És impossible que dos éssers humans siguen un i, amb tot, respecten escrupulosament la distància que els separa, si Déu no està present en cadascun d’ells. El punt de convergència de les paralel·les és l’infinit.

Simone Weil

El nostre amic, Adrià Chavarria, professor d’història, filòsof, poeta, assagista i director de la revista literària catalana Rels, va morir el 31 d’octubre del 2009, després d’una curta i greu malaltia que li van diagnosticar el passat mes de maig. El vam conéixer fa un any amb motiu de la seua participació en un seminari sobre Simone Weil organitzat per Emilia Bea a la UIMP de València, i des del primer moment vam tindre una gran empatia. Setmanes després, assistí i participà en la presentació dels llibres de Rent En el món, però no del món, de John Henry Newman, i de l’Autobiografia espiritual de Simone Weil que férem a l’Oratori de Gràcia a Barcelona.

En gener em va presentar la proposta d’un llibre per a Rent sobre la vida i els diaris de l’escriptora jueua holandesa, Etty Hillesum, morta a Auschwitz en 1943. La iniciativa era ben interessant, li la vaig comentar a l’editor Francesc Ferrer, i de seguida la vam incloure en la programació de Rent. Tot seguit, Adrià es posà mans a l’obra en el llibre, que du per títol Etty Hillesum, un ungüent per a tantes ferides.

Malgrat el seu estat, va continuar el seu treball intel·lectual sense descans. Deu dies abans del seu traspàs, em comunicà que ja portava 60 pàgines de l’estudi sobre Etty Hillesum, projecte que l’apassionava com ens va comentar a l’hospital i sempre que parlàvem per telèfon.

Adrià Chavarria unia a la seua sensibilitat religiosa i literària, una simpatia i un interés ben gran cap als valencians, amb una mirada prou diferent a les que sovintegen al Principat. Li agradaren molt les propostes del valencianisme dialògic arreplegades en el llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització i s’interessava molt per la vida intel·lectual i política valenciana.

La nostra amistat amb ell ha vingut a coincidir amb la commemoració del centenari de Simone Weil, una de les autores, junt a Hannah Arendt i Etty Hillesum, que més admirava. En este any tan intens, va participar també en el monogràfic que li va dedicar Saó a Simone Weil, i la seua ponència en el congrés de València figurarà també en l’edició del pròxim llibre de Trotta, coordinat per Emilia Bea, Simone Weil, la conciencia del dolor y la belleza.

Adrià ha deixat un bon grapat d’amics entre tots els que fem possible Rent i donem gràcies a Déu per la seua amistat.

Descanse en pau.

Agustí Colomer

7.V.1919.―Es fa impossible no sentir, al matí, quan l’ànima, no encara apesantida per l’espectacle de la vida quotidiana, és més fresca i lleugera, es fa impossible, Giulia, no sentir el cant fresc i lleuger de les oronetes.

S’imposa a tothom, aquest cant, amb un ritme sense pausa; sobrevola la ciutat encara endormiscada, encara somiosa; la sobrevola, i sembla que sota l’atzur del cel no hi haja cap altra cosa vivent que aquest estol aeri i melodiós, que aquesta filera bruna de gitanetes brunes, que sense pausa exhalen tota la seua ànima minúscula en un cant argentí i límpid, sota el cel límpid.

Aquest cant, Giulia, convida els hòmens carregats de mandra, els hòmens carregats de preocupacions àrides i de càlculs tan complexos com maliciosos, convida els hòmens desmemoriats a tornar a la simplicitat fonamental de l’univers, a la joia primordial que regeix l’univers, al principi de suprema eficàcia i simplicitat que en ell manté unides totes les parts d’aquest món immens.

Però els hòmens, Giulia, alcen mai els ulls al cel? Alcen mai els ulls a l’ordre profund del cel estrelat, al sol que és la font de la llum, al Senyor que és la font de la bellesa, a les meravelles del cel, a les meravelles que són els astres, a la meravellosa i sàvia complexitat feta de simplicitat que és aquest univers misteriós, en el misteri del qual ells hi viuen amb una total indiferència, amb una total inconsciència?

No, Giulia, els hòmens mai no alcen els ulls al cel ple d’atzur i ple d’estreles; els hòmens mai no troben temps per a sentir la veu embriagadora de les oronetes, que en despuntar el dia li canten al sol una cançó de benvinguda, una cançó que nosaltres podem sentir si ens acostumem a obrir les orelles a les profunditats primeres de la història dels hòmens.

Els hòmens més aviat tenen el costum de corbar-se sobre la terra nueta, sobre la terra opaca; i ni tans sols hi busquen, a la terra, el que té de diví, el que té de grandiós, el que té d’etern. Hi busquen, en canvi, el que té d’acabadament caduc, de fugisser, de transitori, de terrenal, de massa terrenal. I passen, passen sense aturar-se i alguns mai no han sentit la cançó de les oronetes en despuntar el dia, i mai no han vist el cel estrelat. Com a molt, han vist alguna estrela, han sentit algun cant confús, han entrevist —només entrevist— Déu, font de totes les coses.

Demanem a Déu, Giulia, que ens permeta de veure les seues belleses. T’estime. I sóc tu.

 Giuseppe Capograssi, Pensaments per a Giulia

ENTREVISTA PUBLICADA A LA REVISTA “FCAPA INFORMA” (OCTUBRE) DE LA FEDERACIÓ CATÒLICA DE PARES D’ALUMNES DE VALÈNCIA

Entrevista publicada a la revista "FCAPA informa" d'octubre de 2009.

August Monzon i Arazo (València, 1959) és sacerdot i professor de la Universitat de València, i també és el responsable de l’Oratori de Sant Felip Neri a València. Va estudiar als Maristes i als Escolapis i, després, va cursar Dret. En acabar la carrera s’ordenà de prevere i compatibilitza la seua labor pastoral amb la docència universitària. Sempre s’ha interessat per l’humanisme cristià. La seua tesi doctoral va versar sobre Joan Lluís Vives i el Dret, i ben prompte va descobrir la “figura impressionant” del cardenal John Henry Newman (1801-1890), que el va conduir a l’estudi dels Sants Pares i l’Orient cristià, així com a autors contemporanis com el teòleg ortodox francés Olivier Clément. També ha treballat “altres pensadors arrelats en la problemàtica cultural, social i política, com ho són els personalistes”, sobretot, J. Maritain i E. Mounier. Entre les seues inquietuds, per tant, trobem la tradició cristiana en contacte amb la modernitat i els seus grans interrogants, com també la crisi de la postmodernitat o el diàleg interreligiós.

Recentment, ha treballat en la introducció i notes d’un llibre que recull els millors sermons del cardenal Newman, el primer volumen de la Col·lecció Rent (Editorial Denes), que trau a la llum en valencià les millors obres de la literatura religiosa contemporània. A la web www.rentllibres.wordpress.com es pot seguir el dia a dia d’esta interessant iniciativa.

Vosté és un estudiós de la vida i obra del cardenal Newman. Abans de l’estiu el Vaticà va aprovar el reconeixement del miracle que, segurament, permetrà beatificar-lo.

Pau VI va assenyalar Newman com la recepció (conversió) més important en l’Església Catòlica de l’Edat Moderna, en este cas provinent de l’Església Anglicana. És important per la qualitat de les sues obres, fins i tot des de la perspectiva literària, on és reconegut com una figura eminent de les lletres angleses. Com a exemple de la seua importància, el Catecisme de l’Església Catòlica el cita en quatre ocasions. Newman representa la continuïtat de la tradició cristiana a través dels segles incardinada en l’Edat Contemporània. Es mostrava en contra del “liberalisme teològic”, una espècie de “relativisme” del seu temps. Ell afirmava que la fe es una revelació que ve de Déu i que es concreta en els dogmes. Però, al mateix temps, parlava del desenvolupament del dogma de la doctrina cristiana. Volia dir que la fe ha de ser reviscuda a cada generació i que cada generació aporta elements valuosos. El que el Concili Vaticà II va declarar de manera solemne, Newman ho va dir d’una manera més arriscada, un segle abans.

August Monzon, autor de la introducció i notes del primer volum de Rent, 'En el món, però no del món. Selecció de sermons', de John Henry Newman.

I sobre la vida de Newman, ¿Qué ens podria dir?

Molts dels seus contemporanis afirmaven que semblava que provenia del “món invisible”, en expressió d’un dels títols dels seus sermons. El món invisible, per a Newman, està imbricat en el món present, vol dir que el cristià està en Deu i està rodejat del món de Déu. Pot viure en este món sense ser d’eixe món, sense estar reduït als defectes de cada època. Així, sempre hi ha una perspectiva, una instància superior, que ens permet viure en este món com a cristians, però sense negar-lo, sense negar la modernitat.

En el món, però no del món és, precisament, el títol d’un dels últims treballs del professor Monzon, autor de la introducció i notes d’esta antologia de sermons del cardenal Newman.

En este llibre hem recollit cinc dels millors sermons de Newman. Apareix el primer dels sermons parroquials que feu en Oxford dirigits a una assemblea mixta, formada tant del poble com per universitaris titular, “Santedat i benaurança”. Dels sermons universitaris també hem seleccionat un dirigit a un públic selecte sobre la fe i la raó com és “La transmissió personal de la veritat”. Molt interessant perquè en els sermons parroquials Newman reivindicava l’ús de la raó front al sentimentalisme i en els universitaris deia que la raó no ho és tot. Altre dels sermons escollits és un de transició, molt bell, titulat “El comiat dels amics”, que causà commoció en l’auditori perquè és quan deixà l’Església Anglicana per retirar-se a Littlemore amb altres companys. És un sermó molt bíblic, com tots els seus, d’inspiració patrística. Finalment, els dos últims, són ja de l’època catòlica, que formen un conjunt (“La missió de Sant Felip Neri”), on es veu l’amor per sant Felip. Per encàrrec del Papa Pius X, Newman va fundar l’Oratori d’Anglaterra, que fou molt important perquè va influir en escriptors tan coneguts com Tolkien o Chesterton, per exemple. Alguns dels sermons recopilats en esta edició no s’havien publicat mai de forma completa a cap llengua hispànica.

August Monzon junt a Agustí Colomer, director de RENT.

¿Qué li sembla una iniciativa com la de la Col·lecció Rent de donar a conèixer en llengua valenciana grans figures del cristianisme com són el propi Newman, Simone Weil, Martí Domínguez o el beat i màrtir Gonçal Vinyes, per exemple?

Per a mi ha estat molt bonic que el director de la col·lecció, Agustí Colomer, haja volgut que Newman fóra el primer autor escollit. Perquè Newman ens ha unit de fa molt de temps tant a ell com a Salvador Albert –traductor dels sermons-, així com altres col·laboradors d’esta iniciativa. A banda, perquè el títol (En el món, però no del món) es podria considerar programàtic de la col·lecció. En el món, en el món valencià, que és el nostre, en l’edat contemporània i en un món molt acostat a nosaltres. Es tracta d’una col·lecció de llibres espirituals que ens ajuden a estar en el món sense arribar a ser “mundans”; que ens ajuden a valorar i estimar apassionadament el món. De fet, la idea axial de tota la col·lecció és afirmar el món i afirmar Déu. El drama de la modernitat és això que diu el teòleg Olivier Clément: que s’ha afirmat al món contra Déu, i els cristians, fent front a eixa actitud atea, tendim a negar l’home per a afirmar a Déu.

¿Qué opina sobre la presència de literatura cristiana a l’escola?

Fan falta llibres essencials en tots els àmbits. Però, especialment, en l’àmbit cristià i valencià. Sembla que la literatura religiosa en valencià s’acaba en el Segle XV i no és així. Hi ha autors valencians contemporanis que fan bona literatura religiosa, com és el cas, per exemple, de Martí Domínguez Barberà o el mateix Vicent Andrés Estellés. Sí, Estellés. Encara que siga sorprenent, el pare escolapi Enric Ferrer està preparant una antologia de poesia religiosa d’este excel·lent escriptor valencià. Cal tindre en compte l’existència d’un cristianisme que establix un diàleg amb la modernitat, com Newman i altres. Igualment, cal “rescatar” també autors menys coneguts, com és el cas del beat i màrtir de la Guerra Civil Gonçal Vinyes. Els cristians no deuríem deixar-nos portar tant per les modes; en este cas, l’Editorial Denes ha volgut fer que la Col·lecció Rent no responga tant a una moda, com a la voluntat de tindre obres claus de la religiositat contemporània. Obres que unixen goig estètic i profunditat espiritual.

Vosté, que és sacerdot, també treballa a la Universitat com a professor. ¿Com viu l’experiència de la fe a la Universitat?

En una Universitat pública et trobes en perspectives no cristianes o que han perdut la referència espiritual i hi ha molts equívocs, precisament per esta oposició entre Déu i el món, que no sabem abordar ni uns ni altres. És un repte diari el que ens trobem els professors cristians. Ara bé, no és un lloc de perdició, sinó que és un lloc d’evangelització i hem de ser testimonis. Un testimoni que no és solament moral, hem de fer també un testimoni intel·lectual en la Universitat, hem de presentar Déu d’una forma creïble. Per exemple, abordar la preocupació ètica i estètica, el coneixement de la cultura, els grans autors, és una labor que s’ha de realitzar amb prolegòmens, que han de ser la introducció per poder anunciar el Déu de Jesús.

Finalment, ens agradaria saber un poc més sobre els Oratoris de Sant Felip Neri.

L’Oratori és una institució religiosa fundada per Sant Felip Neri en el segle XVI. Es caracteritza perquè viuen en comunitats pares i germans i cada casa és autònoma (no existix un superior general o provincial). A mitjan segle XX totes les cases de l’Oratori es van confederar, mantenint, però, la seua autonomia. L’espiritualitat de l’Oratori es basa en la lectura en comú de la Bíblia i de les vides dels sants, a partir de la qual s’exercix l’apostolat, especialment cap als més desfavorits i cap als jóvens. També té una sensibilitat especial per les manifestacions culturals i artístiques, sobretot en la música. De fet, el terme “oratori” com a peça musical es deriva de les obres musicals que composava Palestrina en les reunions de l’Oratori de Roma.

L’Oratori de València va ser una gran institució, ¿és cert?

A València es fundà en 1645 el primer Oratori de la península ibèrica. Els pares de l’Oratori estaven molt vinculats a la Universitat de València. Entre els més famosos dels seus membres figuren Gaspar Blai Arbuixec, autor d’un del cèlebre “Sermó de la Conquesta”, i el matemàtic i cartògraf Tomàs Vicent Tosca, autor del conegut plànol de la ciutat de València. Al voltant de la Congregació de l’Oratori -la casa on conviuen en comunitat els pares i els germans existix l’Oratori secular: seglars lligats a la Congregació. A València, per exemple, amb la desamortització desparegué la Congregació, tanmateix l’oratori secular continuà fins els nostres dies: es tracta de l’Oratori Parvo, que fa el seu apostolat entre els ancians. També forma part d’eixe Oratori secular l’associació canònica i cultural Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori, fundada en l’any 2001, que centra la seua tasca en la difusió de la tradición humanista cristiana (Vives, Newman, Mounier…) i en el diàleg entre fe i cultura valenciana.

“TOT AQUELL QUE S’ENDINSE EN LES PÀGINES  D’AQUEST LLIBRE, TROBARÀ UN COMPENDI DE TEMES INABASTABLES AMB UN FIL CONDUCTOR COMÚ: L’AMOR”

L’últim número de la revista Cresol publica en les planes de cultura una magnífica recensió de Genís Fajardo sobre el volum quint de la col·lecció Rent, Pensaments per a Giulia. Antologia, de Giuseppe Capograssi. A continuació, pel seu interés la reproduïm de forma íntegra.

PENSAMENTS PER A GIULIA, per Genís Fajardo i Canet

Fa poc, i dins de la co l·lecció RENT de literatura religiosa en valencià, s’ha publicat el conjunt de pensaments de Giuseppe Capograssi adreçats a la seua fiancé, Giulia Ravaglia. Per tots aquells que no coneixen Capograssi, hem de dir que es tracta  d’un eminent filòsof i jurista italià que va obrir la renovació del diàleg entre el camp de la Filosofia i el camp del Dret, que llavors es trobava en punt mort. D’ell és l’aportació segons la qual la Filosofia del Dret s’encarrega d’anunciar allò nou que naix, l’excepció que es troba a punt de convertir-se en regla. La seua experiència com a advocat dels més desfavorits, i la defensa de l’individu contra l’Estat totalitari, fan d’ell una de les figures més interessants de la Itàlia del segle passat.

Tot aquell que s’endinse en les pàgines  d’aquest llibre, trobarà un compendi de temes inabastables amb un fil conductor comú: l’amor. En efecte, ja des del començament Capograssi afirma que només vivim quan estimem. Pot semblar òbvia aquesta afirmació, però el nostre autor va viure una etapa eixorca de la seua biografia marcada per “un escepticisme horrend” que va marcar una part de la vida  d’aquest jurista. Quan el nostre autor escriu les seues lletres, ja ha eixit  d’ell mateix: “Això és l’amor: Eixir de nosaltres mateixos, viure en els altres, (…) voler el bé més gran per als altres, la perfecció absoluta en l’ésser dels altres (…) Comprendre que estimar no és sinó esdevenir l’altre”. A mi, personalment, aquestes paraules em recorden aquesta preciosa oració que tenim els cristians i que és el Parenostre. Si ens hi fixem el Parenostre ens obliga a eixir de nosaltres mateixos, a abandonar el nostre “jo”, allò que ens separa dels altres. Gràcies a la trobada amb Giulia, Capograssi va retrobar-se a ell mateix i, al mateix temps als altres. És el retrobament de l’amor diví a través de l’amor humà. Tot açò ens acosta al que diu Lluís Duch, monjo de Montserrat, quan ens adverteix que una de les urgències més grans del cristianisme dels nostre temps consisteix a reivindicar amb força l’altre que és Déu i l’altre que és el proïsme.

Quina rabiosa actualitat les paraules de Capograssi! Aquesta insistència alliçonadora amara totes les pàgines  d’aquest epistolari en temes com la justícia: “Fer justícia és un acte  d’amor, i si la justícia no és amor, no és res (…) i es traeix a ella mateixa…” O la ciència: “La ciència és amor, i, si no és amor no és ciència. La ciència és un poc revelació.” Un coneixement que redueix a l’home a la dimensió empírica i tangible no arriba mai al més profund del ser. Pocs recorden que les coses duren el seu temps, però tal com diu Capograssi en aquestes pàgines: “Les coses de l’ànima són superiors al temps; sobretot l’amor, que ho supera tot: supera el temps, supera els anys, i és, en la seua mateixa essència immortal. Com és de trista una casa rica de béns materials i pobra de béns espirituals!” I és que tan sols per la via de l’amor es descobreix la riquesa de la vida, la grandiositat de la vocació de l’home. L’amor de Déu és, doncs, etern. Gràcies a això, Capograssi és fort en contra de la injustícia i del totalitarisme, ja que, segons l’Evangeli: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó un esperit de fortalesa,  d’amor i de seny” (2Tm 1, 7). Aquest esperit de fortalesa l’utilitza Capograssi per denunciar Mussolini quan diu en una lletra a la seua estimada: “Sembla que per a ell els altres no existeixen (…) En el reconeixement dels altres hi ha implícita tota la moral i tota l’ètica; és una llei fonamental de la vida humana.” Cal recordar de nou el Parenostre, potser? Al cap i a la fi quan Capograssi ens parla de la democràcia incideix que aquesta darrera no pot existir sense humilitat, més encara: democràcia i humilitat són tot u. I és que allò més preuat dins de la revolució cristiana és el fet  d’ajudar als altres, tot el contrari del que propugnaven els règims totalitaris. No és estrany que, en l’epistolari del filòsof marxista italià, Antonio Gramsci, adreçat a la seua estimada, es faça aquesta insidiosa pregunta: Com és possible estimar a una col·lectivitat, o a la humanitat sencera, sense haver estimat a una persona concreta? Capograssi té la resposta: “Quan dues ànimes s’estimen amb un amor pur, amb un amor que és vida, formació, perfeccionament, és perquè s’estimen en Déu.” I, a diferència de les solucions materialistes que alienen l’home, siguen de la filosofia que siguen, Jesús ens adverteix: “No tan sols del pa viu l’home, també viu de la paraula que ix de la boca de Déu” (Mt 4, 4; Dt 8, 3). Capograssi, doncs, veu l’essència de l’home que totes les concepcions i filosofies no veuen. I és que ser cristià no és una tasca fàcil. Com diu l’excepcional Bonhoeffer, víctima de la maquinària totalitària i coetani de Capograssi: “Ser cristià no significa ser religiós, sinó ser home. No un home típic, sinó l’home que Crist crea en nosaltres.” Un home, Capograssi, que, com Martin Luther King, va fer de l’amor al proïsme un argument polític.

Espere que aquesta lectura vos siga de profit i que junt amb l’Escriptura vos i l·lumine en els vostres camins.

SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA, QUART I QUINT TÍTOL DE RENT

El dimecres 23 de setembre la llibreria Paulinas acollí la presentació dels dos últims títols de Rent (Denes). El director de la col·lecció, Agustí Colomer, i els curadors de les edicions, Antoni López i Manuel Lanusse, intervingueren en l’acte. Agustí Colomer subratllà els paral·lelismes existents entre els dos autors, que començaren a escriure en el període d’entreguerres, un moment especialment convuls de la història europea. “En eixe clima convuls, Vinyes i Capograssi no perden mai ni la serenitat ni l’esperança. Són hòmens de fe i confien, a pesar de les dificultats. La consciència de perill del propi Vinyes, que morirà màrtir, és explícita en algun dels seus poemes –“sent la gelor mortífera al meu voltant /eixe fred que a les ànimes va anquilosant”. Colomer enumerà els paral·lelismes existents entre el canonge de Xàtiva i el filòsof de Sulmona: “Els dos autors compartixen molts aspectes: la fe, l’amor a la cultura, la sensibilitat social i la inquietud literària. En tots dos, a més, la seua circumstància local -Xàtiva en Vinyes i Sulmona i Roma en Capograssi-, esdevenen paradigmes d’un missatge universal”.

Tot seguit va prendre la paraula el professor de la Universitat de València, mossén Antoni López Quiles, que es congratulà de l’evolució positiva dels estudis sobre la literatura religiosa de la Renaixença als nostres dies. “Arran d’un monogràfic que férem a la revista montserratina Qüestions de vida cristiana, l’any 1994, dedicat a l’Església i la cultura valenciana, un grup d’investigadors valencians encetàrem un procés de revisió ben interessant, que posava en valor la literatura religiosa del segle XX, tant per la seua importància sociolingüística –en mantindre la llengua en temps adversos-, com per la qualitat que assolixen alguns autors. Els noms de Xavier Casp, Martí Domínguez, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en són una bona mostra. Però també la nòmina de clergues ha fet aportacions significatives: Sorribes, Moscardó o Monçó són noms cabdals en la postguerra. I, mereixen una especial atenció l’anomenat grup de “poetes de l’esperança”, conjunt de preveres que compartixen uns mateixos referents estètics i un pensament comú que lliga valors cristians i valencianitat. Joaquim Garcia Girona, Francesc Martínez Miret, Eduard Genovés o Gonçal Vinyes són els caps visibles d’aquest grup”. Tot seguit Antoni López analitzà la singularitat de Vinyes, “que sobre una matriu romàntica d’arrel verdegariana incorpora elements parnassianistes i convertix la seua Xàtiva natal, en paradigma històric de la plenitud cristiana i nacional del poble valencià”. Finalitzada la seua intervenció, Francesc Aracil llegí el poema “La cançó de les aigües”.

A continuació, el jurista Manuel Lanusse, realitzà un esbós biogràfic de Giuseppe Capograssi, una personalitat de primera línia del catolicisme italià de la qual només coneixíem la seua important obra filosoficojurídica. Amb la publicació de l’antologia Pensaments per a Giulia, se’ns mostra el Capograssi més íntim i literari, que deixa transpuar també les seues idees socials i polítiques. “El filòsof de Sulmona, defensor com Jacques Maritain de l’equació cristianisme-democràcia, mai no simpatitzà amb les maneres feixistes ni assumiria cap compromís amb aquest règim totalitari.” Tot seguit, Manuel Lanusse explicà les característiques peculiars de l’obra, una antologia de les 1951 cartes que diàriament enviava a la seua promesa Giulia Ravaglia: “Capograssi, gairebé bloquejat en l’encontre directe amb Giulia, sobretot en allò tocant a l’amor, emprarà aquesta peculiar forma de comunicació amb Giulia a fi de trobar un canal per a l’expressió d’aquells sentiments i pensaments, no per alliberar-se’n, sinó per donar-los forma i precisar-los i, amb això, transmetre’ls a la persona estimada, amb el propòsit d’aconseguir un enriquiment mutu i de crear un espai de meditació comuna.” En acabar la seua alocució, Antoni Martínez va llegir el pensament escrit el 7 de maig de 1919.

PRESENTACIÓ DE SEMBRANT LA VIDA I PENSAMENTS PER A GIULIA

L’editorial Denes presentarà en la llibreria Paulinas, el dimecres 23 de setembre, a les 19.00 hores, els dos últims títols de la col·lecció Rent: Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes, a cura d’Antoni López Quiles i l’antologia Pensaments per a Giulia, de Giuseppe Capograssi, traduïda i editada per Manuel Lanusse. Vinyes i Capograssi comparteixen una mateixa fe i la inquietud per encarnar-la en un moment històric convuls, com ho és el període d’entreguerres. Tots dos s’afanyen per fer una societat més justa, en la millor tradició de l’humanisme cristià.

Mossén Gonçal Vinyes realitzà una intensa labor pastoral entre la gent més desfavorida de Xàtiva. Alhora, desplegà una intensa activitat cultural com a historiador i periodista. Dirigí el setmanari catolicosocial El obrero setabense, des del qual recolzà les reivindicacions valencianistes. En desembre del 1936 morí assassinat, sent beatificat l’any 2001. Sembrant la vida recull la seua obra poètica i periodística en valencià i trau a la llum un dels poetes més interessants de la literatura valenciana del segle XX.

¿Eres jardí farcit d’essències ràncies

lloc de plaer, on deïdats gaudixen

a bon resguard de cobejoses ànsies

per forts gegants que, desvetlats, guarnixen

lo teu cercat?Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

 

¡Oh, alcàsser ferm que recloguent princesa

com l’auba, encís, al dolç conjur dormida

d’un ventíjol, que encoratjat la besa

i de cançó per clares fonts teixida

jaus encantat!

Giuseppe Capograssi, filòsof del dret i membre de la Cort Constitucional italiana, és un dels noms més importants del pensament catòlic italià de la primera mitat del segle XX. Al llarg de set anys (1918-1924), escrigué una carta diària a la seua promesa, Giulia Ravaglia, on expressava les seues reflexions i sentiments: lectures diverses, passejades per Roma, les recialles de la Gran Guerra, la irrupció del feixisme… Les seus cartes –o, més pròpiament, pensaments- foren publicades a la seua mort i esdevenen peces d’una extraordinària bellesa literària i profunditat espiritual.

“La puresa del cel de Roma és, en certes hores, meravellosa; i si, després de fixar-s’hi, u hi pensa i en fa memòria, aquesta puresa li porta la imatge de la Resplendor invisible, de la resplendor de la Bellesa Increada, que omplia de llum el Paradís i la pupil·la de Dante. La llum resulta una cosa tan palesament immaterial, tan pura en la seua unitat i en el seu fulgor, que una imatge millor l’home —el pobre home condemnat a ordenar les seues idees i a expressar-les amb la crossa de les paraules i d’unes imatges que no són més que simples comparacions—, una imatge sensible millor que aquesta l’home no podria trobar-la a l’hora d’expressar l’essència i la visió de Déu.”

  Pensaments per a Giulia, 19 de desembre de 1919

Manuel Lanusse, traductor i curador de l’edició de Pensaments per a Giulia, visità la ciutat de Sulmona per a agrair als membres de la Fundació Giuseppe Capograssi, en nom propi i de l’editorial Denes, les facilitats donades per a la publicació de l’antologia de la cèlebre obra de l’escriptor italià en la col·lecció Rent de literatura religiosa en valencià. Així mateix, els va fer lliurament de diversos exemplars del llibre, que passaren a formar part de la biblioteca de la institució.

En la Casa Capograssi, llar pairal de l’escriptor i seu abrucesa de la Fundació, el professor Giuseppe Papponetti i el senyor Gianni Febbo es congratularen per l’edició de l’antologia, que revela l’interés en l’estranger per la figura i l’obra de Capograssi. La seua faceta acadèmica –com a filòsof del dret- és la que havia suscitat fins ara més interés amb traduccions a l’alemany i al castellà d’obres seues. Tanmateix, el seu vessant literari, que excel·lix en els Pensieri a Giulia, no havia suscitat fora d’Itàlia cap traducció, sent Pensaments per a Giulia, la primera que es fa de l’original italià.

“Sí, Giulia, jo m’estime els llocs de la meua infantesa, i m’estime els llocs de la infantesa de la meua nissaga. La meua casa: vella, castigada i malmesa pel pes d’una llarga volada d’anys i de segles, però que jo m’estime perquè és la meua casa. El meu poble: un poble sense l’opulència dels de la gran pagesia, sense el lluor de les grans obres d’art, sense l’encant dels grans palaus, però que jo m’estime perquè és el meu poble, el poble on dormen els meus avantpassats, que, un rere l’altre, allí s’han adormit en el Senyor, fa tant de temps, fa massa temps  [...]“.

Pensaments per a Giulia, 18-02-1919

Fotos: Josep L. Aparici

PRIMERA TRADUCCIÓ DELS PENSIERI A GIULIA, DE GIUSEPPE CAPOGRASSI

L’editorial Denes acaba de publicar el volum 5 de la col·lecció Rent, literatura religiosa en valencià. Es tracta de l’antologia Pensaments per a Giulia, una recopilació de les cartes que va escriure entre 1918 i 1924 el filòsof i jurista Giuseppe Capograssi a la seua promesa Giulia Ravaglia. A la manera de petits assajos, l’autor comparteix amb Giulia lectures, reflexions, paisatges i sentiments, tots ells amerats d’un profund sentit religiós. Els Pensaments per a Giulia ens descriuen la personal visió del món de l’autor, en un moment històric transcendental de la història italiana i europea, entre l’acabament de la Gran Guerra i la irrupció del feixisme. La present antologia és la primera edició dels Pensaments per a Giulia en una llengua distinta a l’original italiana. La traducció i edició de l’obra ha corregut a càrrec de Manuel Lanusse. Giuseppe Capograssi és el tercer autor estranger editat en la col·lecció Rent, després de John Henry Newman i Simone Weil.

Simone Weil (1909-1943)

El centenari del naixement de Simone Weil (1909-1943) ha estat viscut molt intensament en els ambients culturals valencians. En este sentit, ha estat molt lloada la traducció al valencià d’ Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, tercer títol de la col·lecció Rent de l’editorial Denes.

Així, la revista Saó ha dedicat un especial a Simone Weil coordinat per Emilia Bea, traductora de l’Autobiografia espiritual. Esta obra, tercer títol de Rent, ha merescut també l’atenció de Lletres Valencianes, Levante-EMV, El País i Mediterráneo.

AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL D’UNA GRAN PENSADORA DEL SEGLE XX
Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella reuneix algunes de les pàgines més colpidores de Simone Weil sobre el seu procés interior i sobre la seua percepció de la desgràcia i la bellesa com a «formes d’amor implícit a Déu», segons ha assenyalat Emilia Bea.

Per a esta professora de la Universitat de València «pocs pensadors del nostre segle han exercit tanta atracció com Simone Weil». De fet, «els fragments de les seues obres, totes elles pòstumes, apareixen citats en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors manifesten haver experimentat una profunda commoció interior. La capacitat de romandre com a referent vital i filosòfic posa en relleu la singularitat del seu missatge profètic, a l’avantguarda de les sensibilitats que s’han despertat en les últimes dècades», ha afegit.

Igualment, Bea ha destacat que «la seua obra és una crida a la solidaritat amb els oblidats de la història, que té fortes implicacions socials i polítiques i transcendeix a un plànol religiós». Weil obri els ulls dels seus lectors per a mirar cara a cara el patiment i la desgràcia i veure en ells la veritat de la nostra condició humana.

El llibre reprodueix la carta que va remetre Simone Weil al seu amic dominic Joseph-Marie Perrin titulada “Autobiografia espiritual”, així com els assajos “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

UNA CURTA I INTENSA VIDA INTEL·LECTUAL I ACTIVISTA
Simone Weil va nàixer a París el 3 de febrer de 1909, al si d’una família jueua agnòstica. Estudià filosofia a l’École Normale Supérieure i fou professora d’institut, on era coneguda com “la verge roja” pel seu activisme sindical i pacifista i les seus col·laboracions en la premsa revolucionària. En els seus escrits denuncia l’estalinisme i el feixisme pel seu caràcter totalitari i desenvolupa una anàlisi rigorosa de l’opressió i del desarrelament.

Weil parla en primera persona, a partir d’experiències que li afecten profundament com l’assumpció de la condició obrera en la cadena de muntatge de la Renault o la participació en la Guerra Civil espanyola al costat dels anarquistes.

Arran de la seua experiència mística, que té com a moment clau una Setmana Santa a Solesmes, inicià el seu acostament al cristianisme, encara que no arribà a batejar-se. Davant la invasió alemanya, es refugia a Marsella, on roman fins a 1942, any en què es trasllada a Nova York i, posteriorment, a Londres, a fi de col·laborar amb la Resistència. Mor en 1943, als trenta-quatre anys, d’una tuberculosi agreujada pel seu desig de no menjar més que la ració dels seus compatriotes.

Benet XVI va aprovar el passat 3 de juliol el reconeixement del miracle que permetrà beatificar el cardenal John Henry Newman (1801-1890). El miracle reconegut és la curació inexplicable de Jack Sullivan, un diaca de 70 anys en Marshfield, prop de Boston, Massachussets, afligit d’una lesió incurable de la columna vertebral. La ceremònia de beatificació podria tindre lloc en el Wembley Stadium, durant la seua visita al Regne Unit l’any que ve.

Benet XVI és un admirador de John Henry Newman, el pensament del qual va conéixer en els anys quaranta a través del professor Theodor Haecker, un dels inspiradors del moviment d’oposició al nazisme “la Rosa Blanca” en la Universitat de Munic. En eixe moviment, de resistència moral pacífica contra Hitler, participaren jóvens  cristians catòlics i luterans, com els germans Hans i Sophie Scholl, executats pels nazis. El Sant Pare ha admirat sempre molt el pensament de Newman, que se centra en el diàleg entre fe i raó, un dels temes que més atrau l’esperit teològic inquiet de Joseph Ratzinger. La idea newmaniana del desenvolupament del dogma és una de les nocions claus de la teologia contemporània.

Els millors sermons de John Henry Newman, l’anomenat “pare invisible del Concili Vaticà II”, estan a l’abast dels lectors en l’antologia En el món, però no del món, de la col·lecció Rent (Editorial Denes), traduïts per Salvador Albert. En l’estudi introductori, el prevere i professor de la Universitat de València, August Monzon, assenyala que “la vida i l’obra de Newman han de ser llegides a partir d’aquesta pregunta fonamental: com afirmar simultàniament el món i Déu?”