Alcoi es fa ressò del centenari de Teodor Llorente

29 08 2011

JAUME-JORDI FERRANDO MORALES ESCRIU UN ARTICLE A LA WEB DEL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL APOLO SOBRE LES RELACIONS ENTRE EL POETA I EL MÚSIC ALCOIÀ JOSEP ESPÍ ULRICH

“El centenari de Teodor Llorente

Considerat el poeta més important de la Renaixença, Teodor Llorente (València, 1836 – 1911) és sens dubte un escriptor destacat del segle XIX amb una important obra literària i periodística -va estar fundador de Las Provincias-, i una figura de la política i la cultura valencianes.

Aquest any en que s’acompleix el centenari de la seua mort sembla bon moment per a recordar la seua obra i així ho han entès diferents persones i institucions. Entre les iniciatives dels darrers mesos ha estat l’edició de “Lo foc sagrat de la Fe” un rigorós i encisador llibret que ens mostra a l’home apassionat de la seua terra que viu la Fe com si d’energia interna es tractara: una gràcia rebuda des de dalt per acompanyar-te en el camí de la vida.

Pel que fa de la relació de Llorente amb la música cal recordar la col·laboració amb l’alcoià José Espí Ulrich, qui va posar en solfa alguns dels seus poemes i de les seues traduccions, perquè Llorente també va traduïr al castellà autors alemanys, anglesos i francesos, constituint en conjunt un treball molt valuós tant per la qualitat literària com per la musical.

 
 
 
 
 
 
“El recuerdo”
Yo vengo de noche y mi ala estendida
fantástica roza la frente dormida
perdiéndome luego cual vaga visión.
Yo soy el ensueño del alma anhelante,
soy astro apagado, soy ráfaga errante,
soy sombra, soy nada, soy vana ilusión.

Soy hijo que en la cuna la infeliz madre perdió,
soy imagen importuna de la dicha que pasó.
Soy el eco moribundo de la olvidada canción;
soy memoria de otro mundo,
huesped soy de otra mansión.
Corazón dormido, duerme sin cesar,
soy el bien perdido déjame, déjame pasar.

Versió web:  http://www.cimapolo.com/val/index_2.html





“El nostre primitivisme”

27 08 2011

“Tothom sap que els hòmens primitius de la Melanèsia, víctimes dels més cèlebres estudis sociològics del segle, tenen el costum de personificar les forces malignes que els amenacen, les causes dels crims, dels accidents, de l’esterilitat o de la mort. Tant si és un fetiller, un profanador d’allò sagrat, un animal, un núvol, un tros de fusta acolorida, la causa del mal que sofreixen eixos salvatges és sempre aliena a ells mateixos, i, en conseqüència, cal que siga combatuda i aniquilada fora d’ells mateixos.

A l’inrevés, el cristianisme s’ha esforçat des de fa segles per fer-nos comprendre que el Regne de Déu està en nosaltres, i que el camp de batalla no és altre que el dels nostres cors. Aquesta ensenyança ha fracassat en bona part. Persistim en el nostre primitivisme. Sempre fem responsables dels nostres mals a les persones d’enfront o a la força de les coses. Si som revolucionaris, creiem que canviant la disposició de certs objectes –desplaçant les riqueses, per exemple– suprimirem les causes dels mals del segle. Si som capitalistes, creiem que, desplaçant cap a nosaltres aquests mateixos objectes, ho salvarem tot. Si som demòcrates audaços, inquiets o optimistes, creiem que abrasint uns quants dictadors, profanadors del dret o nigromants, restablirem la pau i la prosperitat. Seguim encara en plena mentalitat màgica. Com a xiquets enfadats, colpegem la taula amb la qual ens acabem de pegar. O com Xerxes, flagel·lem les aigües de l’Hel·lespont a força de grans discursos sobre les ones calmades.

Oblidem aquest fet fonamental: en realitat els nostres adversaris no difereixen essencialment de nosaltres. Car tot home porta en el seu cos (i en la seua ànima) els microbis de totes les malalties conegudes, i moltes més. Anihilar els indicis exteriors de l’amenaça no pot bastar per a alliberar-nos d’ella. Aquests indicis –Hitler, Stalin o els capitalistes, segons els casos, els roïns en general– personifiquen possibilitats que també existeixen en nosaltres, temptacions latents que podrien desenrotllar-se qualsevol dia, a favor de la misèria o de la fatiga, o d’algun desequilibri temporal.

Confessem, doncs, la comprometedora veritat.

Hitler no estava fora de la humanitat, sinó dins d’ella. Àdhuc, no estava solament davant de nosaltres, sinó dintre de nosaltres. Estava en nosaltres abans d’estar contra nosaltres. Primer de res fou en nosaltres mateixos on es va alçar contra nosaltres. I una vegada mort, va a posseir-nos de nou sense cap esforç si no admetem que forma part de nosaltres, que és la part del diable en els nostres cors.

L’adversari sempre està en nosaltres. I per eixe motiu crec que el verdader cristià, si existís, seria l’home que no tinguera més enemic a témer que el que s’allotja dintre seu.”

 Denis de Rougemont, Federalisme, personalisme, ecumenisme, Denes, 2010





Enric Valor i el fet religiós

22 08 2011

LA COL·LECCIÓ RENT, LITERATURA RELIGIOSA EN VALENCIÀ, VOL ADHERIR-SE  A  L’HOMENATGE A L’ESCRIPTOR DE CASTALLA AMB MOTIU DEL CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT

La xarxa cooperativa Un entre tants ha convocat un homenatge cibernètic a l’escriptor Enric Valor (1911-2000) amb motiu del centenari del seu naixement. El record de l’autor de les Rondalles resta ben viu en el cor dels valencians, com ha pogut apreciar-se en les múltiples iniciatives mampreses durant el present curs. Cal subratllar especialment, la designació com a Escriptor de l’Any 2010 -coincidint amb el deu aniversari de la seua mort- per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Del catàleg corresponent a l’exposició Enric Valor, el valor de les paraules, organitzada per l’AVL, reproduïm la fitxa elaborada per Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, on es dona compte de la participació d’Enric Valor en la campanya en favor de la litúrgia en valencià i en la Comissió Interdiocesana de Textos Litúrgics, així com de la seua estreta amistat amb mossén Sorribes i el pare Riutort. Ens resulta ben grat recordar qui fóra gran amic del fundador d’esta editorial, Francesc Ferrer Pastor, en la qual han vist la llum les traduccions que Valor va realitzar de L’ingenu de Voltaire i Anys i Llegües de Gabriel Miró.

“Les esperances suscitades per la celebració del Concili Vaticà II (1962-1965) ultrapassaven els àmbits estrictament clericals i incidien directament en l’esfera de la societat civil. L’ús de les llengües vernacles en la litúrgia constituí una novetat en el culte catòlic, que fins aleshores feia servir exclusivament el llatí. El moviment valencianista estava ben atent a l’aggiornamento de l’Església i mostrava la seua simpatia pel Concili. És ben significatiu, per exemple, el tractament informatiu que va meréixer l’esdeveniment en les planes de la revista Valencia Cultural (1960-1964) editada per Josep Marí Montañana i dirigida per Vicent Badia i Marín. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





“En aquella petita casa de Galilea”

15 08 2011

 

«25.III.1919.―Què succeí, estimada i benaurada Giulia, quan un àngel de llum va anunciar a la Verge jueua l’esdeveniment prodigiós i miraculós que d’aleshores ençà ressona ressona per tot el vent de la història?

Res no succeí en la història: la vida va continuar igual; els hòmens continuaren sent tal com eren, vivint com vivien; i la humanitat anà fent la mateixa mandrosa rutina de sempre, en la foscor dels dies.

I, mentrestant, en aquella petita casa de Galilea hi havia tingut lloc una conversa plena de tendresa, de dolçor, d’esperança i de miraculositat. Una Verge, una Verge jueua —d’aquest poble tan misteriós, amb un tarannà, amb uns costums, amb una història tan singulars— s’havia ofert ella mateixa al Senyor amb un acte d’una humilitat tan infinita que el Senyor havia pogut davallar fins a ella, omplir-la i recloure’s en ella sense entrar en contacte amb el gèlid egoisme humà, amb la satànica supèrbia humana.

Mentre arreu del món —d’aquest món tan extens com atroç— el pecat torturava la pobra humanitat i la humanitat s’esgarriava, víctima de l’orgull, de la supèrbia i de la carn, en una llunyana i petita casa d’Orient una criatura —una sola, l’única arreu del món— adorava el Senyor com ningú mai no l’havia adorat, com ningú mai no l’adorarà; s’humiliava davant del Senyor amb una humilitat tan profunda, tan completa, tan absoluta, i amb un sentiment de Déu tan viu, tan autèntic, tan immediat, que tanta elevació en aquest sentiment mai ningú no la podrà atényer. I així, es va acomplir el misteri ila Verge va concebre un fill: va concebre el Verb que, per mitjà d’ella, es féu carn.

Res tan sublim, res tan profund, res tan joiós com aquest dolç misteri que s’esdevé en aquella casa llunyana, en aquella casa petita i pobra, entre l’àngel del Senyor ple de llum,la Vergeamarada de la humilitat i de la caritat inefable del Senyor i l’Esperit de l’Altíssim que embolcala Vergeja santa, la qual ja ha fet donació de la seua humanitat sencera en un acte d’amor a Déu.

Quin misteri més grandiós i profund, Giulia, i quant ple de joia espiritual! Giulia bondadosa, donem gràcies al Senyor i preguem tothora. T’estime. I sóc tu.»

 

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia. Antologia, Denes, 2009