Recensió d’Adrià Chavarria a “Caràcters” sobre l’Autobiografia Espiritual de Simone Weil

28 11 2009

 

 

                            “COMET PECAT D’ENVEJA”

Lentament el pensament de Simone Weil comença a ocupar un petit espai en les lletres catalanes. Crec que el seu és un llegat indispensable per trobar petites sortides a l’atzucac moral europeu de la primera meitat del segle XX. És impagable el mèrit de l’editorial Denes, des de la col·lecció “Rent (literatura religiosa en valencià)”, juntament amb l’esforç per difondre l’obra de Weil que fa la professora de dret de la Universitat de València, Emília Bea, al mateix temps traductora d’aquests assajos; aquest llibre és un recull de tres textos que van ser escrits a Marsella, entre els anys 1941 i 1942. Els textos traduïts són: “Autobiografia espiritual”, “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

El primer text és una carta a un amic: el dominic pare Perrin -primer editor d’uns assajos de Weil. A la vegada aquesta carta és un comiat a la vida mateixa, i de retruc a allò que creu que ha donat, pot donar i ja no pot donar com a creient cristiana. Weil no pot estar al costat d’una Església oficial que continua fent sentències condemnatòries i anatèmiques.

La por a escriure, la por a enfrontar-se a la “primera” realitat que pot ser l’escriptura -ja que a la vida quotidiana t’enganyen, deia Helena Valentí- no la compartia Simone Weil. Amb l’escriptura -no com a narradora sinó com a filòsofa- féu un intent per fixar i alhora fer empènyer la realitat cap a un present analitzat de manera radical; Europa s’hauria de banyar en un corrent místic. Aquest bany d’aigua és allò tan petit que és l’únic que salva. L’únic que guarirà. Etty Hillesum deia que volia ser un “ungüent per a tantes ferides”. Weil, que a causa de la duresa dels seus textos i del seu mateix caràcter no volia ser cap ungüent, aconsegueix, però, que els seus escrits es converteixin en un ungüent per als seus lectors, gairebé a setanta anys de la seva mort. Si més no, són unes anàlisis que critiquen la situació de la realpolitik de la França del seu temps. Weil sap que la política de les democràcies representatives i de les dictadures comunista i feixista havia arribat a un alt grau de degeneració política. Només d’aquesta manera es pot comprendre el seu “manual” de Londres (Els escrits de Londres i darreres cartes i L’arrelament). Treballant per al govern francès a l’exili de Londres, durant l’any 1943, escriu una mena de “manual polític” on reelabora de manera moralment molt alta el codi polític que ha pres cos des de la Revolució Francesa i que accepten gairebé tots els règims sense resistència -les “democràcies”, el comunisme i el feixisme.

Aquesta edició també compta amb un pròleg d’Emília Bea que, de manera ben sagaç, ens transmet el pensament més essencial de Simone Weil. Els textos traduïts formen part de l’edició conjunta d’uns articles que porten per nom A l’espera de Déu. Hi havia una edició catalana del llibre a Edicions 62 de l’any 1965, totalment introbable. Ara, aquesta edició valenciana recull els tres textos més essencials de l’esmentat recull.

L'”Autobiografia espiritual” és un text molt potent i ple de sinceritat. Escrit, però, amb un bisturí ben esmolat, ens descriu els motius pels quals no es batejà aquesta jueva que no ho volia ésser; “(…) comet pecat d’enveja”: fa referència a la crucifixió del Crist. Llàstima que no ens hi podem estendre.

Simone Weil va escriure en uns moments d’intempèrie. Des de la no rereguarda analitza amb profunditat les contradiccions de la política contemporània. Quants catedràtics de filosofia i d’una família benestant abandonen el seu treball per anar a treballar a una fàbrica i experimentar en carn viva el sofriment de l’opressió d’un obrer en una cadena industrial? Ben pocs. I això no és que la faci més “gran”. Però la fa ser una filòsofa, si més no, diferent. No tingué por d'”actuar”.

Adrià Chavarria

Caràcters núm. 49


Accions

Information

One response

23 12 2009
Crònica de l’homenatge a Adrià Chavarria « Col·lecció RENT

[…] al número d’octubre del 2009 de la revista Caràcters, dirigida per Juli Capilla, una recensió sobre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone […]

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: