“Els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel?”

23 10 2009

 

7.V.1919.―Es fa impossible no sentir, al matí, quan l’ànima, no encara apesantida per l’espectacle de la vida quotidiana, és més fresca i lleugera, es fa impossible, Giulia, no sentir el cant fresc i lleuger de les oronetes.

S’imposa a tothom, aquest cant, amb un ritme sense pausa; sobrevola la ciutat encara endormiscada, encara somiosa; la sobrevola, i sembla que sota l’atzur del cel no hi haja cap altra cosa vivent que aquest estol aeri i melodiós, que aquesta filera bruna de gitanetes brunes, que sense pausa exhalen tota la seua ànima minúscula en un cant argentí i límpid, sota el cel límpid.

 

oronetes

 

Aquest cant, Giulia, convida els hòmens carregats de mandra, els hòmens carregats de preocupacions àrides i de càlculs tan complexos com maliciosos, convida els hòmens desmemoriats a tornar a la simplicitat fonamental de l’univers, a la joia primordial que regeix l’univers, al principi de suprema eficàcia i simplicitat que en ell manté unides totes les parts d’aquest món immens.

Però els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel? Alcen mai els ulls a l’ordre profund del cel estrelat, al sol que és la font de la llum, al Senyor que és la font de la bellesa, a les meravelles del cel, a les meravelles que són els astres, a la meravellosa i sàvia complexitat feta de simplicitat que és aquest univers misteriós, en el misteri del qual ells hi viuen amb una total indiferència, amb una total inconsciència?

No, Giulia, els hòmens mai no alcen els ulls al cel ple d’atzur i ple d’estreles; els hòmens mai no troben temps per a sentir la veu embriagadora de les oronetes, que en despuntar el dia li canten al sol una cançó de benvinguda, una cançó que nosaltres podem sentir si ens acostumem a obrir les orelles a les profunditats primeres de la història dels hòmens.

Els hòmens més aviat tenen el costum de corbar-se sobre la terra nueta, sobre la terra opaca; i ni tans sols hi busquen, a la terra, el que té de diví, el que té de grandiós, el que té d’etern. Hi busquen, en canvi, el que té d’acabadament caduc, de fugisser, de transitori, de terrenal, de massa terrenal. I passen, passen sense aturar-se i alguns mai no han sentit la cançó de les oronetes en despuntar el dia, i mai no han vist el cel estrelat. Com a molt, han vist alguna estrela, han sentit algun cant confús, han entrevist —només entrevist— Déu, font de totes les coses.

Demanem a Déu, Giulia, que ens permeta de veure les seues belleses. T’estime. I sóc tu.

 Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia


Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: