Simone Weil, la passió per la veritat, article d’Emilia Bea a Posdata

30 01 2009

weilpostdataEl suplement cultural del diari Levante-EMV, Posdata, ha publicat un article de la professora de la Universitat de València Emilia Bea, traductora d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, a la col·lecció Rent. L’article, a la secció “personatges”, ha servit per commemorar el centenari del naixement de la pensadora francesa que es celebra el 3 de febrer. A continuació reproduïm l’article complet.

SIMONE WEIL, LA PASSIÓ PER LA VERITAT

Emilia Bea*

El 3 de febrer es commemora el centenari del naixement de la pensadora francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). “Dels grans i transcendents esperits femenins –afirma George Steiner- és el més clarament filosòfic”.

La filosofia de Simone Weil pensa el món amb absoluta radicalitat: la recerca de la veritat esdevé una aventura apassionant, sense cap treva ni concessió. Ja als 14 anys pensava que era millor morir que viure sense ella i, poc a poc, en el seu itinerari ple d’activitat intel·lectual i social, descobreix que la clau més profunda de la realitat està en el dolor i la bellesa, en la capacitat de percebre allò que en la vida resulta insuportable o extraordinari. Els enemics contra els qui lluita són els fantasmes de la superficialitat i de la indiferència, que vaguen entre les ombres del nostre temps i fan de la barbàrie un fenomen trivial i quasi imperceptible. Són els molins contra els que combat -amb una gran energia creativa malgrat la fragilitat del seu cos- aquesta “Quixot”, com la va denominar Georges Bataille, qui confessa sentir per ella tanta atracció i fascinació com repulsa. Aquesta és una constant en els lectors de Simone Weil perquè, àdhuc, els que més l’admirem, no podem deixar de sentir indignació davant de moltes de les seues pàgines, com quan parla amb termes tan durs del poble jueu, en plena persecució i sent ella mateixa víctima, o de les funcions del castic penal. Les manifestacions de Weil són sempre provocatives i extremes, però també profundament commovedores. Un revulsió que agita la consciència i una il·luminació interior que porta a terrenys desconeguts d’un mateix. I si pot ser admirada per persones tan diferents entre si, es perquè no hi ha en ella res de fictici ni cap efectisme; és pura autenticitat, contagiada a través d’un llenguatge inspirat, nu i poètic.

Susan Sontag la compara amb Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievsky, Kafka, Baudelaire o Genet, escriptors de marcat radicalisme personal i intel·lectual. Personalitats que contemplem amb repulsió, llàstima i veneració, “vides que ens inquieten i alimenten, que ens porten a reconèixer la presència del misteri en el món”. Sentim atracció per elles però fugim, perquè intuïm que el contacte amb aquests “visionaris” –que s’avancen al futur i assoleixen dimensions de la realitat que a la majoria se’ns escapen- suposa afrontar un risc, replantejar els nostres punts de vista, i potser traspassar la tènue línia roja que separa la genialitat i la lucidesa de la follia, o millor dit, una creativa forma de follia d’una destructiva malaltia mental. Simone Weil va viure xafant sempre eixa línia roja i no volia per a si una cordura al preu de l’evasió, la mentida i la incoherència.

Al capdavall, per a Weil, l’autèntica genialitat es troba en tots aquells que, patint alguna desgràcia, són els únics capaços d’expressar la veritat però que, tinguts per folls, no són escoltats per ningú. La veritat i la desgràcia “són suplicants mudes, eternament condemnades a romandre sense veu davant nosaltres”. Ella reclamava una mena de santedat “amb geni” com antídot als mals de l’època, que derivaven de l’oblit de la gran lliçó que troba en la Ilíada: “aprendre a no admirar mai la força, no odiar els enemics i no menysprear els desgraciats”

La seua fama de santa ha anat en paral·lel a la dels seus desequilibris. La negativa a menjar una ració major que la dels seus compatriotes en guerra s’ha interpretat bé com una mena de mort voluntària a conseqüència d’una anorèxia, bé com un gest definitiu de solidaritat i despreniment. “Aquesta dona està boja!” va exclamar de Gaulle quan es va assabentar del seu projecte de formació d’un cos d’infermeres en primera línea. Un projecte que podia ser vist com un extravagant intent d’enviar dones a les trinxeres o com un símbol de resistència espiritual desarmada enfront de la brutalitat del nazisme. El fet que abandonara el seu privilegiat refugi a Amèrica i s’haguera unit en Londres a la Resistència, era un gest de bogeria o d’heroisme?

Tampoc és habitual una infantesa com la que comparteix amb el seu germà André, el gran matemàtic del segle xx, jugant a memoritzar llargues escenes de Racine, a conversar en grec antic o a resoldre problemes de càlcul diferencial. Ni és normal que, amb la seua prodigiosa cultura i formació en l’École Normale Supérieure, es dedicara a ensenyar en les universitats populars, es vinculara al sindicalisme revolucionari, i es jugara el seu lloc de professora d’institut per solidaritzar-se amb les vagues obreres, donant peu a ser coneguda com la “verge roja”. Però potser hauríem de preguntar-nos si és idealista i alié a la realitat el fet de viatjar a Alemanya en ple ascens del nazisme, preocupada pel futur del proletariat, o anar a treballar a la fàbrica per a assumir en carn pròpia la condició obrera, enfront del desconeixement de la situació per part de la majoria dels teòrics marxistes. I, sens dubte, cal també una despietada lucidesa per a descriure la desgràcia callada, el cansament, la por, la humiliació, l’angoixa i la mort de les facultats mentals que comporta la moderna servitud industrial. Segurament la mateixa que fa falta per a posar-se l’uniforme de miliciana i anar a lluitar a Espanya, amb els anarquistes de la columna Durruti, i per a denunciar la violència i inhumanitat que hi va presenciar.

I no es requereix una menor dosi de lucidesa per a, havent rebut una educació estrictament agnòstica i laïcista, atrevir-se a parlar de l’experiència més transformadora de la seua vida i més difícil d’expressar: la seua experiència mística o experiència interior de Crist, narrada en la correspondència amb el pare Perrin i amb el poeta occità Joë Bousquet. Per a una aproximació a les dimensions d’aquesta experiència, que suposa un punt d’inflexió en la seua obra però la continuïtat de la seua activitat i compromís social, remetem a la recent publicació del llibre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella en la col·lecció Rent de l’editorial Denes. En els escrits arreplegats en aquest volum es mostra com mai la incapacitat de Simone Weil de ser insensible davant del patiment dels altres i davant de la meravella de la creació. Era una persona absolutament vulnerable davant de la desgràcia i de la bellesa i es sentia responsable del destí del món, sense enganys ni falsos consols, amb una compassió tan exigent que va acabar literalment amb ella però va immortalitzar la seua obra. Perquè la perplexitat del seu testimoni pot transformar-se, paradoxalment, com ens mostra la referida Susan Sontag, en una experiència “que transmet veritat, crea cordura i salut i enriqueix la vida”. Aquest va ser el seu drama i és la seua glòria.

*Universitat de València





Rent a la revista “Lletres Valencianes”

26 01 2009

lletres24La revista literària que edita la Generalitat “Lletres Valencianes” dedica en el seu número 24 un article d’Enric Ramiro a la col·lecció Rent, on es fa ressò dels dos primers llibres. A continuació es pot llegir l’article que apareix a l’apartat d’assajos.

CRISTIANISME VALENCIÀ D’HORITZONS IL·LIMITATS
Enric Ramiro

Sembla que siga una norma de la casa la quasi inexistència d’escrits en valencià en l’Església valenciana, tot i el contrasentit que això significa. Però no s’ha de confondre «jerarquia» amb «comunitat», i ara tenim dos llibres que són el principi d’una interessant col·lecció.

Si hi ha resistència en la resistència, possiblement siga el nucli valencianista de l’Església valenciana el seu representant més singular. Són un col·lectiu dinàmic, amb una llarga tradició i d’una gran vàlua intel·lectual, però disseminats i silenciats en la gran estructura catòlica del nostre país. Tanmateix, ara estem d’enhorabona davant l’edició d’una nova col·lecció que propasa l’agosarada editorial Denes.

En una època de croada i tendència a canviar els principis que va inspirar el Concili Vaticà II de Joan XXIII, la trajectòria de Pau VI i, inclús, la condemna a la guerra d’Iraq per part de Joan Pau II, ens trobem amb dos llibres que aporten aigua clara a la societat en general i més particularment al món cristià.

Article d'Enric Ramiro a "Lletres Valencianes" (núm. 24)

Article d'Enric Ramiro a "Lletres Valencianes" (núm. 24)

El primer d’ells és obra del cardenal John Henry Newman, amb el títol d’un sermó pronunciat el 1873 com a panegíric a un parent de Walter Scott. L’autor és tot un clàssic del XIX que recull el pensament d’aquest convers de l’anglicanisme que té oberta la causa per a la beatificació. Aquesta acurada selecció d’alguns dels seus cèlebres sermons són testimoni tant de la seua època anglicana, com de la catòlica i de la fase universitària. La traducción és de Salvador Albert i les notes i introducció són del professor de dret August Monzón. Aquest especialista en l’obra de Joan Lluís Vives ens fa un necessari apropament a l’autor i ens aporta una bibliografia d’escrit de Newman i sobre Newman en valencià.

En Isaïes, profeta de Nadal, la ploma de Martí Domínguez ens transmet l’esperança messiànica que alberga el poble d’Israel, potser tota una crida a altres indrets més propers. De la mà d’Isaïes resseguim les apel·lacions dels profetes i un missatge clar: «Déu vol que l’home es reconcilie amb ell i, reconciliant-se amb ell, ho faça també amb els germans».

La narració és plena de paradoxes, la qual cosa li dóna un ritme agradable al text i possibilita nombroses reflexions. En aquesta ocasió és el coordinador de la col·lecció, Agustí Colomer, jurista i el responsable d’un extens pròleg sobre la vida i obra de l’autor, així com d’una bibliografia de les obres de Martí Domínguez i d’estudis sobre ell. Segons el director de la col·lecció, aquest llibre pretén transmetre la profunditat de l’esperit profètic de l’anomenat primer profeta major, on tot l’esforç de l’autor algemesinenc es dirigeix a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta.





Escartí lamenta a Saó que València haja “oblidat” el centenari de Martí Domínguez

8 01 2009

escarti-marti-dominguez1L’escriptor Vicent Josep Escartí lamenta -a la secció “A peu de pàgina” que escriu cada mes a la revista Saó (núm. 333)- que València haja oblidat per complet el record de qui la va defendre en un moment tan delicat com la riuada de 1957: el periodista Martí Domínguez Barberà, del qual s’hauria d’haver recordat en 2008 el centenari del seu naixement, en un any ple de commemoracions i aniversaris (Jaume I, Alfons el Magnànim…).

Al seu article Escartí titulat “El record de Martí Domínguez Barberà” assegura que “només el llibre preparat per Agustí Colomer, en la col·lecció Rent, de Denes, l’ajuntament d’Algemesí i l’Associació Cultural Joan Girbés, se n’han recordat”. “Sempre en quedem uns quants per a lluitat contra l’amnèsia”, conclou l’escriptor de La Ribera.

A la tribuna, Escartí recorda la figura de Martí Domínguez:

“El 2008 també hauríem d’haver recordat la figura de Martí Domínguez Barberà, el qual va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, després de la guerra de 1936-39, va col·laborar en la fundació del Levante i, afecte al règim, entre 1941 i el 43 va ser regidor ponent de Cultura de l’Ajuntament de València, des d’on impulsà la creació de l’Orquestra Municipal i on posà al capdavant a Lamotte de Grignon, la qual cosa li comportà alguns enfrontaments amb l’oligarquia franquista, atés que es tractava d’un músic represaliat. Dedicat a l’escriptura de papers més o menys erudits, fa de conferenciant amb èxit i arriba a estrenar Les Malaenes (1947), una peça en valencià que per primera vegada superava l’estadi del sainet en el teatre valencià”.

Vicent Josep Escarti, a la dreta, el dia que algemesi va commemorar el centenari del naixement de Marti Dominguez.

Vicent Josep Escartí, a la dreta, el dia que Algemesí va commemorar el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà.

“El 1949, després d’uns quants anys com a sotsdirector, passà a dirigir Las Provincias, càrrec que ocupà fins que el 1958 –50 anys fa ara-pronuncià el discurs de mantenidor de la fallera mjor del cap-i-casal, que s’arribà a publicar i tot: Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los  hombres… hablan las piedras! Allà Martí Domínguez, entre altres coses, com la unitat de la llengua, que quedava explícita en més d’una ocasió, reivindicava l’atenció i l’ajuda a València, la qual acabava de patir la devastació de la riuada, per part del govern de Franco. L’èxit del discurs va ser extraordinari i el poble valencià s’entusiasmà. A Martí Domínguez, per aquella seua oposició al règim, li va tocar dimitir com a director de Las Provincias, en resposta a la pressió que exerciren els polítics sobre l’empresa propietària del rotatiu”.

Vídeo de la presentació d’Isaïes, profeta de Nadal a Picassent (desembre 2008).

“Després, dedicat a la cultura, al teatre i a la literatura, encara arribà a ser director del setmanari Valencia-Fruits, pels anys 60. El 1972 publicà la novel·la Els horts i és l’autor d’algunes obres com Els nostres menjars (1978) i Els Borja (1980-82). Morí el 1984 i crec que la ciutat de València no li ha dedicat mai cap homenatge, a don Martí. Ni tan sols un carrer en algun polígon industrial poc freqüentat. És comprensible, quan tants carrers hi ha a la capital, dedicats a personatges que poc o gens tenen a veure amb nosaltres –i que em mereixen tots els meus respectes-. Per exemple, l’Ángel del Alcázar o l’Hernán Cortés. Paciència, una vegada més”.

Efectivament, el propi Escartí va participar en la commemoració del centenari de Martí Domínguez que es va celebrar al seu poble natal, Algemesí, on es va presentar el llibre inèdit Isaïes, profeta de Nadal.

També cal recordar que el passat mes de desembre Picassent també va acollir una presentació d’esta mateixa obra. La crònica de la qual es pot seguir al canal que la col·lecció Rent té a Youtube.