“Sobre Adrià Chavarria”

15 07 2010

LA REVISTA DE PENSAMENT L’ESPILL REPRODUEIX L’ARTICLE DE LA PROFESSORA EMILIA BEA EN EL QUE EVOCA LA FIGURA DE L’ASSAGISTA TORTOSÍ

 

El número 34 de la prestigiosa revista valenciana L’Espill, fundada per Joan Fuster, inclou un article d’homenatge al seu col·laborador Adrià Chavarria amb motiu del seu traspàs. L’últim treball que estava realitzant l’escriptor català era, precisament, el numero 10 de la nostra col·lecció Rent, titulat Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, l’edició del qual serà enllestida per la professora Emilia Bea, autora de l’article que reproduïm tot seguit i editora de l’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella de Simone Weil (Rent, 3). La publicació del llibre d’Adrià Chavarria està prevista per a la pròxima Fira del Llibre de València, a l’abril del 2011.

Sobre Adrià Chavarria

Vaig conéixer Adrià Chavarria Curto (Tortosa, 1972 – Barcelona, 2009) arran de la lectura d’un text titulat «Simone Weil, un contraban difícil», on s’endinsava en un tema polèmic: l’actitud de la pensadora jueva francesa respecte al judaisme. El coratge intel·lectual que mostrava per a tractar el tema –des de la simpatia per l’autora, però alhora conscient de les mancances i els prejudicis de la filòsofa cap al judaisme–, em van animar a convidar-lo a participar en el seminari «Simone Weil, la conciencia del dolor y la belleza», celebrat a la UIMP de València en el mes d’octubre del 2008, com a pòrtic del centenari del naixement de l’autora francesa, que s’esdevenia el 3 de febrer del 2009. Allí ens coneguérem i encetàrem una amistat intensa al llarg d’un any, fins que el 31 d’octubre del 2009 moria a Barcelona, després d’una dura malaltia.

Poc després de les jornades de València, vaig publicar la traducció d’uns escrits de Weil sota el títol Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella (Denes, 2008), que presentàrem a l’Oratori de Gràcia, a Barcelona, amb la intervenció, entre altres, d’Adrià. També tornàrem a coincidir a Barcelona, en maig del 2009, en el congrés internacional «Les lectores de Simone Weil», organitzat pel grup «Filosofia i gènere» de la Universitat de Barcelona, dirigit per la professora Rosa Rius. En aquest congrés Adrià pronuncià la conferència «El llindar en Simone Weil i Ingeborg Bachmann» i fou en el seu transcurs quan empitjorà greument la seua salut. Amb molta espenta i ànim encara pogué participar, a mitjan juny, en les jornades «Simone Weil: experiència i compromís», organitzades per la fundació «Joan Maragall, cristianisme i cultura», on va parlar sobre «Simone Weil: una filosofia inspirada en el model grec». Després hagué de deixar les intervencions públiques, però continuà treballant a sa casa o a l’hospital, quan la malaltia li ho permetia. Alguns dels seus treballs han vist la llum pòstumament, com és el cas del capítol «Simone Weil y el judaísmo», que recull la intervenció en el congrés de València, reproduïda en el llibre Simone Weil. La conciencia del dolor y de la belleza (Trotta, 2010).

Sembla mentida comprovar la quantitat de treballs que enllestí en l’últim any de vida. Als ja citats cal afegir la col·laboració en el monogràfic de la revista Saó dedicat al centenari de Simone Weil; la publicació a Caràcters de la recensió titulada «Comet pecat d’enveja» sobre l’Autobiografia espiritual de Weil; i la coordinació del número monogràfic sobre aquesta autora en la Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, en el qual escrigué l’article «El Manual de Londres de Simone Weil». Anys abans havia coordinat també el número monogràfic de la revista Anthropos, amb el títol Simone Weil. Experiencia y significado del misterio de la existencia.

Però ens faríem una idea desenfocada de la labor d’Adrià Chavarria si ens fixàrem exclusivament en la seua prolífica activitat sobre Simone Weil, encara que aquest siga el motiu que m’ha unit principalment a ell. Adrià no era un estudiós d’un únic autor, com vaig tindre ocasió de comprovar ben aviat, quan sorgiren en les nostres converses altres afinitats, com era el cas de les autores, també jueves, Hannah Arendt, Rachel Bespaloff o Etty Hillesum, en les quals cercàvem noves perspectives sobre temes del nostre interés, com ara la guerra, el totalitarisme o l’arrelament. De fet, l’últim treball que estava realitzant era el llibre titulat Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides, un estudi sobre les reflexions contingudes en els diaris i les cartes d’aquesta autora jueva holandesa morta a Auschwitz, que es publicarà pròximament en la col·lecció Rent, de literatura religiosa contemporània, en l’editorial valenciana Denes. En l’esborrany del llibre que ens va deixar es sintetitza el procés de creixement personal reflectit en el Diari d’Etty Hillesum amb «dos elements potencials que vertebraran l’ànim existencial dels seus darrers anys de vida: per una banda l’ajuda/tzedekà als altres que, sobretot, la durà a terme en el camp de Westerbork, i, per altra banda, les traces d’un dibuix que la porten directament a establir un diàleg personal amb Déu». Per a Adrià, Etty Hillesum és un símbol de la nova literatura de testimoni que sorgeix després dels esdeveniments de la segona guerra mundial i que transforma profundament el panorama literari contemporani. Un dels capítols del llibre acaba amb unes paraules d’Etty Hillesum que potser l’autor haguera volgut fer seues: «No molestaré amb les meves pors, no estaré amargada si els altres no entenen allò que ara ens importa als jueus (…) Treballo i segueixo vivint amb la mateixa convicció i la vida em sembla plena de sentit (…) M’agradaria viure molt temps per poder explicar-ho més endavant. I si no puc fer-ho jo, aleshores, ho farà un altre. Una altra persona seguirà vivint la meva vida dels del lloc on la meva hagi estat interrompuda, i és per aquest motiu que he de viure el millor possible fins que tingui el darrer alè de vida. D’aquesta manera, el qui vingui darrere meu no haurà de començar des de zero i tampoc tindrà tantes dificultats. Aquest sentiment no és fer alguna cosa per a la posteritat?» A aquesta pregunta d’Etty Hillesum, Adrià afegeix una altra: «la torà fou un ungüent per a ella?», a la qual m’atreveix jo a afegir l’interrogant de si no fou també la torà un ungüent per als últims mesos de patiment i dolor d’un Adrià que mai va defallir.

Com podem veure, la literatura feta per dones va ser sempre objecte prioritari de la seua atenció, encara que també va fer interessants estudis sobre autors com Eugeni d’Ors, Joan Crexells o Joan Sales, de qui tant li agradava la seua novel·la Incerta Glòria. Als noms insignes que hem citat adés, caldria afegir-ne també autores nostres, com Helena Valentí, de la qual fou editor i autor de l’epíleg de la novel·la, La dona errant (Lleonard Muntaner, 2008) o Maria Mercè Marçal, a la qual dedicà un monogràfic al núm. 8 (2006) de Rels, revista d’idees i cultura, que codirigia amb Ivan Favà. Aquest és un altre aspecte d’Adrià que mereix ser subratllat: la seua tasca com a animador cultural. Rels és tot un exemple de revista de pensament, acurada tant en el fons com en la forma, feta des de la seua Tortosa natal. Una revista preocupada per rescatar de l’oblit la memòria literària i per conjuminar alhora una dimensió cosmopolita i arrelada. L’últim número aparegut sota la seua direcció, l’any 2008, és ben il·lustratiu, amb un monogràfic dedicat a «Esyllt T. Lawrence, una gal·lesa a Catalunya», coordinat per Carme Manuel i Josep Vicent Garcia, traduccions d’Eliot, o reivindicacions de «silenciats memorables» com el tortosí mossén Joan Baptista Manyà.

També hem de subratllar la seua participació en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i en el Pen Club, amb iniciatives ben remarcables com el programa «Poesia i copes», que aplegava en l’Espai Mallorca, al carrer del Carme de Barcelona, un escriptor consagrat i un altre de novell. Fou precisament aquest espai el qui allotjà l’homenatge multitudinari que se li tributà el dia 21 de desembre passat. Hi intervingueren el poeta Ricard Mirabete, en representació del Pen club; la poetessa Josefa Contijoch, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; la professora Fina Birulés, del grup d’investigació «Filosofia i gènere» i directora de la Tesi Doctoral d’Adrià; Ivan Favà, codirector de Rels; Abigail Monells, per l’Espai Mallorca; i Maria Dolors Curto, mare d’Adrià Chavarria, que va glosar amb especial tendresa el record del seu fill. L’acte constatava l’afecte del centenar de persones congregades, les múltiples facetes de l’homenatjat i les esperances i el neguit que l’envaïa sobre el pervindre de la nostra cultura. Una cultura que ell vivia en tot el seu abast, com ho demostrava la seua participació en iniciatives de Mallorca (Edicions Lleonard Muntaner, Espai Mallorca…) o del País Valencià. Efectivament, Adrià sempre ens demostrà el seu afecte i la seua voluntat de participar en les nostres activitats, com es pot veure en les seues col·laboracions en Caràcters, Saó o en aquesta mateixa revista L’Espill, que publicà els seus estudis «Simone Weil, un pensament original» (núm. 13, 2003), «Hannah Arendt: filosofia i política» (núm. 27, 2007) o «Simone Weil i la política: una consideració de les noves lleis de la política. En el seu centenari» (núm. 30, 2008). Com ha dit Gustau Muñoz en una crònica in memoriam d’Adrià al número 50 de Caràcters, ell «feia de pont, i des de València l’enyorarem».

He volgut deixar per al final una menció, ni que siga breu, de la seua faceta com a poeta, especialment valuosa encara que no es va prodigar molt en aquest àmbit. La seua sensibilitat poètica, que li permetia assolir dimensions de la realitat que a la majoria se’ns escapen, es fa ben palesa en l’opuscle Remor de veus (Pons-Ribot, Arenys de Mar, 2008) que conté poemes d’una gran puresa expressiva, com el que reproduïm a continuació:  

«El sentinella ha sortit del palau. / Fastiguejat renuncia a la vigilància perpètua. / No marxa per por, sinó per aversió. / Se sent cansat del pes ombrívol de la força. / Vigilar, mai més! Si es dóna el cas, / hom vol una altra cosa. / Arran la murada va veure la garsa / que cantava a la llum del matí. / El sentinella ha marxat. / El palau s’ha quedat sense defensa.»

Aquest poema reflecteix el caràcter de l’autor «refractari al poder –en paraules de Josefa Contijoch- segurament perquè aquest es troba lligat a la força». Com va escriure Ricard Mirabete en «Adrià Chavarria, memòria i compromís» (Serra d’Or, núm. 602, febrer de 2010), «Adrià Chavarria Curto es distingí per ser un escriptor que assumia dins seu tot allò que fos humà i proper, que l’acostés a una certa comprensió de l’ésser humà en el món. Ben aviat fou conscient de tota l’amalgama de tradició literària, filosòfica i cultural que, des de posicions institucionals, quedava soterrada. S’inscriví de ple en la seva tradició –la nostra- i hi incorporà als seus escrits les petjades de totes i tots qui escrigueren des de la honestedat intel·lectual i el compromís social envers els altres (…) La seva investigació crítica girà a l’entorn de la construcció i vigència d’una part del nostre llegat intel·lectual que ha estat massa sovint bandejat del cànon oficial». En efecte, un llegat oblidat per ser refractari al poder i a la força.

 Emilia Bea (Universitat de València)


Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: