“Un licor ple de malenconia”

30 06 2010

 

“Al capdavall, la realitat última és la Misericòrdia; l’esperança última és la Misericòrdia, i la frontera última de les coses és la Misericòrdia. Al fons de totes les angoixes de la vida, al fons de totes les insatisfaccions de la vida, al fons de tots els disgustos que cadascun dels nostres dies ens porta a mans plenes, al fons de totes les copes de vi que la vida ens dóna a beure, no hi ha pas amargor. L’amargor és a la superfície, perquè totes les coses de la vida són amargues a la superfície. Al fons hi ha la misericòrdia, hi ha l’esperança de Misericòrdia infinita que és l’antídot del verí, que ens tranforma el verí de la vida en un licor dolç, tot i que trist: un licor ple de malenconia i suau com una carícia.”

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





“Del amor perenne” recensió a “Pensaments per a Giulia”

8 05 2010

EL DARRER NÚMERO DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE MIGUEL CATALÁN A L’OBRA DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

 

Del amor perenne

Pensaments per a Giulia recoge una selección de las cartas que Giuseppe Capograssi, teórico católico del derecho, escribió en su juventud a su novia Giulia Ravaglia. El valor principal de este epistolario redactado desde 1918 hasta 1924 es el despliegue de la espiritualidad de un joven que todo lo fía a su amor por Giulia, amada que termina consustanciándose con la figura de Dios en una asimilación con ilustres precedentes en la literatura italiana.

En su primera juventud, desde los diecinueve a los veinticinco años, el asesor jurídico y teórico del derecho italiano Giuseppe Capograssi (Sulmona, 1899–Roma 1956) escribió una carta cada día a su novia Giulia Ravaglia. La copiosa correspondencia, de la que este libro recoge setenta y cuatro cartas, terminó en 1924, la víspera de la boda. El final es sintomático del sentido mediador de la palabra escrita: «Pongamos el punto final. Mañana la palabra santa del Señor (…) abrirá para nosotros una vida nueva. No quiero escribir nada más».

Capograsssi, que a los diecinueve años resurge de una profunda crisis existencial, encuentra la salvación a la vez en Giulia y en Dios. El lector pronto advierte que el joven, a fin de evitar el dolor que le produce el mundo de los hombres, crea una campana neumática en la que sólo caben tres personas: Dios, Giulia y él mismo. La amada Giulia, en efecto, se consustancia con la figura de Dios, como enviada y ángel guía, en una asimilación con insignes precedentes en la literatura italiana, en especial la Laura de Petrarca y la Beatriz de Dante. «A menudo el mundo considera afortunado al hombre que tiene muchos golpes de suerte», escribe Capograssi. «Como de costumbre, el mundo se equivoca. Afortunado es quien consigue ver reflejado su ser en el ser de otro espíritu». El resto de seres queda fuera ocupando un espacio opaco, ruidoso, agresivo, incapaz de oír el canto ligero de las golondrinas en la mañana primaveral de Roma, inepto para sentir la inmensa paz del cielo estrellado que cada tarde Giuseppe aspiraba junto a su novia en la colina de Trinità dei Monti. Entre esa atmósfera de hombres insensibles y la esfera de la tríada espiritual sólo queda la fina membrana de la naturaleza expuesta por Dios y algunos espacios de silencio en las iglesias de Roma: San Giovanni dei Fiorentini, Santa Maria de la Pace… Cuando el guirigay de la calle se desvanece en el templo, sólo queda el bendito silencio.

Esta estrategia de salvación instintiva (no hay astucias de la razón, sino astucias del instinto que utilizan a la razón) pasa por simplificar los problemas en una suerte de estoicismo trascendente. El amor total de Capograssi lleva a la remisión del tiempo y a la abolición del espacio: «Amo la soledad, pero la soledad con Dios y contigo». Dentro de ese espacio místico, todo es paz, amor, dicha infinita y fe en la gloria eterna; fuera de él queda lo siniestro, lo superficial, lo estridente que ha de morir, ejemplificado en las tumultuosas estaciones de tren donde nadie vive ni se detiene. Como ocurre con las visiones de Teresa de Lisieux, que viajará por la tierra entera sin salir de su celda, la lectura de este epistolario de Capograssi, pese a las inevitables reiteraciones de un universo tan pequeño, es muy grata, pues, a la par que mínimo en extensión, ese universo es máximo en intensidad. Esta edición de algunas cartas de Capograssi que nos ha entregado Manuel Lanusse permite entender la honda espiritualidad de un hombre que se propuso vivir en la tierra «como en un sueño».

Miguel Catalán, Lletres Valencianes núm. 27, pp. 102-103





Rent presenta “Severina”, d’Ignazio Silone, a la Fira del Llibre

26 04 2010

LA COL·LECCIÓ ‘GERMANA’ DE RENT “PREGAR AMB ELS FILLS I ELS NÉTS” VEU LA LLUM AMB ELS DOS PRIMERS TÍTOLS

El passat 23 d’abril, Sant Jordi i Dia del Llibre, l’Editorial Denes va presentar en el marc de la Fira del Llibre les últimes novetats de la Col·lecció Rent: Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi; Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, de Vicent Andrés Estellés; i el primer llibre d’enguany, Severina, una novel·la d’Ignazio Silone. A més, es va presentar la col·lecció “germana” de Rent “Pregar amb els fills i els néts”, llibres il·lustrats per a llegir amb els més xicotets de la casa. Durant l’acte, també es presentaren els volums més recents d’”Edicions de la Guerra”, la col·lecció de poesia de Denes que obté tanta acceptació per part del públic i crítica.

Severina, d’Ignazio Silone -pseudònim de Secondino Tranquilli (Pescina, 1900-Ginebra, 1978)-, un dels escriptors italians més llegits i traduïts del segle XX, és una novel·la que esdevé el testament literari d’este gran novel·lista. La traducció és de Joaquim Juan-Mompó, que la va presentar en l’acte de la Fira, i la part introductòria és obra dels professors Giulia P. Di Nicola i Attilio Danese.

En esta obra, Silone evoca en la protagonista de l’obra –inconformista, desconfiada del poder, tenaç i fraternal- la seua admiració per la filòsofa francesa Simone Weil. En Severina, els temes lligats al cristianisme –semnpre presents en el gran novel·lista- esdevenen centrals a la llum entre el dilema entre obediència i consciència. Severina és l’esperança en una revolució moral capaç de renovar i salvar la humanitat.

Per a Silone, l’esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat; una virtut de resistència, que apareix com el moment religiós de la consciència laica.

Ignazio Silone als 17 anys inicia l’activitat política en les files socialistes i contribueix a fundar en 1921 el Partit Comunista. Sota el feixisme, esdevé un activista clandestí, tant a Itàlia com a l’estranger. En 1930, en l’època de les porgues stalinistes, abandona el partit i passa a estar sota sospita tant dels comunistes com dels feixistes. L’allunyament del comunisme li fa repensar la seua identitat com a “cristià sense Església i socialista sense partit”. Refugiat a Suïssa escriu, entre altres, l’assaig L’escola dels dictadors i les novel·les Fontamara o Pa i vi, que li reportaran fama internacional com a escriptor compromés. En la seua fructífera activitat literària dels últims anys destaquen El secret de Luca, Eixida d’emergència, L’aventura d’un pobre cristià i Severina.

Abans, Agustí Colomer, director de la Col·lecció Rent va presentar els dos llibres anteriors -5 i 6 de la col·lecció- Pensaments per a Giulia i Déu entre les coses. L’acte va contar amb la intervenció de l’editor Francesc Ferrer.

COL·LECCIÓ “PREGAR AMB ELS FILLS I ELS NÉTS”

Amb l’expressiu títol “Pregar amb els fills i els néts”, el professor Francesc Aracil -il·lustrador, pintor i gravador- va presentar eixe mateix dia la nova col·lecció de l’editorial Denes dedicada a llibres per a xiquets. “Llibres il·lustrats a tot color per als més xicotets de la casa, llibres per a ser contats per part dels pares o dels iaios”, va especificar Aracil, que els ha il·lustrat. Els textos són obra del prevere Vicent Cardona.

És tracta d’una important iniciativa, excel·lent eina per a la transmissió de la fe en valencià, uns llibres molts atractius i senzills per educar cristianament els infants.

Els dos primers llibres de la nova col·lecció i que ja es troben al carrer porten per títol Gràcies per tantes coses i Els amics de Jesús (El senyal de la creu). Els propers estaran dedicats al Parenostre (Jesús m’ensenya a resar!) i a l’Avemaria (Maria, la mare).

Els llibres estan pensats, tal i com va dir l’il·lustrador, per a repassar en companyia dels xiquets i les xiquetes, comentar les il·lustracions, explicar què diuen els diferents personatges, “per ajudar-los en la iniciació del viure cristià”.





“L’hivern crida la primavera”

5 04 2010

3.III.1921.―La primavera que arriba i que puja per les branques dels arbres, per les fibres íntimes de les coses, per les venes dels hòmens, ens parla, Giulia estimada, de la resurrecció; però la primavera també ens parla de l’hivern, pressuposa l’hivern, com la resurrecció ens parla de la passió, evoca i pressuposa la passió.

Conjunció admirable de vides i de veritats, Giulia, en virtut de la qual el món físic es relaciona íntimament amb el món moral, i tot el que hi ha al món és una imatge, un poema profund i admirablement igual, admirablement anàleg a la poesia infinita de Déu i de la Redempció.

L’hivern crida la primavera, l’hivern pressuposa la primavera. A l’hivern es gesta la vida que després florirà a la primavera. I en la passió es gesta la vida que florirà en la resurrecció. La resurrecció és, certament, primavera, i l’hivern és, certament, passió, però totes dues coses van unides, i no és possible tenir l’una sense tenir l’altra. No és possible que en la vida del cosmos hi haja només hivern, que no hi haja també flors i primavera. No és possible que només existisca la resurrecció, que no hi haja també la passió, en la qual es gesta la resurrecció.

En general, els hòmens voldrien o l’una cosa o l’altra, és a dir, voldrien sempre la primavera, sempre la resurrecció i, d’aquesta manera, sovint no veuen altra cosa que l’hivern i la passió. El desig no voldria veure res més que primavera; el sentit pessimista de la vida no vol veure res més que hivern. Però, per sort, a la vida hi ha, Giulia, l’una i l’altra cosa. Hi ha, a la vida, les flors i la neu, el glaç i les roses, la tristesa del Divendres Sant i les campanes festives de Pasqua. Hi ha les roses al costat de la neu; hi ha les violetes primerenques enmig de les primeres boires; i les primeres oronetes viatgen acompanyades per l’udol de les tempestes hivernals. Preguem tothora, Giulia meua. T’estime i et bese, i sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





“En el reconeixement dels ‘altres’ hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica”

15 03 2010

13.III.1923.―Tothom que ha tractat, Giulia estimada, aquest home que s’ha arrogat el dret incommensurable de guiar un poble, diu que el separa dels altres un abisme, en el sentit que tothom que hi parla sent, per part seua, una mena de presa de distància, com si posara una gran barrera, com si se situara en una llunyania remota, infinita, incolmable.

Fet singular! Se’l veu seré, impenetrable, imbuït de l’enorme responsabilitat adquirida. Però l’important és una altra cosa, l’important és discernir si de veres aquest és un home que justifique un tal distanciament. L’essencial és discernir si posseeix de veres aquesta visió superior, aquesta orientació superior que hauria de guiar Itàlia cap a nous confins i cap a nous destins.

Això ho revelarà l’esdevenidor. El cert, però, és que fins ara sembla més aviat impenetrable a les exigències i al reconeixement dels altres. Sembla que per a ell els altres no existeixen, que no siga capaç de veure’ls, de veure que no són com ell i que han de ser escoltats pel govern d’una nació. Els altres! En el reconeixement dels «altres» hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana. I precisament en la política, que engloba totes les altres activitats humanes, aquest individu no concep la voluntat dels altres, no entén que hi haja els «altres».

Reflexionant sobre aquest cas ens adonem que democràcia i humilitat són tot u. La democràcia és un suprem valor religiós. Preguem, Giulia, perquè la història se salve. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





‘Pensaments per a Giulia’ de Capograssi, a la revista Saó

10 03 2010

El número 346 (febrer 2010) de la revista Saó dedica -en la seua secció de llibres- un article d’Ester Sánchez Grau, al volum número 5 de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi, a cura de Manuel Lanusse. Pel seu interés reproduïm la recensió de forma completa.

GIUSEPPE CAPOGRASSI, PENSAMENTS PER A GIULIA. ANTOLOGIA

ESTER SÁNCHEZ GRAU (SAÓ, febrer 2010)

Una trobada casual em va donar l’oportunitat de llegir Pensaments per a Giulia, llibre que ara ressenye, d’un autor i d’una matèria totalment aliens per a mi. La filosofia del dret continua sent-me un misteri; però amb Giuseppe Capograssi, l’enamorat, el cristià i demòcrata, el jurista, em sembla alhora, una disciplina quasi de la família. Però,  el més important: l’autor ha aconseguit, amb les cartes, donar-nos a conéixer la seua rica i complexa personalitat

La destinatària de tant afany comunicatiu és la dona amb qui es casarà temps després. I és que Capograssi entén l’amor con una unió completa en la qual tot s’ha de compartir. Per això, en aquestes cartes, i a cor què vols, explica i ofereix la seua estimada tot el que ell és, pensa, opina, sent, fa o desitja. Així li demostra el seu amor. Nosaltres, els lectors, ens adonem d’aquesta ferma voluntat de construir una relació en evolució i creixença. Des del primer moment en què li costa parlar amb Giulia cara a cara, fins als comiats amb què l’estima, la besa i la convida a resar amb ell, sense oblidar el “sóc tu” que identifica els enamorats, hi som testimonis del creixement de l’amor. De fet, l’última carta que Capograssi escriu a la seua estimada és la vespra de la boda com un símbol del final del període de coneixement i principi de la seua vida nova. Les cartes estan molt ben seleccionades.

En l’evolució de què parlem, va fent-se més proper l’home, i més fondes les reflexions. S’hi fa palès un elevat concepte de la dona: una dona capaç d’entendre els pensaments complicats sobre filosofia, dret, política o religió.

Com que el gènere epistolar està al límit entre un gènere familiar i l’escriptura literària, aquesta obra hi encaixa perfectament, dins eixe marc. A les cartes de Capograssi no hi ha ficció, però sí voluntat d’estil i riquesa de recursos. Tot plegat, senzillesa, profunditat i bellesa.

D’altra banda, cal realçar que allò que regeix la vida de Capograssi és la seua vivència i la seua pertanyença activa a l’Església, institució en la qual confia com confia en Déu. Àvid lector i home racional, utilitza els arguments de teòlegs com sant Agustí, de la mateixa Bíblia, del neoplatonisme, per fonamentar la seua convicció que l’Univers és un reflex de la bondat de Déu.

Per aquesta raó, la natura l’encisa i l’acosta a les reflexions al voltant de la divinitat, l’harmonia, la bellesa, la musicalitat, del necessari silenci i de la Divinitat. Així, gaudeix dels paisatges i entorns naturals alhora que renega de la vida accelerada, poc reflexiva, de la ciutat i d’un progrés quasi inhumà —recorda el tòpic del beatus ille clàssic. També troba la pau i moments de tranquil·litat a les esglésies de Roma tan acuradament descrites per ell com a llocs sagrats i de recolliment. L’altra creença ferma de Capograssi és el dret. Destaca la importància social que té aquesta disciplina, quasi sagrada per a ell. El dret i el pensament, és a dir, la filosofia del dret és l’ocupació que l’autor sent com a pròpia. El dret i la justícia l’apropen, a més, a la política i a la necessitat de buscar un sistema just, bo i profitós per a la pàtria. Li preocupa, per tant, l’escalada del feixisme a Itàlia i la defensa la democràcia. També la seua estimada ha de ser partícip de les disciplines i les reflexions o accions que poden millorar les coses i les persones.

Pensaments per a Giulia és un llibre ple d’amor no només com una declaració, sinó com una vivència. L’essència de l’estima és a la vertadera unió  de les ànimes en les creences, actituds i coneixences, ja siguen les bones que predominen (amor, alegria, esperança, confiança, caritat, plenitud), ja siguen les, de vegades inevitables, roïnes (tristesa, nostàlgia o dolor). Tot, això sí, ben fonamentat en Déu: la fe n’és el pilar que suporta i guia el desenvolupament harmònic de la persona. De tota la persona.

Ester Sánchez Grau





“Els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel?”

23 10 2009

 

7.V.1919.―Es fa impossible no sentir, al matí, quan l’ànima, no encara apesantida per l’espectacle de la vida quotidiana, és més fresca i lleugera, es fa impossible, Giulia, no sentir el cant fresc i lleuger de les oronetes.

S’imposa a tothom, aquest cant, amb un ritme sense pausa; sobrevola la ciutat encara endormiscada, encara somiosa; la sobrevola, i sembla que sota l’atzur del cel no hi haja cap altra cosa vivent que aquest estol aeri i melodiós, que aquesta filera bruna de gitanetes brunes, que sense pausa exhalen tota la seua ànima minúscula en un cant argentí i límpid, sota el cel límpid.

 

oronetes

 

Aquest cant, Giulia, convida els hòmens carregats de mandra, els hòmens carregats de preocupacions àrides i de càlculs tan complexos com maliciosos, convida els hòmens desmemoriats a tornar a la simplicitat fonamental de l’univers, a la joia primordial que regeix l’univers, al principi de suprema eficàcia i simplicitat que en ell manté unides totes les parts d’aquest món immens.

Però els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel? Alcen mai els ulls a l’ordre profund del cel estrelat, al sol que és la font de la llum, al Senyor que és la font de la bellesa, a les meravelles del cel, a les meravelles que són els astres, a la meravellosa i sàvia complexitat feta de simplicitat que és aquest univers misteriós, en el misteri del qual ells hi viuen amb una total indiferència, amb una total inconsciència?

No, Giulia, els hòmens mai no alcen els ulls al cel ple d’atzur i ple d’estreles; els hòmens mai no troben temps per a sentir la veu embriagadora de les oronetes, que en despuntar el dia li canten al sol una cançó de benvinguda, una cançó que nosaltres podem sentir si ens acostumem a obrir les orelles a les profunditats primeres de la història dels hòmens.

Els hòmens més aviat tenen el costum de corbar-se sobre la terra nueta, sobre la terra opaca; i ni tans sols hi busquen, a la terra, el que té de diví, el que té de grandiós, el que té d’etern. Hi busquen, en canvi, el que té d’acabadament caduc, de fugisser, de transitori, de terrenal, de massa terrenal. I passen, passen sense aturar-se i alguns mai no han sentit la cançó de les oronetes en despuntar el dia, i mai no han vist el cel estrelat. Com a molt, han vist alguna estrela, han sentit algun cant confús, han entrevist —només entrevist— Déu, font de totes les coses.

Demanem a Déu, Giulia, que ens permeta de veure les seues belleses. T’estime. I sóc tu.

 Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





‘Pensaments per a Giulia’ a la revista Cresol

1 10 2009

“TOT AQUELL QUE S’ENDINSE EN LES PÀGINES  D’AQUEST LLIBRE, TROBARÀ UN COMPENDI DE TEMES INABASTABLES AMB UN FIL CONDUCTOR COMÚ: L’AMOR”

L’últim número de la revista Cresol publica en les planes de cultura una magnífica recensió de Genís Fajardo sobre el volum quint de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi. A continuació, pel seu interés la reproduïm de forma íntegra.

pensaments cresol okPENSAMENTS PER A GIULIA, per Genís Fajardo i Canet

Fa poc, i dins de la co l·lecció RENT de literatura religiosa en valencià, s’ha publicat el conjunt de pensaments de Giuseppe Capograssi adreçats a la seua fiancé, Giulia Ravaglia. Per tots aquells que no coneixen Capograssi, hem de dir que es tracta  d’un eminent filòsof i jurista italià que va obrir la renovació del diàleg entre el camp de la Filosofia i el camp del Dret, que llavors es trobava en punt mort. D’ell és l’aportació segons la qual la Filosofia del Dret s’encarrega d’anunciar allò nou que naix, l’excepció que es troba a punt de convertir-se en regla. La seua experiència com a advocat dels més desfavorits, i la defensa de l’individu contra l’Estat totalitari, fan d’ell una de les figures més interessants de la Itàlia del segle passat.

Tot aquell que s’endinse en les pàgines  d’aquest llibre, trobarà un compendi de temes inabastables amb un fil conductor comú: l’amor. En efecte, ja des del començament Capograssi afirma que només vivim quan estimem. Pot semblar òbvia aquesta afirmació, però el nostre autor va viure una etapa eixorca de la seua biografia marcada per “un escepticisme horrend” que va marcar una part de la vida  d’aquest jurista. Quan el nostre autor escriu les seues lletres, ja ha eixit  d’ell mateix: “Això és l’amor: Eixir de nosaltres mateixos, viure en els altres, (…) voler el bé més gran per als altres, la perfecció absoluta en l’ésser dels altres (…) Comprendre que estimar no és sinó esdevenir l’altre”. A mi, personalment, aquestes paraules em recorden aquesta preciosa oració que tenim els cristians i que és el Parenostre. Si ens hi fixem el Parenostre ens obliga a eixir de nosaltres mateixos, a abandonar el nostre “jo”, allò que ens separa dels altres. Gràcies a la trobada amb Giulia, Capograssi va retrobar-se a ell mateix i, al mateix temps als altres. És el retrobament de l’amor diví a través de l’amor humà. Tot açò ens acosta al que diu Lluís Duch, monjo de Montserrat, quan ens adverteix que una de les urgències més grans del cristianisme dels nostre temps consisteix a reivindicar amb força l’altre que és Déu i l’altre que és el proïsme.

Quina rabiosa actualitat les paraules de Capograssi! Aquesta insistència alliçonadora amara totes les pàgines  d’aquest epistolari en temes com la justícia: “Fer justícia és un acte  d’amor, i si la justícia no és amor, no és res (…) i es traeix a ella mateixa…” O la ciència: “La ciència és amor, i, si no és amor no és ciència. La ciència és un poc revelació.” Un coneixement que redueix a l’home a la dimensió empírica i tangible no arriba mai al més profund del ser. Pocs recorden que les coses duren el seu temps, però tal com diu Capograssi en aquestes pàgines: “Les coses de l’ànima són superiors al temps; sobretot l’amor, que ho supera tot: supera el temps, supera els anys, i és, en la seua mateixa essència immortal. Com és de trista una casa rica de béns materials i pobra de béns espirituals!” I és que tan sols per la via de l’amor es descobreix la riquesa de la vida, la grandiositat de la vocació de l’home. L’amor de Déu és, doncs, etern. Gràcies a això, Capograssi és fort en contra de la injustícia i del totalitarisme, ja que, segons l’Evangeli: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó un esperit de fortalesa,  d’amor i de seny” (2Tm 1, 7). Aquest esperit de fortalesa l’utilitza Capograssi per denunciar Mussolini quan diu en una lletra a la seua estimada: “Sembla que per a ell els altres no existeixen (…) En el reconeixement dels altres hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana.” Cal recordar de nou el Parenostre, potser? Al cap i a la fi quan Capograssi ens parla de la democràcia incideix que aquesta darrera no pot existir sense humilitat, més encara: democràcia i humilitat són tot u. I és que allò més preuat dins de la revolució cristiana és el fet  d’ajudar als altres, tot el contrari del que propugnaven els règims totalitaris. No és estrany que, en l’epistolari del filòsof marxista italià, Antonio Gramsci, adreçat a la seua estimada, es faça aquesta insidiosa pregunta: Com és possible estimar a una col·lectivitat, o a la humanitat sencera, sense haver estimat a una persona concreta? Capograssi té la resposta: “Quan dues ànimes s’estimen amb un amor pur, amb un amor que és vida, formació, perfeccionament, és perquè s’estimen en Déu.” I, a diferència de les solucions materialistes que alienen l’home, siguen de la filosofia que siguen, Jesús ens adverteix: “No tan sols del pa viu l’home, també viu de la paraula que ix de la boca de Déu” (Mt 4, 4; Dt 8, 3). Capograssi, doncs, veu l’essència de l’home que totes les concepcions i filosofies no veuen. I és que ser cristià no és una tasca fàcil. Com diu l’excepcional Bonhoeffer, víctima de la maquinària totalitària i coetani de Capograssi: “Ser cristià no significa ser religiós, sinó ser home. No un home típic, sinó l’home que Crist crea en nosaltres.” Un home, Capograssi, que, com Martin Luther King, va fer de l’amor al proïsme un argument polític.

Espere que aquesta lectura vos siga de profit i que junt amb l’Escriptura vos i l·lumine en els vostres camins.





Presentació dels llibres de Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi a la llibreria Paulinas

24 09 2009

SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA, QUART I QUINT TÍTOL DE RENT

El dimecres 23 de setembre la llibreria Paulinas acollí la presentació dels dos últims títols de Rent (Denes). El director de la col·lecció, Agustí Colomer, i els curadors de les edicions, Antoni López i Manuel Lanusse, intervingueren en l’acte. Agustí Colomer subratllà els paral·lelismes existents entre els dos autors, que començaren a escriure en el període d’entreguerres, un moment especialment convuls de la història europea. “En eixe clima convuls, Vinyes i Capograssi no perden mai ni la serenitat ni l’esperança. Són hòmens de fe i confien, a pesar de les dificultats. La consciència de perill del propi Vinyes, que morirà màrtir, és explícita en algun dels seus poemes –“sent la gelor mortífera al meu voltant /eixe fred que a les ànimes va anquilosant”. Colomer enumerà els paral·lelismes existents entre el canonge de Xàtiva i el filòsof de Sulmona: “Els dos autors compartixen molts aspectes: la fe, l’amor a la cultura, la sensibilitat social i la inquietud literària. En tots dos, a més, la seua circumstància local -Xàtiva en Vinyes i Sulmona i Roma en Capograssi-, esdevenen paradigmes d’un missatge universal”.

colomer+2

Tot seguit va prendre la paraula el professor de la Universitat de València, mossén Antoni López Quiles, que es congratulà de l’evolució positiva dels estudis sobre la literatura religiosa de la Renaixença als nostres dies. “Arran d’un monogràfic que férem a la revista montserratina Qüestions de vida cristiana, l’any 1994, dedicat a l’Església i la cultura valenciana, un grup d’investigadors valencians encetàrem un procés de revisió ben interessant, que posava en valor la literatura religiosa del segle XX, tant per la seua importància sociolingüística –en mantindre la llengua en temps adversos-, com per la qualitat que assolixen alguns autors. Els noms de Xavier Casp, Martí Domínguez, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en són una bona mostra. Però també la nòmina de clergues ha fet aportacions significatives: Sorribes, Moscardó o Monçó són noms cabdals en la postguerra. I, mereixen una especial atenció l’anomenat grup de “poetes de l’esperança”, conjunt de preveres que compartixen uns mateixos referents estètics i un pensament comú que lliga valors cristians i valencianitat. Joaquim Garcia Girona, Francesc Martínez Miret, Eduard Genovés o Gonçal Vinyes són els caps visibles d’aquest grup”. Tot seguit Antoni López analitzà la singularitat de Vinyes, “que sobre una matriu romàntica d’arrel verdegariana incorpora elements parnassianistes i convertix la seua Xàtiva natal, en paradigma històric de la plenitud cristiana i nacional del poble valencià”. Finalitzada la seua intervenció, Francesc Aracil llegí el poema “La cançó de les aigües”.

aracilllig

A continuació, el jurista Manuel Lanusse, realitzà un esbós biogràfic de Giuseppe Capograssi, una personalitat de primera línia del catolicisme italià de la qual només coneixíem la seua important obra filosoficojurídica. Amb la publicació de l’antologia Pensaments per a Giulia, se’ns mostra el Capograssi més íntim i literari, que deixa transpuar també les seues idees socials i polítiques. “El filòsof de Sulmona, defensor com Jacques Maritain de l’equació cristianisme-democràcia, mai no simpatitzà amb les maneres feixistes ni assumiria cap compromís amb aquest règim totalitari.” Tot seguit, Manuel Lanusse explicà les característiques peculiars de l’obra, una antologia de les 1951 cartes que diàriament enviava a la seua promesa Giulia Ravaglia: “Capograssi, gairebé bloquejat en l’encontre directe amb Giulia, sobretot en allò tocant a l’amor, emprarà aquesta peculiar forma de comunicació amb Giulia a fi de trobar un canal per a l’expressió d’aquells sentiments i pensaments, no per alliberar-se’n, sinó per donar-los forma i precisar-los i, amb això, transmetre’ls a la persona estimada, amb el propòsit d’aconseguir un enriquiment mutu i de crear un espai de meditació comuna.” En acabar la seua alocució, Antoni Martínez va llegir el pensament escrit el 7 de maig de 1919.

publicdrdarrera





RENT a Itàlia

9 09 2009

Manuel Lanusse, traductor i curador de l’edició de Pensaments per a Giulia, visità la ciutat de Sulmona per a agrair als membres de la Fundació Giuseppe Capograssi, en nom propi i de l’editorial Denes, les facilitats donades per a la publicació de l’antologia de la cèlebre obra de l’escriptor italià en la col·lecció Rent de literatura religiosa en valencià. Així mateix, els va fer lliurament de diversos exemplars del llibre, que passaren a formar part de la biblioteca de la institució.

Manuel amb membres de la Fundació

En la Casa Capograssi, llar pairal de l’escriptor i seu abrucesa de la Fundació, el professor Giuseppe Papponetti i el senyor Gianni Febbo es congratularen per l’edició de l’antologia, que revela l’interés en l’estranger per la figura i l’obra de Capograssi. La seua faceta acadèmica –com a filòsof del dret- és la que havia suscitat fins ara més interés amb traduccions a l’alemany i al castellà d’obres seues. Tanmateix, el seu vessant literari, que excel·lix en els Pensieri a Giulia, no havia suscitat fora d’Itàlia cap traducció, sent Pensaments per a Giulia, la primera que es fa de l’original italià.

Sulmona. Arc i torre

“Sí, Giulia, jo m’estime els llocs de la meua infantesa, i m’estime els llocs de la infantesa de la meua nissaga. La meua casa: vella, castigada i malmesa pel pes d’una llarga volada d’anys i de segles, però que jo m’estime perquè és la meua casa. El meu poble: un poble sense l’opulència dels de la gran pagesia, sense el lluor de les grans obres d’art, sense l’encant dels grans palaus, però que jo m’estime perquè és el meu poble, el poble on dormen els meus avantpassats, que, un rere l’altre, allí s’han adormit en el Senyor, fa tant de temps, fa massa temps  […]”.

Pensaments per a Giulia, 18-02-1919

Fotos: Josep L. Aparici