Presentació dels llibres de Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi a la llibreria Paulinas

SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA, QUART I QUINT TÍTOL DE RENT

El dimecres 23 de setembre la llibreria Paulinas acollí la presentació dels dos últims títols de Rent (Denes). El director de la col·lecció, Agustí Colomer, i els curadors de les edicions, Antoni López i Manuel Lanusse, intervingueren en l’acte. Agustí Colomer subratllà els paral·lelismes existents entre els dos autors, que començaren a escriure en el període d’entreguerres, un moment especialment convuls de la història europea. “En eixe clima convuls, Vinyes i Capograssi no perden mai ni la serenitat ni l’esperança. Són hòmens de fe i confien, a pesar de les dificultats. La consciència de perill del propi Vinyes, que morirà màrtir, és explícita en algun dels seus poemes –“sent la gelor mortífera al meu voltant /eixe fred que a les ànimes va anquilosant”. Colomer enumerà els paral·lelismes existents entre el canonge de Xàtiva i el filòsof de Sulmona: “Els dos autors compartixen molts aspectes: la fe, l’amor a la cultura, la sensibilitat social i la inquietud literària. En tots dos, a més, la seua circumstància local -Xàtiva en Vinyes i Sulmona i Roma en Capograssi-, esdevenen paradigmes d’un missatge universal”.

Tot seguit va prendre la paraula el professor de la Universitat de València, mossén Antoni López Quiles, que es congratulà de l’evolució positiva dels estudis sobre la literatura religiosa de la Renaixença als nostres dies. “Arran d’un monogràfic que férem a la revista montserratina Qüestions de vida cristiana, l’any 1994, dedicat a l’Església i la cultura valenciana, un grup d’investigadors valencians encetàrem un procés de revisió ben interessant, que posava en valor la literatura religiosa del segle XX, tant per la seua importància sociolingüística –en mantindre la llengua en temps adversos-, com per la qualitat que assolixen alguns autors. Els noms de Xavier Casp, Martí Domínguez, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en són una bona mostra. Però també la nòmina de clergues ha fet aportacions significatives: Sorribes, Moscardó o Monçó són noms cabdals en la postguerra. I, mereixen una especial atenció l’anomenat grup de “poetes de l’esperança”, conjunt de preveres que compartixen uns mateixos referents estètics i un pensament comú que lliga valors cristians i valencianitat. Joaquim Garcia Girona, Francesc Martínez Miret, Eduard Genovés o Gonçal Vinyes són els caps visibles d’aquest grup”. Tot seguit Antoni López analitzà la singularitat de Vinyes, “que sobre una matriu romàntica d’arrel verdegariana incorpora elements parnassianistes i convertix la seua Xàtiva natal, en paradigma històric de la plenitud cristiana i nacional del poble valencià”. Finalitzada la seua intervenció, Francesc Aracil llegí el poema “La cançó de les aigües”.

A continuació, el jurista Manuel Lanusse, realitzà un esbós biogràfic de Giuseppe Capograssi, una personalitat de primera línia del catolicisme italià de la qual només coneixíem la seua important obra filosoficojurídica. Amb la publicació de l’antologia Pensaments per a Giulia, se’ns mostra el Capograssi més íntim i literari, que deixa transpuar també les seues idees socials i polítiques. “El filòsof de Sulmona, defensor com Jacques Maritain de l’equació cristianisme-democràcia, mai no simpatitzà amb les maneres feixistes ni assumiria cap compromís amb aquest règim totalitari.” Tot seguit, Manuel Lanusse explicà les característiques peculiars de l’obra, una antologia de les 1951 cartes que diàriament enviava a la seua promesa Giulia Ravaglia: “Capograssi, gairebé bloquejat en l’encontre directe amb Giulia, sobretot en allò tocant a l’amor, emprarà aquesta peculiar forma de comunicació amb Giulia a fi de trobar un canal per a l’expressió d’aquells sentiments i pensaments, no per alliberar-se’n, sinó per donar-los forma i precisar-los i, amb això, transmetre’ls a la persona estimada, amb el propòsit d’aconseguir un enriquiment mutu i de crear un espai de meditació comuna.” En acabar la seua alocució, Antoni Martínez va llegir el pensament escrit el 7 de maig de 1919.

Gonçal Vinyes i Giuseppe Capograssi, dos escriptors catòlics en temps convulsos

PRESENTACIÓ DE SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA

 

L’editorial Denes presentarà en la llibreria Paulinas, el dimecres 23 de setembre, a les 19.00 hores, els dos últims títols de la col·lecció Rent: Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes, a cura d’Antoni López Quiles i l’antologia Pensaments per a Giulia, de Giuseppe Capograssi, traduïda i editada per Manuel Lanusse. Vinyes i Capograssi comparteixen una mateixa fe i la inquietud per encarnar-la en un moment històric convuls, com ho és el període d’entreguerres. Tots dos s’afanyen per fer una societat més justa, en la millor tradició de l’humanisme cristià.

Mossén Gonçal Vinyes realitzà una intensa labor pastoral entre la gent més desfavorida de Xàtiva. Alhora, desplegà una intensa activitat cultural com a historiador i periodista. Dirigí el setmanari catolicosocial El obrero setabense, des del qual recolzà les reivindicacions valencianistes. En desembre del 1936 morí assassinat, sent beatificat l’any 2001. Sembrant la vida recull la seua obra poètica i periodística en valencià i trau a la llum un dels poetes més interessants de la literatura valenciana del segle XX.

 

 

¿Eres jardí farcit d’essències ràncies

lloc de plaer, on deïdats gaudixen

a bon resguard de cobejoses ànsies

per forts gegants que, desvetlats, guarnixen

lo teu cercat?Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

 

¡Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

com l’auba, encís, al dolç conjur dormida

d’un ventíjol, que encoratjat la besa

i de cançó per clares fonts teixida

jaus encantat!

Sembrant la vida.  ”Glatits del cor” 

  

Giuseppe Capograssi, filòsof del dret i membre de la Cort Constitucional italiana, és un dels noms més importants del pensament catòlic italià de la primera mitat del segle XX. Al llarg de set anys (1918-1924), escrigué una carta diària a la seua promesa, Giulia Ravaglia, on expressava les seues reflexions i sentiments: lectures diverses, passejades per Roma, les recialles de la Gran Guerra, la irrupció del feixisme… Les seus cartes –o, més pròpiament, pensaments- foren publicades a la seua mort i esdevenen peces d’una extraordinària bellesa literària i profunditat espiritual.

 

 

“La puresa del cel de Roma és, en certes hores, meravellosa; i si, després de fixar-s’hi, u hi pensa i en fa memòria, aquesta puresa li porta la imatge de la Resplendor invisible, de la resplendor de la Bellesa Increada, que omplia de llum el Paradís i la pupil·la de Dante. La llum resulta una cosa tan palesament immaterial, tan pura en la seua unitat i en el seu fulgor, que una imatge millor l’home —el pobre home condemnat a ordenar les seues idees i a expressar-les amb la crossa de les paraules i d’unes imatges que no són més que simples comparacions—, una imatge sensible millor que aquesta l’home no podria trobar-la a l’hora d’expressar l’essència i la visió de Déu.”

  Pensaments per a Giulia, 19 de desembre de 1919

 

Gonçal Vinyes, gegant poeta de l’esperança, per Jaume Alba

CRESOL / FIGURES juny 2009

La revista Cresol, de la Unió Apostòlica del Clero, publica en el seu últim número un article de Jaume Alba –col·laborador habitual de Cristians.net- sobre l’últim llibre publicat a la col·lecció Rent: Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes. A continuació reproduïm l’article sencer.

GONÇAL VINYES, GEGANT POETA DE L’ESPERANÇA
El 10 de desembre de 1936 moria afusellat al pont de Vallés, a la comarca de La Costera, Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883). L’11 de març de l’any 2001 fou beatificat pel papa Joan Pau II a la Plaça de Sant Pere de Roma. Dos dades importants en la biografia d’este prevere que va exercir la seua activitat pastoral a la seua ciutat natal de Xàtiva.

Els lectors de Cresol ja coneixen la figura d’este sacerdot dedicat a una intensa activitat devocional i social, així com d’investigació històrica i arqueológica. Però, també cultural, especialment, en l’àmbit de la poesia i la tasca periodística. Antoni López Quiles que l’ha qualificat com a “gegant poeta de l’esperança” ja ha donat compte en este mateixes planes d’un esboç de la figura de Vinyes (Cresol 69, octubre 2006).

Precisament, Antoni López és l’autor de la recopilació dels poemes i articles de Vinyes, que recull el llibre, que acaba de publicar la col·lecció Rent –igualment coneguda en estes mateixes planes- titulat Sembrant la vida. Poesia i compromís. És el volum 4 d’una col·lecció dedicada a la literatura religiosa en valencià que ja ha tret a la llum un assaig inèdit de Martí Domínguez i altres dos textos bàsics del cardenal Newman i de la pensadora Simone Weil. Una iniciativa que feia falta.

A la brillant introducció de Sembrant la vida, López Quiles diu de Vinyes que “es tracta d’un poeta que, inserit dins dels paràmetres d’aquell romanticisme, inherent a les reivindicacions nacionals, però que obre la seua lira compositiva a altres modalitats, de manera que esguita les seues peces d’elements parnassianistes o impressionistes, sense abandonar, tanmateix, la seua vinculació al patrimonialisme i, per eixa mateixa raó, sense deixar de ser un gran poeta d’esperança, obri les seues déus líriques a altres vies d’inspiració”.

Parlem d’un capellà que no va ser un cas únic. Gonçal Vinyes forma part del moviment estètic i ideològic que López Quiles ha identificat com “Poetes de l’esperança” i que està integrat per un grup de capellans com Francesc Martínez i Miret o Joaquim Garcia Girona, al seu cim.

¿I per qué resten “oblidats” estos autors? ¿Qué no tenien suficient qualitat per passar a ser ressenyats a les pàgines de la nostra literatura? ¿Es tracta tan sols de poetes que elaboraven una “literatura memor”? Res més lluny de la realitat. Durant les últimes dècades els analistes els han prestat escasa atenció seguint el “criteri negador” que els estudiosos han donat als creadors adscrits a la Renaixença, als “continuadors” de l’obra de Llorente o als persistents del “romanticisme”. Per este motiu és important la tasca d’investigadors que no es conformen amb repetir de forma mimètica els qualificatius assignats a determinades corrents o a segons quins autors. Si no que profundixen en l’obra d’estos escriptors i troben “versos suggeridors” que acosten la seua obra als tractats actuals de la literatura valenciana.

Sembrant la vida. Poesia i compromís no sols inclou les poesies aplegades sota el títol El poema de la terreta i altres composicions líriques, sinó que també recull un apèndix amb els articles en valencià que Vinyes va publicar a El obrero setabense i al setmanari Acció. Una tasca periodística que, segons López Quiles, “prosseguix la línia de reivindicar un passat associat al cristianisme que il·lumine un present, fins i tot en l’àmbit del nacionalisme, per al qual serà imprescindible el referent catòlic”.

Gonçal Vinyes, amb la seua mort violenta és, tal volta, reflex d’una època, la d’entre guerres, que tantes vides i obres va sacrificar. En este cas parlem d’un prevere que, junt a altres, dedicaren tota la seua vida a un treball de compromís pastoral i social, però que mai deixà de banda la recuperació cultural d’un poble, el seu, que estimà i sembrà… de vida.

El món cultural de Xàtiva a la presentació de ‘Sembrant la vida’, de Gonçal Vinyes

CELEBRAT A LA CASA DE LA CULTURA AMB LA INTERVENCIÓ D’AGUSTÍ COLOMER, ANTONI LÓPEZ QUILES I AGUSTÍ VENTURA

Com no podia ser d’altra manera, la presentació de Sembrant la vida. Poesia i compromís, que recull poesies i articles de Gonçal Vinyes i Masip, es va celebrar a la seua població natal, la històrica ciutat de Xàtiva. El lloc, el senyorial saló d’actes de la Casa de la Cultura, en el marc de les celebracions per la Fira del Llibre i amb un notable èxit de públic.

La presentació de l’acte va córrer a càrrec d’Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, on s’emmarca este quart volum. També hi participaren el curador de l’obra, el sacerdot i professor de la Universitat de València, Antoni López Quiles, i l’escriptor Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, càrrec que també va ocupar Gonçal Vinyes.

Agustí Colomer, director de Rent, i Antoni López, curador de l’obra.

En primer terme, Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva.

L’acte, que va comptar amb l’inestimable col·laboració de Vicent Tortosa i els Amics de la Costera, va reunir unes desenes de persones interessades en conèixer l’obra i vida del beat xativí. Entre els assistents estaven Alfons Vila, acadèmic de l’AVL; el primer alcalde democràtic de Xàtiva Manuel Casesnoves, fill de Manuel Casesnoves i Adela Soldevila -el procés de beatificació dels quals s’ha iniciat recentment-, el rector Ximo Núñez, i el director de la Casa de la Cultura, Josep Sanchis, així com persones del món cultural valencià, cas de l’organista i musicòleg Vicent Ros, entre d’altres.

L’acte va registrar una assistència notable de públic.

Antoni López es va referir a la mort violenta de la persona de mossén Vinyes –va ser afusellat als pocs mesos d’esclatar la Guerra Civil per la seua condició de religiós- i a la “mort” per oblit en el panorama de les lletres valencianes per un “criteri negador” dels estudiosos de la literatura valenciana que bandejaren este i altres poetes com ell per procedir de la Renaixença i fer una lírica raquítica.

No obstant, este investigador va assegurar que l’obra poètica de Gonçal Vinyes –l’altra, la d’investigador arqueòleg i historiador sí que ha estat més reconeguda- té “un notable relleu”, amb total seguretat, i cal posar-la en el seu lloc adequat dintre del panorama literari.

Efectivament, López Quiles ha emmarcat a Vinyes en els paràmatres del romanticisme, inherent a les reivindicacions nacionals, i vinculat amb el patrimonialisme i amb elements parnassianistes o impressionistes. I sempre amb Xàtiva present a la seua obra. Gonçal Vinyes no hi estava sol, sinó que formava part d’un grup més gran d’escriptors, també religiosos, com Martínez Miret i Garcia Girona, que Antoni López ha denominat “poetes de l’esperança”.

Per la seua banda, Ventura va fer un esbós biogràfic de Gonçal Vinyes i va destacar també la seua estima per Xàtiva. Va parlar també de la seua faceta periodística al front d’El obrero setabense, setmanari vinculat a l’obrerisme catòlic.

De la mateixa manera, es va referir a la col·laboració de Vinyes amb mossén Alcover per a la confecció del diccionari Català-Valencià-Balear i va llegir part de la cita que el mallorquí dedica al canonge de la seu de Xàtiva pel tracte oferit durant la seua visita a esta comarca per a treballar en esta magna obra.

Igualment, va relatar que ell mateix va col·laborar amb la recuperació de material per a la documentació que es va remetre a Roma quan la beatificació de mossén Vinyes. Així va deixar constància de testimonis directes que parlaven de la bonhomia del sacerdot i la sorpresa que va causar la seua mort a Vallés, també a La Costera.

L’actual cronista oficial de Xàtiva, que ha publicat en diverses ocasions treballs sobre Gonçal Vinyes,  també es va lamentar que figures com esta s’han quedat en la frontera de la ratlla ideològica que solen traçar determinades persones: “així, jo mateix he hagut de defensar davant les dretes i davant les esquerres la figura de mossén Vinyes”, ha assegurar.

Ventura va aprofitar, finalment, la seua intervenció per reclamar dels investigadors una atenció més profunda als mitjans periodístics del primer terç del segle XX, com ara El obrero setabense, del que fou ànima Gonçal Vinyes. Precisament, Sembrant la vida. Poesia i compromís recull els articles que va publicar tant a El obrero setabense com al setmanari Acció, d’orientació demócratacristiana i valencianista.

Xàtiva acull la presentació de ‘Sembrant la vida’, de Gonçal Vinyes

DIVENDRES, 8 DE MAIG, A LES 20:00 HORES, CASA DE LA CULTURA

El pròxim llibre de Rent estarà dedicat a la poesia de Gonçal Vinyes

Gonçal Vinyes (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936)

Este mateix mes d’abril, tot coincidint amb el Dia del Llibre (23 d’abril, Sant Jordi) vorà la llum a Rent una nova obra de la col·lecció que, en esta ocasió correspon a un autor valencià. Es tracta de Gonçal Vinyes Massip (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936), sacerdot, poeta, escriptor, periodista i arqueòleg valencià executat durant la Guerra civil espanyola i que fou beatificat pel Papa Joan Pau II en 2001.

Un llibre amb el suggerent títol de Sembrant la vida. Poesia i compromís, una antologia de la seua poesia a cura d’Antoni López Quiles.

Per anar fent boca, recuperem la tribuna que Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, va publicar al diari Levante-EMV (11 febrer 2007) sobre la figura d’este beat valencianista i màrtir:

GONÇAL VINYES, MÀRTIR I VALENCIANISTA

En la primera plana d’El Obrero Setabense corresponent a l’11 de febrer de 1933, podem llegir: «Nostre País Valencià està d’enhorabona. Però també ho està nostra ciutat. En el gloriós acte d´afermació valencianista celebrat el dumenge últim en Sagunto es va acordar que fóra Xàtiva la continuadora d´eixe esclat falaguer d´entusiasme valencià. ¡Sagunto i Xàtiva! ¡Dos heroïnes de nostra vollguda terreta! [...] Demà no faltarà ningun xativenc que es precie de ser-ho, ni tampoc cap valencià que tinga possibilitat d´assistir.» La convocatòria a l´acte pro Estatut d´Autonomia és clara i inequívoca. La publicació, subtitulada Semanario de propaganda católico-social, apostava de valent per la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. El seu director, Gonçal Vinyes Massip, moriria assassinat tres anys després, un 10 de desembre, en el molí de Vallés. L´11 de març del 2001, fou un dels 226 màrtirs valencians beatificats per Joan Pau II en la plaça de Sant Pere del Vaticà. Beat, màrtir i valencianista.

Gonçal Vinyes va nàixer a Xàtiva el 19 de gener de 1883. Fou ordenat prevere en 1906 i va realitzar la seua labor pastoral en Santa Maria de Xàtiva, de la qual fou nomenat canonge en 1933. Curiosament, en el mateix número del setmanari en el qual ix la crida a assistir a l’acte pro Estatut s’informa discretament del seu nomenament com a canonge. Home piadós, amant de la cultura i sensible a la qüestió social. El seu primer llibre, Hidrografía setabense (1914), enceta les investigacions geològiques i prehistòriques locals. La seua tasca arqueològica és ben notable, col·laborant amb el Servici d´Investigació Prehistòrica de la diputació en les excavacions de la Cova Negra, les Alcusses i la cova del Parpalló. Fruit de la seua tasca cultural, rebé el nomenament com a cronista local de Xàtiva en 1917. Fou membre també, entre altres institucions, del Centre de Cultura Valenciana, de Lo Rat Penat, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci fundador de la Ibèrica de Ciències Naturals de Saragossa.

Gonçal Vinyes era, a més, poeta. I un poeta «excel·lent», segons Antoni López: «U dels de factura més elegant del segle XX i posseïdor d’una gran fonamentació intel·lectual.» Ell forma part, junt amb els preveres Francesc Martínez Miret (assassinat també en el 36) i Eduard Genovés, de la generació dels poetes de l´esperança: «En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats.»

En 1930 Vinyes fou nomenat director d’El Obrero Setabense i les planes de l’emblemàtic setmanari no deixaren de reflectir la seua sensibilitat valencianista. Les campanyes proestatut de 1933 i de 1936, la fundació del Centre Valencianista de Xàtiva o la publicació de nombrosos poemes i articles en valencià en són una bona mostra. Vinyes veu amb molta simpatia la fundació, en agost de 1933, d´Acció Nacionalista Valenciana (ANV), partit catòlic i valencianista amb el qual mantenia evidents afinitats. Quan en 1934 ANV crea el seu setmanari Acció, Gonçal Vinyes hi col·labora puntualment i reprodueix en El Obrero Setabense nombrosos articles del setmanari nacionalista: Antoni Senent, Robert Moròder, Francesc Soriano o Bernat Bono, entre altres, parlen sobre valencianisme, catolicisme social, denúncia del nazisme…

El professor de la Universitat de València Vicent Pons Alòs, prevere i arxiver de la Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, va aportar a la comissió històrica per a la beatificació un informe sobre la tasca cultural de Vinyes, en el qual fa constar el seu valencianisme: «Mosén Viñes formaba parte de un movimiento de sacerdotes valencianos, cuya erudición y humanismo les hizo preocuparse también por la recuperación de su lengua materna [...] Mosén Viñes comenzó a escribir poesías en valenciano en 1932, un año antes de la firma de las Normas de Castelló, a cuyos firmantes conocerá en su mayoría.» L’historiador Vicent Cárcel i el delegat diocesà per a les causes dels sants, Ramon Fita, en el seu llibre Mártires valencianos del siglo XX, fan una descripció de la biografia del canonge xativí, del seu martiri i de la fama de santedat que se li atribuïx. Convé subratllar que en este últim apartat expliciten que Vinyes realitzà «una gran tarea, para que la cultura se acercara a la fe y ésta, a su vez, impregnara de sentido cristiano al mundo de la cultura». És a dir, en la seua fama de santedat es recull allò que el papa Joan Pau II designà amb el nom d´inculturació de la fe: és a dir, el diàleg fecund entre l’Evangeli i les cultures autòctones (Slavorum Apostoli). Que el beat mossén Vinyes intercedisca especialment perquè l’Església valenciana assumisca el seu compromís amb la llengua i la cultura valencianes, sense pors, amb la valentia amb la qual el canonge acceptà el seu martiri.

Isaïes, profeta de Nadal, per Antoni López Quiles

CRESOL / CULTURA maig 2008

Martí Domnguez. Isaïes, profeta de Nadal, edició a cura d’Agustí Colomer. Ed. Denes, col·lecció Rent, núm. 2

Quan publicàrem la Bíblia Valenciana Interconfessional, algú s’afanyà a censurar l’edició al·legant, entre altres, l’absència de tradició escripturística pròpia. En aquella censura ideològica i no tècnica, el censor aconseguí mostrar la seua ignorància sobre la matèria, atés que en aquell temps ja comptàvem amb edicions de materials bíblics (per exemple, tres de Psalteris medievals, la de Llibre de Job, un fabulós Llibre de les Hores, etc.) l’abundància dels quals és sorprenent i parangonable –si no superior– a la de qualsevol altre país europeu, i ell tenia obligació de conéixer-ho. No era fàcil, tanmateix, que coneguera les pàgines inèdites, com les que ara presentem, i que es sumen a la ingent quantitat de peces bíbliques que posseïm. D’altra banda, el món del valencianisme mantenia amb ferrenya disciplina que, de literatura en valencià, només disposàvem de poesia, però gens o molt poca obra narrativa. Ho relegarem a la categoria d’error, perquè n’hi ha –i ben bona– obra narrativa i de reflexió escripturística. La d’ara és nova, i té el gust del pa acabat de coure, encara que amb redacció més antiga, perquè el quirògraf està datat del “quart diumenge d’Advent de 1964 al diumenge de la Passió de 1965”; la segona versió, mecanografiada, conté algunes autocorreccions.

Martí Dominguez és una personalitat valenciana que no cal presentar; personalment honest i intel·lectualment brillant, encara no hem pogut gaudir de tota la seua producció (detall no gens insignificant que ens permetria, per exemple, parlar de narrativa) però amb la peça que presentem n’ampliem més el coneixement. Només oferirem d’ell algun tast dels títols que ha confegit, sobretot la magnífica obra Els Borja, o la més coneguda Els horts, i les peces teatrals No n’eren deu? i Els cignes fora l’aigua, i deixem l’etcètera com a reclam per a urgir la publicació de l’opera omnia, perquè, en un país d’escassa factura narrativa i teatral, no té una mala targeta de presentació. En el cas que ens ocupa, es tracta d’unes sensatíssimes i meditades reflexions a propòsit de la figura del profeta Isaïes o, més en concret, si voleu, del proto-Isaïes. Agustí Colomer –estudiós de les relacions de la fe amb la cultura valenciana del segle XX– ens n’ha exhumat ara l’escrit Isaïes, profeta de Nadal, que l’editorial Denes trau a la llum en la seua interessant col·lecció “Rent”, dirigida pel mateix curador. Començaré per recordar que el títol de la col·lecció no és gens casual, perquè és el que un grup de cristians dels anys ’60, agrupats en “La Paraula Cristiana”, triaren per al seu Butlletí; Martí Domínguez en formava part i, per tant, també té el seu mèrit, entre altres, en l’edició del Llibre del poble de Déu, que tant ha ajudat a celebrar en valencià. La col·lecció “Rent” vol donar a conéixer obres religioses d’autors valencians al costat de pensadors cristians més o menys contemporanis. El primer i encertat volum és un notable recull de sermons del cardenal Newman, anotats per primera vegada. L’obra de Martí Domínguez porta el número dos, i ja esperen l’Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de Simone Weil i Sembrant la vida, del nostre màrtir Gonçal Vinyes.

De prosa àgil i elegant, reblada amb una riquísima capacitat imagística (requisits que m’agradaria trobar en molts dels escriptors actuals que han estat acreditats per l’aplaudiment del públic), el nostre autor sent la veu del profeta, “clara, forta i penetrant”, una “veu ardent” que, tot i reconéixer-la, perquè l’ha sentida tantes vegades, ha adquirit per a ell ressonàncies noves; no és la veu atronadora del profeta de la Passió, sinó que es troba “amerada de caritat”. Martí Domínguez se n’admira i ens transmet eixes “coses fortes que diu Jahvé als hòmens per boca dels profetes”. José Luis Sicre descriu l’escriptura d’Isaïes amb característiques que podem aplicar a Domínguez: posseix una singular mestria, la qual li permet variar originalment un tema. Poeta de bona oïda, amant de la brevetat i concisió, amb alguns finals lapidaris… sap ser incissiu, amb imatges originals i senzilles, que sommouen per la seua immediatesa. Així, el seu relat és tota una invitació alhora serena i apassionant a ascendir per la història fins arribar a aquella “gran pedra enmig del camí, inamovible, gegantina, arrapada pels llamps del cel, brunyida per les pluges i els oratges; tota dreçada i reverberant baix el sol de Judà, pareguda a una gran flama que ardix davant de Jahvè”, que és el primer dels grans profetes.

Afirma Nardoni que Isaïes tingué una gran confiança en el poder de Déu a favor del seu poble; per eixa raó, Domínguez conclourà que: “Jahvé no deixà mai de la mà al seu poble” i ens els presentarà amb paraules del profeta: “Heus ací el Senyor prepotent i fort, com pedregada impetuosa, com tromba que tot ho devasta, com onada de moltes aigües que inunden i es llancen per damunt una terra espaiosa” (Is 28,3). Precisament és eixe poder de

Déu el que el fa que el profeta, tot i procedir dels segments socials elevats, denuncie les accions injustes de les classes dominants de l’Israel del seu temps, tal com el nostre autor reprodueix: “¡Ai dels qui ajunten cases i més cases, fins als límits del terme. Com si pensaren habitar ells sols la terra!” (Is 5,8).

Contemplem una magnífica estructura integrada per nou capítols, que podem dividir en tríades: la primera comença amb la veu (“La veu ardenta”) que ens convoca, i acaba amb la irrupció d’Isaïes (“Apareix el primer profeta major”); la segona comença amb l’emergència dels profetes perquè, com diria Corella en el seu salm, els líders socials s’enfelloneixen (“Baixen els reis…; pugen els profetes”) i es tanca amb una cristianització del descregut (“Matines i laudes dels escèptics”); la tercera tríada torna a fer present la veu del profeta, (“La paraula és cendra”) esdevinguda Esperit, foc, brasa, i la clou amb l’eclosió final (“Tot el Messies”). És a dir, el periple escripturístic de Martí Dominguez, de la mà d’Isaïes, va del profeta al Messies complet. L’edifici narratiu apareix coronat per un “Epíleg” que dissenya l’eficàcia de la veu del profeta en la tradició cristiana, concretat en el “Pessebre” que el Pobretó d’Assís (m’agrada més, molt més, la solució de Domínguez, que no la clàssica de “Probrissó”) construí a Greccio. Naturalment, no podia acabat el tema sense la presència del poble al costat del Redemptor nadó. Sense la presència del bou i la mula, amb l’explicació pertinent dels orígens bíblics del símbol.

La construcció es sustenta en un diàleg permanent de l’autor, en primer lloc, amb la Bíbla, de la qual destaca, com és lògic, la veu d’Isaïes (vora vint cites del profeta, més les laterals i les indirectes), però amb recurs a un bon aplec d’arguments escripturistics: Ge, Ex, 2Re, Jr, Am, Sir, Ct, Mt, Lc, Ac, Hb, 2Pe, amb consignació explícita, a més, de tots els profetes bíblics. No oblida el bon narrador d’Algemesí el recurs als Pares, en especial sant Jeroni, amb el qual també dialoga, com ho farà amb un bon nombre d’autors clàssics, com ara Esquil, Teòcrit, Virgili, Demòstenes, Dant, J.B. Bossuet, Grocio, Celano, etc. o els seus coetanis, pensadors o biblistes: Ricciotti, Zubiri, D’Ors, Schuster, Holzammer, Ubieta. Per al treball, compta amb quatre edicions diferents, les conegudes del Padre Scio, la de Petisco-Torres Amat i la Bíblia de Jerusalem, a banda de la Bíblia de Montserrat, més els documents de la Pontifícia Comissió Bíblica. Excel·lent exercici erudit, que inclou alguns apunts escripturístics, per a una reflexió d’una cinquantena de pàgines.

L’autor vol fer present la veu “idí·lica i dolça” del profeta; una veu –ja ho he avançat– “amerada de caritat”. I mentre llegia l’obra, he pensat en ell, perquè s’esforça molt a actualitzar-la: “¡Tan penetrant s’endinsà, des de la llunyania dels temps vells, en els temps nous¡“; Martí Dominguez va saber (i voler) alçar la veu en el discurs que pronuncià com a mantenidor de l’exactació de la fallera major de València del 16 de març del 1958, ara fa cinquanta anys, amb el títol “Valencia, la gran silenciada”. Sense voler carregar les tintes, i canviant tot el que calga canviar, el to profètic d’aquell parlament és perceptible. Ell, com el profeta que comenta, es posa a parlar davant el silenci de les autoritats civils (tret de la del Marqués del Túria) o, tal com redacta el mateix autor, “Quan declinaven els reis, s’alçaven els profetes”; no cal dir que, en ple franquisme, en patí severament les conseqüències, perquè el profeta “se sap llançat a remolins huracanats que el sacsejaran tràgicament contra les pedres dures de tots els camins i contra els hòmens, més durs que les pedres”. I també profètic, perquè “les seues paraules suscitaren moltes mostres de solidaritat en la societat valenciana i despertaren la sensibilitat valencianista en molts ciutadans, especialment en l’àmbit universitari”, tal com ens recorda Agustí Colomer. En efecte, continua el curador, “el colp que patí fou dur de pair”, i Martí Dominguez ens confirma com en quedà marcat, perque no ens deixa oblidar que “una ferida, un colp, fa dolor i cou”.

La intel·ligent combinació d’amenitat i profunditat, la roent actualitat, l’elegància compositiva, la densitat emotiva, la tensió narrativa… no són més que alguns dels estímuls que ens faran llegir amb plaer l’obra, felicitar curador i editor, i felicitar-nos nosaltres, que acollim una herència tan impressionant.

Antoni López Quiles

NOTA: A este mateix número (el que fa 80) de CRESOL, la revista de la Unió Apostòlica de València, també es publica la crònica de la presentació de Rent a l’Octubre, sota el títol “Rent, nou projecte editorial valencià”.