ENTREVISTA PUBLICADA A LA REVISTA “FCAPA INFORMA” (OCTUBRE) DE LA FEDERACIÓ CATÒLICA DE PARES D’ALUMNES DE VALÈNCIA
Entrevista publicada a la revista "FCAPA informa" d'octubre de 2009.
August Monzon i Arazo (València, 1959) és sacerdot i professor de la Universitat de València, i també és el responsable de l’Oratori de Sant Felip Neri a València. Va estudiar als Maristes i als Escolapis i, després, va cursar Dret. En acabar la carrera s’ordenà de prevere i compatibilitza la seua labor pastoral amb la docència universitària. Sempre s’ha interessat per l’humanisme cristià. La seua tesi doctoral va versar sobre Joan Lluís Vives i el Dret, i ben prompte va descobrir la “figura impressionant” del cardenal John Henry Newman (1801-1890), que el va conduir a l’estudi dels Sants Pares i l’Orient cristià, així com a autors contemporanis com el teòleg ortodox francés Olivier Clément. També ha treballat “altres pensadors arrelats en la problemàtica cultural, social i política, com ho són els personalistes”, sobretot, J. Maritain i E. Mounier. Entre les seues inquietuds, per tant, trobem la tradició cristiana en contacte amb la modernitat i els seus grans interrogants, com també la crisi de la postmodernitat o el diàleg interreligiós.
Recentment, ha treballat en la introducció i notes d’un llibre que recull els millors sermons del cardenal Newman, el primer volumen de la Col·lecció Rent (Editorial Denes), que trau a la llum en valencià les millors obres de la literatura religiosa contemporània. A la web www.rentllibres.wordpress.com es pot seguir el dia a dia d’esta interessant iniciativa.
Vosté és un estudiós de la vida i obra del cardenal Newman. Abans de l’estiu el Vaticà va aprovar el reconeixement del miracle que, segurament, permetrà beatificar-lo.
Pau VI va assenyalar Newman com la recepció (conversió) més important en l’Església Catòlica de l’Edat Moderna, en este cas provinent de l’Església Anglicana. És important per la qualitat de les sues obres, fins i tot des de la perspectiva literària, on és reconegut com una figura eminent de les lletres angleses. Com a exemple de la seua importància, el Catecisme de l’Església Catòlica el cita en quatre ocasions. Newman representa la continuïtat de la tradició cristiana a través dels segles incardinada en l’Edat Contemporània. Es mostrava en contra del “liberalisme teològic”, una espècie de “relativisme” del seu temps. Ell afirmava que la fe es una revelació que ve de Déu i que es concreta en els dogmes. Però, al mateix temps, parlava del desenvolupament del dogma de la doctrina cristiana. Volia dir que la fe ha de ser reviscuda a cada generació i que cada generació aporta elements valuosos. El que el Concili Vaticà II va declarar de manera solemne, Newman ho va dir d’una manera més arriscada, un segle abans.
August Monzon, autor de la introducció i notes del primer volum de Rent, 'En el món, però no del món. Selecció de sermons', de John Henry Newman.
I sobre la vida de Newman, ¿Qué ens podria dir?
Molts dels seus contemporanis afirmaven que semblava que provenia del “món invisible”, en expressió d’un dels títols dels seus sermons. El món invisible, per a Newman, està imbricat en el món present, vol dir que el cristià està en Deu i està rodejat del món de Déu. Pot viure en este món sense ser d’eixe món, sense estar reduït als defectes de cada època. Així, sempre hi ha una perspectiva, una instància superior, que ens permet viure en este món com a cristians, però sense negar-lo, sense negar la modernitat.
En el món, però no del món és, precisament, el títol d’un dels últims treballs del professor Monzon, autor de la introducció i notes d’esta antologia de sermons del cardenal Newman.
En este llibre hem recollit cinc dels millors sermons de Newman. Apareix el primer dels sermons parroquials que feu en Oxford dirigits a una assemblea mixta, formada tant del poble com per universitaris titular, “Santedat i benaurança”. Dels sermons universitaris també hem seleccionat un dirigit a un públic selecte sobre la fe i la raó com és “La transmissió personal de la veritat”. Molt interessant perquè en els sermons parroquials Newman reivindicava l’ús de la raó front al sentimentalisme i en els universitaris deia que la raó no ho és tot. Altre dels sermons escollits és un de transició, molt bell, titulat “El comiat dels amics”, que causà commoció en l’auditori perquè és quan deixà l’Església Anglicana per retirar-se a Littlemore amb altres companys. És un sermó molt bíblic, com tots els seus, d’inspiració patrística. Finalment, els dos últims, són ja de l’època catòlica, que formen un conjunt (“La missió de Sant Felip Neri”), on es veu l’amor per sant Felip. Per encàrrec del Papa Pius X, Newman va fundar l’Oratori d’Anglaterra, que fou molt important perquè va influir en escriptors tan coneguts com Tolkien o Chesterton, per exemple. Alguns dels sermons recopilats en esta edició no s’havien publicat mai de forma completa a cap llengua hispànica.
August Monzon junt a Agustí Colomer, director de RENT.
¿Qué li sembla una iniciativa com la de la Col·lecció Rent de donar a conèixer en llengua valenciana grans figures del cristianisme com són el propi Newman, Simone Weil, Martí Domínguez o el beat i màrtir Gonçal Vinyes, per exemple?
Per a mi ha estat molt bonic que el director de la col·lecció, Agustí Colomer, haja volgut que Newman fóra el primer autor escollit. Perquè Newman ens ha unit de fa molt de temps tant a ell com a Salvador Albert –traductor dels sermons-, així com altres col·laboradors d’esta iniciativa. A banda, perquè el títol (En el món, però no del món) es podria considerar programàtic de la col·lecció. En el món, en el món valencià, que és el nostre, en l’edat contemporània i en un món molt acostat a nosaltres. Es tracta d’una col·lecció de llibres espirituals que ens ajuden a estar en el món sense arribar a ser “mundans”; que ens ajuden a valorar i estimar apassionadament el món. De fet, la idea axial de tota la col·lecció és afirmar el món i afirmar Déu. El drama de la modernitat és això que diu el teòleg Olivier Clément: que s’ha afirmat al món contra Déu, i els cristians, fent front a eixa actitud atea, tendim a negar l’home per a afirmar a Déu.
¿Qué opina sobre la presència de literatura cristiana a l’escola?
Fan falta llibres essencials en tots els àmbits. Però, especialment, en l’àmbit cristià i valencià. Sembla que la literatura religiosa en valencià s’acaba en el Segle XV i no és així. Hi ha autors valencians contemporanis que fan bona literatura religiosa, com és el cas, per exemple, de Martí Domínguez Barberà o el mateix Vicent Andrés Estellés. Sí, Estellés. Encara que siga sorprenent, el pare escolapi Enric Ferrer està preparant una antologia de poesia religiosa d’este excel·lent escriptor valencià. Cal tindre en compte l’existència d’un cristianisme que establix un diàleg amb la modernitat, com Newman i altres. Igualment, cal “rescatar” també autors menys coneguts, com és el cas del beat i màrtir de la Guerra Civil Gonçal Vinyes. Els cristians no deuríem deixar-nos portar tant per les modes; en este cas, l’Editorial Denes ha volgut fer que la Col·lecció Rent no responga tant a una moda, com a la voluntat de tindre obres claus de la religiositat contemporània. Obres que unixen goig estètic i profunditat espiritual.
Vosté, que és sacerdot, també treballa a la Universitat com a professor. ¿Com viu l’experiència de la fe a la Universitat?
En una Universitat pública et trobes en perspectives no cristianes o que han perdut la referència espiritual i hi ha molts equívocs, precisament per esta oposició entre Déu i el món, que no sabem abordar ni uns ni altres. És un repte diari el que ens trobem els professors cristians. Ara bé, no és un lloc de perdició, sinó que és un lloc d’evangelització i hem de ser testimonis. Un testimoni que no és solament moral, hem de fer també un testimoni intel·lectual en la Universitat, hem de presentar Déu d’una forma creïble. Per exemple, abordar la preocupació ètica i estètica, el coneixement de la cultura, els grans autors, és una labor que s’ha de realitzar amb prolegòmens, que han de ser la introducció per poder anunciar el Déu de Jesús.
Finalment, ens agradaria saber un poc més sobre els Oratoris de Sant Felip Neri.
L’Oratori és una institució religiosa fundada per Sant Felip Neri en el segle XVI. Es caracteritza perquè viuen en comunitats pares i germans i cada casa és autònoma (no existix un superior general o provincial). A mitjan segle XX totes les cases de l’Oratori es van confederar, mantenint, però, la seua autonomia. L’espiritualitat de l’Oratori es basa en la lectura en comú de la Bíblia i de les vides dels sants, a partir de la qual s’exercix l’apostolat, especialment cap als més desfavorits i cap als jóvens. També té una sensibilitat especial per les manifestacions culturals i artístiques, sobretot en la música. De fet, el terme “oratori” com a peça musical es deriva de les obres musicals que composava Palestrina en les reunions de l’Oratori de Roma.
L’Oratori de València va ser una gran institució, ¿és cert?
A València es fundà en 1645 el primer Oratori de la península ibèrica. Els pares de l’Oratori estaven molt vinculats a la Universitat de València. Entre els més famosos dels seus membres figuren Gaspar Blai Arbuixec, autor d’un del cèlebre “Sermó de la Conquesta”, i el matemàtic i cartògraf Tomàs Vicent Tosca, autor del conegut plànol de la ciutat de València. Al voltant de la Congregació de l’Oratori -la casa on conviuen en comunitat els pares i els germans existix l’Oratori secular: seglars lligats a la Congregació. A València, per exemple, amb la desamortització desparegué la Congregació, tanmateix l’oratori secular continuà fins els nostres dies: es tracta de l’Oratori Parvo, que fa el seu apostolat entre els ancians. També forma part d’eixe Oratori secular l’associació canònica i cultural Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori, fundada en l’any 2001, que centra la seua tasca en la difusió de la tradición humanista cristiana (Vives, Newman, Mounier…) i en el diàleg entre fe i cultura valenciana.
![newman[1]](http://rentllibres.files.wordpress.com/2009/07/newman1.jpg?w=510 "newman[1]")
La revista literària que edita la Generalitat “Lletres Valencianes” dedica en el seu número 24 un article d’Enric Ramiro a la col·lecció Rent, on es fa ressò dels dos primers llibres. A continuació es pot llegir l’article que apareix a l’apartat d’assajos.
