iCAT fm recomana ‘Severina’, d’Ignazio Silone

30 05 2010

Presentem el vídeo -a partir de l’àudio de Jordi Cervera a la secció de llibre d’iCAT fm- on es recomana el volum que fa 7 de la col·lecció Rent: Severina, d’Ignazio Silone.





Mística i política en el discurs femení contemporani

27 05 2010

 CONFERÈNCIA D’EMILIA BEA SOBRE LA VEU I EL TESTIMONI DE SIS DONES DEL NOSTRE TEMPS

 

L’Aula Magna de la Universitat de València va acollir el passat dimarts, 25 de maig, la conferència de la professora Emilia Bea titulada “Mística i política en el discurs femení contemporani”. L’acte fou organitzat per l’associació Dones creients. Salud Piera presentà la conferenciant i advertí de la paradoxa que podria suscitar el títol en lligar dos conceptes que, a primera vista, poden semblar antagònics –mística i política. “Tanmateix –afirmà Salud- hem de superar els enganys que, de vegades, ens presenta el llenguatge. La mística, que tenim associada al cel, a allò que està dalt, està íntimament connectada, encara que no ho semble, a la política, a allò terrenal, a tot el que està ací baix. I bona prova la tindrem en sentir l’al·locució d’Emilia Bea”.

Salud Piera i Emilia Bea

La conferenciant agraí a l’associació de Dones creients l’oportunitat de parlar d’un tema tan suggerent com desconegut. Simone Weil, Maria Skobtsov, Etty Hillesum, Edith Stein, Dorothy Day i Maria Zambrano, a la manera de “tessel·les d’un mosaic”, il·lustraren el discurs al voltant de la mística i la política. “Pot establir-se una comunicació interna entre elles -afirmà Emilia Bea-, gràcies a un alé comú, a una força i, al mateix temps, una vulnerabilitat compartides, que desperten una sensació incomparable d’autenticitat i de profunda empatia davant el seus testimonis. Dones que van practicar en el nostre temps  una ‘mística d’ulls oberts’ o una ‘mística de la creació’, que les va conduir a una espiritualitat encarnada, a ser contemplatives en l’acció, a ser passives respecte a Déu i actives respecte als hòmens. L’encarnació de l’espiritual les feia sentir-se responsables del món. L’experiència de l’absolut no les va deixar tancades en el quietisme, l’apatia o la passivitat, sinó que van voler participar activament en l’escena pública amb una veu pròpia i interpel·lant.

La llum d’estos testimonis ens arriba a través de l’escriptura, que va ser en elles un autèntic instrument de resistència. La nuesa de la seua escriptura és la immediata traducció de la vida i mostra la correspondència entre acció i pensament, entre experiència i llenguatge. A través de l’escriptura van desafiar el món violent i opressiu. Enfront de la deshumanització del terror i la misèria, van empunyar l’arma de la ploma, l’única que els permetia lluitar contra l’enemic exterior –el poder que s’imposava inexorablement- i l’enemic interior de la desesperació. I cap d’elles va arribar a desesperar o a rendir-se, ni tan sols les que van viure en situacions-límit. Mai es van queixar pel seu patiment, que suportaven amb gran naturalitat, sinó pel patiment dels altres, contra el que sí es van indignar i oposar.”

Maria Skobtsov (Riga, 1891 – Ravensbrück, 1945)

“Si fórem autèntics cristians, portaríem tots l’estrela groga”

 Etty Hillesum (Middelburg, 1914 – Auschwitz, 1943)

“I manejaré esta delicada ploma com si fóra un martell i les meues paraules seran martellades amb les que arrancar la història del nostre destí i del fragment històric tal com és i mai abans va ser… Uns pocs han de sobreviure encara que només siga per a fer la crònica d’esta època”

Simone Weil (Paris, 1909-Ashford, 1943) 

“Tinc la sensació que un cop les autoritats temporals i espirituals han establert que una categoria d’homes queda al marge d’aquells la vida dels quals es considera que té valor, no hi ha res més natural per a l’home que matar”.

María Zambrano (Vélez-Málaga, 1904 – Madrid, 1991)

“El místic és un inconformista que no troba descans en cap part; la seua atenció va sempre més enllà del que té davant de si. És un verdader revolucionari”.

Edith Stein (Breslau, 1891 – Auschwitz, 1942)

“Des de fa setmanes, no només els jueus, sinó milers d’autèntics catòlics a Alemanya, i crec que en el món sancer, esperen i confien que l’Església de Crist alce la veu per a posar termini a aquest abús del nom de Crist.”

Dorothy Day (Nova York, 1897 – 1980)

“Quan meditem sobre la vida de Nostre Senyor estem meditant sobre la nostra. Déu es troba en el que sembla menut i sense importància. No mires arrere 1900 anys. Mira al nostre voltant hui.”





“Severina”, per Jordi Cervera (iCAT FM)

23 05 2010

SEVERINA, UNA DE LES PECES FONAMENTALS DE L’OBRA D’IGNAZIO SILONE, ÉS LA NOVA INCORPORACIÓ AL CATÀLEG DE LA SINGULAR COL·LECCIÓ RENT DE TEXTOS RELIGIOSOS CONTEMPORANIS DE L’EDITORIAL DENES.

La col·lecció Rent de l’editorial Denes segueix un camí magnífic de qualitat i de propostes interessants. El seu catàleg s’enriqueix ara amb Severina, de l’italià Ignazio Silone.

Nascut a Pescina l’any 1900, es deia en realitat Secondino Tranquilli i va ser un destacat activista d’esquerres i un dels fundadors del Partit Comunista Italià, l’any 1921. Una mica desencantat i mal vist per les esquerres i per les dretes, va començar a reflexionar sobre la seva condició de cristià, un pensament que es reflecteix en la seva literatura.

La seva erudició i el seu compromís personal i social el van convertir en un autor seguit i molt llegit. En aquest sentit, a més de la seva posició política, defensava l’esperança com el gran vestigi cristià en un món sense fe. Severina, escrita l’any 1977, és una mostra de la fascinació de l’autor per la filòsofa Simone Weil i posa de manifest el canvi de paradigma mental de l’escriptor, que renuncia a la seva fe en la revolució política i se centra en l’esperança d’un canvi de paràmetres morals com l’única via per aconseguir un veritable canvi en el futur de la humanitat.

Severina, d’Ignazio Silone, un nou títol de la col·lecció Rent de l’editorial Denes.

Jordi Cervera (iCAT FM)





Enric Ferrer parla de la poesia religiosa d’Estellés a Gandia TV

16 05 2010

ENTREVISTAT PER SALVADOR CAUDELI AL PROGRAMA ‘CULTURÀLIA’

El pare escolapi i expert en literatura valenciana, Enric Ferrer, ha estat entrevistat pel periodista Salvador Caudeli al programa “Culturàlia” de Gandia TV. Una entrevista en profunditat on Ferrer parla de l’actualitat cultural de la capital de la Safor, els actes pel centenari de sant Francesc de Borja, l’aniversari de la Universitat jesuítica i, com no podia ser d’altra manera, de Déu entre les coses, de Vicent Andrés Estellés, obra de la qual és autor de l’estudi introductori i de l’antologia.

Clicant en la foto es pot accedir al programa complet.





La poesia religiosa d’Estellés ressona a ca Fuster

12 05 2010

ENRIC FERRER VA PRESENTAR DÉU ENTRE LES COSES, EN EL MARC DE LES TERTÚLIES QUE ES CELEBREN A LA CASA DE L’ASSAGISTA SUECÀ

El joc d’espills que acompanya la nostra col·lecció des del seu naixement, ara fa dos anys, va tindre una altra estació el passat divendres, 7 de maig, a Sueca, en el marc de les Tertúlies de ca Fuster. L’escolapi Enric Ferrer Solivares, expert en literatura valenciana i autor de l’estudi introductori i del recull de l’antologia de la poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés, va presentar Déu entre les coses a la casa annexa on vivia Joan Fuster a Sueca, i que ara forma part del complex de la Biblioteca Suecana, espai on es celebren nombrosos actes culturals.

Enric Ferrer, amic del propi Vicent Andrés i Estellés, va recordar que també mantenia relació amb l’assagista de Sueca –de fet, guanyà un premi de la revista Serra d’Or amb un treball sobre Fuster. Igualment, August Monzon, autor de l’estudi que obri el primer llibre de Rent –En el món, però no del món, del cardenal Newman– presentà al seu mestre i amic, Enric Ferrer, recordant la correspondència que es creuaven anys arrere; unes cartes que reflectien les inquietuds per la recuperació de la llengua, en especial, al si de l’Església.

“La poesia de Vicent Andrés Estellés és un riu immens i exuberant”, va afirmar Enric Ferrer, “amb nombrosa obra publicada i, també, inèdita”. “És un poeta profundament humà”, que escriu sobre totes les dimensions de la vida, des de les més carnals a les esferes més íntimes, com ho és l’espiritual.

Ferrer va assegurar que “Estellés troba Déu en la vida real” i que respon a les preguntes més fonamentals de l’home, “a l’igual que els clàssics”. També es va referir a la compassió cap els més humils –virtut profundament cristiana- , “posant-se en el lloc dels que sofreixen en la vida”. “A través de les experiències, Estellés s’obri a les portes del misteri”, va afegir.

L’expert, que mostra amb Déu entre les coses la vessant espiritual del poeta, ha recordat els tres elements presents en els versos d’Estellés: el món, l’home i Déu. Ferrer, mitjançant un itinerari format per 8 poemes, va desgranar gran part dels temes presents a la seua poesia.

Prèviament, Monzon va qualificar al pare Enric Ferrer com un “símbol” de la “millor tradició cristiana”, que segueix el lema dels escolapis: “pietat i lletres”. Un bon representant -va concloure Monzon- del que abans es deia “humanisme devot”. Per últim, va alertar tant de l’irracionalisme religiós com dels prejudicis laïcistes.

Josep Navarro, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sueca, va participar també a l’acte, a l’igual que moltes altres persones interessades en conéixer esta faceta del gran poeta valencià. En acabar la presentació, els ponents i diversos assistents continuaren la tertúlia en un sopar celebrat  a un restaurant del centre de la ciutat.

A continuació es pot vore el vídeo (minut 4:45) de l’informatiu que va emetre Sueca TV.





“Del amor perenne” recensió a “Pensaments per a Giulia”

8 05 2010

EL DARRER NÚMERO DE LLETRES VALENCIANES, REVISTA DEL LLIBRE VALENCIÀ, INCLOU UNA CRÍTICA DE MIGUEL CATALÁN A L’OBRA DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

 

Del amor perenne

Pensaments per a Giulia recoge una selección de las cartas que Giuseppe Capograssi, teórico católico del derecho, escribió en su juventud a su novia Giulia Ravaglia. El valor principal de este epistolario redactado desde 1918 hasta 1924 es el despliegue de la espiritualidad de un joven que todo lo fía a su amor por Giulia, amada que termina consustanciándose con la figura de Dios en una asimilación con ilustres precedentes en la literatura italiana.

En su primera juventud, desde los diecinueve a los veinticinco años, el asesor jurídico y teórico del derecho italiano Giuseppe Capograssi (Sulmona, 1899–Roma 1956) escribió una carta cada día a su novia Giulia Ravaglia. La copiosa correspondencia, de la que este libro recoge setenta y cuatro cartas, terminó en 1924, la víspera de la boda. El final es sintomático del sentido mediador de la palabra escrita: «Pongamos el punto final. Mañana la palabra santa del Señor (…) abrirá para nosotros una vida nueva. No quiero escribir nada más».

Capograsssi, que a los diecinueve años resurge de una profunda crisis existencial, encuentra la salvación a la vez en Giulia y en Dios. El lector pronto advierte que el joven, a fin de evitar el dolor que le produce el mundo de los hombres, crea una campana neumática en la que sólo caben tres personas: Dios, Giulia y él mismo. La amada Giulia, en efecto, se consustancia con la figura de Dios, como enviada y ángel guía, en una asimilación con insignes precedentes en la literatura italiana, en especial la Laura de Petrarca y la Beatriz de Dante. «A menudo el mundo considera afortunado al hombre que tiene muchos golpes de suerte», escribe Capograssi. «Como de costumbre, el mundo se equivoca. Afortunado es quien consigue ver reflejado su ser en el ser de otro espíritu». El resto de seres queda fuera ocupando un espacio opaco, ruidoso, agresivo, incapaz de oír el canto ligero de las golondrinas en la mañana primaveral de Roma, inepto para sentir la inmensa paz del cielo estrellado que cada tarde Giuseppe aspiraba junto a su novia en la colina de Trinità dei Monti. Entre esa atmósfera de hombres insensibles y la esfera de la tríada espiritual sólo queda la fina membrana de la naturaleza expuesta por Dios y algunos espacios de silencio en las iglesias de Roma: San Giovanni dei Fiorentini, Santa Maria de la Pace… Cuando el guirigay de la calle se desvanece en el templo, sólo queda el bendito silencio.

Esta estrategia de salvación instintiva (no hay astucias de la razón, sino astucias del instinto que utilizan a la razón) pasa por simplificar los problemas en una suerte de estoicismo trascendente. El amor total de Capograssi lleva a la remisión del tiempo y a la abolición del espacio: «Amo la soledad, pero la soledad con Dios y contigo». Dentro de ese espacio místico, todo es paz, amor, dicha infinita y fe en la gloria eterna; fuera de él queda lo siniestro, lo superficial, lo estridente que ha de morir, ejemplificado en las tumultuosas estaciones de tren donde nadie vive ni se detiene. Como ocurre con las visiones de Teresa de Lisieux, que viajará por la tierra entera sin salir de su celda, la lectura de este epistolario de Capograssi, pese a las inevitables reiteraciones de un universo tan pequeño, es muy grata, pues, a la par que mínimo en extensión, ese universo es máximo en intensidad. Esta edición de algunas cartas de Capograssi que nos ha entregado Manuel Lanusse permite entender la honda espiritualidad de un hombre que se propuso vivir en la tierra «como en un sueño».

Miguel Catalán, Lletres Valencianes núm. 27, pp. 102-103





Presentació a Sueca de l’antologia d’Estellés

3 05 2010

DÉU ENTRE LES COSES A LES TERTÚLIES DE CA FUSTER

   

 

Ca Fuster, seu de la Biblioteca Suecana (S. Josep, 8) acollirà el pròxim divendres, dia 7 de maig, a les 20.00 hores la presentació de l’antologia de poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses. La casa del gran assagista valencià servirà de marc per a donar a conéixer un llibre que rescata de l’oblit la dimensió religiosa del poeta. Fuster i Estellés, dos noms cabdals de la nostra literatura, units en esta interessant iniciativa cultural de l’Ajuntament de Sueca: “les tertúlies a Ca Fuster”.

En l’acte intervendran Enric Ferrer Solivares, crític literari i autor de la selecció i introducció a l’antologia Déu entre les coses i August Monzon Arazo, professor de la Universitat de València i curador de l’obra de John H. Newman, En el món, però no del món.