“He arrancat un full del calendari”

31 12 2010

«11.I.1920.―He arrancat un full del calendari que em donares ahir al vespre, i he pensat en les sàvies paraules que em digueres: que quan jo arrancara el full i tu, al teu torn, l’arrancares, l’un i l’altre estaríem arrancant el full de cada dia, estaríem arrancant el full de la vida, que, si bé certament hauríem de transcórrer unint més les nostres vides, no podríem pas transcórrer unint més del que ho estan les nostres ànimes.

Ara arranquem un a un els fulls de la vida present, i arrancarem un a un els fulls de la vida futura, i sempre, cada vespre, tindrem, cada vespre sentirem sempre igual, i si fóra possible cada vegada més gran, la nostra unió. Cada vespre, cada matí, en treure un full del calendari de l’edat, hem de sentir que no perdem res de la vida, de la vida vertadera, del sentiment vertader de la vida, sinó que guanyem, en canvi, alguna cosa nova. Cada dia que passe és no una resta, sinó una suma al compte de la vida vertadera, i haurà de ser una suma positiva, una aportació perenne, una riquesa duradora que s’afegisca a la riquesa anterior, que la faça créixer.

Cada dia que passa no és vida que passa, sinó vida que arriba: vida perenne, vida bona, vida completa que arriba, que creix, que ajuda a conformar el teixit vivent de la nostra ànima, a fer més viva i amatent la nostra existència espiritual. Cada dia que passa, cada dia que arriba, ens ha de dur un tresor nou del Senyor. Cada dia ens ha de dur ―més clara, més evident, més nítida, més visible, més expressiva, més imponent― la presència de Déu, el sentit de la presència de Déu.

Déu ha de ser, doncs, ensems amb el nostre amor ―i Ell és la causa del nostre amor—, l’extraordinària i cada vegada més gran riquesa de cada dia. Això em diu, amb el seu llenguatge místic, el full del calendari que m’has donat. Cada dia pense en tu, i pregue Déu. Preguem tothora. T’estime i et bese. I sóc tu, sempre.»

Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





“Una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”

24 12 2010

«Ja prop de Nadal, en la missa del quart diumenge d’Advent, a la Comunió, es llig açò: “Heus ací que una verge concebrà i parirà un fill, que tindrà per nom Emmanuel”.

Molts anys hauré escoltat o llegit aquestes paraules. No sabria dir, però, per què no mai m’han impressionat com ara. Al marge del text veig en el meu missal, en tipografia menuda, la procedència bíblica: “Isaïes 7, 14.”

Isaïes és una veu que la sentim de molt lluny… però què clara!, quant forta i penetrant!

¿Per què, de sobte, una veu llunyana comença a tindre un so més intens, més pròxim? ¿Serà que ella s’acosta a nosaltres? ¿Serà o serem nosaltres els qui, endinsant-nos en els segles, ens acostem a ella?»

Martí Domínguez, Isaïes, profeta de Nadal

El vídeo del fragment el podeu veure ací.





La inspiració europea de Denis de Rougemont: federalisme, personalisme, ecumenisme

13 12 2010

LA INFLUÈNCIA DEL FILÒSOF SUÍS ES DEIXA SENTIR TAMBÉ EN EL PENSAMENT I EN LA SOCIETAT VALENCIANA.

Potser no ha fet mai massa soroll, però la seua petjada s’ha deixat sentir en el pensament i en diversos àmbits de la nostra societat. Perquè Denis de Rougemont i, per extensió, el personalisme comunitari, genera un pensament que no es reclou en la mera especulació, sinó que pren cos en l’acció. Un pensament compromés, amb vocació de transformació. Europeista convençut, les reflexions del filòsof suís aposten per l’Europa dels pobles versus l’Europa dels Estats-Nacions.

El professor Joan Alfred Martínez i Seguí és membre del Grup d’Estudis sobre Personalisme i Cosmopolitisme de la Universitat de València. Fa un parell d’anys, sota la direcció del professor August Monzon, va llegir la seua tesi sobre el filòsof protestant helvètic Denis de Rougemont, fundador en la dècada dels trenta de la revista Ordre Nouveau, un dels principals nuclis del personalisme comunitari junt amb la revista Esprit d’Emmanuel Mounier. Ara, Martínez Seguí ha traduït per a la col·lecció Rent una selecció d’escrits de Rougemont precedits d’un estudi introductori que ens acosta a la personalitat de l’escriptor. El llibre es titula Federalisme, personalisme, ecumenisme. La inspiració europea, i recull tres textos reveladors al voltant del problema del mal, del concepte de persona i de l’articulació de “la unitat en la diversitat” en el plànol polític (federalisme), filosòfic (personalisme) i religiós (ecumenisme).

Des de la irrupció del personalisme a principis dels anys trenta del passat segle  fins els nostres dies, les reflexions i els compromisos assumits pels anomenats “inconformistes dels anys 30”, han inspirat el pensament i l’acció de molts valencians. En 1935, mesos després que Rougemont fundara la revista Ordre nouveau, els valencianistes d’Acció Nacionalista Valenciana ja se’n feien ressò al seu setmanari Acció. Eixa influència –des d’ANV a UDPV– s’ha mantingut ininterrompuda en el nacionalisme valencià d’arrel socialcristiana fins a l’actualitat. Però també ha incidit en molts altres àmbits, com el cooperativisme valencià nascut a principis dels setanta, els moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, l’escoltisme, l’europeisme valencià, o, més recentment, en iniciatives com les cases d’acollida per a immigrants “Dorothy Day” i “Peter Maurin”, promogudes per Joan Biosca, director de l’ISO i un dels noms històrics del personalisme comunitari valencià.





“Parle per tots”

6 12 2010

«Parle per tots. Mireu-los. Hòmens, dones, infants.

I coses. Coses de cada dia, gastades,

suoses. Cadascú porta l’indispensable,

duu -té- l’indispensable. Oh Senyor, oh Senyor…!

Sóc ací, de genolls, quiet, com una pedra.

Despert, com una pedra, i expectant, mentre dormen.

Calle per tots. Senyor, Senyor! Plore per tots.»

 

Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses.





“Menyspreat com aquell a qui tots li giren la cara…”

1 12 2010

«Segles ans que Pilat mostrara al Fill de l’home, dient al populatxo “Ecce homo“, el gran profeta l’havia mostrat ja, amb pinzellades fortament vermelles, rojos, ben rojos els vestits, com aquell que ha xafat -ell a soles- tot el raïm del cup; tot ell fet mal paréixer, sense una miqueta de formosor, rebuig d’home, baró de dolors, coneixedor de totes les tortures, menyspreat com aquell a qui tots li giren la cara…»

Martí Domínguez. Isaïes, profeta de Nadal.