En el centenari de Martí Domínguez, per Agustí Colomer

23 06 2008

Levante-EMV ha publicat hui una tribuna d’opinió escrita per Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, a propòsit del centenari del naixement de Martí Domínguez Barberà, data que es complia el passat dissabte 21 de juny.

LEVANTE-EMV / OPINIÓ 23 juny 2008

El 21 de juny de 1908 va nàixer a Algemesí Martí Domínguez Barberà. Molts anys després, jubilat del periodisme actiu, l´escriptor recordava amb tendresa la seua infància al seu poble natal. Estava enllestint la novel·la L´ullal quan li arribà inesperadament la mort. Era el 10 d´agost de 1984. Francesc Ferrer Pastor, davant el traspàs sobtat del seu amic, va escriure un article ben emotiu que revelava la confessió que li va fer l´escriptor quan va ser forçat a dimitir com a director de Las Provincias:

-L´amargor sentida de la teua desfeta et féu exclamar amb lletres a mi adreçades el 31 d´octubre de 1958: «Les classes dirigents, pel general d´una gola i una cara dura per a robar i no fer-ne un brot…» Tu, tan donat a l´adjectiu misericordiós, adjectivaves a nivell íntim les persones, certes persones, com eren. I és que hi ha moments en la vida que l´amargor fa exclamar dicteris: fins i tot Jesucrist exclamà penjat a l´arbre de la creu: ¡Déu meu, per què m´has desemparat! I València et va desemparar, València com a comunitat humana.

El text de Ferrer Pastor es titulava «Martí Domínguez, un ho-me bo, un patriota», i es va publicar en Rent, butlletí intern de La Paraula Cristiana, associació fundada en 1973, en la qual coincidiren altres noms significatius del valencianisme, com ara Robert Moròder, Joan Senent, mossén Sorribes, Vicent Badia, Sanchis Guarner, el pare Riutort o Cristòfor Aguado.

Recordem breument els fets que precipitaren la seua dimissió. En el mes d’octubre de 1957 València patí el desbordament del Túria. La memòria de la riuada, ben viva encara hui, cinquanta anys després, resta impresa en el cor dels valencians. Martí Domínguez, escriptor i director de Las Provincias, fou convidat a pronunciar el discurs de mantenidor de la fallera major de l´any 1958. El títol de la seua al·locució és ben significatiu –Valencia, la gran silenciada-, i el subtítol Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras! evoca la narració de l’entrada de Jesús a Jerusalem el Diumenge de Rams (Lc 19, 39-40). Esta excel·lent peça oratòria sovint es presenta com una reivindicació davant la manca d’interés del Govern central per València; tanmateix, sense negar eixe aspecte, allò més característic del discurs és la crítica oberta a l´actitud dels mateixos valencians davant el seu destí. Denúncia que posa l’èmfasi en el «rebordoniment» (pèrdua de la pròpia personalitat) que duu aparellat la falta de respecte que patim els valencians de portes enfora. L’abandó de la llengua i de la pròpia identitat ens conduïa irremeiablement a l’escassa consideració per part de Madrid.

Les paraules de Martí Domínguez impactaren en les persones que omplien de gom a gom el Teatre Principal i en els milers de valencians que les sentiren a través de la ràdio. A més a més, restaren impreses en un opuscle que edità d’amagat l’Ateneu Mercantil. El gest del periodista despertà la sensibilitat valencianista de molts ciutadans, especialment en l´àmbit universitari. Però, com no podia ser d´altra manera, el conduí a l’ostracisme del règim: les pressions es deixaren sentir i fou forçat a dimitir com a director de Las Provincias.

Si important és el testimoni de Martí Domínguez, no ho és menys la seua extensa i notable obra que comprén tots els gèneres: periodisme, teatre, poesia, novel·la, assaig… Els seus llibres continuen mereixent l´atenció del públic, com ho demostren les reedicions de No n´eren deu? i Els horts (Bromera) o L´ullal (3 i 4). Els seus escrits inèdits desperten també l’interés de les editorials, com és el cas de la narració Isaïes, profeta de Nadal, escrita a mitjan dels seixanta i publicada enguany en la col·lecció Rent de Denes. En paraules d’Enric Ferrer, esta obra subratlla l´opció preferencial pels pobres, proclamada en el Concili Vaticà II. Eixe esperit pioner de l´autor és apreciable també en altres moments. Així, només acabar la guerra, publica l´assaig Alma y tierra de Valencia (1941), qualificat per Joan Fuster com l’únic intent seriós d’introspecció sobre la personalitat col·lectiva dels valencians.

També a principis dels seixanta, en El tradicionalismo de un republicano s’afanyà a rehabilitar la figura proscrita de Blasco Ibáñez; intent que repetí amb èxit, anys després, en la seua obra pòstuma Els Borja (Alfons el Vell), estudi que esdevé un punt d’inflexió en la consideració de la cèlebre família valenciana. Eixa voluntat per restaurar la memòria tant del líder republicà com de la nissaga que ocupà la càtedra de sant Pere il·lustra a la perfecció l’esperit conciliador d’un escriptor que, com el pacient artesà medieval, encaixa les tessel·les del gran mosaic de la valencianitat.

*Director de «Rent».

Nota: El diari electrònic en valencià Pàgina 26 també s’ha fet ressó del centenari de Martí Domínguez i ha destacat este mateix article de Colomer en una emotiva informació titulada “Martí Domínguez, 100 anys”.


Accions

Information

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: