faltarà ningun xativenc que es precie de ser-ho, ni tampoc cap valencià que tinga possibilitat d´assistir.» La convocatòria a l´acte pro Estatut d´Autonomia és clara i inequívoca. La publicació, subtitulada Semanario de propaganda católico-social, apostava de valent per la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. El seu director, Gonçal Vinyes Massip, moriria assassinat tres anys després, un 10 de desembre, en el molí de Vallés. L´11 de març del 2001, fou un dels 226 màrtirs valencians beatificats per Joan Pau II en la plaça de Sant Pere del Vaticà. Beat, màrtir i valencianista.

Gonçal Vinyes va nàixer a Xàtiva el 19 de gener de 1883. Fou ordenat prevere en 1906 i va realitzar la seua labor pastoral en Santa Maria de Xàtiva, de la qual fou nomenat canonge en 1933. Curiosament, en el mateix número del setmanari en el qual ix la crida a assistir a l’acte pro Estatut s’informa discretament del seu nomenament com a canonge. Home piadós, amant de la cultura i sensible a la qüestió social. El seu primer llibre, Hidrografía setabense (1914), enceta les investigacions geològiques i prehistòriques locals. La seua tasca arqueològica és ben notable, col·laborant amb el Servici d´Investigació Prehistòrica de la diputació en les excavacions de la Cova Negra, les Alcusses i la cova del Parpalló. Fruit de la seua tasca cultural, rebé el nomenament com a cronista local de Xàtiva en 1917. Fou membre també, entre altres institucions, del Centre de Cultura Valenciana, de Lo Rat Penat, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci fundador de la Ibèrica de Ciències Naturals de Saragossa.

Gonçal Vinyes era, a més, poeta. I un poeta «excel·lent», segons Antoni López: «U dels de factura més elegant del segle XX i posseïdor d’una gran fonamentació intel·lectual.» Ell forma part, junt amb els preveres Francesc Martínez Miret (assassinat també en el 36) i Eduard Genovés, de la generació dels poetes de l´esperança: «En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats.»

En 1930 Vinyes fou nomenat director d’El Obrero Setabense i les planes de l’emblemàtic setmanari no deixaren de reflectir la seua sensibilitat valencianista. Les campanyes proestatut de 1933 i de 1936, la fundació del Centre Valencianista de Xàtiva o la publicació de nombrosos poemes i articles en valencià en són una bona mostra. Vinyes veu amb molta simpatia la fundació, en agost de 1933, d´Acció Nacionalista Valenciana (ANV), partit catòlic i valencianista amb el qual mantenia evidents afinitats. Quan en 1934 ANV crea el seu setmanari Acció, Gonçal Vinyes hi col·labora puntualment i reprodueix en El Obrero Setabense nombrosos articles del setmanari nacionalista: Antoni Senent, Robert Moròder, Francesc Soriano o Bernat Bono, entre altres, parlen sobre valencianisme, catolicisme social, denúncia del nazisme…

El professor de la Universitat de València Vicent Pons Alòs, prevere i arxiver de la Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, va aportar a la comissió històrica per a la beatificació un informe sobre la tasca cultural de Vinyes, en el qual fa constar el seu valencianisme: «Mosén Viñes formaba parte de un movimiento de sacerdotes valencianos, cuya erudición y humanismo les hizo preocuparse también por la recuperación de su lengua materna […] Mosén Viñes comenzó a escribir poesías en valenciano en 1932, un año antes de la firma de las Normas de Castelló, a cuyos firmantes conocerá en su mayoría.» L’historiador Vicent Cárcel i el delegat diocesà per a les causes dels sants, Ramon Fita, en el seu llibre Mártires valencianos del siglo XX, fan una descripció de la biografia del canonge xativí, del seu martiri i de la fama de santedat que se li atribuïx. Convé subratllar que en este últim apartat expliciten que Vinyes realitzà «una gran tarea, para que la cultura se acercara a la fe y ésta, a su vez, impregnara de sentido cristiano al mundo de la cultura». És a dir, en la seua fama de santedat es recull allò que el papa Joan Pau II designà amb el nom d´inculturació de la fe: és a dir, el diàleg fecund entre l’Evangeli i les cultures autòctones (Slavorum Apostoli). Que el beat mossén Vinyes intercedisca especialment perquè l’Església valenciana assumisca el seu compromís amb la llengua i la cultura valencianes, sense pors, amb la valentia amb la qual el canonge acceptà el seu martiri.





Simone Weil, la passió per la veritat, article d’Emilia Bea a Posdata

30 01 2009

weilpostdataEl suplement cultural del diari Levante-EMV, Posdata, ha publicat un article de la professora de la Universitat de València Emilia Bea, traductora d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, a la col·lecció Rent. L’article, a la secció “personatges”, ha servit per commemorar el centenari del naixement de la pensadora francesa que es celebra el 3 de febrer. A continuació reproduïm l’article complet.

SIMONE WEIL, LA PASSIÓ PER LA VERITAT

Emilia Bea*

El 3 de febrer es commemora el centenari del naixement de la pensadora francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). “Dels grans i transcendents esperits femenins –afirma George Steiner- és el més clarament filosòfic”.

La filosofia de Simone Weil pensa el món amb absoluta radicalitat: la recerca de la veritat esdevé una aventura apassionant, sense cap treva ni concessió. Ja als 14 anys pensava que era millor morir que viure sense ella i, poc a poc, en el seu itinerari ple d’activitat intel·lectual i social, descobreix que la clau més profunda de la realitat està en el dolor i la bellesa, en la capacitat de percebre allò que en la vida resulta insuportable o extraordinari. Els enemics contra els qui lluita són els fantasmes de la superficialitat i de la indiferència, que vaguen entre les ombres del nostre temps i fan de la barbàrie un fenomen trivial i quasi imperceptible. Són els molins contra els que combat -amb una gran energia creativa malgrat la fragilitat del seu cos- aquesta “Quixot”, com la va denominar Georges Bataille, qui confessa sentir per ella tanta atracció i fascinació com repulsa. Aquesta és una constant en els lectors de Simone Weil perquè, àdhuc, els que més l’admirem, no podem deixar de sentir indignació davant de moltes de les seues pàgines, com quan parla amb termes tan durs del poble jueu, en plena persecució i sent ella mateixa víctima, o de les funcions del castic penal. Les manifestacions de Weil són sempre provocatives i extremes, però també profundament commovedores. Un revulsió que agita la consciència i una il·luminació interior que porta a terrenys desconeguts d’un mateix. I si pot ser admirada per persones tan diferents entre si, es perquè no hi ha en ella res de fictici ni cap efectisme; és pura autenticitat, contagiada a través d’un llenguatge inspirat, nu i poètic.

Susan Sontag la compara amb Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievsky, Kafka, Baudelaire o Genet, escriptors de marcat radicalisme personal i intel·lectual. Personalitats que contemplem amb repulsió, llàstima i veneració, “vides que ens inquieten i alimenten, que ens porten a reconèixer la presència del misteri en el món”. Sentim atracció per elles però fugim, perquè intuïm que el contacte amb aquests “visionaris” –que s’avancen al futur i assoleixen dimensions de la realitat que a la majoria se’ns escapen- suposa afrontar un risc, replantejar els nostres punts de vista, i potser traspassar la tènue línia roja que separa la genialitat i la lucidesa de la follia, o millor dit, una creativa forma de follia d’una destructiva malaltia mental. Simone Weil va viure xafant sempre eixa línia roja i no volia per a si una cordura al preu de l’evasió, la mentida i la incoherència.

Al capdavall, per a Weil, l’autèntica genialitat es troba en tots aquells que, patint alguna desgràcia, són els únics capaços d’expressar la veritat però que, tinguts per folls, no són escoltats per ningú. La veritat i la desgràcia “són suplicants mudes, eternament condemnades a romandre sense veu davant nosaltres”. Ella reclamava una mena de santedat “amb geni” com antídot als mals de l’època, que derivaven de l’oblit de la gran lliçó que troba en la Ilíada: “aprendre a no admirar mai la força, no odiar els enemics i no menysprear els desgraciats”

La seua fama de santa ha anat en paral·lel a la dels seus desequilibris. La negativa a menjar una ració major que la dels seus compatriotes en guerra s’ha interpretat bé com una mena de mort voluntària a conseqüència d’una anorèxia, bé com un gest definitiu de solidaritat i despreniment. “Aquesta dona està boja!” va exclamar de Gaulle quan es va assabentar del seu projecte de formació d’un cos d’infermeres en primera línea. Un projecte que podia ser vist com un extravagant intent d’enviar dones a les trinxeres o com un símbol de resistència espiritual desarmada enfront de la brutalitat del nazisme. El fet que abandonara el seu privilegiat refugi a Amèrica i s’haguera unit en Londres a la Resistència, era un gest de bogeria o d’heroisme?

Tampoc és habitual una infantesa com la que comparteix amb el seu germà André, el gran matemàtic del segle xx, jugant a memoritzar llargues escenes de Racine, a conversar en grec antic o a resoldre problemes de càlcul diferencial. Ni és normal que, amb la seua prodigiosa cultura i formació en l’École Normale Supérieure, es dedicara a ensenyar en les universitats populars, es vinculara al sindicalisme revolucionari, i es jugara el seu lloc de professora d’institut per solidaritzar-se amb les vagues obreres, donant peu a ser coneguda com la “verge roja”. Però potser hauríem de preguntar-nos si és idealista i alié a la realitat el fet de viatjar a Alemanya en ple ascens del nazisme, preocupada pel futur del proletariat, o anar a treballar a la fàbrica per a assumir en carn pròpia la condició obrera, enfront del desconeixement de la situació per part de la majoria dels teòrics marxistes. I, sens dubte, cal també una despietada lucidesa per a descriure la desgràcia callada, el cansament, la por, la humiliació, l’angoixa i la mort de les facultats mentals que comporta la moderna servitud industrial. Segurament la mateixa que fa falta per a posar-se l’uniforme de miliciana i anar a lluitar a Espanya, amb els anarquistes de la columna Durruti, i per a denunciar la violència i inhumanitat que hi va presenciar.

I no es requereix una menor dosi de lucidesa per a, havent rebut una educació estrictament agnòstica i laïcista, atrevir-se a parlar de l’experiència més transformadora de la seua vida i més difícil d’expressar: la seua experiència mística o experiència interior de Crist, narrada en la correspondència amb el pare Perrin i amb el poeta occità Joë Bousquet. Per a una aproximació a les dimensions d’aquesta experiència, que suposa un punt d’inflexió en la seua obra però la continuïtat de la seua activitat i compromís social, remetem a la recent publicació del llibre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella en la col·lecció Rent de l’editorial Denes. En els escrits arreplegats en aquest volum es mostra com mai la incapacitat de Simone Weil de ser insensible davant del patiment dels altres i davant de la meravella de la creació. Era una persona absolutament vulnerable davant de la desgràcia i de la bellesa i es sentia responsable del destí del món, sense enganys ni falsos consols, amb una compassió tan exigent que va acabar literalment amb ella però va immortalitzar la seua obra. Perquè la perplexitat del seu testimoni pot transformar-se, paradoxalment, com ens mostra la referida Susan Sontag, en una experiència “que transmet veritat, crea cordura i salut i enriqueix la vida”. Aquest va ser el seu drama i és la seua glòria.

*Universitat de València





El cultural Postdata recomana ‘Autobiografia espiritual’, de Weil

5 12 2008

weil-postdataokw

.


Postdata, el setmanari cultural del diari Levante-EMV, torna a fixar-se en la col·lecció Rent i recomana en la secció “Anaquel” (5 desembre 2008) Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, amb traducció i estudi de la professora Emilia Bea.





Ciutats de ficció, a Posdata

20 09 2008

El suplement cultural Posdata del diari Levante-EMV enceta el número del 19 de setembre amb un extens article d’Eduard Ramírez on avança les principals novetats literàries per esta tardor. Destaca les d’“un grapat d’obres escrites per dones”. I, naturalment, no podia falta el proper volum de Rent dedicat a Simone Weil. L’edició en valencià de l’obra Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, a cura d’Emilia Bea.

Igualment, la professora Bea dirigirà un seminari internacional sobre esta pensadora clau del segle XX. A l’anterior post es pot saber més i com inscriure’s en este curs de la UIMP.





En el centenari de Martí Domínguez, per Agustí Colomer

23 06 2008

Levante-EMV ha publicat hui una tribuna d’opinió escrita per Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, a propòsit del centenari del naixement de Martí Domínguez Barberà, data que es complia el passat dissabte 21 de juny.

LEVANTE-EMV / OPINIÓ 23 juny 2008

El 21 de juny de 1908 va nàixer a Algemesí Martí Domínguez Barberà. Molts anys després, jubilat del periodisme actiu, l´escriptor recordava amb tendresa la seua infància al seu poble natal. Estava enllestint la novel·la L´ullal quan li arribà inesperadament la mort. Era el 10 d´agost de 1984. Francesc Ferrer Pastor, davant el traspàs sobtat del seu amic, va escriure un article ben emotiu que revelava la confessió que li va fer l´escriptor quan va ser forçat a dimitir com a director de Las Provincias:

-L´amargor sentida de la teua desfeta et féu exclamar amb lletres a mi adreçades el 31 d´octubre de 1958: «Les classes dirigents, pel general d´una gola i una cara dura per a robar i no fer-ne un brot…» Tu, tan donat a l´adjectiu misericordiós, adjectivaves a nivell íntim les persones, certes persones, com eren. I és que hi ha moments en la vida que l´amargor fa exclamar dicteris: fins i tot Jesucrist exclamà penjat a l´arbre de la creu: ¡Déu meu, per què m´has desemparat! I València et va desemparar, València com a comunitat humana.

El text de Ferrer Pastor es titulava «Martí Domínguez, un ho-me bo, un patriota», i es va publicar en Rent, butlletí intern de La Paraula Cristiana, associació fundada en 1973, en la qual coincidiren altres noms significatius del valencianisme, com ara Robert Moròder, Joan Senent, mossén Sorribes, Vicent Badia, Sanchis Guarner, el pare Riutort o Cristòfor Aguado.

Recordem breument els fets que precipitaren la seua dimissió. En el mes d’octubre de 1957 València patí el desbordament del Túria. La memòria de la riuada, ben viva encara hui, cinquanta anys després, resta impresa en el cor dels valencians. Martí Domínguez, escriptor i director de Las Provincias, fou convidat a pronunciar el discurs de mantenidor de la fallera major de l´any 1958. El títol de la seua al·locució és ben significatiu –Valencia, la gran silenciada-, i el subtítol Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras! evoca la narració de l’entrada de Jesús a Jerusalem el Diumenge de Rams (Lc 19, 39-40). Esta excel·lent peça oratòria sovint es presenta com una reivindicació davant la manca d’interés del Govern central per València; tanmateix, sense negar eixe aspecte, allò més característic del discurs és la crítica oberta a l´actitud dels mateixos valencians davant el seu destí. Denúncia que posa l’èmfasi en el «rebordoniment» (pèrdua de la pròpia personalitat) que duu aparellat la falta de respecte que patim els valencians de portes enfora. L’abandó de la llengua i de la pròpia identitat ens conduïa irremeiablement a l’escassa consideració per part de Madrid.

Les paraules de Martí Domínguez impactaren en les persones que omplien de gom a gom el Teatre Principal i en els milers de valencians que les sentiren a través de la ràdio. A més a més, restaren impreses en un opuscle que edità d’amagat l’Ateneu Mercantil. El gest del periodista despertà la sensibilitat valencianista de molts ciutadans, especialment en l´àmbit universitari. Però, com no podia ser d´altra manera, el conduí a l’ostracisme del règim: les pressions es deixaren sentir i fou forçat a dimitir com a director de Las Provincias.

Si important és el testimoni de Martí Domínguez, no ho és menys la seua extensa i notable obra que comprén tots els gèneres: periodisme, teatre, poesia, novel·la, assaig… Els seus llibres continuen mereixent l´atenció del públic, com ho demostren les reedicions de No n´eren deu? i Els horts (Bromera) o L´ullal (3 i 4). Els seus escrits inèdits desperten també l’interés de les editorials, com és el cas de la narració Isaïes, profeta de Nadal, escrita a mitjan dels seixanta i publicada enguany en la col·lecció Rent de Denes. En paraules d’Enric Ferrer, esta obra subratlla l´opció preferencial pels pobres, proclamada en el Concili Vaticà II. Eixe esperit pioner de l´autor és apreciable també en altres moments. Així, només acabar la guerra, publica l´assaig Alma y tierra de Valencia (1941), qualificat per Joan Fuster com l’únic intent seriós d’introspecció sobre la personalitat col·lectiva dels valencians.

També a principis dels seixanta, en El tradicionalismo de un republicano s’afanyà a rehabilitar la figura proscrita de Blasco Ibáñez; intent que repetí amb èxit, anys després, en la seua obra pòstuma Els Borja (Alfons el Vell), estudi que esdevé un punt d’inflexió en la consideració de la cèlebre família valenciana. Eixa voluntat per restaurar la memòria tant del líder republicà com de la nissaga que ocupà la càtedra de sant Pere il·lustra a la perfecció l’esperit conciliador d’un escriptor que, com el pacient artesà medieval, encaixa les tessel·les del gran mosaic de la valencianitat.

*Director de «Rent».

Nota: El diari electrònic en valencià Pàgina 26 també s’ha fet ressó del centenari de Martí Domínguez i ha destacat este mateix article de Colomer en una emotiva informació titulada “Martí Domínguez, 100 anys”.





Publicada en valencià una selecció de sermons del cardenal Newman

10 06 2008

El periòdic valencià de major audiència, Levante-EMV, està fent un seguiment exhaustiu a les obres de la col·lecció Rent. En el seu moment va ser Rafael Prats qui anuncià l’aparició de Rent; després es va fer ressó de l’inèdit de Martí Domínguez i de l’acte d’homenatge celebrat a Algemesí. Ara, ha destacat la publicació -per primera vegada en la nostra llengua- de la selecció de sermons de John Henry Newman. A més, esta especial atenció l’oferix en una de les seccions més estimades pels seus lectors: la que escrita en valencià i dedicada a la cultura, anomenada El Dau.

LEVANTE-EMV / EL DAU 10 juny 2008

L´editorial Denes ha recollit en un volum una selecció de sermons del cardenal John Henry Newman, sacerdot anglicà convertit al catolicisme en 1845. És la primera traducció en valencià de part de l´homilètica del qui està considerat «pare invisible» del Concili Vaticà II i que a finals d’any serà beatificat.

El llibre que recull quatre sermons de diferents èpoques de Newman es titula En el món, però no del món, està traduït per Salvador Albert i conté una introducció a la seua vida i obra a càrrec d´August Monzon, prevere i professor de Filosofia del Dret de la Universitat de València. L´edició, publicada dintre de la col·lecció Rent, dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià, és la primera anotada que es fa en el nostre domini lingüístic. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Algemesí celebra el centenari de Martí Domínguez amb la presentació d’un llibre seu inèdit

16 05 2008

LEVANTE-EMV / EL DAU 16 maig 2008

Algemesí va acollir ahir la presentació de «Isaïes, profeta de Nadal», obra de l´escriptor Martí Domínguez Barberà nascut en aquesta població fa ara cent anys. L´Associació Amics de Joan Girbés va organitzar l´acte per a commemorar el centenari del polifacètic escriptor, que va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908.

L´acte va consistir en una conferència pronunciada per Agustí Colomer, responsable de l´edició d´«Isaïes, profeta de Nadal», obra que Martí Domínguez va escriure entre 1954 i 1965 i que mai va veure la llum. Colomer, autor de diferents estudis sobre el valencianisme d´inspiració cristiana, és també director de la col·lecció «Rent», dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià i on s´inscriu aquesta obra del conegut autor del discurs «Valencia, la gran silenciada» pronunciat durant les falles següents a la riuada de 1957 i que li va costar el càrrec com director del periòdic Las Provincias.

D´aquesta forma l´escriptor valencià (1908-1984) torna a estar d´actualitat després que l´editorial Denes haja publicat aquesta obra seua inèdita 43 anys després que la finalitzara.
Segons Colomer «´Isaïes, profeta de Nadal´ és una obra literària que pretén transmetre la profunditat de l´esperit profètic del denominat primer profeta major, on tot l’esforç de Martí Domínguez es dirigeix a commoure al lector amb la figura gegantesca del profeta». Igualment, les notes de caràcter històric, les citacions exegétiques, les reflexions teològiques i les crítiques socials estan presents al llarg del text i revelen «la vasta cultura d’un escriptor que usa amb encert arguments d’aquesta classe», segons el responsable de l´edició.





Un llibre inèdit de Domínguez Barberà inicia la col·lecció «Rent»

23 04 2008

LEVANTE-EMV / EL DAU 23 abril 2008

«Isaïes, profeta de Nadal» és el primer títol d’una nova sèrie de Denes dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià

Levante-EMV, València
L’escriptor valencià nascut a Algemesí Martí Domínguez Barberà (1908-1984) torna a estar d’actualitat després que l’editorial Denes haja publicat una obra seua inèdita datada a cavall entre l’Advent de 1964 i la Pasqua de 1965 titulada «Isaïes, profeta de Nadal».

L’edició ha anat a cura d´Agustí Colomer Ferrandiz, autor de diferents estudis sobre el valencianisme d’inspiració cristiana, a la vegada director de la col·lecció «Rent», dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià i on s´inscriu esta obra del conegut autor del discurs «La gran silenciada» -pronunciat a les falles següents de la «riuà» del 1957 i que li costà el lloc com a director de Las Provincias.

Segons Colomer, «Isaïes, profeta de Nadal» és una obra literària que pretén transmetre la profunditat de l´esperit profètic de l´anomenat primer profeta major, on tot l´esforç de Martí Domínguez es dirigeix a conmoure el lector amb la figura gegantina del profeta.

Igualment, les notes de caràcter històric, les citacions exegètiques, les reflexions teològiques i les crítiques socials són presents al llarg del text i revelen «la vasta cultura d´un escriptor que fa servir amb encert arguments d´aquesta mena», segons el seu curador.
Es tracta d´una obra rica en imatges que sintonitza amb el llenguatge simbòlic propi de la profecia per a recrear i donar plasticitat al missatge del profeta, traduïda directament pel propi Martí Domínguez.

«Isaïes, profeta de Nadal» fou escrit ja passada, segons recorda Colomer, «la seua dolorosa substitució al front del diari Las Provincias i on el buit de les autoritats franquistes i de bona part de la burgesia capitalina s´havia deixat sentir, tot i que havia guanyat l´estima de molta altra gent». Una «nova època en la seua vida» que coincideix amb la celebració del Concili Vaticà II «que influirà en l´aprofundiment de la consciència d´Església com a poble de Déu, en la necessitat d’elevar el nivell cultural del laïcat i en la presència de les llengües vernacles a la litúrgia», ha afegit el director de la col·lecció «Rent», nom que reviu el de l’antiga capçalera del butlletí que editava l´associació «La Paraula Cristiana».

Literatura de valors
L´altre títol que veu la llum en aquesta nova col·lecció és «En el món, però no del món. Selecció de sermons», del cardenal John Henry Newman (1801-1890) -amb traducció de Salvador Albert i introducció i notes d´August Monzon. La nova col·lecció alternarà noms claus de la literatura universal amb escriptors valencians. Colomer ha expressat que «es tracta d´una iniciativa nascuda del deler de posar a l’abast del lector uns textos que reuneixen els valors estètics, culturals i espirituals d’uns escriptors que mostren en les seues creacions la bellesa i la profunditat d’un humanisme alhora arrelat i transcendent».





Libros religiosos, per Rafael Prats Rivelles

14 04 2008

LEVANTE-EMV / LA INMENSA MINORÍA 14 abril 2008

En enero de 1959, cuando estudiaba el curso preuniversitario, Juan XXIII anunciaba el concilio Vaticano II que sería clausurado por Pablo VI en 1965. Eran tiempos de aggiornamento, de ponerse al día, también en materia religiosa. Así fue como alterné la lectura de libros de Unamuno, Ortega y Sartre, Hernández y Neruda, con algunos de la BAC, Biblioteca de Autores Cristianos nacida de la Editorial Católica y de la orientación de Ángel Herrera Oria.

Este recuerdo viene a cuento del nacimiento de Rent, una colección de literatura religiosa contemporánea, que comprende diferentes géneros: desde la narrativa y la poesía al ensayo y al teatro. La editorial Denes, de Paiporta, pondrá a disposición del público un conjunto de obras que nos acercará a la literatura de inspiración cristiana realizada desde el siglo XIX hasta hoy.

El nombre de la colección (levadura en castellano), de resonancias evangélicas, es también un homenaje a quienes crearon la asociación La Paraula Cristiana, cuyo boletín se titulaba asimismo Rent. He aquí una cita del evangelio de Mateo (13,33): “Els digué una altra paràbola: -Amb el Regne del cel passa com amb el rent que una dona va posar dins de tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.”
Agustí Colomer Ferrandiz dirigirá la colección, que se inicia con dos tomos: una selección de sermones del cardenal John Henry Newman (1801-1890) e Isaïes, profeta de Nadal, obra inédita de 1965 del recordado periodista valenciano Martí Domínguez (1908-1984).

Deseamos una feliz singladura a esta nueva colección. En estos casos, siempre hay alguien que dice: “Hábleme en cristiano”. Y es que, por lo visto, existe más de uno que cree que Cristo hablaba castellano, cuando en realidad su idioma debió ser el arameo. La palabra cristiana es políglota: se puede entender en cualquier lengua, incluido el latín, aunque esté muerta, pero que fue la oficial en el Vaticano II. Paraula de Déu.

RAFA.PRATS@telefonica.net