.
- GIUSEPPE CAPOGRASSI (1889-1956)
Giuseppe Capograssi (Sulmona 1889 – Roma 1956) va nàixer al si d’una família d’origen noble vinguda a menys. Educat en el catolicisme, pateix en l’adolescència una crisi de fe que es clourà en 1918 amb l’encontre amb la seua promesa, Giulia Ravaglia, amb la qual es casarà en 1924. Després d’haver exercit com a advocat i d’haver ocupat el càrrec de secretari d’una important corporació romana de dret públic, inicia la seua carrera docent universitària en 1925 i esdevé catedràtic de Filosofia del Dret en 1933. Entre les seues obres destaca Il problema della scienza del diritto (1937), llibre que influí notablement en la renovació del diàleg entre juristes i filòsofs. El 1940 fou un dels pocs juristes italians que alçà la veu per a oposar-se a l’aprovació d’uns principis generals de l’ordenament feixista. Per tot això, amb la restauració de la democràcia augmentarà decisivament el seu prestigi intel·lectual i la seua influència s’estendrà a l’àmbit polític i culminarà amb el seu nomenament de jutge de la Cort Constitucional en 1956. Giuseppe Capograssi evoca una de les figures intel·lectuals més interessants i honestes de la primera meitat del segle xx, la veu més alta i fascinant de la cultura catòlica italiana del seu temps.
.
- GONÇAL VINYES (1883-1936)
Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936) fou ordenat prevere en 1906. Tota la seua activitat pastoral la realitzà en la seua ciutat natal participant activament en diferents entitats religioses de caràcter devocional i social, com ara la Joventut Catòlica o les Conferències de sant Vicent de Paül. Alhora, desplegà una intensa labor cultural, especialment en el camp de la investigació històrica, tant a nivell de recerca de documentació –amb fites destacables com el descobriment de la partida de baptisme del pintor Josep Ribera- com en les excavacions arqueològiques: la Cova negra, la Bastida de les Alcusses… En 1930 va assumir la direcció del setmanari El obrero setabense, portaveu del catolicisme social, des d’on es mostrà ben sensible a les reivindicacions valencianistes. Fou en eixa mateixa època quan començà a escriure poesia en valencià amb un estil pròxim al parnassianisme en obres com ara El poema de la terreta. En 1933 fou nomenat canonge de la col·legiata de Xàtiva. El 10 de desembre de 1936 fou afusellat vora el pont de la carretera de Vallés. L’11 de març del 2001 el Papa Joan Pau II el beatificà.
.
- SIMONE WEIL (1909-1943)
Simone Weil (París, 1909-Ashford, 1943) va nàixer al si d’una família jueua agnòstica. Estudià filosofia a l’Ecole Normale Supérieure i fou professora d’institut, sent coneguda com “la verge roja” pel seu activisme sindical i pacifista i els seus articles en la premsa revolucionària. En els seus escrits denuncia el caràcter totalitari de l’estalinisme i el feixisme i desenvolupa una anàlisis rigorosa de l’opressió i del desarrelament. Simone Weil parla en primera persona, a partir d’experiències profundes com l’assumpció de la condició obrera o la participació com a miliciana en la Guerra Civil Espanyola. Arran de la seua experiència mística, que té com a moment clau una Setmana Santa a Solesmes, inicià el “seu acostament al cristianisme”, encara que no arribà a batejar-se. Davant la invasió alemanya es refugià a Marsella fins a 1942, quan es traslladà a Nova York i, posteriorment, a Londres, a fi de col·laborar amb la Resistència. Vamorir als trenta-quatre anys, d’una tuberculosi agreujada per no voler menjar més que la ració dels seus compatriotes.
La seua obra, tota pòstuma, és citada en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors es confessen colpits per una profunda commoció interior.
.
- MARTÍ DOMÍNGUEZ BARBERÀ (1908-1984)
Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 1908-València, 1984) és un dels escriptors valencians més polifacètics del segle XX: dramaturg, narrador, poeta i periodista. Obres com Les Malaenes (1947) o No n’eren deu? (1960) són decisives en la renovació del teatre valencià de la postguerra. La seua destresa narrativa sobreïx en l’assaig Alma y tierra de Valencia (1941), les biografies El tradicionalismo de un republicano: Vicente Blasco Ibáñez (1961-1962) i Els Borja (1985), i en les novel·les Els horts (1972) i L’ullal (1986). En el gènere líric destaca amb el poemari Arbres (1957). Fundador i director del setmanari Llevant (1931), la seua labor periodística la desenvolupà, principalment, en Las Provincias (1942-1958 i en Valencia fruits (1962-1984), dels quals en fou director.
El seu discurs Valencia, La gran silenciada, pronunciat el 16 de març del 1958, en el marc de la commoció per la riuada, és considerat un referent del valencianisme del segle XX.
.
- JOHN HENRY NEWMAN (1801-1890)
És una de les personalitats més rellevants de l’Anglaterra del huit-cents. Amb el fi de renovar l’anglicanisme, afeblit espiritualment per causa de la seua unió amb l’Estat, va liderar el Moviment d’Oxford, inspirant-se en els Pares de l’Església. El 1845 fou rebut en l’Església catòlica i, ja prevere, va establir l’Oratori de Sant Felip Neri a Anglaterra.
La seua concepció dinàmica de la Tradició cristiana, que comportava el diàleg amb el món modern, li reportà la malfiança dels sectors eclesiàstics més intransigents, però el papa Lleó XIII va crear-lo cardenal (1879). Els seus escrits, testimonis de la seua vocació educacional i universitària, indestriables del seu exemple de vida i de la seua entrega pastoral, li han proporcionat un influx cada vegada més ampli. Considerat “Pare invisible” del Concili Vaticà II, del qual va avançar bona part dels plantejaments, mereix, en el sentir de molts, ser inscrit en la llista dels sants Doctors de l’Església.
