‘Serra d’Or’ publica la crítica de Josep Miquel Bausset al volum de Rent que conté dos treballs inèdits de Joan Fuster

10 10 2015

EL NÚMERO 670 DE LA REVISTA DE CULTURA DE L’ABADIA DE MONTSERRAT INCLOU LA RESSENYA “DUES OBRES INÈDITES DE FUSTER DEL 1952” A LA SECCIÓ “LECTURES”.

BaussetPublicat per l’editorial Denes, amb una introducció de Francesc Pérez Moragon, la col·lecció “Rent” ha publicat un volum amb dos textos inèdits de Joan Fuster en el seu vessant d’assagista i de traductor. Es tracta, d’una banda, de l’estudi Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern, i de l’altra, de la versió de L’Annonce faite à Marie, de Paul Claudel, a la qual l’escriptor de Sueca posà com a títol La bona nova a Maria.

Va ser l’octubre de 1952, en el context de les festes de la coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, quan Joan Fuster propicià la representació escènica, en valencià, de l’obra de Claudel. A més, escriví un breu assaig al certamen literari convocat amb motiu d’aquelles festes, obra que va ser premiada. Les dues actuacions de Fuster, com afirma Francesc Pérez i Moragón en la introducció d’aquest volum, “estigueren envoltades d’algunes circumstàncies que retraten molt bé l’època, en ple franquisme”. Una carta de Fuster a Vicenç Riera i Llorca, exiliat a Mèxic, amb data del 25 d’octubre d’aquell any, dóna una información general d’aquells esdeveniments.

Pel que fa al primer dels dos textos, fou trobat per Brígida Alapont i Francesc Pérez i Moragón entre els papers de Fuster. Es tracta d’un text mecanografiat, amb el títol, Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern. Pel que fa a la traducció de l’obra de P. Claudel, es deu a la tenacitat de l’amic Agustí Colomer, ja que de feia anys buscava un exemplar d’aquella traducció feta per Joan Fuster de L’Annonce faite à Marie, per tal d’incorporar-la a la col·lecció que entusiàsticament dirigeix Francesc Ferrer i Escrivà, fill del benemèrit amic Francesc Ferrer Pastor. En la recerca d’aquesta obra de Claudel, Santi Vallés, a partir de la pista donada per Fuster en carta a Vicenç Riera i Llorca el 6 de juny de 1953 sobre l’enregistrament que Ràdio València va fer de la representació de La bona nova a Maria, va tractar de localitzar la cinta magnetofònica als arxius de la cadena SER, tot i que sense cap resultat positiu. Va ser Agustí Colomer qui el 30 d’octubre de 2013 va trobar la còpia que s’ha fet servir en aquesta edició dins el fons del músic i compositor Agustí Alaman i Rodrigo, conservat a la Biblioteca Valenciana per cessió familiar. Aquest text estava amb una carta de Fuster a Alaman en què li reclamava l’exemplar i en la qual el receptor havia anotat “Retornada La bona nova a Maria 27 de maig”.

Entre els premis atorgats als Jocs Florals organitzats en honor de la Mare de Déu de Sales, Fuster en va guanyar un de patrocinat pel registrador de la propietat i els notaris de Sueca amb el text mencionat abans, Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno. Aquest text, de set folis i en castellà, és, segons Francesc Pérez Moragón, un atac frontal contra l’existencialisme i una defensa exaltada de la religió catòlica, per la qual cosa, segons Pérez Moragón, l’objectiu de Fuster era aconseguir la modesta remuneració econòmica  que el guardó comportava.

Fuster, com defensa Pérez Moragón, adoptava un to quasi caricaturesc dels tòpics impulsats pel nacionalcatolicisme imperant. A banda del títol en castellà i de la referència temàtica, Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno no té res a veure amb Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern que ara veu la llum. Per alguna raó que ignorem, com dedueix Pérez Moragón, Fuster preparà un escrit en valencià amb el mateix títol que el que finalment presentà i que és el que ara es publica en aquest volum de l’editorial Denes. A diferència d’aquell, aquest és més extens i d’una orientació distinta, i més d’acord amb el pensament de Fuster. Potser algú que formava part del jurat va aconsellar Joan Fuster substituir-lo, en veure que no seria guardonat pel fet que oferia massa discrepàncies amb el pensament oficial. O va ser el mateix escriptor de Sueca qui, a corre-cuita, com una escenificació sarcàstica, com diu Pérez Moragon, va perpetrar en quatre grapats l’escrit més breu, ultracatòlic i antiexistencialista, però susceptible d’aconseguir el guardó i els diners que comportava.

Al contrari que aquella versió caricaturesca i en castellà, aquest estudi que ara veu la llum té una sèrie de qualitats que permeten considerar-lo ben interessant, segons Pérez Moragón, dins la producció inicial de Joan Fuster. En aquest assaig trobem alguns dels temes que ja interessaven a l’assagista de Sueca: el descrèdit de la realitat en les arts plàstiques, la consideració dels escriptors estalinistes com a revolucionaris coartats pel sistema que defensaven, i el desencís de molts escriptors progressistes respecte a l’URSS, la llibertat de l’intel·lectual, els canvis en les relacions socials impulsats pel desenvolupament tecnològic i altres qüestions semblants. L’objectiu de l’estudi era contraposar les idees d’alguns autors de teatre religiós i aquella literatura que posava damunt l’escenari les idees pròpies del corrent  existencialista.

Pel que fa a La bona nova a Maria, la idea de representar Claudel a Sueca va nàixer de l’amistat de Francesc de Paula Burguera i Joan Fuster. Si Burguera tenia un gran interès pel teatre, que després desenvolupà com a autor, Fuster veia en aquesta representació, el fet de guanyar un espai públic a favor de la nostra llengua.

La traducció i adaptació de L’Annonce faite à Marie, de Paul Claudel, representà un important pas pel que fa a la normalització de la llengua, tal i com Fuster li escrivia a Vicenç Riera i Llorca: “Vaig haver de fer jo mateix una traducció-adaptació, ja que no aconseguírem un exemplar de la traducció feta a Barcelona. Li vàrem posar el mateix títol que s’usà allí: La bona nova a Maria”. Aquesta obra s’havia representat a Barcelona el maig de 1952 (amb motiu del Congrés Eucarístic) en versió catalana de mossèn Pere Ribot i Ferran Canyameras.

Com escrivia Fuster a Vicenç Riera i Llorca, “la representació es féu a l’aire lliure, en una placeta del poble, sobre un cadafal de dos estatges i un decorat sintètic; li posàrem il·lustracions musicals de Bach, Händel i cançons populars catalanes. El resultat, llevat d’alguna falla de micròfons (ens foteren una escena), fou discret. El públic s’empassà l’obra i no mostrà cap estranyesa davant el llenguatge literari emprat pels actors. Açò últim, sobretot, és el que més content m’ha deixat”.

Tot i que també volien representar l’obra a València, no va poder ser, ja que les traduccions a altres llengües que no foren el castellà, no estaven permeses.

La versió que ens n’ha pervingut, com defensa Pérez Moragón, és un aplec de fulls mecanografiats que Fuster no va poder redactar de pròpia mà. Segurament l’escriptor va dictar a algú (amb uns coneixements lingüístics deficients) la versió de L’Annonce faite à Marie.

Josep Miquel Bausset, “Dues obres de Fuster del 1952, Serra d’Or núm. 670, octubre del 2015, p. 76.

 

 



Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: