Dos clàssics del segle XX -Estellés i Silone- a Benifaió

14 04 2011

LA COL·LECCIÓ RENT ENCETA LA PROGRAMACIÓ CULTURAL DE LA BIBLIOTECA PÚBLICA MUNICIPAL DE BENIFAIÓ

El passat dimecres, 13 d’abril, les noves instal·lacions de la Biblioteca Pública Municipal de Benifaió acolliren el primer acte de la programació cultural del centre. Entre el públic assistent, que omplia la planta baixa de l’edifici, es trobava l’alcaldessa de Benifaió, Amparo Arcís, la regidora de Cultura, Mercedes Gómez, i representants dels tres grups municipals (PP, PSOE i Bloc). El bibliotecari municipal, Francesc Fort, assenyalà que, amb la presentació d’estos dos llibres de l’editorial Denes, la biblioteca encetava una línia d’actuació que expressa la voluntat d’obrir les portes i acollir qualsevol iniciativa que afavorisca el foment de la lectura. Tot seguit presentà els tres participants en l’acte.

Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, agraí a la regidoria de Cultura de l’Ajuntament -i especialment a Francesc Fort- la receptivitat i l’interés que han tingut en l’organització de la presentació de l’antologia de poesia religiosa d’Estellés, Déu entre les coses,  i de la novel·la d’Ignazio Silone, Severina: “hui presentem ací dos primeres figures de la literatura italiana i valenciana per als quals l’element religiós esdevé fonamental. Tanmateix, de vegades passa, com en el cas d’Estellés, que, sorprenentment, es desconeix este aspecte. Però si fem una lectura atenta del poeta de Burjassot ens adonarem que el gran poeta de la pàtria, el gran poeta de l’amor carnal, és també un excel·lent poeta religiós”.

El professor Abelard Saragossà subratllà l’interés lingüístic de la poesia de Vicent Andrés Estellés, que aconseguix arribar a la síntesi d’un valencià digne i popular alhora. Tot seguit recità una selecció de poemes de Déu entre les coses, parant l’atenció en aspectes com l’originalitat de les imatges que fa servir el poeta de Burjasssot: “Amic, Déu és una sèquia / Quin goig capbussar-se en Déu”. “Davant la Seu”, “Crepuscle” o el conegut “A sant Vicent Ferrer” foren alguns dels poemes escollits pel professor Saragossà. També recità el poema “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans”, que es clou amb el vers “He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més”, sobre el qual comenta Enric Ferrer, curador de l’antologia: “la pregunta sobre la mort és, en definitiva, la pregunta sobre el sentit de la vida. Amor i Mort van plegats: voldríem que la persona estimada no morira mai. L’amor postula un més enllà de la mort.”

Per últim, Joaquim Juan-Mompó, traductor de Severina, féu un esbós biogràfic de la figura del novel·lista i polític italià, Ignazio Silone, que patí moltes dificultats al llarg de la vida. Orfe arran d’un terratrèmol, fou acollit per don Orione, un capellà amb una forta sensibilitat social. La consciència de les injustícies que patien els llauradors del mezzogiorno italià al principi del segle XX, acostaren Silone al socialisme, esdevenint un dels fundadors del Partit Comunista. Tanmateix, el coneixement directe de l’estalinisme el fan abandonar el partit. Refugiat a Suïssa per la impossibilitat de tornar a la Itàlia feixista de Mussolini i aïllat dels seus antics companys comunistes fa servir la literatura per a expressar, a través dels personatges de les seues novel·les, la denúncia de les injustícies, en la línia d’un socialisme d’inspiració cristiana: “sóc un cristià sense Església i un socialista sense partit”. Juan-Mompó va explicar que “el personatge de Severina -una monja que abandona la vida monàstica per fidelitat a la pròpia consciència-  representa la soledat de les persones que, com el mateix Silone, abandonen les institucions per fidelitat a la pròpia consciència. Tanmateix, Silone no és un escriptor pessimista. I això és percep en l’argument de la novel·la: si unes portes es tanquen, se n’obrin unes altres. De fet, el títol original de l’obra és ben significatiu: L’esperança de sor Severina“. Per últim, Joaquim Juan-Mompó va comentar els criteris de la traducció i recomanà al públic assistent la lectura d’esta novel·la pòstuma d’un dels més grans novel·listes italians del segle XX. 





“En el reconeixement dels ‘altres’ hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica”

15 03 2010

13.III.1923.―Tothom que ha tractat, Giulia estimada, aquest home que s’ha arrogat el dret incommensurable de guiar un poble, diu que el separa dels altres un abisme, en el sentit que tothom que hi parla sent, per part seua, una mena de presa de distància, com si posara una gran barrera, com si se situara en una llunyania remota, infinita, incolmable.

Fet singular! Se’l veu seré, impenetrable, imbuït de l’enorme responsabilitat adquirida. Però l’important és una altra cosa, l’important és discernir si de veres aquest és un home que justifique un tal distanciament. L’essencial és discernir si posseeix de veres aquesta visió superior, aquesta orientació superior que hauria de guiar Itàlia cap a nous confins i cap a nous destins.

Això ho revelarà l’esdevenidor. El cert, però, és que fins ara sembla més aviat impenetrable a les exigències i al reconeixement dels altres. Sembla que per a ell els altres no existeixen, que no siga capaç de veure’ls, de veure que no són com ell i que han de ser escoltats pel govern d’una nació. Els altres! En el reconeixement dels «altres» hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana. I precisament en la política, que engloba totes les altres activitats humanes, aquest individu no concep la voluntat dels altres, no entén que hi haja els «altres».

Reflexionant sobre aquest cas ens adonem que democràcia i humilitat són tot u. La democràcia és un suprem valor religiós. Preguem, Giulia, perquè la història se salve. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia