La revista ‘Saó’ dedica un especial a Simone Weil

COORDINAT PER EMIILA BEA, AUTORA DE LA TRADUCCIÓ I NOTES D’AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL I ALTRES ESCRITS DE MARSELLA, PUBLICAT A LA COL·LECCIÓ RENT

Portada de la revista Saó (núm. 337) que incorpora l'especial sobre Simone Weil.

La revista Saó dedica en el seu últim número (337) un especial al centenari de Simone Weil (1909-1943) coordinat Emilia Bea, experta en esta pensadora francesa i autora de la traducció i notes d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, publicada recentment a la nostra col·lecció.

A més de l’article Simone Weil, una aventura espiritual -de la pròpia professora de la Universitat de València i que reproduïm més avall- l’especial inclou articles d’altres escriptors. Així, el filòsof, poeta i crític literari, Adrià Chavarria, director de la revista Rels, ha treballat especialment l’actitud hostil de Weil davant el judaisme i, en el seu article, ens mostra les tensions entre la seua dimensió política i filosòfica de l’autora. Josep Otón, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, autor del llibre Simone Weil: el silenci de Déu, editat a Fragmenta, ens explica la també polèmica relació de Weil amb l’Església catòlica. Per últim, el Quadern especial de Saó inclou l’entrevista amb Maria Clara Bingemer, degana de la Facultat de Teologia i Ciències Humanes de la Universitat Pontifícia Catòlica de Río de Janeiro, que parla del llilgam indestriable entre compromís i experiència mística en Simone Weil.

SIMONE WEIL, UNA AVENTURA ESPIRITUAL, per Emilia Bea

Cent anys després del naixement de Simone Weil ens apropem al misteri de la seua vida i del seu pensament, que estan guiats de principi a fi per una apassionada recerca de la veritat i per una indefectible sensibilitat cap als oprimits i la misèria.

La seua escriptura és la immediata transcripció d’un estat de constant tensió espiritual, d’una actitud de vigília, d’atenció i d’escolta. De fet, confessa sentir-se desbordada per una inspiració -una “revelació”- que ha de comunicar. El seu és un llenguatge inspirat, nu i poètic, d’una gran puresa.

El seu pensament està estretament lligat a les circumstàncies històriques – als esdeveniments de la primera mitat del segle passat- però planteja qüestions podríem dir intemporals, que estan més enllà d’allò merament circumstancial i conjuntural. Com ella mateixa deia: “Caldria escriure coses eternes per a estar segurs que serien d’actualitat” . Simone Weil va ser una precursora o una pionera, una “visionària” en el sentit més positiu del terme, donada la seua capacitat d’anticipar-se al futur i d’aconseguir un sentit profund de la realitat que a la majoria se’ns escapa, de captar l’insuportable i l’extraordinari.

Resulta quasi increïble tot el que va escriure i tots els temes que va tractar si pensem que va morir als 34 anys, amb una intensa activitat social i migranyes permanents. No és fàcil entendre com un cos tan fràgil va poder albergar tanta energia creativa.

L’itinerari vital de Simone Weil és una autèntica aventura espiritual, que comença el 3 de febrer de 1909 a París al si d’una família jueua agnòstica i profundament assimilada, d’elevat nivell cultural.

Escartí lamenta a Saó que València haja “oblidat” el centenari de Martí Domínguez

L’escriptor Vicent Josep Escartí lamenta -a la secció “A peu de pàgina” que escriu cada mes a la revista Saó (núm. 333)- que València haja oblidat per complet el record de qui la va defendre en un moment tan delicat com la riuada de 1957: el periodista Martí Domínguez Barberà, del qual s’hauria d’haver recordat en 2008 el centenari del seu naixement, en un any ple de commemoracions i aniversaris (Jaume I, Alfons el Magnànim…).

Al seu article Escartí titulat “El record de Martí Domínguez Barberà” assegura que “només el llibre preparat per Agustí Colomer, en la col·lecció Rent, de Denes, l’ajuntament d’Algemesí i l’Associació Cultural Joan Girbés, se n’han recordat”. “Sempre en quedem uns quants per a lluitat contra l’amnèsia”, conclou l’escriptor de La Ribera.

A la tribuna, Escartí recorda la figura de Martí Domínguez:

“El 2008 també hauríem d’haver recordat la figura de Martí Domínguez Barberà, el qual va nàixer a Algemesí el 21 de juny de 1908. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, després de la guerra de 1936-39, va col·laborar en la fundació del Levante i, afecte al règim, entre 1941 i el 43 va ser regidor ponent de Cultura de l’Ajuntament de València, des d’on impulsà la creació de l’Orquestra Municipal i on posà al capdavant a Lamotte de Grignon, la qual cosa li comportà alguns enfrontaments amb l’oligarquia franquista, atés que es tractava d’un músic represaliat. Dedicat a l’escriptura de papers més o menys erudits, fa de conferenciant amb èxit i arriba a estrenar Les Malaenes (1947), una peça en valencià que per primera vegada superava l’estadi del sainet en el teatre valencià”.

Vicent Josep Escartí, a la dreta, el dia que Algemesí va commemorar el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà.

“El 1949, després d’uns quants anys com a sotsdirector, passà a dirigir Las Provincias, càrrec que ocupà fins que el 1958 –50 anys fa ara-pronuncià el discurs de mantenidor de la fallera mjor del cap-i-casal, que s’arribà a publicar i tot: Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los  hombres… hablan las piedras! Allà Martí Domínguez, entre altres coses, com la unitat de la llengua, que quedava explícita en més d’una ocasió, reivindicava l’atenció i l’ajuda a València, la qual acabava de patir la devastació de la riuada, per part del govern de Franco. L’èxit del discurs va ser extraordinari i el poble valencià s’entusiasmà. A Martí Domínguez, per aquella seua oposició al règim, li va tocar dimitir com a director de Las Provincias, en resposta a la pressió que exerciren els polítics sobre l’empresa propietària del rotatiu”.

Vídeo de la presentació d’Isaïes, profeta de Nadal a Picassent (desembre 2008).

“Després, dedicat a la cultura, al teatre i a la literatura, encara arribà a ser director del setmanari Valencia-Fruits, pels anys 60. El 1972 publicà la novel·la Els horts i és l’autor d’algunes obres com Els nostres menjars (1978) i Els Borja (1980-82). Morí el 1984 i crec que la ciutat de València no li ha dedicat mai cap homenatge, a don Martí. Ni tan sols un carrer en algun polígon industrial poc freqüentat. És comprensible, quan tants carrers hi ha a la capital, dedicats a personatges que poc o gens tenen a veure amb nosaltres –i que em mereixen tots els meus respectes-. Per exemple, l’Ángel del Alcázar o l’Hernán Cortés. Paciència, una vegada més”.

Efectivament, el propi Escartí va participar en la commemoració del centenari de Martí Domínguez que es va celebrar al seu poble natal, Algemesí, on es va presentar el llibre inèdit Isaïes, profeta de Nadal.

També cal recordar que el passat mes de desembre Picassent també va acollir una presentació d’esta mateixa obra. La crònica de la qual es pot seguir al canal que la col·lecció Rent té a Youtube.

Com el rent en la pasta, per Josep A. Comes

El cap de redacció de Saó, Josep Antoni Comes, tanca el número de juny d’esta revista valenciana amb un article dedicat al primer volum de la col·lecció Rent, En el món, però no del món, sermons de John Henry Newman. Comes qualifica la col·lecció de “seriosa, ben programada, de textos en valencià que ens acosten a la millor literatura d’inspiració cristiana des del segle XIX fins a hui”. A continuació, l’article complet.

SAÓ / ART I CULTURA juny 2008

L’editorial Denes ha iniciat la publicació d’una col·ecció de literatura religiosa contemporània sota el nom de Rent, de ressonàncies bíbliques i expressió d’una determinada manera de fer-se Església present al món, que és tot un auguri d’encert i de compromís pastoral i valencianitzador escaient.

En realitat, calia al país Valencià una col·lecció com aquesta: seriosa, ben programada, de textos en valencià que ens acosten a la millor literatura d’inspiració cristiana des del segle XIX fins a hui.

La col·lecció s’ha iniciat amb dos llibres, un d’autor estranger i l’altre valencià, i s’anuncia que aquesta alternança es mantindrà. Els volums tenen una extensió aproximada de 120 pàgines i van precedits d’una presentació de l’autor i de l’obra en qüestió.

Enceta la col·lecció el llibre En el món, però no del món, que recull quatre sermons de John Henry Newman, traduïts per Salvador Albert i Mora, i presentats en una esplèndida introducció d’August Monzon, que, a més de donar a conèixer la vida i l’obra del cardenal Newman i de situar-la en les coordenades socials i eclesials pertinents, acompanya el text de cada sermó amb notes a peu de pàgina molt il·lustratives.

Els quatre sermons han sigut triats de sermonaris distints; tots ells, però, reflecteixen les característiques pròpies d’aquest gegant del cristianisme modern: autenticitat personal i preocupació pastoral. Els dos primers, pronunciats sent encara prevere anglicà, van dirigits fonamentalment al món universitari d’Oxford, i invita els oients, la majoria jóvens de religiositat conservadora, a viure amb autenticitat la relació amb Déu ara i ací, no pensant sols en el més enllà. En el fons, ens anima a ser sants i a donar testimoniatge personal de la veritat enmig del món. Ho fa amb força i convicció. De fet, són unes exhortacions enèrgiques que ell, primer que ningú, se les va aplicar.

El tercer sermó és un dels més famosos i més voltes editat. Es tracta del seu darrer sermó com a anglicà, i el titula “El comiat dels amics”. A més dels coneixements teològics i bíblics que demostra posseir, Newman ensenya els oients a lloar Déu perquè, en definitiva, tot el que tenim és un do seu. Do de Déu ha sigut també el seu ministeri a la parròquia de Littlemore, prop d’Oxford,que ara finalitza per sempre. Les paraules finals de comiat són d’antologia.

La selecció clou amb un llarg sermó, ja sacerdot catòlic, dividit en dues parts, sobre sant Felip Neri i l’Oratori, en què dóna a conéixer la vida i l’obra d’aquest sant del Renaixement.

Rent i Martí Domínguez, per Vicent Josep Escartí

La revista Saó, com dèiem a l’anterior post, ha dedicat molt espai a Rent. Un dels articles -que es centra especialment en l’inèdit de Martí Domínguez- és el de Vicent Josep Escartí.

SAÓ / A PEU DE PÀGINA juny de 2008

La línia editorial que ha iniciat darrerament Denes pretén rescatar textos nostres més o menys oblidats i, per una altra banda, donar a conèixer textos clàssics en la nostra llengua. Però, tot dins uns límits ben concrets i que, sens dubte, fan la iniciativa ben singular entre les nombroses ofertes editorials que hi ha al nostre país: els textos han de ser de temàtica o d’inspiració religiosa i, per altra part, han de ser del període que considerem la nostra “contemporaneïtat” (segles XIX i XX). La col·lecció, en homenatge al col·lectiu cristià i valencià dels anys 70, La paraula cristiana, s’anomena “Rent”, com el mateix butlletí informatiu seu. Vol ser, per altra part, un “contenidor” interdisciplinar i podrem trobar tots els gèneres, des de l’homilètica i l’assaig a la poesia, el teatre o la novel·la. El seu director, Agustí Colomer, s’ha posat, doncs, el llistó ben alt, i segurament aconseguiran, l’editorial i ell, portar avant aquest projecte que fa ben poc que ha començat a donar a la llum els seus primers títols.

Emili Marín (Saó) entrevista a Paco Ferrer (Denes)

Emili Marín entrevista a Saó, la revista degana del País Valencià escrita en la nostra llengua –32 anys ja-, a l’editor Francesc Ferrer, director de l’Editorial Denes, amb motiu de la recent aparició de la col·lecció Rent. El número del mes de juny de Saó duu molt de Rent. A més d’esta entrevista també es poden llegir dos articles sobre els dos primers llibres de la col·lecció.

De moment, reproduïm la part de l’entrevista on Emili Marín i Paco Ferrer parlen de Rent. En els propers dies penjarem també els dos articles dedicats als llibres de Newman i Martí Domínguez.

SAÓ / ENTREVISTA juny 2008

—Darrerament s’ha produït un esdeveniment molt important en el món de l’edició. L’empresa que vosté dirigeix ha encetat una col·lecció, Rent, de caràcter religiós. Com pot imaginar, des de Saó ens hem alegrat moltíssim, perquè un país sense creences és un país condemnat al fracàs.
—Sí, per a nosaltres també era just fer l’intent; veritablement hi ha una possible demanda, també cal dir-ho. És un projecte que estava en la recambra feia ja dos anys, des que Agustí Colomer ens va fer la proposta, però estàvem esperant el moment oportú, perquè, per a llançar aquests projectes no només calen diners, sinó un equip de treball que hi done suport. Ens hem trobat amb Agustí i amb moltíssima gent que hi col·labora, que han fet possible els dos primers llibres i que hi haja quatre més per a traure. Hem creat la col·lecció com a just homenatge i perquè el poble valencià veritablement tinga una eina per a retrobar-se amb ell mateix. Els esforços que es van realitzar en els anys 70 no permeteren la comunió amb l’Església oficial perquè facilitara la normalització: jo conec testimonis que conten que al seminari no es deixava parlar en valencià, als rectors d’origen valencià se’ls enviava a parròquies castellanoparlants, i als d’origen castellà a parròquies valencianoparlatns. Era estratègia o disciplina? Com que el mestratge espiritual en el nostre poble no es deixa que es faça en la nostra llengua, aquesta és una de les coses que falta per tal que la societat gaudisca en la seua plenitud de la llibertat de poder triar entre diferents opcions. Eixa és la vertadera raó que ens ha portat a emprendre aquesta col·lecció. També, i açò és una novetat i una primícia, estem preparant algun material per a xiquets. Hi ha un equip que està treballant en aquesta línia.

—Es pot dir que hi ha una certa identificació entre aquesta nova col·lecció i aquella del Principat que s’anomena Clàssics del cristianisme?
—Sí, és un esquema paregut. Volem reflectir el pensament cristià, amb autors con Newman, Simone Weil… És una línia moderna, coherent i oberta, com pot ser la que has comentat.

[...]

—Ànim Paco, per les complicitats que sempre hem tingut i que ara s’han consolidat, encara més, amb la publicació d’aquesta nova col·lecció, sàpies que pots comptar amb Saó per a tot. Ens sentirem orgullosos d’ajudar a la difusió d’aquestos textos.
—De segur que eixirà una bona col·laboració.