El suplement cultural del diari Levante-EMV, Posdata, ha publicat un article de la professora de la Universitat de València Emilia Bea, traductora d’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil, a la col·lecció Rent. L’article, a la secció “personatges”, ha servit per commemorar el centenari del naixement de la pensadora francesa que es celebra el 3 de febrer. A continuació reproduïm l’article complet.
SIMONE WEIL, LA PASSIÓ PER LA VERITAT
Emilia Bea*
El 3 de febrer es commemora el centenari del naixement de la pensadora francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). “Dels grans i transcendents esperits femenins –afirma George Steiner- és el més clarament filosòfic”.
La filosofia de Simone Weil pensa el món amb absoluta radicalitat: la recerca de la veritat esdevé una aventura apassionant, sense cap treva ni concessió. Ja als 14 anys pensava que era millor morir que viure sense ella i, poc a poc, en el seu itinerari ple d’activitat intel·lectual i social, descobreix que la clau més profunda de la realitat està en el dolor i la bellesa, en la capacitat de percebre allò que en la vida resulta insuportable o extraordinari. Els enemics contra els qui lluita són els fantasmes de la superficialitat i de la indiferència, que vaguen entre les ombres del nostre temps i fan de la barbàrie un fenomen trivial i quasi imperceptible. Són els molins contra els que combat -amb una gran energia creativa malgrat la fragilitat del seu cos- aquesta “Quixot”, com la va denominar Georges Bataille, qui confessa sentir per ella tanta atracció i fascinació com repulsa. Aquesta és una constant en els lectors de Simone Weil perquè, àdhuc, els que més l’admirem, no podem deixar de sentir indignació davant de moltes de les seues pàgines, com quan parla amb termes tan durs del poble jueu, en plena persecució i sent ella mateixa víctima, o de les funcions del castic penal. Les manifestacions de Weil són sempre provocatives i extremes, però també profundament commovedores. Un revulsió que agita la consciència i una il·luminació interior que porta a terrenys desconeguts d’un mateix. I si pot ser admirada per persones tan diferents entre si, es perquè no hi ha en ella res de fictici ni cap efectisme; és pura autenticitat, contagiada a través d’un llenguatge inspirat, nu i poètic.
Susan Sontag la compara amb Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievsky, Kafka, Baudelaire o Genet, escriptors de marcat radicalisme personal i intel·lectual. Personalitats que contemplem amb repulsió, llàstima i veneració, “vides que ens inquieten i alimenten, que ens porten a reconèixer la presència del misteri en el món”. Sentim atracció per elles però fugim, perquè intuïm que el contacte amb aquests “visionaris” –que s’avancen al futur i assoleixen dimensions de la realitat que a la majoria se’ns escapen- suposa afrontar un risc, replantejar els nostres punts de vista, i potser traspassar la tènue línia roja que separa la genialitat i la lucidesa de la follia, o millor dit, una creativa forma de follia d’una destructiva malaltia mental. Simone Weil va viure xafant sempre eixa línia roja i no volia per a si una cordura al preu de l’evasió, la mentida i la incoherència.
Al capdavall, per a Weil, l’autèntica genialitat es troba en tots aquells que, patint alguna desgràcia, són els únics capaços d’expressar la veritat però que, tinguts per folls, no són escoltats per ningú. La veritat i la desgràcia “són suplicants mudes, eternament condemnades a romandre sense veu davant nosaltres”. Ella reclamava una mena de santedat “amb geni” com antídot als mals de l’època, que derivaven de l’oblit de la gran lliçó que troba en la Ilíada: “aprendre a no admirar mai la força, no odiar els enemics i no menysprear els desgraciats”
La seua fama de santa ha anat en paral·lel a la dels seus desequilibris. La negativa a menjar una ració major que la dels seus compatriotes en guerra s’ha interpretat bé com una mena de mort voluntària a conseqüència d’una anorèxia, bé com un gest definitiu de solidaritat i despreniment. “Aquesta dona està boja!” va exclamar de Gaulle quan es va assabentar del seu projecte de formació d’un cos d’infermeres en primera línea. Un projecte que podia ser vist com un extravagant intent d’enviar dones a les trinxeres o com un símbol de resistència espiritual desarmada enfront de la brutalitat del nazisme. El fet que abandonara el seu privilegiat refugi a Amèrica i s’haguera unit en Londres a la Resistència, era un gest de bogeria o d’heroisme?
Tampoc és habitual una infantesa com la que comparteix amb el seu germà André, el gran matemàtic del segle xx, jugant a memoritzar llargues escenes de Racine, a conversar en grec antic o a resoldre problemes de càlcul diferencial. Ni és normal que, amb la seua prodigiosa cultura i formació en l’École Normale Supérieure, es dedicara a ensenyar en les universitats populars, es vinculara al sindicalisme revolucionari, i es jugara el seu lloc de professora d’institut per solidaritzar-se amb les vagues obreres, donant peu a ser coneguda com la “verge roja”. Però potser hauríem de preguntar-nos si és idealista i alié a la realitat el fet de viatjar a Alemanya en ple ascens del nazisme, preocupada pel futur del proletariat, o anar a treballar a la fàbrica per a assumir en carn pròpia la condició obrera, enfront del desconeixement de la situació per part de la majoria dels teòrics marxistes. I, sens dubte, cal també una despietada lucidesa per a descriure la desgràcia callada, el cansament, la por, la humiliació, l’angoixa i la mort de les facultats mentals que comporta la moderna servitud industrial. Segurament la mateixa que fa falta per a posar-se l’uniforme de miliciana i anar a lluitar a Espanya, amb els anarquistes de la columna Durruti, i per a denunciar la violència i inhumanitat que hi va presenciar.
I no es requereix una menor dosi de lucidesa per a, havent rebut una educació estrictament agnòstica i laïcista, atrevir-se a parlar de l’experiència més transformadora de la seua vida i més difícil d’expressar: la seua experiència mística o experiència interior de Crist, narrada en la correspondència amb el pare Perrin i amb el poeta occità Joë Bousquet. Per a una aproximació a les dimensions d’aquesta experiència, que suposa un punt d’inflexió en la seua obra però la continuïtat de la seua activitat i compromís social, remetem a la recent publicació del llibre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella en la col·lecció Rent de l’editorial Denes. En els escrits arreplegats en aquest volum es mostra com mai la incapacitat de Simone Weil de ser insensible davant del patiment dels altres i davant de la meravella de la creació. Era una persona absolutament vulnerable davant de la desgràcia i de la bellesa i es sentia responsable del destí del món, sense enganys ni falsos consols, amb una compassió tan exigent que va acabar literalment amb ella però va immortalitzar la seua obra. Perquè la perplexitat del seu testimoni pot transformar-se, paradoxalment, com ens mostra la referida Susan Sontag, en una experiència “que transmet veritat, crea cordura i salut i enriqueix la vida”. Aquest va ser el seu drama i és la seua glòria.
*Universitat de València
Vicent Josep Escartí torna a fer-se ressò de la nostra col·lecció. En esta ocasió, en una tribuna del diari Levante-EMV -a la secció en valencià Panorama-, parla sobre Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, de Teodor Llorente i que ha anat a cura d’un gran expert en el patriarca de la Renaixença valenciana, Rafa Roca.
LEVANTE-EMV / POSDATA / ANAQUEL 3 juliol 2009
Posdata, el suplement cultural del diari Levante-EMV recomana un dels volums de la col·lecció Rent en un número especial dedicat a la Fira del Llibre -publicat el 23 d’abril, sant Jordi, diada del llibre- . Es tracta d’
