Joan Alfred Martínez: ‘Unitat en la diversitat: la inspiració europea del valencianisme’

8 03 2015

ARTICLE A LA REVISTA CRESOL DEL CURADOR DEL LLIBRE DE DENIS DE ROUGEMONT, FEDERALISME, PERSONALISME, ECUMENISME. LA INSPIRACIÓ EUROPEA (Rent 8)

llibrerougemont[1]En 1975, en el tens tram final del tardofranquisme, davant la incertesa sobre el futur immediat, es publicà Salvació: Europa, obra del pensador suís Denis de Rougemont, en què es defenia “la unitat en la diversitat” com a idea motriu dels esforços europeistes. Hui com ahir, quan, enmig de les sufocants angúnies de la crisi socioecònomica actual, ens plantegem uns fonaments sòlids per a la democràcia, la justícia i la cohesió social, el desenvolupament econòmic i la supervivència del poble valencià com a nacionalitat històrica, estem abocats a un dilema semblant. No hi ha cap dubte. Ens movem assetjats per les amenaces involucionistes del creixent populisme ultradretà i patrioter, l’enervant escepticisme antieuropeu d’una part significativa de l’esquerra continental i les pulsions recentralitzadores dels estats nacionals, zelosos d’absorbir de nou sobirania tant del poder polític supraestatal com infraestatal.

Ara bé, per als valencianistes sincers, per als qui creuen en les bondats de l’autogovern nostrat, ja siguen nacionalistes, federalistes o fins i tot mers autonomistes, l’europeisme no pot deixar de ser una pregona i arrelada convicció, viscuda amb conscient gravetat a hores d’ara. No debades, s’hi juguem molt amb l’envit de les forces antieuropeistes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




“El nostre primitivisme”

27 08 2011

“Tothom sap que els hòmens primitius de la Melanèsia, víctimes dels més cèlebres estudis sociològics del segle, tenen el costum de personificar les forces malignes que els amenacen, les causes dels crims, dels accidents, de l’esterilitat o de la mort. Tant si és un fetiller, un profanador d’allò sagrat, un animal, un núvol, un tros de fusta acolorida, la causa del mal que sofreixen eixos salvatges és sempre aliena a ells mateixos, i, en conseqüència, cal que siga combatuda i aniquilada fora d’ells mateixos.

A l’inrevés, el cristianisme s’ha esforçat des de fa segles per fer-nos comprendre que el Regne de Déu està en nosaltres, i que el camp de batalla no és altre que el dels nostres cors. Aquesta ensenyança ha fracassat en bona part. Persistim en el nostre primitivisme. Sempre fem responsables dels nostres mals a les persones d’enfront o a la força de les coses. Si som revolucionaris, creiem que canviant la disposició de certs objectes –desplaçant les riqueses, per exemple– suprimirem les causes dels mals del segle. Si som capitalistes, creiem que, desplaçant cap a nosaltres aquests mateixos objectes, ho salvarem tot. Si som demòcrates audaços, inquiets o optimistes, creiem que abrasint uns quants dictadors, profanadors del dret o nigromants, restablirem la pau i la prosperitat. Seguim encara en plena mentalitat màgica. Com a xiquets enfadats, colpegem la taula amb la qual ens acabem de pegar. O com Xerxes, flagel·lem les aigües de l’Hel·lespont a força de grans discursos sobre les ones calmades.

Oblidem aquest fet fonamental: en realitat els nostres adversaris no difereixen essencialment de nosaltres. Car tot home porta en el seu cos (i en la seua ànima) els microbis de totes les malalties conegudes, i moltes més. Anihilar els indicis exteriors de l’amenaça no pot bastar per a alliberar-nos d’ella. Aquests indicis –Hitler, Stalin o els capitalistes, segons els casos, els roïns en general– personifiquen possibilitats que també existeixen en nosaltres, temptacions latents que podrien desenrotllar-se qualsevol dia, a favor de la misèria o de la fatiga, o d’algun desequilibri temporal.

Confessem, doncs, la comprometedora veritat.

Hitler no estava fora de la humanitat, sinó dins d’ella. Àdhuc, no estava solament davant de nosaltres, sinó dintre de nosaltres. Estava en nosaltres abans d’estar contra nosaltres. Primer de res fou en nosaltres mateixos on es va alçar contra nosaltres. I una vegada mort, va a posseir-nos de nou sense cap esforç si no admetem que forma part de nosaltres, que és la part del diable en els nostres cors.

L’adversari sempre està en nosaltres. I per eixe motiu crec que el verdader cristià, si existís, seria l’home que no tinguera més enemic a témer que el que s’allotja dintre seu.”

 Denis de Rougemont, Federalisme, personalisme, ecumenisme, Denes, 2010





“Hem caigut en el parany”

6 11 2010

 

 

«Molts demòcrates han cregut amb tota sinceritat que Hitler encarnava sol tot el mal del nostre temps, i que era un monstre amb el qual no teníem certament res en comú. “Fixeu-vos, no sóc més que Hitler”, deia Satan. Nosaltres no hem vist més que a Hitler. Ens ha paregut terrible. L’hem detestat. Li hem oposat amb major o menor energia les nostres velles virtuts democràtiques. I ja no hem sabut observar el Dimoni entre nosaltres.

Hem caigut en el parany. Si el Diable és Hitler, hem elegit el bàndol dels bons? És un enemic vençut, la nostra victòria és completa? El Diable no demanava més, adora la nostra bona consciència. És la gran porta a través de la qual prefereix entrar en nosaltres, fent-se anunciar amb nom suposat.»

 

Denis de Rougemont, Federalisme, personalisme, ecumenisme. La inspiració europea, Rent núm. 8, editorial Denes, 2010