“Metàfora de la societat contemporània, el ferrocarril passa i no s’atura”

27 08 2012

«25.IX.1919.―Les estacions de tren, estimada, són un dels monuments més melancòlics patètics de la nostra societat contemporània.

Són un lloc on ningú no s’atura, on ningú no hi viu, on tothom passa, on ningú no pensa ni treballa ni fa res; un lloc de trànsit, de pas, de fuga, destinat a no ser mai la casa de ningú, campament mòbil de gent que es mou, tràfec inútil de gent que circula, nuc inextricable, inútil garbuix d’interessos efímers que van i vénen, que canvien d’emplaçament, que deixen una contrada i en busquen una altra, moguts per aquella set de vagabunderia, de peregrinació, que és el tret més característic d’aquesta nostra societat errant.

El tren n’és, d’aquesta societat, la representació més clara; aquesta horrible màquina que et pren, t’aferra, t’arrossega, t’arrenca dels llocs més volguts, dels hàbits més estimats, et separa de tot i et porta lluny amb una fragor horrible, amb un maquinisme terrible, amb la inexorabilitat pròpia de les màquines. Metàfora de la societat contemporània, el ferrocarril passa i no s’atura: no hi ha cap espectacle que el commoga, ni cap bellesa que l’atraga, ni res que li desvetlle compassió.

Creació veritablement monstruosa, autèntic “monstre”, com l’anomenà amb encert un dels seus cantors més abrandats, el tren travessa els camps coberts de flors i de rosada, puja les muntanyes més atzurres i més pròximes a l’atzur, s’obri pas per les valls més hermoses i per les més meravelloses panoràmiques de cel, d’amplitud, de frescor, de color, de bellesa; i, amb un furor cec, amb una violència inexorable, tot s’ho emporta, tot ho arrossega, tot ho arrabassa a la pobra pupil·la dels hòmens que, massa acostumada a veure la lletjor, l’horror, la truculència, busca amb deler, per a aturar-s’hi, per a aferrar-s’hi, els espectacles més purs de l’univers, les eternes belleses que el sol il·lumina sota la capa del firmament.

I així s’ha esdevingut que els hòmens han perdut el contacte amb la seua terra, amb les seues coses, amb les seus cases i amb les seues llars; i van voltant pel món com nòmades a la recerca de la casa que van deixar. Preguem el Senyor, perquè només Ell és puresa, bellesa, senzillesa i innocència. Preguem el Senyor tothora. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»


Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia, Rent 5, Denes, 2009


Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: