La revista ‘Saó’ dedica un especial a Simone Weil

16 05 2009

COORDINAT PER EMIILA BEA, AUTORA DE LA TRADUCCIÓ I NOTES D’AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL I ALTRES ESCRITS DE MARSELLA, PUBLICAT A LA COL·LECCIÓ RENT

Portada de la revista Saó (núm. 337) que incorpora l'especial sobre Simone Weil

Portada de la revista Saó (núm. 337) que incorpora l'especial sobre Simone Weil.

La revista Saó dedica en el seu últim número (337) un especial al centenari de Simone Weil (1909-1943) coordinat Emilia Bea, experta en esta pensadora francesa i autora de la traducció i notes d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, publicada recentment a la nostra col·lecció.

A més de l’article Simone Weil, una aventura espiritual -de la pròpia professora de la Universitat de València i que reproduïm més avall- l’especial inclou articles d’altres escriptors. Així, el filòsof, poeta i crític literari, Adrià Chavarria, director de la revista Rels, ha treballat especialment l’actitud hostil de Weil davant el judaisme i, en el seu article, ens mostra les tensions entre la seua dimensió política i filosòfica de l’autora. Josep Otón, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, autor del llibre Simone Weil: el silenci de Déu, editat a Fragmenta, ens explica la també polèmica relació de Weil amb l’Església catòlica. Per últim, el Quadern especial de Saó inclou l’entrevista amb Maria Clara Bingemer, degana de la Facultat de Teologia i Ciències Humanes de la Universitat Pontifícia Catòlica de Río de Janeiro, que parla del llilgam indestriable entre compromís i experiència mística en Simone Weil.

SIMONE WEIL, UNA AVENTURA ESPIRITUAL, per Emilia Bea

Cent anys després del naixement de Simone Weil ens apropem al misteri de la seua vida i del seu pensament, que estan guiats de principi a fi per una apassionada recerca de la veritat i per una indefectible sensibilitat cap als oprimits i la misèria.

La seua escriptura és la immediata transcripció d’un estat de constant tensió espiritual, d’una actitud de vigília, d’atenció i d’escolta. De fet, confessa sentir-se desbordada per una inspiració -una “revelació”- que ha de comunicar. El seu és un llenguatge inspirat, nu i poètic, d’una gran puresa.

El seu pensament està estretament lligat a les circumstàncies històriques – als esdeveniments de la primera mitat del segle passat- però planteja qüestions podríem dir intemporals, que estan més enllà d’allò merament circumstancial i conjuntural. Com ella mateixa deia: “Caldria escriure coses eternes per a estar segurs que serien d’actualitat” . Simone Weil va ser una precursora o una pionera, una “visionària” en el sentit més positiu del terme, donada la seua capacitat d’anticipar-se al futur i d’aconseguir un sentit profund de la realitat que a la majoria se’ns escapa, de captar l’insuportable i l’extraordinari.

Resulta quasi increïble tot el que va escriure i tots els temes que va tractar si pensem que va morir als 34 anys, amb una intensa activitat social i migranyes permanents. No és fàcil entendre com un cos tan fràgil va poder albergar tanta energia creativa.

L’itinerari vital de Simone Weil és una autèntica aventura espiritual, que comença el 3 de febrer de 1909 a París al si d’una família jueua agnòstica i profundament assimilada, d’elevat nivell cultural.

sao02sao03sao04Seguint els passos del seu germà André, un dels principals matemàtics del segle XX,  realitza estudis universitaris en la prestigiosa Escola Normal Superior, on compagina la reflexió filosòfica amb l’activitat social en grups de caràcter anarquista i sindicalista-revolucionari. També a la ciutat de Puy, el seu primer destí com a professora de filosofia, desenvolupa múltiples activitats relacionades amb la defensa de les reivindicacions obreres i amb la formació dels treballadors, sent coneguda per aquella època com “la verge roja”.

Com a conseqüència del viatge a Alemanya en 1932 i del contacte amb figures emblemàtiques del moviment revolucionari, com Lleó Trotsky o Borís Souvarine, criticarà durament l’estalinisme i el feixisme, sent una de les primeres a denunciar el poder totalitari. Al seu parer, l’opressió radica en la pròpia estructuració del sistema industrial, que determina la divisió entre treball manual i treball intel·lectual i la subordinació dels qui executen als qui coordinen. Opressió que viu en la seua carn treballant en la cadena de muntatge de la Renault i que descriu com una terrible experiència de cansament, por, humiliació, angoixa i mort de les facultats mentals.

Per a ella el treball manual conscient revesteix una funció alliberadora incomparable; d’ací que reclame la necessitat de pensar una filosofia del treball que el col·loque en el centre de la nostra civilització. Una civilització de la sobrietat, que li sembla l’única universalitzable i que caracteritza amb trets que anticipen la sensibilitat ecològica.
L’assumpció de la condició obrera està també a la base de l’experiència potser més decisiva per a ella: la seua experiència mística, que comporta una creixent preocupació religiosa i una progressiva aproximació a l’Església, que, no obstant, mai arribaria a culminar en la recepció del baptisme. En Póvoa do Varzim, una aldea de pescadors portuguesa, que visita després d’eixir destrossada de la fàbrica, sent per primera vegada el parentiu existent entre la desgràcia, la compassió i la creu de Crist.

Poc després, es produeix un segon contacte inesperat amb el cristianisme. Serà a Assís, en una capella romànica de gran bellesa, on quelcom més fort que ella mateixa li va obligar a agenollar-se per primera vegada. El contacte definitiu es produirà en l’Abadia benedictina de Solesmes, on va arribar a experimentar la insòlita presència de Crist, “una presència més personal, més certa i més real que la d’un ésser humà, inaccessible tant als sentits com a la imaginació, anàloga a l’amor que es transparenta a través del més tendre somriure d’un ser estimat” . Simone Weil ni havia previst ni havia buscat aquesta aproximació al cristianisme ni a la figura de Crist (recordem que era agnòstica i d’origen jueu) i mai havia llegit els místics.

Més enllà de les peculiaritats de la seua experiència mística, que es repetiria moltes vegades, cal subratllar que va suposar, com ella afirma, que el nom de Déu i el de Crist entraren de forma irresistible en els seus pensaments. Per altra banda, aquesta experiència no va comportar un allunyament del món o del seu compromís social, situant-se en l’àmbit  d’una mística d’ulls oberts i no d’una mística evasiva.

En eixe sentit, destaquem la seua participació com a miliciana en la Guerra Civil espanyola junt amb els anarquistes en la columna Durruti, que tindrà també un gran impacte sobre la seua visió de la condició humana, com mostra la seua cèlebre carta a Georges Bernanos .

Dels seus nombrosos escrits sobre la guerra, el text més representatiu és La Ilíada o el poema de la força , en el qual  realitza una lúcida reflexió sobre la gran lliçó que podem extraure d’aquest poema èpic: “aprendre a no admirar mai la força, no odiar els enemics i no menysprear els desgraciats”.

L’ocupació de França per les tropes alemanyes resulta determinant en la vida de Simone Weil, perquè la persecució antisemita provoca la marxa de París i l’arribada a Marsella, on passarà dos anys especialment fructífers, centrats en la seua recerca religiosa, de la mà del filòsof catòlic Gustave Thibon (amb qui treballarà en la seua granja) i del sacerdot dominic, el pare Perrin, que seran els legataris de gran part de la seua obra. Alguns dels bells textos d’aquest període, d’una gran densitat espiritual, conformen el volum Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella recentment publicat per la col·lecció Rent de l’editorial Denes.

En aquests textos veiem els termes de la lluita interior en la qual es debat, ja que confessa creure en la Trinitat, en l’Encarnació, en la Redempció i en l’Eucaristia, però sentir-se cridada a romandre en el llindar de l’Església per solidaritat amb totes les manifestacions de la veritat que, tot al llarg del temps i de l’espai, l’Església deixa fóra del seu reconeixement oficial.

Des del seu punt de vista, aquells que posseeixen en estat pur l’amor al proïsme i l’acceptació de l’ordre del món estan a prop de Déu encara que s’anomenen ateus. L’atenció al dolor del món i l’atenció a la seua bellesa són formes d’amor implícit a Déu; és a dir, realitats aparentment allunyades de Déu, però en les que el Déu absent es fa misteriosament present. La correspondència amb el poeta de Carcassone, Joë Bousquet, i amb el refugiat anarquista, Antonio Atarés, resulta molt eloqüent.

A Marsella dedica també els seus esforços a col·laborar amb el moviment de la Resistència. La primera vinculació serà amb els Cahiers du Sud, revista que desafiava el projecte hitlerià d’una Europa racista, fundada en l’exaltació i l’ús sistemàtic de la força, amb el projecte d’una civilització fundada sobre els valors oposats de respecte, equilibri, amistat i amor, que Weil veu immortalitzats en la civilització occitana, en la que, segons diu, es va operar una mena de miracle: “Aquest va ser el verdader Renaixement: l’esperit grec renaixia baix la forma cristiana, que és la seua veritat” .

Enfront de la història dels vencedors, cal reivindicar la protagonitzada pels pobles i les persones que, per refusar l’ús de la força, han acabat sucumbint, Es tracta de “llegir en la història el silenci dels vençuts”. Simone Weil reclama així una autèntica solidaritat universal, que recorda i assumeix la causa de les víctimes i els oblidats de la història.
Però la seua participació més directa en la Resistència es materialitza en Cahiers de Témoignage Chrétienne, on difon els números contra el racisme i l’antisemitisme, malgrat la conflictiva relació de l’obra weiliana amb el judaisme, que tant influirà en la  interpretació del cristianisme, que és el tema principal del diàleg amb el pare Perrin. Diàleg que acaba amb la marxa de la família Weil cap a Amèrica el maig de 1942.

Des del moment que arriba a Nova York, lluny de gaudir d’una situació privilegiada per a una jueua, fa contínues gestions per a tornar a Europa i poder realitzar alguna missió arriscada. Uns mesos després aconsegueix viatjar a Londres, encara que ha de conformar-se amb un treball com a redactora en el Comité Nacional de la França Lliure. El resultat són els Escrits de Londres i l’assaig L’enracinement. Amb paraules d’Albert Camus, a qui devem la publicació d’aquests llibres: “sembla impossible imaginar un renaixement per a Europa que no tinga en compte les exigències definides per Simone Weil” .

Es tracta d’albirar una nova cultura, en el sentit fort del terme, un nou “ésser en el món”. L’objectiu principal és combatre el desarrelament, és a dir, la pèrdua de les arrels, la carència de referents i els seus efectes devastadors. De fet, per a Simone Weil, l’arrelament és la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana.
Junt amb l’arrelament, Simone Weil parla d’altres “necessitats vitals” anàlogues a la fam, que són el fonament de la seua cèlebre “Declaració d’obligacions cap a l’ésser humà” , clau d’una nova legitimitat democràtica. En aquest marc, la justícia se situa en la lògica del reconeixement de l’altre fins a la negació d’un mateix i, per això, exigeix un canvi radical en la direcció del llenguatge polític i jurídic, redefinint paraules que han perdut el seu valor, com atenció, caritat, compassió o renúncia.

Encara que no resulte fàcil d’entendre, eixe és el rerafons de les privacions a què se sotmet a Londres, dormint en terra i negant-se a menjar més que la ració dels seus compatriotes en la guerra. Privacions que van ser decisives a partir del moment que se li diagnostica tuberculosi, ja que van accelerar la seua mort, que es produeix al sanatori d’Ashford el 24 d’agost de 1943.

Confiem que en eixe moment poguera sentir plenament el que, en la seua “autobiografia espiritual”, diu haver cregut sempre i haver desitjat com únic ben possible: “que l’instant de la mort és la norma i la finalitat de la vida… l’instant en què durant una fracció infinitesimal de temps, la veritat pura, nua, certa, eterna, entra dins l’ànima” .


Accions

Information

2 responses

31 07 2009
Excel·lent acollida d’’Autobiografia espiritual’ en el centenari de Simone Weil « Col·lecció RENT

[…] la revista Saó ha dedicat un especial a Simone Weil coordinat per Emilia Bea, traductora de l’Autobiografia espiritual. Esta obra, […]

23 12 2009
Crònica de l’homenatge a Adrià Chavarria « Col·lecció RENT

[…] en eixe sentit, especialment prolífic, amb un article en el monogràfic dedicat per la revista Saó a la filòsofa francesa, en el qual participaren a més Emilia Bea i Josep Oton, presents també a […]

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: