“Elegia a una donzella boja”. Joan Valls i Jordà (‘Tast d’eternitat’)

30 08 2013
 9donzella
 
 
ELEGIA A UNA DONZELLA BOJA
 
 
T’he vist al carrer trist
del poble on ta mare
tingué l’estrella amarga de donar-te
la boira o la vida que et sacseja.
T’he vist entre les dàlies i els anyells
com una canèfora enlluernada,
trista sota la llum d’horabaixa,
a les pupil·les una gràcia raríssima
i al pit un batec
d’arrítmic somnambulisme.
L’ombra t’allargassava pietosament
la silueta entranyable
i com si una tendresa
et donàs nimbus de misericòrdia,
cantaves rient-te
dels peixos fugaços, de les buixqueroles,
dels núvols i els carros que corren i avancen
per les llunyanies dubtoses,
per les rutes que es perden temptant els bons somnis
que tu tens a voltes,
sota la imatge d’un Jesús Infant
al capçal del llit.
 
¿D’on ve el teu èxtasi, d’on ve
aqueix besllum de paraules deslligades
d’allò que es defineix com a raó concreta?
I dius:
tinc ganes d’ensenyar a resar els pollets,
o: voldria menjar-me un bon tros de lluna.
I, de sobte,
sembla que un arcàngel fueteja en l’aire
i s’encenen insectes entre el solell.
Jo em pregunte si ets una pietat abandonada
o un missatge enigmàtic de protesta,
o la trista despulla d’un vincle que consum
el seu ressò de carn i obaga forma.
 
T’he vist al carrer del poble que et volta.
Del poble que et té com una relíquia sense nom.
I m’oblide, en veure’t, de les cantelludes coses
que a la ciutat m’empresonen:
de les rialles conqueridores,
dels gestos domenyadors,
de les molsoses lluites,
de les mil lubricades consignes per al bé i el mal.
M’oblide, inclús, de les saludables pregoneses
que la vida ens endreça de vegades
com un sortós,
com un esplèndid premi d’inesperada herència,
i per tot açò tinc que considerar la felicitat,
l’anomenada rodona felicitat,
com un fàstic,
com una mena d’injúria a la puresa
del món que tu tens i tu sents,
de l’òrbita que et guanya
en aqueixa orla inintel·ligible
on vegetes i rius
i és la teua impecable, dolça, marginal
bogeria encantada.
Et pregue digues els mots que tu saps,
allò de: voldria ésser una branca de salze,
voldria tornar-me nina malalta,
voldria pujar als núvols
i, sobre ells, viatjar fins a Mallorca.
(El nom de l’illa el sap per una cosina
de quan li contà el seu viatge de noces
i demés trets atrevits per fer-la riure.)
 
¡Adéu, felicíssima donzella boja
del trist poble entre serres!
Mai no oblidaré les teues lletanies
de mots il·luminats per la ximplesa.    
 

Il·lustració: “Àngel per a una donzella boja”, 1960. Ramon Castanyer (Alcoi, 1929 – Madrid, 2011). Font: www.pintorcastanyer.com


Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: