“Els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel?”

23 10 2009

 

7.V.1919.―Es fa impossible no sentir, al matí, quan l’ànima, no encara apesantida per l’espectacle de la vida quotidiana, és més fresca i lleugera, es fa impossible, Giulia, no sentir el cant fresc i lleuger de les oronetes.

S’imposa a tothom, aquest cant, amb un ritme sense pausa; sobrevola la ciutat encara endormiscada, encara somiosa; la sobrevola, i sembla que sota l’atzur del cel no hi haja cap altra cosa vivent que aquest estol aeri i melodiós, que aquesta filera bruna de gitanetes brunes, que sense pausa exhalen tota la seua ànima minúscula en un cant argentí i límpid, sota el cel límpid.

 

oronetes

 

Aquest cant, Giulia, convida els hòmens carregats de mandra, els hòmens carregats de preocupacions àrides i de càlculs tan complexos com maliciosos, convida els hòmens desmemoriats a tornar a la simplicitat fonamental de l’univers, a la joia primordial que regeix l’univers, al principi de suprema eficàcia i simplicitat que en ell manté unides totes les parts d’aquest món immens.

Però els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel? Alcen mai els ulls a l’ordre profund del cel estrelat, al sol que és la font de la llum, al Senyor que és la font de la bellesa, a les meravelles del cel, a les meravelles que són els astres, a la meravellosa i sàvia complexitat feta de simplicitat que és aquest univers misteriós, en el misteri del qual ells hi viuen amb una total indiferència, amb una total inconsciència?

No, Giulia, els hòmens mai no alcen els ulls al cel ple d’atzur i ple d’estreles; els hòmens mai no troben temps per a sentir la veu embriagadora de les oronetes, que en despuntar el dia li canten al sol una cançó de benvinguda, una cançó que nosaltres podem sentir si ens acostumem a obrir les orelles a les profunditats primeres de la història dels hòmens.

Els hòmens més aviat tenen el costum de corbar-se sobre la terra nueta, sobre la terra opaca; i ni tans sols hi busquen, a la terra, el que té de diví, el que té de grandiós, el que té d’etern. Hi busquen, en canvi, el que té d’acabadament caduc, de fugisser, de transitori, de terrenal, de massa terrenal. I passen, passen sense aturar-se i alguns mai no han sentit la cançó de les oronetes en despuntar el dia, i mai no han vist el cel estrelat. Com a molt, han vist alguna estrela, han sentit algun cant confús, han entrevist —només entrevist— Déu, font de totes les coses.

Demanem a Déu, Giulia, que ens permeta de veure les seues belleses. T’estime. I sóc tu.

 Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia





August Monzon: “El cristià pot viure en este món, sense necessitat de negar-lo”

7 10 2009

ENTREVISTA PUBLICADA A LA REVISTA “FCAPA INFORMA” (OCTUBRE) DE LA FEDERACIÓ CATÒLICA DE PARES D’ALUMNES DE VALÈNCIA

Entrevista a la revista "FCAPA informa" d'octubre de 2009.

Entrevista publicada a la revista "FCAPA informa" d'octubre de 2009.

August Monzon i Arazo (València, 1959) és sacerdot i professor de la Universitat de València, i també és el responsable de l’Oratori de Sant Felip Neri a València. Va estudiar als Maristes i als Escolapis i, després, va cursar Dret. En acabar la carrera s’ordenà de prevere i compatibilitza la seua labor pastoral amb la docència universitària. Sempre s’ha interessat per l’humanisme cristià. La seua tesi doctoral va versar sobre Joan Lluís Vives i el Dret, i ben prompte va descobrir la “figura impressionant” del cardenal John Henry Newman (1801-1890), que el va conduir a l’estudi dels Sants Pares i l’Orient cristià, així com a autors contemporanis com el teòleg ortodox francés Olivier Clément. També ha treballat “altres pensadors arrelats en la problemàtica cultural, social i política, com ho són els personalistes”, sobretot, J. Maritain i E. Mounier. Entre les seues inquietuds, per tant, trobem la tradició cristiana en contacte amb la modernitat i els seus grans interrogants, com també la crisi de la postmodernitat o el diàleg interreligiós.

Recentment, ha treballat en la introducció i notes d’un llibre que recull els millors sermons del cardenal Newman, el primer volumen de la Col·lecció Rent (Editorial Denes), que trau a la llum en valencià les millors obres de la literatura religiosa contemporània. A la web http://www.rentllibres.wordpress.com es pot seguir el dia a dia d’esta interessant iniciativa.

Vosté és un estudiós de la vida i obra del cardenal Newman. Abans de l’estiu el Vaticà va aprovar el reconeixement del miracle que, segurament, permetrà beatificar-lo.

Pau VI va assenyalar Newman com la recepció (conversió) més important en l’Església Catòlica de l’Edat Moderna, en este cas provinent de l’Església Anglicana. És important per la qualitat de les sues obres, fins i tot des de la perspectiva literària, on és reconegut com una figura eminent de les lletres angleses. Com a exemple de la seua importància, el Catecisme de l’Església Catòlica el cita en quatre ocasions. Newman representa la continuïtat de la tradició cristiana a través dels segles incardinada en l’Edat Contemporània. Es mostrava en contra del “liberalisme teològic”, una espècie de “relativisme” del seu temps. Ell afirmava que la fe es una revelació que ve de Déu i que es concreta en els dogmes. Però, al mateix temps, parlava del desenvolupament del dogma de la doctrina cristiana. Volia dir que la fe ha de ser reviscuda a cada generació i que cada generació aporta elements valuosos. El que el Concili Vaticà II va declarar de manera solemne, Newman ho va dir d’una manera més arriscada, un segle abans.

August Monzon, autor de la introducció i notes del primer volum de Rent, 'En el món, però no del món. Slecció de sermons' de John Henry Newman.

August Monzon, autor de la introducció i notes del primer volum de Rent, 'En el món, però no del món. Selecció de sermons', de John Henry Newman.

I sobre la vida de Newman, ¿Qué ens podria dir?

Molts dels seus contemporanis afirmaven que semblava que provenia del “món invisible”, en expressió d’un dels títols dels seus sermons. El món invisible, per a Newman, està imbricat en el món present, vol dir que el cristià està en Deu i està rodejat del món de Déu. Pot viure en este món sense ser d’eixe món, sense estar reduït als defectes de cada època. Així, sempre hi ha una perspectiva, una instància superior, que ens permet viure en este món com a cristians, però sense negar-lo, sense negar la modernitat.

En el món, però no del món és, precisament, el títol d’un dels últims treballs del professor Monzon, autor de la introducció i notes d’esta antologia de sermons del cardenal Newman.

En este llibre hem recollit cinc dels millors sermons de Newman. Apareix el primer dels sermons parroquials que feu en Oxford dirigits a una assemblea mixta, formada tant del poble com per universitaris titular, “Santedat i benaurança”. Dels sermons universitaris també hem seleccionat un dirigit a un públic selecte sobre la fe i la raó com és “La transmissió personal de la veritat”. Molt interessant perquè en els sermons parroquials Newman reivindicava l’ús de la raó front al sentimentalisme i en els universitaris deia que la raó no ho és tot. Altre dels sermons escollits és un de transició, molt bell, titulat “El comiat dels amics”, que causà commoció en l’auditori perquè és quan deixà l’Església Anglicana per retirar-se a Littlemore amb altres companys. És un sermó molt bíblic, com tots els seus, d’inspiració patrística. Finalment, els dos últims, són ja de l’època catòlica, que formen un conjunt (“La missió de Sant Felip Neri”), on es veu l’amor per sant Felip. Per encàrrec del Papa Pius X, Newman va fundar l’Oratori d’Anglaterra, que fou molt important perquè va influir en escriptors tan coneguts com Tolkien o Chesterton, per exemple. Alguns dels sermons recopilats en esta edició no s’havien publicat mai de forma completa a cap llengua hispànica.

August Monzon junt a Agustí Colomer, director de la Col·lecció Rent.

August Monzon junt a Agustí Colomer, director de RENT.

¿Qué li sembla una iniciativa com la de la Col·lecció Rent de donar a conèixer en llengua valenciana grans figures del cristianisme com són el propi Newman, Simone Weil, Martí Domínguez o el beat i màrtir Gonçal Vinyes, per exemple?

Per a mi ha estat molt bonic que el director de la col·lecció, Agustí Colomer, haja volgut que Newman fóra el primer autor escollit. Perquè Newman ens ha unit de fa molt de temps tant a ell com a Salvador Albert –traductor dels sermons-, així com altres col·laboradors d’esta iniciativa. A banda, perquè el títol (En el món, però no del món) es podria considerar programàtic de la col·lecció. En el món, en el món valencià, que és el nostre, en l’edat contemporània i en un món molt acostat a nosaltres. Es tracta d’una col·lecció de llibres espirituals que ens ajuden a estar en el món sense arribar a ser “mundans”; que ens ajuden a valorar i estimar apassionadament el món. De fet, la idea axial de tota la col·lecció és afirmar el món i afirmar Déu. El drama de la modernitat és això que diu el teòleg Olivier Clément: que s’ha afirmat al món contra Déu, i els cristians, fent front a eixa actitud atea, tendim a negar l’home per a afirmar a Déu.

¿Qué opina sobre la presència de literatura cristiana a l’escola?

Fan falta llibres essencials en tots els àmbits. Però, especialment, en l’àmbit cristià i valencià. Sembla que la literatura religiosa en valencià s’acaba en el Segle XV i no és així. Hi ha autors valencians contemporanis que fan bona literatura religiosa, com és el cas, per exemple, de Martí Domínguez Barberà o el mateix Vicent Andrés Estellés. Sí, Estellés. Encara que siga sorprenent, el pare escolapi Enric Ferrer està preparant una antologia de poesia religiosa d’este excel·lent escriptor valencià. Cal tindre en compte l’existència d’un cristianisme que establix un diàleg amb la modernitat, com Newman i altres. Igualment, cal “rescatar” també autors menys coneguts, com és el cas del beat i màrtir de la Guerra Civil Gonçal Vinyes. Els cristians no deuríem deixar-nos portar tant per les modes; en este cas, l’Editorial Denes ha volgut fer que la Col·lecció Rent no responga tant a una moda, com a la voluntat de tindre obres claus de la religiositat contemporània. Obres que unixen goig estètic i profunditat espiritual.

Vosté, que és sacerdot, també treballa a la Universitat com a professor. ¿Com viu l’experiència de la fe a la Universitat?

En una Universitat pública et trobes en perspectives no cristianes o que han perdut la referència espiritual i hi ha molts equívocs, precisament per esta oposició entre Déu i el món, que no sabem abordar ni uns ni altres. És un repte diari el que ens trobem els professors cristians. Ara bé, no és un lloc de perdició, sinó que és un lloc d’evangelització i hem de ser testimonis. Un testimoni que no és solament moral, hem de fer també un testimoni intel·lectual en la Universitat, hem de presentar Déu d’una forma creïble. Per exemple, abordar la preocupació ètica i estètica, el coneixement de la cultura, els grans autors, és una labor que s’ha de realitzar amb prolegòmens, que han de ser la introducció per poder anunciar el Déu de Jesús.

Finalment, ens agradaria saber un poc més sobre els Oratoris de Sant Felip Neri.

L’Oratori és una institució religiosa fundada per Sant Felip Neri en el segle XVI. Es caracteritza perquè viuen en comunitats pares i germans i cada casa és autònoma (no existix un superior general o provincial). A mitjan segle XX totes les cases de l’Oratori es van confederar, mantenint, però, la seua autonomia. L’espiritualitat de l’Oratori es basa en la lectura en comú de la Bíblia i de les vides dels sants, a partir de la qual s’exercix l’apostolat, especialment cap als més desfavorits i cap als jóvens. També té una sensibilitat especial per les manifestacions culturals i artístiques, sobretot en la música. De fet, el terme “oratori” com a peça musical es deriva de les obres musicals que composava Palestrina en les reunions de l’Oratori de Roma.

L’Oratori de València va ser una gran institució, ¿és cert?

A València es fundà en 1645 el primer Oratori de la península ibèrica. Els pares de l’Oratori estaven molt vinculats a la Universitat de València. Entre els més famosos dels seus membres figuren Gaspar Blai Arbuixec, autor d’un del cèlebre “Sermó de la Conquesta”, i el matemàtic i cartògraf Tomàs Vicent Tosca, autor del conegut plànol de la ciutat de València. Al voltant de la Congregació de l’Oratori -la casa on conviuen en comunitat els pares i els germans existix l’Oratori secular: seglars lligats a la Congregació. A València, per exemple, amb la desamortització desparegué la Congregació, tanmateix l’oratori secular continuà fins els nostres dies: es tracta de l’Oratori Parvo, que fa el seu apostolat entre els ancians. També forma part d’eixe Oratori secular l’associació canònica i cultural Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori, fundada en l’any 2001, que centra la seua tasca en la difusió de la tradición humanista cristiana (Vives, Newman, Mounier…) i en el diàleg entre fe i cultura valenciana.





‘Pensaments per a Giulia’ a la revista Cresol

1 10 2009

“TOT AQUELL QUE S’ENDINSE EN LES PÀGINES  D’AQUEST LLIBRE, TROBARÀ UN COMPENDI DE TEMES INABASTABLES AMB UN FIL CONDUCTOR COMÚ: L’AMOR”

L’últim número de la revista Cresol publica en les planes de cultura una magnífica recensió de Genís Fajardo sobre el volum quint de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi. A continuació, pel seu interés la reproduïm de forma íntegra.

pensaments cresol okPENSAMENTS PER A GIULIA, per Genís Fajardo i Canet

Fa poc, i dins de la co l·lecció RENT de literatura religiosa en valencià, s’ha publicat el conjunt de pensaments de Giuseppe Capograssi adreçats a la seua fiancé, Giulia Ravaglia. Per tots aquells que no coneixen Capograssi, hem de dir que es tracta  d’un eminent filòsof i jurista italià que va obrir la renovació del diàleg entre el camp de la Filosofia i el camp del Dret, que llavors es trobava en punt mort. D’ell és l’aportació segons la qual la Filosofia del Dret s’encarrega d’anunciar allò nou que naix, l’excepció que es troba a punt de convertir-se en regla. La seua experiència com a advocat dels més desfavorits, i la defensa de l’individu contra l’Estat totalitari, fan d’ell una de les figures més interessants de la Itàlia del segle passat.

Tot aquell que s’endinse en les pàgines  d’aquest llibre, trobarà un compendi de temes inabastables amb un fil conductor comú: l’amor. En efecte, ja des del començament Capograssi afirma que només vivim quan estimem. Pot semblar òbvia aquesta afirmació, però el nostre autor va viure una etapa eixorca de la seua biografia marcada per “un escepticisme horrend” que va marcar una part de la vida  d’aquest jurista. Quan el nostre autor escriu les seues lletres, ja ha eixit  d’ell mateix: “Això és l’amor: Eixir de nosaltres mateixos, viure en els altres, (…) voler el bé més gran per als altres, la perfecció absoluta en l’ésser dels altres (…) Comprendre que estimar no és sinó esdevenir l’altre”. A mi, personalment, aquestes paraules em recorden aquesta preciosa oració que tenim els cristians i que és el Parenostre. Si ens hi fixem el Parenostre ens obliga a eixir de nosaltres mateixos, a abandonar el nostre “jo”, allò que ens separa dels altres. Gràcies a la trobada amb Giulia, Capograssi va retrobar-se a ell mateix i, al mateix temps als altres. És el retrobament de l’amor diví a través de l’amor humà. Tot açò ens acosta al que diu Lluís Duch, monjo de Montserrat, quan ens adverteix que una de les urgències més grans del cristianisme dels nostre temps consisteix a reivindicar amb força l’altre que és Déu i l’altre que és el proïsme.

Quina rabiosa actualitat les paraules de Capograssi! Aquesta insistència alliçonadora amara totes les pàgines  d’aquest epistolari en temes com la justícia: “Fer justícia és un acte  d’amor, i si la justícia no és amor, no és res (…) i es traeix a ella mateixa…” O la ciència: “La ciència és amor, i, si no és amor no és ciència. La ciència és un poc revelació.” Un coneixement que redueix a l’home a la dimensió empírica i tangible no arriba mai al més profund del ser. Pocs recorden que les coses duren el seu temps, però tal com diu Capograssi en aquestes pàgines: “Les coses de l’ànima són superiors al temps; sobretot l’amor, que ho supera tot: supera el temps, supera els anys, i és, en la seua mateixa essència immortal. Com és de trista una casa rica de béns materials i pobra de béns espirituals!” I és que tan sols per la via de l’amor es descobreix la riquesa de la vida, la grandiositat de la vocació de l’home. L’amor de Déu és, doncs, etern. Gràcies a això, Capograssi és fort en contra de la injustícia i del totalitarisme, ja que, segons l’Evangeli: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó un esperit de fortalesa,  d’amor i de seny” (2Tm 1, 7). Aquest esperit de fortalesa l’utilitza Capograssi per denunciar Mussolini quan diu en una lletra a la seua estimada: “Sembla que per a ell els altres no existeixen (…) En el reconeixement dels altres hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana.” Cal recordar de nou el Parenostre, potser? Al cap i a la fi quan Capograssi ens parla de la democràcia incideix que aquesta darrera no pot existir sense humilitat, més encara: democràcia i humilitat són tot u. I és que allò més preuat dins de la revolució cristiana és el fet  d’ajudar als altres, tot el contrari del que propugnaven els règims totalitaris. No és estrany que, en l’epistolari del filòsof marxista italià, Antonio Gramsci, adreçat a la seua estimada, es faça aquesta insidiosa pregunta: Com és possible estimar a una col·lectivitat, o a la humanitat sencera, sense haver estimat a una persona concreta? Capograssi té la resposta: “Quan dues ànimes s’estimen amb un amor pur, amb un amor que és vida, formació, perfeccionament, és perquè s’estimen en Déu.” I, a diferència de les solucions materialistes que alienen l’home, siguen de la filosofia que siguen, Jesús ens adverteix: “No tan sols del pa viu l’home, també viu de la paraula que ix de la boca de Déu” (Mt 4, 4; Dt 8, 3). Capograssi, doncs, veu l’essència de l’home que totes les concepcions i filosofies no veuen. I és que ser cristià no és una tasca fàcil. Com diu l’excepcional Bonhoeffer, víctima de la maquinària totalitària i coetani de Capograssi: “Ser cristià no significa ser religiós, sinó ser home. No un home típic, sinó l’home que Crist crea en nosaltres.” Un home, Capograssi, que, com Martin Luther King, va fer de l’amor al proïsme un argument polític.

Espere que aquesta lectura vos siga de profit i que junt amb l’Escriptura vos i l·lumine en els vostres camins.